TESORO LITÚRGICO DE VILLAJOYOSA EN EL SIGLO XVII. En el libro primero de visitas pastorales, que se guarda en el archivo parroquial de Ntra. Sra. de la Asunción de Villajoyosa se halla el primer inventario conocido sobre los utensilios, ropa y ornamentos litúrgicos que tenía la parroquia en 1620 (ff.335v-336v). Es el que transcribimos a continuación tal cual, cuyo título es: Inventario de la plata y ornamentos de la iglesia parroquial de la villa de Villajoyosa, hecho en la visita del año 1620. Primo un cofrecito de plata en el qual está reservado el Santísimo Sacramento en el altar mayor. Ittem, una custodia de plata con su veril. Ittem, una cruz grande de plata labrada. Ittem, un reliquiario de plata dorado para llevar la Veracruz. Ittem, un cáliz de plata con su patena, de lo propio. Ittem, otros dos cálices de plata con sus patenas, de lo propio. Ittem, dos vinajeras de plata. Ittem, dos lámparas de plata. Ittem, unas chrismeras de plata. Ittem, un terno de terciopelo blanco con los faldones de terciopelo colorado, con sus estolas y manípulos, guarnecido con fresos de oro, ya rasgado. Ittem, otro terno negro con sus estolas y manípulo guarnecido con fresos de oro, usado. Ittem, otro terno colorado con sus estolas y manípulos, ya muy usado. Ittem, otro terno de diferentes colores de tela morisca sin estolas ni manípulos. Ittem, una casulla morada sin estola ni manípulo con la çanefa colorada, guarnecida con fresos de oro. Ittem, dos casullas de yladillo azul y amarillo con sus estolas y manípulos. Ittem, una capa de damasco blanco con la capilla, y lo demás bordado de oro. Ittem, otra capa de chamelote de aguas negro, con guarnición colorada. Ittem, quatro camisas con dos cordones y quatro amitos. En la capilla de Nuestra Señora del Rosario. Primo una casulla de damasco blanco con estola y manípulo de lo propio, ya usada. Ittem. Una camisa con su amito y cordón. En el tercer libro de visitas pastorales de la misma parroquia – el segundo se perdió- se halla (ff. 146r-147v) otro inventario, que transcribimos a continuación: Inventario de la plata, ropa y ornamentos de la yglesia parroquial de la villa de Villajoyosa, del año 1699. Primeramente un viril nuevo de bronce y plata sobredorado, con piedras. Ittem, un globo de plata sobredorado. Ittem, tres cálizes nuevos de bronce y plata sobredorados. Ittem, una portapaz de plata. Ittem, un incensario de plata con su naveta y cadenillas de lo mismo. Ittem, un hissopo de plata. Ittem, una cruz de évano guarnecida de plata en la qual está el lignum cruzis. Ittem, una cruz para las processiones, de plata. Ittem, dos candeleros de bronce, grandes. Ittem, quatro candeleros de bronce, pequeños. Ittem, una capita de tafetán morado con su toballa de lo mismo guarnecida de plata para sacar el lignum cruzis. Ittem, dos tovallas de tafetán blancas, la una nueva y la otra viexa. Ittem, una capa de domasco morada, con guarnición amarilla. Ittem, otra capa blanca de domasco usada, con su sanefa de bondadura de oro. Ittem, otra capa de terciopelo colorada, con su sanefa. Ittem, un terno blanco de domasco, con su frontal blanco sin capa, con guarnición colorada y blanca. Ittem, un terno negro de terciopelo viexo, sin capa. Ittem, una capa negra de lamilla nueva, con guarnición amarilla. Ittem, dos dalmáticas de terciopelo colorado con sus sanefas de setí verde. Ittem, dos dalmáticas blancas, con sanefas amarillas de setín, sin manípulo ni estola. Ittem, una casulla colorada con sus sanefas verde de setín colorada. Ittem, otra casulla de domasco verde con guarnición de plata. Ittem, un frontal colorado de azamos verde, viexo. Ittem, otro frontal de domasco morado. Ittem, un paño para el púlpito de domasco negro. Ittem, una sanefa