DÉU EXISTEIX

                   Les campanes ens convencen de l’existència d’un rellotge i les petjades, de que algú ha passat per un lloc abans que nosaltres. Ningú, llevat d’un boig, gosaria respondre que qualsevol figura artística es deguda a l’atzar, ni tampoc un palau o una casa. Davant de tantes evidències de que algú ha intervingut en moltes coses, hom ha de decidir quina direcció prendre, si considerar-ho tot fruit de l’atzar o d’un Déu creador. Si s’opta per l’atzar, tota referència Déu i el seu culte li semblaran inútils. Però, no es que es quedi sense Déu, perquè conforma amb l’atzar una divinitat que es diverteix jugant amb tot el que hi ha creat, mentre que el qui busca Déu en el seu cor, el troba i s’omple d’esperança. Però la recerca de la veritat, imposa mètode, perseverança i voluntat. I són els purs de cor, els senzills, els qui avancen cap a la veritat que els atrau com un iman al ferro. L’home que espera en un Déu misericordiós, sap, com el bon estudiant, que no i ha cap premi sense esforç ni compromís i comença a donar el millor de sí mateix per a guanyar-se la gràcia d’aquell que representa l’únic camí de salvació. En canvi, si tot es fruit de l’atzar, hom farà tot el que li sigui avantatjós, encara que provoqui dolor en els altres. I per aquest camí, primer tindrà plaer i després insatisfacció i abatiment i a més sense cap consol. Negar la inexistència d’un factor suprem, perjudica, perquè el ser humà busca el sentit de la seva vida i amb el cor descobreix la finalitat de l’existència humana. L’ateu és com un nounat, que digués: el meu pare i la meva mare no existeixen, perquè no els ha vist mai. Però sent la necessitat de menjar i en la mare descobreix un amor desbordant, i abans que pugui parlar, l’estima, la busca, se’n refia, i és feliç. I tant diferent és la relació de l’home amb Aquell que ha creat tot el que existeix?

       L’home que es creu fill de l’atzar viu l’ànsia del temps que al condueix irremeiablement a la vellesa i a la mort i que no té aturador ni esperança. I per això, és difícil entendre el seu desig de fer prosèlits de la seva visió del món, que arrenca tota bellesa i bondat del cor humà, que cerca la felicitat. Qui sembra ateisme fa mal, perquè genera desesperació, qui indueix a la fe, fa el bé, perquè crea una esperança duradora. I com que el desig de conèixer el Creador és natural al ser humà, postular la seva inexistència significa renunciar a conèixer el sentit de la vida. Però si se li ha fet creure que no hi ha rellotge sense rellotger, ni efecte sense causa, ni causa sense llei, ni llei sense legislador, això el portarà a una esperança, que esdevindrà certesa, de que sense Déu no hi hauria vida.

L’ALLAU DE REFUGIATS

                   Segons les estadístiques, actualment hi ha quasi 60 milions de desplaçats, per causa de persecucions, conflictes armats o violació dels drets humans. De fet ja fa anys que estem veient gran masses que abandonen la seva pàtria, fugint de la guerra o de la fam. Ara amb l’allau de refugiats que fugen de la guerra de Síria, el problema s’ha agreujat. Però no només allà hi ha guerra civil, també n’hi ha a l’Àfrica subsahariana, a Afganistan i al Pakistan i a Amèrica Llatina i al Nord d’Àfrica desestabilitzada als darrers anys. I tots aquests llocs han produït  refugiats, uns cap a Europa, altres cap a Amèrica o Austràlia i els d’Ucraïna cap a Rússia. De manera que des del començament del segle passat no hi havia al món un mapa de conflictes tan extens com ara. I per això ja fa temps que crec que estem assistint a la tercera guerra mundial no declarada ni convencional, que deixen moltes poblacions en mans dels senyors de la guerra, dels comerciants d’armes i de les màfies dedicades al tràfic de persones que arrisquen la seva vida. I el pitjor de tot és que tots els conflictes semblen guerres de baixa intensitat, ja que sovint pateixen el silenci mediàtic més pregon, es cronifiquen i s’estenen als estats limítrofes.

          Europa no té una política comuna per acollir els refugiats, doncs mentre a Anglaterra els miren d’integrar, a França els deixen agrupar segons nacionalitats. Ara el Papa Francesc  i amb ell molta gent, demana acollir els refugiats, però se suposa que l’acolliment serà temporal, mentre durin les circumstàncies bèl·liques dels seus països. De manera que Europa haurà de preparar el seu retorn en condicions de seguretat i dignitat. I els que no vulguin retornar als seus països hauran de integrar-se legalment, econòmicament i culturalment en la seva nova pàtria, doncs retenir-los en camps de refugiats cronificarà la seva situació, tant més, quan els criteris de selecció d’acolliment dels països europeus, sovint descarten les persones més vulnerables (viudes, gent gran, malalts crònics).

