CORRECTE I NO CORRECTE

            Cada cultura estableix generalment el que s’ha de fer i el que s’ha d’evitar. Hi ha comportaments freqüentment negatius, que tothom els té per dolents. I no es casualitat que el robatori, l’assassinat, la mentida i l’adulteri estiguin entre els pecats prohibits en els deu manaments donats per Déu a Moisès per al poble d’Israel. Però en aquestes lleis no hi ha res particularment jueu o cristià. Són lleis universals. Alguns diuen que no hi ha normes universals, però la llei natural és universal, està impresa en el cor de tots els humans, té la seva correlació en la llei de la natura que governa totes les criatures per força, com en els animals l’ instint. Per a sant Pau els ser humà coneix d’una manera natural el que és correcte del que no ho és. A més, la gent ha manifestat en tot lloc i temps la seva admiració per les virtuts i el seu avorriment del vicis. La llei natural és verificable en la creació. Per això hi ha una mena de “religió natural” accessible a tots. Però quan una persona ignora o refusa Déu, sol fer coses objectivament equivocades. Feuerbach deia que eren els humans qui havien inventat Déu, perquè necessitaven suport i consol. Així, Déu seria un substitutiu de la raó, una projecció dels desigs irracionals de l’home davant la perspectiva d’una mort inevitable. Però com deia Dostoyevsky: “Si Déu no existeix, tot m’està permès”. I així els ideòlegs de l’ateisme fabricaren primer la denominada “mort de Déu” i es comportaren com si això fos una veritat absolutament contrastada. Desobeïren la llei natural i això els tancà les vies racionals per a conèixer Déu. Ara que si els humans haguéssim d’inventar-nos un Déu, mai hauríem inventat el Déu del cristianisme, perquè resulta massa exigent, i a més es totpoderós i omnipresent, de manera que no hi ha lloc on poder-nos amagar del mateix, ni tant sols en la nostra imaginació. La història recent de l’ateisme fa del segle XX una crònica horrible de guerres, massacres i genocidis, des dels nazistes alemanys als comunistes de Xina, Cambodja i Rússia. I això sempre passa quan la humanitat oblida Déu. Per alguns però, el problema del mal els sembla la prova irrebatible de la no existència de Déu. Tanmateix negant l’existència de Déu no solucionem el problema del mal. Sense Déu tot es converteix en una indiferència moral o en una mera preferència humana. Però Déu no creà el mal, perquè el mal físic o moral no existeix en sí mateix, només és privació del bé contrari, com la malaltia, que és falta de salut i la mentida, manca de veritat. Déu ens creà lliures, perquè sense llibertat no podríem estimar Déu, doncs l’autèntic amor mai no pot ser forçat. Però també per la llibertat tenim la possibilitat de fer el mal.