para una casulla. Ittem, dos banderillas de la semana santa. Ittem, un paño viexo que sirve para los misereres. Ittem, dos paños de terciopelo para poner al santo christo. Ittem, un palio de terciopelo carmesí. Ittem, otro palis de setín colorado. Ittem, una capita de terciopelo, que sirve para los comulgares. Ittem, un dosel de raso nuevo a flores con guarnición de plata. Ittem, dos missales nuevos y dos viexos. Ittem, una calderilla de cobre. Ittem, una casulla verde con guarnición de plata. Ittem, seis albas, las tres nuevas y las otras tres viexas. Ittem, tres síngulos de veta de iladillo y otros tres de hilo. Ittem, una alba de cambray. Ittem, tres albas nuevas. Ittem, tres tovallas de altar viexas y otras tres nuevas. Ittem, una casulla de domasco blanco usada, con guarnición de oro. Ittem, dos casullas de domasco, blancas. Ittem, una casulla de domasco, a flores. Ittem, otra casulla de domasco, morada. Ittem, otra casulla de domasco, negra. Ittem, dos crismeras de plata, en donde están los santos óleos, crisma y sacramentos. Ittem, otra crismera de plata adonde está el santo óleo de los enfermos. Ittem, una pechina o concha de plata para bautizar. Ittem, un manual viexo. Ittem, un libro de conjuros que dio fray Pedro Lorca. Ittem, un frontal de domasco blanco nuevo, con guarnición de oro. Ittem, un frontal de tabi verde, con guarnición de oro. Ittem, cinco corporales viexos. Ittem, dos corporales nuevos. Ittem, dio el doctor Joseph Lorca una alba, un síngulo, un amito y unos corporales con su bolsa. Ittem, tres sillas grandes nuevas de vaqueta. Comparando el primer inventario con el segundo vemos que en el espacio de 80 años se habían perdido algunos objetos de plata, como el sagrario, las dos lámparas y el relicario de la Veracruz, pero se habían adquirido algunos objetos de nuevos también de plata y ampliado y renovado el ajuar de ornamentos litúrgicos. Sirva el presente escrito para dar a conocerlos y aun para identificar los pocos que quedan del siglo XVII.

I DÉU EN EL RECORD Davant dels brots d’islamofòbia sorgits ran dels assassinats dels membres de la redacció de la revista Charli Hebdo, arreu d’Europa hi ha hagut un debat, especialment a França sobre la llibertat d’expressió i la seguretat ciutadana. Però justament el mateix dia del atemptat, Michel Houellebecq, el novel•lista més llegit de l’última dècada presentava la seva novel•la Soumission, de la qual ja ha venut més de 200.000 exemplars, on presenta un escenari de futur de l’any 2022 com un món sense arrelaments, ni valors morals, ni atributs ètics, en el qual es mou el seu protagonista, professor d’Universitat, que es fa musulmà i d’un partit polític islàmic, que guanya les eleccions i és elegit president de la República Francesa. Aquesta projecció de futur ha irritat molts francesos, que acusen aquesta novel•la d’incitar a l’odi contra els musulmans, perquè l’autor imagina les dones obligades posar-se túniques sobre els seus vestits occidentals i que empeses per les advertències públiques abandonen el mercat laboral, i en conseqüència, baixa el nombre d’aturats, desapareix la violència urbana i les universitats es tornen islàmiques. I quan li pregunten per què escrigué aquesta novel•la diu que perquè el seu ateisme començava a ser insostenible. I que darrera la polèmica i el debat davant l’escenari públic descrit en la seva novel•la, hi ha la lectura de que “existeix realment la necessitat de Déu, i que el retorn a la religió no és un simple eslògan sinó una realitat clarament ascendent”. Fins hi tot pensa, que s’inventarà una religió nova i futurista a partir de l’abominació de tot el que es considera sagrat. També diu que després de llegir l’Alcorà descobrí que era millor del que