TANTS CAPS TANTS BARRETS
Sóc conscient que això que escric no agradarà tothom sobre la independència de la nostra estimada Catalunya. Però haig de dir-ho, perquè si el que aquí escric succeeix, pugui dir en veritat que jo ja ho havia albirat i escrit. De moment no sembla que la independència es pugui assolir per majoria, per cula del defecte més constant dels catalans -que no és la gasiveria que ens atribueixen a la resta de l’Espanya- sinó la divisió, per la qual en temps passats hem perdut totes les guerres. Perquè tants caps, tants barrets. És la incapacitat bàsica d’anar tots a una per a un fi comú. El mateix passà en la reforma religiosa del segle XVI. Mentre a Castella cada monestir tenia la seva economia centralitzada, aquí les rendes estaven repartides entre els diferents oficis del monestir: abat, prior, infermer, sagristà, almoiner, paborde, etc. la qual cosa impossibilitava als monestirs d’emprendre cap obra gran.
El mateix passà a la comunitat de Montserrat, dividida entre els de la Corona d’Aragó, que atribuïen tots els mals el monestir als monjos de la de Castella, perquè al ser més nombrosos tenien més possibilitats de ser abats i quan ho eren donaven més hàbits als de la seva Corona, que no pas als catalans, que van expulsar els monjos castellans de Montserrat, tant a la Guerra dels Segadors, com a la Guerra de Successió, pensant que essent tots els monjos d’aquí, hi hauria pau. Però què va passar? Que aleshores foren els monjos de València i d’Aragó, els que es queixaren de que els abats naturals del Principat de Catalunya, discriminaven els candidats valencians i aragonesos. De manera que la divisió continuà. No sé si finalment podrà ser declarada la República Catalana amb totes les garanties, però que no ens passi després, que aleshores siguin els de les províncies de Girona, Tarragona i Lleida o de les vegueries, els que es queixin de la de Barcelona, que com passà en la fundació de la Caixa de Catalunya que havia de reunir les caixes provincials, aquestes no s’hi volgueren fusionar, perquè deien que: “Barcelona s’ho endurà tot”.
De manera que pensar que la Independència acabarà amb tots els mals i divisions de Catalunya, amb els seus problemes econòmics, socials i polítics, és senzillament somniar truites, entre altres coses perquè la independència no ha de ser una fita en si mateixa, sinó un mitjà per a assolir altres coses ben necessàries, sobre tot de benestar social.
Sóc partidari de la independència, però com que ara per ara la unitat dels partits o associacions sembla impossible, perquè el tarannà de la gent catalana no ha canviat, no cal ser profeta per a dir que segurament no serà possible. I en tot cas, ja fa tres anys que tinc feta una “profecia” en cinc passos, dels quals fins ara s’han acomplert quatre: Que hi hauria eleccions anticipades; que les guanyaria Mas; que aquest s’uniria amb Esquerra Republicana; que faria la consulta, i que si no s’assolia, tots quedarien bé, uns perquè ho hauran intentat complint la paraula donada i d’altres dient que en democràcia naturalment mana l’aritmètica dels vots... I mentrestant haurem perdut uns anys preciosos...
