I DÉU EN EL RECORD Davant dels brots d’islamofòbia sorgits ran dels assassinats dels membres de la redacció de la revista Charli Hebdo, arreu d’Europa hi ha hagut un debat, especialment a França sobre la llibertat d’expressió i la seguretat ciutadana. Però justament el mateix dia del atemptat, Michel Houellebecq, el novel•lista més llegit de l’última dècada presentava la seva novel•la Soumission, de la qual ja ha venut més de 200.000 exemplars, on presenta un escenari de futur de l’any 2022 com un món sense arrelaments, ni valors morals, ni atributs ètics, en el qual es mou el seu protagonista, professor d’Universitat, que es fa musulmà i d’un partit polític islàmic, que guanya les eleccions i és elegit president de la República Francesa. Aquesta projecció de futur ha irritat molts francesos, que acusen aquesta novel•la d’incitar a l’odi contra els musulmans, perquè l’autor imagina les dones obligades posar-se túniques sobre els seus vestits occidentals i que empeses per les advertències públiques abandonen el mercat laboral, i en conseqüència, baixa el nombre d’aturats, desapareix la violència urbana i les universitats es tornen islàmiques. I quan li pregunten per què escrigué aquesta novel•la diu que perquè el seu ateisme començava a ser insostenible. I que darrera la polèmica i el debat davant l’escenari públic descrit en la seva novel•la, hi ha la lectura de que “existeix realment la necessitat de Déu, i que el retorn a la religió no és un simple eslògan sinó una realitat clarament ascendent”. Fins hi tot pensa, que s’inventarà una religió nova i futurista a partir de l’abominació de tot el que es considera sagrat. També diu que després de llegir l’Alcorà descobrí que era millor del que es pensava i que els jihadistes són mals musulmans, perquè la guerra santa d’agressió en principi no hi és autoritzada, però sí la predicació i el proselitisme. I diu encara, que “l’home cerca en la submissió a la religió la seguretat que la llibertat li nega”. Parla també de l’apropament a la fe, del gran paper que la religió està cridada a jugar en un escenari on el retorn al credo o la conversió serà quelcom significatiu. Però també diu que la gent no es converteix per raons socials, sinó per raons més profundes, tot denunciant que “el catolicisme certament ha estat mes o menys marginat a França. I que el ser humà sent la necessitat de creure en Déu”, a pesar de tots els laïcismes ideològics excloents, que són els que insensiblement van creant el camp de cultiu dels fonamentalismes més ferotges. I nosaltres ens preguntem: aquest escenari que presenta l’autor a Soumission és només pura imaginació o visió de futur? El temps serà qui –com sempre- donarà la raó al seu autor, o no

LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ L’islam està condicionat per les diferents situacions polítiques, els enfrontaments entre sunnites i xiïtes, la no acceptació dels drets humans i les relacions entre fe i política i entre raó científica i raó religiosa. I com que Europa camina cap a un silenci social de Déu i a l’exclusió pública de la fe, mai no podrà viure en pau amb l’islam, perquè aquest és profundament religiós. A més, Europa ha d’evitar identificar increença amb modernitat, i l’islam la violència com a resposta vàlida. Per això, tant l’increença com el fonamentalisme són dos termes mortals. Europa, que oculta els seus orígens cristians i ha fracassat en el camí de la multiculturalitat, no té capacitat per a dialogar amb el islam, a qui no respecta i a més humilia, tot i que aquest, en algunes coses, com ara en l’oració i en la consciència de pertànyer a una gran comunitat de fe, ens pot donar lliçons. Però els musulmans han d’acceptar la universalitat dels drets humans i reconèixer als ciutadans de Europa en els seus països, la mateixa llibertat que els concedeixen aquí per a practicar la religió i bastir llocs de culte. El dret de les Nacions Unides permet legalment blasfemar o caricaturitzar qualsevol religió, però això mai no serà moralment acceptable, sobre tot perquè es pot convertir en una incitació a l'odi per part dels afectats, molestos perquè els han tocat el mes sagrat de la seva fe. I si aquests s’hi tornen, el qui ofengui haurà de recordar aquell refrany castellà que diu: Donde las dan las toman i callar es bueno. Perquè els joves musulmans europeus, que sovint no se senten ni d’aquí de d’Orient, davant la pèrdua de la pròpia identitat i la manca del treball cultural efectiu d’integració en les societats europees d’acolliment, només els queda cercar una identitat substitutiva, que sovint és violenta. Certament que la llibertat d’expressió és un dels valors de la nostra democràcia, però emparar sota el seu mantell insults i desqualificacions això és una altra cosa. I el més curiós del cas és, que està prohibit fer mofa del color, de la raça, etc..i penats els insults racistes als estadis, el comportaments homòfons, la negació de l’holocaust...però no riure’s de les legítimes creences de milions de persones. I és que l’orgull intel•lectual del nostre primer món ens encega. Per això, en el dilema entre llibertat i seguretat, s’haurà de cedir una mica de cada cosa, perquè no canviar res, no arranja absolutament res. Hem d’anar cap a l’educació en valors comuns, si volem integrar en la nostra societat europea els immigrants de conviccions religioses molt arrelades, i no ens en sortirem, si la laïcitat es presenta com enemiga de qualsevol religió.