es pensava i que els jihadistes són mals musulmans, perquè la guerra santa d’agressió en principi no hi és autoritzada, però sí la predicació i el proselitisme. I diu encara, que “l’home cerca en la submissió a la religió la seguretat que la llibertat li nega”. Parla també de l’apropament a la fe, del gran paper que la religió està cridada a jugar en un escenari on el retorn al credo o la conversió serà quelcom significatiu. Però també diu que la gent no es converteix per raons socials, sinó per raons més profundes, tot denunciant que “el catolicisme certament ha estat mes o menys marginat a França. I que el ser humà sent la necessitat de creure en Déu”, a pesar de tots els laïcismes ideològics excloents, que són els que insensiblement van creant el camp de cultiu dels fonamentalismes més ferotges. I nosaltres ens preguntem: aquest escenari que presenta l’autor a Soumission és només pura imaginació o visió de futur? El temps serà qui –com sempre- donarà la raó al seu autor, o no

LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ L’islam està condicionat per les diferents situacions polítiques, els enfrontaments entre sunnites i xiïtes, la no acceptació dels drets humans i les relacions entre fe i política i entre raó científica i raó religiosa. I com que Europa camina cap a un silenci social de Déu i a l’exclusió pública de la fe, mai no podrà viure en pau amb l’islam, perquè aquest és profundament religiós. A més, Europa ha d’evitar identificar increença amb modernitat, i l’islam la violència com a resposta vàlida. Per això, tant l’increença com el fonamentalisme són dos termes mortals. Europa, que oculta els seus orígens cristians i ha fracassat en el camí de la multiculturalitat, no té capacitat per a dialogar amb el islam, a qui no respecta i a més humilia, tot i que aquest, en algunes coses, com ara en l’oració i en la consciència de pertànyer a una gran comunitat de fe, ens pot donar lliçons. Però els musulmans han d’acceptar la universalitat dels drets humans i reconèixer als ciutadans de Europa en els seus països, la mateixa llibertat que els concedeixen aquí per a practicar la religió i bastir llocs de culte. El dret de les Nacions Unides permet legalment blasfemar o caricaturitzar qualsevol religió, però això mai no serà moralment acceptable, sobre tot perquè es pot convertir en una incitació a l'odi per part dels afectats, molestos perquè els han tocat el mes sagrat de la seva fe. I si aquests s’hi tornen, el qui ofengui haurà de recordar aquell refrany castellà que diu: Donde las dan las toman i callar es bueno. Perquè els joves musulmans europeus, que sovint no se senten ni d’aquí de d’Orient, davant la pèrdua de la pròpia identitat i la manca del treball cultural efectiu d’integració en les societats europees d’acolliment, només els queda cercar una identitat substitutiva, que sovint és violenta. Certament que la llibertat d’expressió és un dels valors de la nostra democràcia, però emparar sota el seu mantell insults i desqualificacions això és una altra cosa. I el més curiós del cas és, que està prohibit fer mofa del color, de la raça, etc..i penats els insults racistes als estadis, el comportaments homòfons, la negació de l’holocaust...però no riure’s de les legítimes creences de milions de persones. I és que l’orgull intel•lectual del nostre primer món ens encega. Per això, en el dilema entre llibertat i seguretat, s’haurà de cedir una mica de cada cosa, perquè no canviar res, no arranja absolutament res. Hem d’anar cap a l’educació en valors comuns, si volem integrar en la nostra societat europea els immigrants de conviccions religioses molt arrelades, i no ens en sortirem, si la laïcitat es presenta com enemiga de qualsevol religió.