PATIM LA III GUERRA MUNDIAL

               En el meu article publicat a Àncora, núm.3258 (13-IX-2012) ja vaig dir que estàvem en una III Guerra Mundial i els successos posteriors m’han donat la raó. Certament que no es tracta de les guerres convencionals anteriors, de les quals ens parla la història, amb una formal declaració de guerra, trinxeres, mobilitzacions generals, etc. Però és una “Guerra mundial intermitent”, com diu el papa Francesc, una guerra d’escamots, de cèl·lules dorments que desperten avui aquí demà allà, i que han tirat per terra la tesi del llop solitari i fanàtic, que s’immola ell mateix i prou. Ara les accions de guerra estan ben planificades i fan molt més mal. Els avions exploten volant, hi ha matances a Egipte, Síria, Irak, Madrid, Ankara, Iemen, París...i altres accions terroristes que segurament seguiran, perquè darrera de les bombes hi ha una ideologia, uns valors i un desig religiós de totalitat, impossibles d’eliminar. I és que els fanàtics només tenen un sol objectiu: establir un Estat Islàmic (ISIS) regit per la llei estricta de la “umma”, que se sosté del negoci dels hostatges, el contraban, el tràfic de refugiats i el petroli.  A Saraquib, al nord est de Síria, han proclamat un emir i creat un tribunal islàmic, que aplica rigorosament la “sharia” com a única llei. I només cal una “fatwa” per a que es converteixi en legal qualsevol cosa contrària als drets humans, amb detencions, maltractaments, decapitacions, amputacions de mans, peus, llegua...I les minories de cristians, alauites, ismaelites, xiïtes, drusos i els mateixos musulmans sunnites, només poden subsistir a canvi de pagar el impost de la “jizya”. L’expansió musulmana, que s’estengué a Síria el 634 ja llavors feu que s’exiliessin milers de cristians a Grècia i a Itàlia, especialment a Roma, on bastiren les seves esglésies i monestirs i alguns arribaren a ser papes, com Sergi I (+701), Sisini i Constantí (+ 715), duran el pontificat del qual hi hagué la invasió musulmana de la Península Ibèrica., on desferen temples, assassinaren persones i cometeren altres brutalitats sens fi. Ara la història es repeteix. Certament que no tots els musulmans són terroristes, però sí que tots els actuals terroristes són musulmans...En fi, veurem com acaba aquesta III Guerra Mundial, que avui colpeja aquí i demà allà, perquè la guerra només engendra guerra, com hem vist al Irak, a l’Afganistà i a Líbia. I la que ara lliuren a Síria EE.UU., Rússia i França –aquesta s’aboca a una guerra civil a casa seva, perquè els terroristes són francesos i els té dintre seu-, podran eliminar l’Estat Islàmic? Només Déu ho sap. Preguem-li però, que ens concedeixi a tots la pau, basada no en la por, sinó en la justícia, la llibertat i la fraternitat universal.

 E. ZARAGOZA

   

L’INFERN

              L’existència del infern és dogma de fe per als cristians, perquè implica la llibertat del ser humà, ja que sense ella res de bo que fes tindria mèrit, ni culpa res de mal. Déu és amor i l’amor implica llibertat, i sense llibertat no hi ha amor, perquè estimar o ser estimat per força no és amor. Ara que l’amor es pot pagar amb amor o amb indiferència. I com que Déu no interfereix en la llibertat del ser humà, aquest pot dir no a l’amor de Déu. Pot decidir-se per Déu, que l’ha creat a la seva imatge i semblança, o pot decidir-se per ell mateix. Però l’Infern, no és creació de Déu, sinó de l‘home dolent, egoista i tancat en ell mateix. I com que l’Infern no és un lloc físic, sinó teològic, es tracta doncs de la situació egoista del ser humà que queda petrificada quan aquest pensa només en ell mateix i no en els altres ni en l’Altre, que és Déu. L’home que es tanca en sí mateix, que fa mal i no fa bé als altres, en morir aquest seu comportament queda definitivament fixat. I per això, el seu infern serà la frustració definitiva i absoluta de la seva existència i realització. Bíblicament l’Infern és simbolitzat pel foc, que és figura de la situació del ser humà allunyat del projecte de felicitat total, que és Déu. També és simbolitzat per les tenebres, perquè el condemnat no viu en la llum, sinó en la foscor, en una presó, on la consciència no li permet tenir ni un moment pau interior. També és el lloc del plor i cruixir de dents, perquè la mort deixa al pecador definitivament endurit, sense futur, en completa desesperació, frustrat per l’absència de Déu, buit i sense poder gaudir del misteri diví.

