El blog del Padre Ernesto

PREMATRIMONIALS

              Sovint els motius que duen al fracàs matrimonial són certes qüestions que els nuvis haurien d’assumir i vivències morals i afectives que haurien d’educar abans de casar-se, per a poder reeixir en el projecte familiar que volen emprendre. Una de les primeres qüestions és la recta comprensió

de l’amor humà, que és alhora corporal, afectiu, personal i transcendent, i la diferència que hi ha entre l’amor eros, que te cabuda quan resta custodiat per l’amistat (filia) i l’àgape que és l’amor del lliurement incondicional. Com deia el papa Benet XVI en la Deus Caritas est, l’amor es pot reclamar, amb condició que hom estimi primer, que estimi del tot i que l’altre vegi que si se l’estima hi surt guanyant. Un dels motius dels trencaments matrimonials sol ser la manca de convicció de que l’amor és per sempre. Per això, qui no ho vegi clar, es preferible que no es casi, perquè si hi ha problemes no lluitarà amb prou força per tirar endavant el seu matrimoni, doncs acceptar que el matrimoni estableix un vincle irreversible, és condició necessària per a afrontar i reclamar la mútua fidelitat matrimonial.

            N’hi ha que es casen amb aquella persona irreal i imaginària en la qual pensaven es convertiria la seva parella. Per això s’ha d’acceptar l’altre tal com és, perquè la superficialitat de moltes relacions de parella fa que un pensi que l’altre ja canviarà o que el farà canviar. Però passa el temps i l’altre no canvia. Val a dir també, que les persones psicològicament fràgils i febles no són aptes per al matrimoni. Cal educar i enfortir el caràcter i el domini del cos, per poder estimar de debò. Doncs el que es casa ho fa per amor o per interès. Quan és per amor, només vol fer feliç l’altre; si és per interès vol utilitzar l’altre per ser feliç ell. Però per ser feliç, primer cal fer feliç l’altre. I per això s’han d’enfortir les virtuts com ara la paciència, la humilitat, la capacitat de perdonar i de demanar perdó, la fermesa i l’agraïment, si es vol fer del matrimoni una veritable comunitat d’amor.

       Les sintonies faciliten la convivència i per això és millor que els nivells educatius, culturals, adquisitius, valors i gustos dels nuvis siguin semblants. I també, per evitar desavinences, cal conèixer les respectives famílies i el fet religiós -que uneix molt quan hi ha sintonia mútua-, i negociar les qüestions morals i econòmiques, la pràctica religiosa i l’educació dels fills. Però quan en un nuviatge llarg creix el desencís o hi ha dubtes seriosos, no és aconsellable casar-se. Doncs, per afrontar el matrimoni cal desarrelar les pors que bloquegen l’amor i la llibertat. Ara que només la confiança mútua i en Déu pot bandejar-les.