CREIXEMENT HUMÀ Vivim en una societat consumista, en la qual treballem per a guanyar diners i així poder comprar, i quan ens quedem sense diners ens endeutem per a poder seguir comprant més. Això és el que interessa avui dia i no pas desenvolupar totes les capacitats de la persona. El creixement humà es limita a tenir cura d’aquelles capacitats que permeten treballar i guanyar molt, i si és possible ràpidament i sense gaire esforç ni escrúpols si mirem la corrupció existent sobre tot en la política i en la economia. I aquesta actitud esvaeix tota mena d‘ideal de gratuïtat, de creure que Déu és el pare de tots i per tant tots som germans i hem de ser solidaris. Es la cultura del individualisme a ultrança, en el qual el valor suprem és el diner. Només ens interessa l’ara i aquí, perquè tot acaba en aquest món i per això hem de procurar gaudir el màxim possible, peti qui peti. Però l’individualisme empobreix la persona, perquè essent aquesta composta de matèria i d’esperit, només mira de satisfer les seves necessitats materials –fins i tot la propaganda apel•la als instints més animals del ser humà, com el menjar i el sexe-, oblidant del tot les necessitats espirituals. Gastem i dejunem molt per a conservar la salut del cos, però no fem quasi res per a la salut de l’ànima. I aquest individualisme fa que els rics siguin cada dia més rics i els pobres més pobres, perquè l’enriquiment d’un país és mesura desgraciadament pel PIB i no per la humanització, ni la fraternitat universal. A més, no hi ha cap veritat, ni bé, ni lleis absolutes sinó segons convingui al moment i al interès d’institucions i persones concretes, i així, el que avui és delicte, demà pot ser reconegut com un dret. I el que pot ser veritat i un bé per a mi, potser que sigui una mentida o un mal per a un altre, com la droga, que per a uns és dolenta i per a d’altres bona. Molta gent pensa: No hi ha Déu, ni consciencia, la meva norma de conducta és el que jo vull i el que jo vull res ni ningú no ho pot prohibir. Però la persona, sense els altres, sense Déu, sense les lleis que regeixen el món y la convivència, s’empobreix i destrueix, perquè la llibertat ben entesa no està en fer el que hom vol, sinó en poder elegir el que ajuda la persona. I en virtut d’aquesta llei de llibertat, no es pensa en els altres, es trenca el compromís matrimonial, sense mirar les conseqüències sobre els altres, la paraula donada ni la signatura no valen res, etc. I el llibertinatge ens allunya dels camí de la construcció de les nostres vides, quan elegim altres camins, com el robatori, l’assassinat, la droga, l’eutanàsia, la injustícia, la bruixeria, les cartes del tarot...Perquè si no arribem a ser el que hem de ser, de res ens serveix el viure.

QUAN LA VIDA VA D’EXIDA Quan la vida va d’eixida I mira sempre endavant Caminant ben decidida Vers l’Amor més important, Copsem que la joia plena Déu només la vol donar A qui no te altra fita, que en tot servir i estimar. E. ZARAGOZA

AVE MARIA (Dedicat als monjos de Solius) Al matí quan s´alcen I neix el dia, Els monjos tots canten: Ave Maria. I a mitja jornada, fent estaria, plegats tornen cantar: Ave Maria. I quan ponent-se el sol fineix el dia, Ells l´acaben cantant: Ave Maria. Així van saludant Santa Maria, que és font de gran consol I d´alegria. Mn. Ernest Zaragoza

QUAN ELCOR PARLA Quan sens motiu el cor canta I és ple de goig exultant És senyal que Déu visita Aquell que viu estimant. I quan és la joia plena De sentir-nos tots germans, Correm sens rancor ni pena, Per a dar-nos les mans. Quan més la vida s´atança Al cim del port celestial, mirem amb poca recança tot el que resta a la vall. I portant aquella toia Del bé, que és del cel la clau, Coronats serem de glòria, Corulls d´amor i de pau. I amb la més gran alegria, Resplandents de claredat, Gaudirem de Déu un dia, Que és tota l´eternitat. Mn Ernest Zaragoza