            Per això, aquest allau de refugiats és per Europa un veritable repte. D’aquí que les quotes d’acolliment de la Unió Europea per a cada nació siguin, de moment, una solució acceptable. Però també cal, que les Nacions Unides treballin bandejant les causes dels conflictes i cercant la seva resolució pacífica i negociada. Però ara és el moment de la solidaritat activa. Som una humanitat ferida per la injustícia, però alhora cridada a viure fraternalment. Que no ens manqui ni a ells ni a nosaltres l’esperança d’un demà millor i en pau.

ISLAM VERSUS ISLAM

                  Després de llegir-me l’Alcorà i d’haver parlat amb un musulmà estudiós de Platja d’Aro, que vingué a demanar-me una bíblia per aclarir, deia, algunes coses del cristianisme, vaig mirar d’aprofundir sobre la realitat del islam actual. I val a dir, que per al islam l’última revelació legislativa divina fou donada a Muhàmmad i per tant el ser humà no té autoritat per abrogar  cap de les seves prescripcions ni afegir-n’hi de noves. De manera que en això el islam té un problema teològic-jurídic. I d’aquí venen las diferències i rivalitats dintre del islam. Com les que hi ha entre els salafistes (tradicionalistes), que volen tornar a allò que creuen és l’origen del islam, i els d’Al-Qaeda i l’Estat Islàmic, que volen recuperar els antics territoris musulmans i que creuen que aviat hi haurà la batalla final entre el bé i el mal, és a dir, entre el islam i els estats de la coalició americana. I que Jesús baixarà del cel per ser califa del islam a Damasc. D’aquí  la necessitat urgent de conquerir aquesta ciutat i l’ajut d’Iran contra la política del règim sirià xiïta contra els  sunnites kurs. Però entre el sunnisme i el xiisme, a part de l’antiga guerra històrica que enfrontà els partidaris d’Ali (els xiïtes) contra els que iniciaren la dinastia omeia de Damasc (els sunnites), hi ha poderoses raons teològiques que els separen. Els sunnites no tenen jerarquia religiosa, els imans només són directors de l’oració i per tant  tots poden ser imans. Els xiïtes en canvi atorguen a certes persones, que creuen dotades d’una llum divina, el rang de “profetes”, i per tant tenen autoritat divina per innovar jurídicament. Però això és una blasfèmia per als sunnites, que no reconeixen cal altre profeta després de Muhàmmad, tot i que també tenen un moviment místic anomenat sufisme, on el mestre espiritual de cada confraria és el dispensador de la benedicció divina. Podem dir que el debat dels xiïtes, que distingeixen entre política i religió, gira entorn de la legitimitat del xiisme polític de Khomeini. En canvi, el sunnisme, majoritari al islam, discuteix sobre l’abast de la llei islàmica, tot acceptant sense qüestionar-los els costums tradicionals del islam. També hi ha els qui es deixen interpel·lar per la modernitat, com els Germans Musulmans que prenen de la modernitat allò que els és útil per a islamitzar la societat, o s’esforcen en interpretar la llei musulmana. Però uns i altres hauran d’estudiar l’autenticitat del relats sobre la vida de Muhàmmad, escrits dos segles després de la seva mort, i la veritable història de la redacció de l’Alcorà, si no volen continuar recriminant-se entre ells les seves respectives interpretacions d’aquest llibre sagrat.

CREUAR LA MAR

           Molts africans han perdut la vida al nord de la costa de Líbia intentant cercar una vida millor o simplement fugir de la guerra, de la persecució religiosa o de la fam. No passa mes, que no mori gent que intenta desembarcar a les costes italianes o espanyoles. Amb tot, mai podrem saber quans n’han mort fins ara, perquè no hi ha llistes d’embarcament. Si sabem que molts hi han perdut la vida, és pel relat que en fan els que s’han salvat, els rescatats pels vaixells de la zona o per les guàrdies costaneres italiana i espanyola. Però els mitjans de comunicació que tant potencien el que passa a casa nostra, no diuen quasi res del que passa als països de l’Àfrica, que és el continent de la vitalitat, de les grans riqueses i de les innombrables llengües i cultures. Els immigrants del nord d’Àfrica, si volen creuer la mediterrània han de posar-se en mans de les màfies, sense escrúpols, que cobrant-los força diners, els preparen la tomba a la Mediterrània. Hi ha països que tanquen en camps específics els estrangers i els diuen que han d’abandonar el país, perquè treuen el treball als nadius i a vegades es prenen mesures xenòfobes com a Sudàfrica. ¿I a tot això què hi diu la comunitat internacional? Parla de quotes d’admissió de refugiats per a cada Estat i de blindar més encara les fronteres reforçant-ne la vigilància i les filferrades.