           El Purgatori però no és l’Infern. És l’estat de maduració o purificació de l’ànima, donat que la mort separa el temps i l’eternitat, i és la crisi de purificació més gran de la vida, després de la qual veurà Déu (el cel). Per això: crisi de purificació és sinònim de purgatori, on la persona es purifica de els restes del pecat i de les infraccions humanes. A més, la mort és el despullament total de l’home, el qual s’ha d’abandonar a Déu, perquè aquest abandonament és la forma més sublim, total i perfecte d’amor, diu la santa filòsofa Teresa Beneta de la Creu, copatrona d’Europa. Però mentre s’està purificant, l’ànima se sent joiosa, perquè se sap salvada, i les “flames purificadores” no són altra cosa que la incomparable nostàlgia i amor que sent de Déu. D’aquí ve la pràctica pietosa de pregar Déu per les ànimes del purgatori, perquè acceleri el seu procés de purificació. Ara que la purificació del purgatori sovint comença en aquest món, amb les malalties, dificultats, penes, incomprensions, etc. i s’acaba en l’altre.

QUO VADIS, EUROPA?

                  L’allau de refugiats sobre Europa provinents especialment de Síria i de Irak, però també del Magreb i de l’Àfrica subsahariana ha posat en evidència algunes deficiències de la política d’immigració europea. Els mitjans de comunicació audiovisual i escrits ens subministraren informacions relacionades amb la gent, que fugint de la guerra i de la fam venen a Europa cercant seguretat o un futur millor per a les seves vides. Als escenaris tradicionals de Lampedusa (Itàlia), de les illes gregues de Kos i Lesbos, i de les costes líbies ara s’han traslladat a Calais, a les fronteres greco-macedònies i turques, a la frontera serbi-hungaresa, a l’autopista d’Hongria a Àustria i a la ciutat alemanya de Passau. I només al mes d’agost de 2015 moriren en el mar 627 persones, més de 20 cada dia.

               Sembla que mentre el immigrants entraven per Melilla i Ceuta, i per Lampedusa, als països nordeuropeus això no els preocupava i miraven cap a un altre costat. Però l’allau d’immigrants i els successos tràgics que els acompanyen, els sensibilitzaren molt sobre el tema. I així, el comissari d’immigració de la Comissió Europea i el representant d’implementar l‘agenda europea sobre la immigració, foren partidaris de la solidaritat entre els Estats per a repartir entre ells cups obligatoris d’immigrants. Però alguns Governs optaren per reforçar el sistema europeu d’asil, d’altres no estaven d’acord amb els cups que se’ls havia assignat, alguns com Anglaterra, parlaven de suspendre temporalment el tractat Schengen, de lliure circulació de persones. Els Estats més afectats pel nombre d’immigrants són Itàlia i Grècia, però el que més immigrants ha admès és Alemanya, necessitada de mà d’obra jove. Espanya, que es vantava de tenir controlats els fluxos immigratoris del Nord d’Àfrica, acabà per acceptar el cup d’immigrants que li pertocà. Tanmateix, les actuacions dels Estats han estat contradictòries, erràtiques i precipitades. La qual cosa ha fet palesa la debilitat política internacional comuna de la Unió Europea per a fer front a aquesta immigració creixent i que avui per avui no té aturador. Però el problema dels refugiats i immigrants és molt més profund i no es resol amb una política de tapar forats, ni de reforçar fronteres, sinó en canviar el model, estructuralment injust, que tenim i promoure estructures democràtiques respectuoses amb els drets humans, mentre acollim amb generositat i dignitat als immigrants que van arribant. Ja va dir Jesús: “Qui acull a un d’aquests per petit que sigui, m’acull a mi, i que m’acull a mi, acull al que m’ha enviat” (Mc 9,37). I després d’aquestes paraules, hi haurà encara algun cristià que no voldrà acollir Jesús en les persones dels immigrants?

