PREMATRIMONIALS

              Sovint els motius que duen al fracàs matrimonial són certes qüestions que els nuvis haurien d’assumir i vivències morals i afectives que haurien d’educar abans de casar-se, per a poder reeixir en el projecte familiar que volen emprendre. Una de les primeres qüestions és la recta comprensió

de l’amor humà, que és alhora corporal, afectiu, personal i transcendent, i la diferència que hi ha entre l’amor eros, que te cabuda quan resta custodiat per l’amistat (filia) i l’àgape que és l’amor del lliurement incondicional. Com deia el papa Benet XVI en la Deus Caritas est, l’amor es pot reclamar, amb condició que hom estimi primer, que estimi del tot i que l’altre vegi que si se l’estima hi surt guanyant. Un dels motius dels trencaments matrimonials sol ser la manca de convicció de que l’amor és per sempre. Per això, qui no ho vegi clar, es preferible que no es casi, perquè si hi ha problemes no lluitarà amb prou força per tirar endavant el seu matrimoni, doncs acceptar que el matrimoni estableix un vincle irreversible, és condició necessària per a afrontar i reclamar la mútua fidelitat matrimonial.

            N’hi ha que es casen amb aquella persona irreal i imaginària en la qual pensaven es convertiria la seva parella. Per això s’ha d’acceptar l’altre tal com és, perquè la superficialitat de moltes relacions de parella fa que un pensi que l’altre ja canviarà o que el farà canviar. Però passa el temps i l’altre no canvia. Val a dir també, que les persones psicològicament fràgils i febles no són aptes per al matrimoni. Cal educar i enfortir el caràcter i el domini del cos, per poder estimar de debò. Doncs el que es casa ho fa per amor o per interès. Quan és per amor, només vol fer feliç l’altre; si és per interès vol utilitzar l’altre per ser feliç ell. Però per ser feliç, primer cal fer feliç l’altre. I per això s’han d’enfortir les virtuts com ara la paciència, la humilitat, la capacitat de perdonar i de demanar perdó, la fermesa i l’agraïment, si es vol fer del matrimoni una veritable comunitat d’amor.

       Les sintonies faciliten la convivència i per això és millor que els nivells educatius, culturals, adquisitius, valors i gustos dels nuvis siguin semblants. I també, per evitar desavinences, cal conèixer les respectives famílies i el fet religiós -que uneix molt quan hi ha sintonia mútua-, i negociar les qüestions morals i econòmiques, la pràctica religiosa i l’educació dels fills. Però quan en un nuviatge llarg creix el desencís o hi ha dubtes seriosos, no és aconsellable casar-se. Doncs, per afrontar el matrimoni cal desarrelar les pors que bloquegen l’amor i la llibertat. Ara que només la confiança mútua i en Déu pot bandejar-les.

LAÏCITZACIÓ NADALENCA

              Ja fa alguns anys que en les llums nadalenques que il·luminen les ciutats no s’hi veu cap vestigi religiós, com ara “Bon Nadal” –potser només Bones Festes- que ens recordi que celebrem el naixement de Jesús. I tot per mor d’una neutralitat aconfessional, que ha substituït l’estrella de Betlem, els arbres nadalencs i les corones del Reis Mags, per dibuixos geomètrics, tan neutres i inexpressius, que com diuen a Castella “lo mismo sirven para un roto que para un descosido”, ja que de fet serveixen per Nadal i per Carnaval. Abans el progrés era cercar, inventar o fer coses noves, ara és mirar enrere, a la simbologia pagana de l’equinocci d’hivern o de les festes dionisíaques del vi, superades pel cristianisme fa més de dos mil anys.

           Però aquest canvi no és neutral ni ocasional. Primer es canvien els noms de les efemèrides per anar canviant el seu significat original, així del Nadal en diuen les” festes d’hivern”, de la setmana santa les “festes de primavera”, el pont de la Puríssima pel pont de la Constitució. Tot es va globalitzant, com les festes de sortida i entrada d’Any, la de Hallowenn, els carnavals, i sempre en detriment de les celebracions religioses, que es van transformant en llargs cap de setmana, per anar a esquiar o a la platja o a fer turisme rural, però quasi sempre anant cadascú de la família pel seu costat.