CREIXEMENT HUMÀ Vivim en una societat consumista, en la qual treballem per a guanyar diners i així poder comprar, i quan ens quedem sense diners ens endeutem per a poder seguir comprant més. Això és el que interessa avui dia i no pas desenvolupar totes les capacitats de la persona. El creixement humà es limita a tenir cura d’aquelles capacitats que permeten treballar i guanyar molt, i si és possible ràpidament i sense gaire esforç ni escrúpols si mirem la corrupció existent sobre tot en la política i en la economia. I aquesta actitud esvaeix tota mena d‘ideal de gratuïtat, de creure que Déu és el pare de tots i per tant tots som germans i hem de ser solidaris. Es la cultura del individualisme a ultrança, en el qual el valor suprem és el diner. Només ens interessa l’ara i aquí, perquè tot acaba en aquest món i per això hem de procurar gaudir el màxim possible, peti qui peti. Però l’individualisme empobreix la persona, perquè essent aquesta composta de matèria i d’esperit, només mira de satisfer les seves necessitats materials –fins i tot la propaganda apel•la als instints més animals del ser humà, com el menjar i el sexe-, oblidant del tot les necessitats espirituals. Gastem i dejunem molt per a conservar la salut del cos, però no fem quasi res per a la salut de l’ànima. I aquest individualisme fa que els rics siguin cada dia més rics i els pobres més pobres, perquè l’enriquiment d’un país és mesura desgraciadament pel PIB i no per la humanització, ni la fraternitat universal. A més, no hi ha cap veritat, ni bé, ni lleis absolutes sinó segons convingui al moment i al interès d’institucions i persones concretes, i així, el que avui és delicte, demà pot ser reconegut com un dret. I el que pot ser veritat i un bé per a mi, potser que sigui una mentida o un mal per a un altre, com la droga, que per a uns és dolenta i per a d’altres bona. Molta gent pensa: No hi ha Déu, ni consciencia, la meva norma de conducta és el que jo vull i el que jo vull res ni ningú no ho pot prohibir. Però la persona, sense els altres, sense Déu, sense les lleis que regeixen el món y la convivència, s’empobreix i destrueix, perquè la llibertat ben entesa no està en fer el que hom vol, sinó en poder elegir el que ajuda la persona. I en virtut d’aquesta llei de llibertat, no es pensa en els altres, es trenca el compromís matrimonial, sense mirar les conseqüències sobre els altres, la paraula donada ni la signatura no valen res, etc. I el llibertinatge ens allunya dels camí de la construcció de les nostres vides, quan elegim altres camins, com el robatori, l’assassinat, la droga, l’eutanàsia, la injustícia, la bruixeria, les cartes del tarot...Perquè si no arribem a ser el que hem de ser, de res ens serveix el viure.

QUAN LA VIDA VA D’EXIDA Quan la vida va d’eixida I mira sempre endavant Caminant ben decidida Vers l’Amor més important, Copsem que la joia plena Déu només la vol donar A qui no te altra fita, que en tot servir i estimar. E. ZARAGOZA

AVE MARIA (Dedicat als monjos de Solius) Al matí quan s´alcen I neix el dia, Els monjos tots canten: Ave Maria. I a mitja jornada, fent estaria, plegats tornen cantar: Ave Maria. I quan ponent-se el sol fineix el dia, Ells l´acaben cantant: Ave Maria. Així van saludant Santa Maria, que és font de gran consol I d´alegria. Mn. Ernest Zaragoza

QUAN ELCOR PARLA Quan sens motiu el cor canta I és ple de goig exultant És senyal que Déu visita Aquell que viu estimant. I quan és la joia plena De sentir-nos tots germans, Correm sens rancor ni pena, Per a dar-nos les mans. Quan més la vida s´atança Al cim del port celestial, mirem amb poca recança tot el que resta a la vall. I portant aquella toia Del bé, que és del cel la clau, Coronats serem de glòria, Corulls d´amor i de pau. I amb la més gran alegria, Resplandents de claredat, Gaudirem de Déu un dia, Que és tota l´eternitat. Mn Ernest Zaragoza