L’autenticitat, que és la capacitat que tenim de ser nosaltres mateixos i dirigir la nostra vida, és la que propicia la revolució esperançadora en la nostra societat. Ja Jesús va dir: Digueu sí, per sí i no per no, que tot altre subterfugi ve del maligne (Mt 5,37). El papa Francesc, ell mateix model d’autenticitat, en la seva exhortació Evangelii gaudium, ens invita a implicar-nos per a renovar la humanitat de soca-rel. De fet, hi ha molta gent que viu aquesta autenticitat en la seva vida diària, d’una manera humil i senzilla, sense fer soroll i sense ser notícia, que està on han d’estar i fa el que ha de fer de la manera millor que sap i pot, i per això genera al seu voltant una atmosfera positiva i agradable. Aquesta gent anònima és la que sosté la nostra societat humana, tot i que quan més poder intel·lectual, polític, econòmic i mediàtic té, se li fa més difícil mantenir la seva transparència i autenticitat. Hi ha també dirigents polítics, educadors i periodistes que en les seves declaracions i debats sovint menteixen o diuen la veritat a mitges, parlen per parlar o critiquen injustament als altres, sense fer-se cap autocrítica. Però la regeneració de la convivència social i l’alegria de viure, passa per la regeneració de l’autenticitat, en un doble moviment, dels dirigents cap als ciutadans i dels ciutadans cap als dirigents. Hi ha però certes actituds que poden condicionar els processos de renovació de la autenticitat personal. La primera, és la de fugir de la realitat existent, mirant cap a una altra banda, que fa eludir la responsabilitat personal solidària. La segona, és la dels que veient la complexitat política, econòmica, social i religiosa del món, reaccionen amb por i viuen aquestes realitats amb angoixa, incomunicació i soledat, que sovint els condueixen al cansament vital, a la queixa sistemàtica i a l’escepticisme. La tercera actitud és la de la humilitat del qui és conscient dels seus límits, però tot i això està disposat a cooperar per a poder fer camí cap a la autenticitat i opta per viure d’una manera compromesa i confiada, com un camí de recerca humana i espiritual. Es el camí que comparteix molta gent diversa, que a pesar de les diferències, és capaç de caminar unida i sumar esforços pel bé comú. Gent que passa de la inconsciència personal a la queixa davant de la injustícia o de la mentida, i de la queixa passiva a qüestionar-se a sí mateix i passar de plantejar-se preguntes a proposar respostes humils, globals i esperançades. De manera que el camí de la revolució de l’autenticitat es va realitzant en el interior de cada persona, que des de la seva humilitat s’obre a la sorpresa, a la comunicació i a l’aparició d’un nou clima d’autenticitat totalment transparent.

EL CEL

         Ara quasi mai es predica del cel ni del infern, ni tampoc del purgatori, però totes aquestes tres realitats són dogma de fe per als catòlics. Val a dir, però que ni el cel, ni el infern, ni el purgatori són llocs físics, on si pugui viatjar corporalment, sinó llocs teològics, perquè es tracta de situacions personals del ser humà o de l’ànima. El cel és la plenitud de l’amor a Déu. Qui gaudeix de la plenitud de l’amor diví, està o viu en el cel i qui n’està privat viu al infern. Però, perquè tenim en nosaltres una llavor de l’esperança, el cel ja comença en aquest món, perquè gaudim de petites dosis de cel. El cel és la realització de les possibilitats de veure el cor de els coses, és la convergència de totes les possibilitats i dinamismes del món i del ser humà, és la llar o la pàtria on totes les coses es troben amb elles mateixes. Així, Jesús està en situació de cel, perquè ja ha aconseguit el terme de tota la creació: Déu. Les imatges bíbliques del cel són un convit nupcial, festiu i alegre. És veure Déu, és conèixer i sentir que Déu se’ns manifesta sense cap mena de mediació. Veure’l amb el ulls de l’ànima que l’abraça, amb comunitat d’interessos i de preocupacions. L’eternitat no un temps que no s’acaba mai, sinó la plenitud i absoluta perfecció de l’existència. La vida eterna és la manera pròpia de ser de Déu. I el cel consisteix en poder viure la vida de Déu, per tant: vida perfecta, plena i totalment realitzada.