       Tot plegat, sembla que tornem a viure en temps de l’extermini nazi o de les matances medievals. Els naufragis se succeeixen, sobre tot quan fa mal temps, l’Estat Islàmic fa atemptats terroristes i d’altres atrocitats com la matança dels 148 estudiants de la universitat de Kènia, mentre que la Unió Europea mostra gran passivitat, perquè només mira l’economia. I en les fronteres d’Itàlia i d’Espanya no es dóna l’abast per acollir als supervivents que hi arriben, ni tampoc en la recerca dels cadàvers dels immigrants naufragats. Es feu una cimera d’Estats a Luxemburg, però debades. Només aprovaren reforçar les operacions de vigilància i de salvament, quan el que hauria de tenir Europa seria una política comuna d’immigració per a poder demostrar la seva capacitat d’actuació unitària, igualment que un mètode d’integració dels nouvinguts. Però només té programes de repatriació en calent, dels anomenats “immigrants il·legals”, quan el que caldria seria actuar en els llocs del seu origen, on es viuen situacions de gran pobresa o de tragèdia, sobre tot a Líbia, Síria i Irak. Es tracta d’un problema que no se soluciona amb murs i tanques, ni tampoc enfonsant vaixells buits. Perquè com diu el papa Francesc: “són homes i dones com nosaltres, germans nostres, famolencs, perseguits, ferits, explotats, víctimes de les guerres, que cerquen una vida millor...”.

TANTS CAPS TANTS BARRETS

               Sóc conscient que això que escric no agradarà tothom sobre la independència de la nostra estimada Catalunya. Però haig de dir-ho, perquè si el que aquí escric succeeix, pugui dir en veritat que jo ja ho havia albirat i escrit. De moment no sembla que la independència es pugui assolir per majoria, per cula del defecte més constant dels catalans -que no és la gasiveria que ens atribueixen a la resta de l’Espanya- sinó la divisió, per la qual en temps passats hem perdut totes les guerres. Perquè tants caps, tants barrets. És la incapacitat bàsica d’anar tots a una per a un fi comú. El mateix passà en la reforma religiosa del segle XVI. Mentre a Castella cada monestir tenia la seva economia centralitzada, aquí les rendes estaven repartides entre els diferents oficis del monestir: abat, prior, infermer, sagristà, almoiner, paborde, etc. la qual cosa impossibilitava als monestirs d’emprendre cap obra gran.

      El mateix passà a la comunitat de Montserrat, dividida entre els de la Corona d’Aragó, que atribuïen tots els mals el monestir als monjos de la de Castella, perquè al ser més nombrosos tenien més possibilitats de ser abats i quan ho eren donaven més hàbits als de la seva Corona, que no pas als catalans, que van expulsar els monjos castellans de Montserrat, tant a la Guerra dels Segadors, com a la Guerra de Successió, pensant que essent tots els monjos d’aquí, hi hauria pau.  Però què va passar? Que aleshores foren els monjos de València i d’Aragó, els que es queixaren de que els abats naturals del Principat de Catalunya, discriminaven els candidats valencians i aragonesos. De manera que la divisió continuà. No sé si finalment podrà ser declarada la República Catalana amb totes les garanties, però que no ens passi després, que aleshores siguin els de les províncies de Girona, Tarragona i Lleida o de les vegueries, els que es queixin de la de Barcelona, que com passà en la fundació de la Caixa de Catalunya que havia de reunir les caixes provincials, aquestes no s’hi volgueren fusionar, perquè deien que: “Barcelona s’ho endurà tot”.

        De manera que pensar que la Independència acabarà amb tots els mals i divisions de Catalunya, amb els seus problemes econòmics, socials i polítics, és senzillament somniar truites, entre altres coses perquè la independència no ha de ser una fita en si mateixa, sinó un mitjà per a assolir altres coses ben necessàries, sobre tot de benestar social.

      Sóc partidari de la independència, però com que ara per ara la unitat dels partits o associacions sembla impossible, perquè el tarannà de la gent catalana no ha canviat, no cal ser profeta per a dir que segurament no serà possible. I en tot cas, ja fa tres anys que tinc feta una “profecia” en cinc passos, dels quals fins ara s’han acomplert quatre: Que hi hauria eleccions anticipades; que les guanyaria Mas; que aquest s’uniria amb Esquerra Republicana; que faria la consulta, i que si no s’assolia, tots quedarien bé, uns perquè ho hauran intentat complint la paraula donada i d’altres dient que en democràcia naturalment mana l’aritmètica dels vots... I mentrestant haurem perdut uns anys preciosos...

MORIR SENSE SENTIR-HO

         És ben curiós, que la nostra societat marcada per l’elecció personal de tot el possible, deixi en mans d’altres persones moments importants de la vida, que hem despersonalitzat, perquè ara la medicina està centrada en la tècnica i no en la persona. Però una tècnica per bona que sigui, si no mira la persona resulta sovint equivocada i deshumanitzadora.