TRABAJOS SOBRE VILLAJOYOSA DE ERNESTO ZARAGOZA PASCUAL 1. Fichas del fondo documental vilero del Archivo de la Corona de Aragón, de Barcelona, a l’Ayuntament de La Vila Joiosa (ms). 2. Miguel Mayor (1581-1661), un vilero insigne, a Butlletí Informatiu Municipal de La Vila Joiosa, núm. 26 (1987) pàgs. 17-18. 3. El convento agustiniano de San Pedro de Santa Marta de Villajoyosa, a Revista oficial de festes de Moros i Cristians de La Vila Joiosa, (1990) pàgs. 48-51. 4. Fray Posidonio Mayor, a Revista oficial de Festes de Moros i Cristians (1992) de La Vila Joiosa, s. p. 5. Villajoyosa, madre feliz de hijos ilustres, a programa oficial de Festes de Moros i Cristians de La Vila Joiosa (1993) s. p. 6. El fondo documental vilero del Archivo de la Corona de Aragón, a Programa de Festes de Moros i Cristians, La Vila Joiosa, (1995) pàgs. 68-69.(Es resumen de las fichas del núm. 1 citado). 7. El convento de San Pedro y Santa Marta de Villajoyosa y el Venerable fray Posidonio Mayor, de Villajoyosa, a Revista Agustiniana, vol. XXXVI (1995) núm. 109, pàgs. 185-204. 8. Una flor de Santidad vilera, a la revista de Festes de Moros i Cristians de La Vila Joiosa, núm. 33 (1996), pàgs. 75-77. 9. Himno en honor de la Beata Sor Ángeles de San José, Sant Feliu de Guíxols, Imprenta Barnés, 1996. 10. La Vila Joiosa, mare feliç de fills il.lustres, (poesia) a Revista de Moros i Cristians, de La Vila Joiosa, 1999, pàg. 91. 11. Villajoyosa y el monasterio de Sijena, ibid., pàg. 107. 12. María del Carmen Zaragoza, otra vilera camino de los altares, a revista de Festes de Moros i Cristians, La Vila Joiosa, 2000, pàg. 112. 13. Novena a Sor Angeles de San José, Virgen y Mártir de Villajoyosa, Villajoyosa, Imp.Barnés, Sant Feliu de Guíxols, 2000, 18 pàgs. 14. El archivo parroquial de Villajoyosa, a revista oficial de les festes de Moros i Cristians, de La Vila Joiosa (2001) pàgs. 124-125. 15. Fondo agustiniano vilero del archivo histórico nacional de Madrid, a Moros i Cristians, de La Vila Joiosa (2002) pàgs. 120-121. 16. El convento de Santa Marta de Villajoyosa y los agustinos Posidonio, Miguel y Francisco Mayor (21-III-2003).Ponencia. 17. Vida del Venerable fray Posidonio Mayor, Madrid, Ed. Revista Agustiniana, 2004, 90 págs. 18. Las Visitas Pastorales de Villajoyosa (Siglos XVI-XX), a Moros i Cristians, de La Vila Joiosa (2004) 19. Himno a las tres màrtires y Biografía de las tres mártires jonenses, Sant Feliu de Guíxols, Imp. Barnés, 2007. 20. Mossèn Bernat Palací: primer párroco conocido de La Vila Joiosa(…1372-1392…, en Revista de Festes de Moros i Cristians de La Vila Joiosa (2009) pàg. 230. 21. Dos inscripciones lapidarias de Villajoyosa, en Ibid. (2009) pàg. 231. 22. Lista de los párrocos de Villajoyosa (Cuadro de la sacristía de la Asunción. Faltan los primeros Bernat Palací(…1372-1392…) i Ginés de Llorca (1538). Y los tres últimos: Ximo Rodes, Antoni Andreu i Juan José. 23. Un pescador republicà. Biografia de Pere Zaragoza Llorca (1896-1969) en Àncora, núm. 2983 (21-XII-06) pàgs. 8-9; y Recull de documents i articles d´història guixolenca II, Montserrat, 2010. 24. Noticias históricas de la Ermita de Sant Antoni, de la Vila Joiosa, en Revista de Fiestas de San Miguel de la Ermita (2010). 25. Pregó de les Festes de Sant Miquel Arcàngel de l´Ermita de Sant Antoni de la Vila Joiosa, en Revista de Fiestas de San Miguel de la Ermita (saldrá en 2011). 26. Dos músicos ilustres de Villajoyosa (Inédito). 27. Inventario de objetos litúrgicos. (Estos dos últimos son inéditos. Los entregué a la revista de Fiestas de Moros i Cristians en 2008). 28. Vicarios parroquiales de Villajoyosa (Siglos XVII-XXI), en Sarrià (2011).