INCOHERÈNCIA
Cada dia que passa, veiem que en el
nostre món hi ha molta incoherència i contradicció, com és dir la de dir una
cosa i fer-ne la seva contrària. Per exemple, si hom es declara vegetarià, no
pot menjar-se cada dos per tres un entrecot de vedella, perquè ningú no creuria
que és vegetarià. Hi ha gent important, inclús d’aquella que abans em dèiem “de
comunió diària” -que era com una mena de garantía d’honradesa i profunds
sentiments religiosos-, que no l‘importa que a la frontera amb el Marroc hi
hagi unes barreres plenes de concertines per evitar l’entrada de les persones
desesperades que fugen dels seus països a causa de la guerra o de la misèria,
al·legant que el mal que poden fer és lleu, però segur que no deixaria que hi
passessin els seus fills o nets, ni les persones que estima. Ni tampoc estaria
tranquil si les veiés anar en barques neumàtiques repletes de gent i amb moltes
probabilitats d’enfonsar-se. No es pot ser cristià i alhora afirmar que no es
pot deixar que vinguin persones que fugen de la guerra. Sinó, seriem com el
vegetarià, que menja carn. Es a dir d’una incoherència i contradicció flagrants,
entre el que es diu i el que es fa. I tots sabem, que quan els fets
desmenteixen els paraules, aquestes es tornen increïbles.
Tot plegat, sembla que han desaparegut
els valors europeus i humanitaris, dels quals tanta gala en fèiem abans, doncs
es violen els drets humans i els tractats internacionals en matèria d’asil
polític. Europa encarrega a Turquia perquè, a canvi de diners i de facilitats
per a poder entrar a formar part de l’Unió Europea, no deixi entrar els
refugiats i immigrants a Europa, els quals viuen en camps de refugiats sense
casa ni sense les més elementals mesures d’higiene, sanitat i cultura, mentre que
els nostres dirigents dormen en hotels de cinc estrelles. Menys mal que al
costat dels refugiats hi ha molts voluntaris que els ajuden tant com poden. Ara
que les històries personals de patiment que han vist o els han contat, algun
dia ens avergonyiran, com ens avergonyeixen els crims del nazisme, salvades les
distàncies. Tenim por a perdre la nostra comoditat i el nostre estat de
benestar, ja molt esquerdat. Però la nostra fe cristiana proclama el manament
de l’amor, que no és només un sentiment, sinó que comporta una determinada
conducta. Sinó entraríem en la “globalització de la indiferència” que denuncià
al Papa a Lesbos. Perquè els cristians no podem restar indiferents a tant dolor,
i per això hem de lluitar contra la indiferència i les mesures burocràtiques
que impedeixen l’acolliment dels immigrants. Hem d’obrir els ulls a tots els
sofriments humans i desempallegar-nos de la insensibilitat que ens fa menys
humans, menys germans i menys cristians.