        Per això ens cal recuperar la responsabilitat personal de la nostra vida fins a la mort. Se’ns ha d’ajudar a mirar la nostra mort de cara i si és possible a menar el seu procés vers ella. Perquè l’assignatura pendent de la nostra societat és la d’explicar i afrontar la mort. Doncs avui parlar de la mort, sembla “pornogràfic”. Ningú no en vol parlar, ni que se’n parli. Tampoc no es predica sobre la mort. Fins i tot sembla que morir-se és de mal gust. De fet no se’n parla als infants a les escoles, com si la mort no tingués res a veure amb nosaltres o nosaltres amb ella. Però la realitat de la mort podem maquillar-la, però no la podem amagar. Tampoc al malalt li és fàcil parlar del tema, però tard o d’hora ho haurà de fer, sinó vol que un altre decideixi la manera de fer-li passar aquell moment, que no sempre coincidirà amb la que ell voldria.

       També hi ha gent que es vol morir dormint, sense assabentar-se que es mor, renunciant a viure conscientment l’últim moment de la seva vida. Abans la medicina paternal deixava el pacient en una actitud passiva, per comptes de mobilitzar-lo per a prendre les regnes de la seva vida i del seu procés vers la mort, marcat pels seus valors i creences. Però la nostra cultura social viu la mort com a tabú, i no facilita el procés de la malaltia i de la mort de manera compartida amb els metges i els familiars  Per això, s’ha de bastir l’espai i clima adient per a afrontar la malaltia i la mort, com a moments molt intensos de la nostra vida, fent-los nostres i vivint-los conscientment com el millor regal que ens pot oferir la societat. Però és quan estem sans que hem de preparar-nos per a encarar aquell moment clau en la nostra vida, ja que la mort no es pot improvisar. D’aquí que en segles passats es publiquessin tants llibres de preparació per a la mort com el de l’ermità de Montserrat, fray Pedro Alonso de Burgos, Preparación para la muerte y cómo debe ser tenida en poco (Madrid, Ed. Sanz y Torres, 2010).

         De fet, s’han d’humanitzar totes les situacions del malalt, el dolor, el tracte sanitari-pacient, el tractament i la seva alternativa, la salut i el treball, la malaltia crònica, la vellesa i la mort, vivint-les en una autonomia acompanyada. Siguem valents  concedint-nos el plaer i el dret de viure la nostra vida fins el seu final, i que ningú decideixi per nosaltres en la nostra malaltia o mort.

SANT BENET PATRÓ D’EUROPA

           El beat papa Pau VI, el 24 d’octubre de 1964, va declarar sant Benet abat, patró d’Europa. Benet va néixer a Núrsia (Itàlia) cap a l’any 480 i morí a Montecassino el 547. Després d’una experiència d’estudis a Roma i de vida ermitana, fundà a Subiaco dotze monestirs i va resumir l’experiència monàstica anterior, en la seva Regula monachorum (regla del monjos) que adaptà la vida monàstica a les circumstàncies de la seva època i que tingué tan d’èxit a Itàlia i després a França i Espanya i arreu d’Europa. Amb els instruments de la regla, la creu i l’arada, els seus monjos implantaren els valors de la fe, cultura, litúrgia, lectio divina i treball (ora et labora), sota el lema de la pau (pax). I així, mercès als seus monestirs, Europa es va civilitzar, cristianitzar i conservà la cultura clàssica antiga. Fins al punt, que la història d’Europa, sense la presència, influència i irradiació dels monestirs benedictins no seria comprensible ni tampoc la de Catalunya, on hi hagué gran nombre de monestirs benedictins masculins fins el 1835, com ara: Sant Cugat del Vallès, Sant Pere de Roda, Sant Pere de Galligants, Amer, Breda, Ripoll, Montserrat, San Llorenç del Mont, sant Pau del Camp, sense oblidar els cistercencs de Poblet i Santes Creus i els tres de benedictines de Sant Pere de les Puelles i Santa Clara de Barcelona, i el de Sant Daniel de Girona, i els cistercencs de Vallbona de les Monges i Valldonzella.

            El papa Pau VI deia en la seva carta que la regla de sant Benet encara era important per al nostre món assedegat de pau i de valors perennes. Precisament la set de vida personal és la que conserva actual l’ideal monàstic benedictí com un valor. El papa presentava sant Benet com “el missatger de pau, realitzador d’unió, mestre de civilització, herald de la religió de Crist i fundador de la vida monàstica a Occident”. En efecte, fruit de la seva experiència i mestratge espiritual, la seva regla ens ofereix un camí espiritual ple de vida, de saviesa cristiana i fa dels seus monestirs escoles del servei diví, de la caritat, de la humilitat i de fraternitat comunitària.