      Al cel veurem que el sentit profund de tots els éssers, és Déu mateix. Ell és la llum en la qual ho veurem tot, la font d’amor que tot ho aguanta i suporta. Allà veurem, escoltarem i sentirem que tot ens parla de Déu i ens recorda Déu, que es reflexa en totes les coses. I nosaltres serem assumits per Déu i en Déu. Però en el cel continuarà indefinidament la divinització de la criatura, perquè anirem augmentant eternament la nostra participació en Déu, ja que l’home al ser finit i creat, no por copsar en un sol acte les dimensions infinites de Déu. Es la paradoxa del cel, on hi ha dinamisme en el descans, tranquil·litat en l’activitat i on ens anirem transformant en el Déu que veurem, la qual cosa és un coneixement experimental de Déu transformant. Veurem Déu i l’estimarem, i per això el lloarem. Però cada vegada que a la terra fem experiència de coses positives, com ara del bé, de la felicitat, de la pau, de l’amor, de la veritat, de la bellesa, de la justícia, etc. que Déu posseeix en grau infinit i perfecte, estem ja fent un tast del cel, si bé de manera precària i mesclada amb dificultats, temptacions i malalties. Per tant el cel, es tasta i comença ja en aquest món, però no s’assoleix la seva plenitud sinó després de la mort, quan Déu ho serà tot en tots.

FE I RAÓ

              Hi ha gent que creu que les persones creients són ignorants, com si religió fos sinònim de resistència al progrés. Perquè creuen que la fe és incompatible amb la ciència o amb el pensament racional. Però no és així. Només cal recordar que molts dels personatges que han obert camí en diverses especialitats científiques foren creients, com ara el sacerdot Copèrnic, el religiós Mendel, el biòleg Pasteur, el químic Lavoisier, el físic Fermi i molts d’altres. Perquè de fet en molts científics, la fe i la raó coexisteixen sense cap contradicció. Ja deia san Joan Pau II que la “fe i la raó són com dues ales sobre les quals l’esperit humà s’eleva a la contemplació de la veritat”. La raó progressa des d’uns primers principis indemostrables, com la fe, que primer és tàcita abans que reconeguda. I és que cap esforç científic pot avançar si l’investigador sotmet cada fenomen de laboratori al dubte sistemàtic. Els intents del laïcisme per a desplaçar l’autoritat de la religió a favor de l’autoritat de l’experiència i de la raó, només han aconseguit posar les més altes aspiracions del ser humà al servei de diversos interessos tirànics.

          També és important la lògica com a instrument de la raó per a qualsevol diàleg amb els no creients i els principis bàsics, com ara el de no contradicció, és a dir, que una cosa no por ser alhora viva i morta, bona i dolenta, veritat i mentida. També els sentits són fiables –tot i que de vegades ens confonen amb certes il·lusions òptiques o sonores- ja que capten la realitat tal com és, independentment de la nostra percepció. Així mateix és també important el principi de causalitat, perquè a tot efecte li correspon una causa. Hi ha però persones que s’anomenen materialistes, realistes i empiristes, que no creuen en res espiritual. Però amb elles s’hi pot dialogar més bé que amb els escèptics, amb els quals no es pot avançar sinó és que admetin que els sers humans solem raonar del visible al invisible, com ara que creiem en els protons i neutrons, els forats negres del univers i altres coses, que no podem veure a simple vista. Certament que hem de respectar als científics, però sense atribuir-los infal·libilitat en cap matèria. A més, la majoria de la gent reconeix també alguns principis morals, tals com la justícia, la llibertat, l’amor, la solidaritat...que són abstraccions amb les quals mesurem els fets concrets. I és que la fe no és irracional. Fe i raó són interdepenents, una s’estintola en l’altra. Doncs, el que coneix alguna cosa, primer ha hagut de prestar fe en aquells principis tàcits sense els quals res no podria investigar ni demostrar. Per això ja va dir sant Agustí: “Jo crec allò que puc comprendre”. Perquè la fe cerca sempre la comprensió.