          Ara el pessebre amb el naixement de Jesús, ha estat substituït pel Pare Noel i els Reis Mags,  les “misses del Gall” es fan entre 7 i 9 de la tarda -jo encara la celebro a les 12 de la nit, començant amb el cant: “les dotze van tocant”- i no perquè els galls hagin canviat la seva hora d’alçar-se, sinó per no trastocar els sopars. Per cert, molts dels quals pel seu preu desorbitat són totalment oposats al sentit cristià del Nadal, que és compartir taula, regals, etc. amb els més propers i pobres. Ara ja no surten segells commemoratius del Nadal, que reproduïen autèntiques obres d’art nadalenques. Als col·legis ja no es fa el pessebre i quasi no es canten nadales tradicionals, s’estalvia la il·luminació dels naixements, de l’arbre de Nadal, i de les esglésies. I si encara es fan grans cavalcades de reis, és pel interès comercial i dels infants. Davant d’aquesta laïcització galopant, la nostra societat no fa res, deixa perdre les seves tradicions cristianes, dominats com estem políticament pels interessos electorals de les minories i els grups de pressió, sobretot econòmics i ideològics. Cap a on anem? Qui ho sap? Ara que històricament tot torna, si bé no de la mateixa manera, encara que molts ja no ho podrem veure. Amb tot, desitjo que tothom tingui un bon Nadal i un venturós any nou, ple de salut i goig.

CORRECTE I NO CORRECTE

            Cada cultura estableix generalment el que s’ha de fer i el que s’ha d’evitar. Hi ha comportaments freqüentment negatius, que tothom els té per dolents. I no es casualitat que el robatori, l’assassinat, la mentida i l’adulteri estiguin entre els pecats prohibits en els deu manaments donats per Déu a Moisès per al poble d’Israel. Però en aquestes lleis no hi ha res particularment jueu o cristià. Són lleis universals. Alguns diuen que no hi ha normes universals, però la llei natural és universal, està impresa en el cor de tots els humans, té la seva correlació en la llei de la natura que governa totes les criatures per força, com en els animals l’ instint. Per a sant Pau els ser humà coneix d’una manera natural el que és correcte del que no ho és. A més, la gent ha manifestat en tot lloc i temps la seva admiració per les virtuts i el seu avorriment del vicis. La llei natural és verificable en la creació. Per això hi ha una mena de “religió natural” accessible a tots. Però quan una persona ignora o refusa Déu, sol fer coses objectivament equivocades. Feuerbach deia que eren els humans qui havien inventat Déu, perquè necessitaven suport i consol. Així, Déu seria un substitutiu de la raó, una projecció dels desigs irracionals de l’home davant la perspectiva d’una mort inevitable. Però com deia Dostoyevsky: “Si Déu no existeix, tot m’està permès”. I així els ideòlegs de l’ateisme fabricaren primer la denominada “mort de Déu” i es comportaren com si això fos una veritat absolutament contrastada. Desobeïren la llei natural i això els tancà les vies racionals per a conèixer Déu. Ara que si els humans haguéssim d’inventar-nos un Déu, mai hauríem inventat el Déu del cristianisme, perquè resulta massa exigent, i a més es totpoderós i omnipresent, de manera que no hi ha lloc on poder-nos amagar del mateix, ni tant sols en la nostra imaginació. La història recent de l’ateisme fa del segle XX una crònica horrible de guerres, massacres i genocidis, des dels nazistes alemanys als comunistes de Xina, Cambodja i Rússia. I això sempre passa quan la humanitat oblida Déu. Per alguns però, el problema del mal els sembla la prova irrebatible de la no existència de Déu. Tanmateix negant l’existència de Déu no solucionem el problema del mal. Sense Déu tot es converteix en una indiferència moral o en una mera preferència humana. Però Déu no creà el mal, perquè el mal físic o moral no existeix en sí mateix, només és privació del bé contrari, com la malaltia, que és falta de salut i la mentida, manca de veritat. Déu ens creà lliures, perquè sense llibertat no podríem estimar Déu, doncs l’autèntic amor mai no pot ser forçat. Però també per la llibertat tenim la possibilitat de fer el mal.

PATIM LA III GUERRA MUNDIAL

               En el meu article publicat a Àncora, núm.3258 (13-IX-2012) ja vaig dir que estàvem en una III Guerra Mundial i els successos posteriors m’han donat la raó. Certament que no es tracta de les guerres convencionals anteriors, de les quals ens parla la història, amb una formal declaració de guerra, trinxeres, mobilitzacions generals, etc. Però és una “Guerra mundial intermitent”, com diu el papa Francesc, una guerra d’escamots, de cèl·lules dorments que desperten avui aquí demà allà, i que han tirat per terra la tesi del llop solitari i fanàtic, que s’immola ell mateix i prou. Ara les accions de guerra estan ben planificades i fan molt més mal. Els avions exploten volant, hi ha matances a Egipte, Síria, Irak, Madrid, Ankara, Iemen, París...i altres accions terroristes que segurament seguiran, perquè darrera de les bombes hi ha una ideologia, uns valors i un desig religiós de totalitat, impossibles d’eliminar. I és que els fanàtics només tenen un sol objectiu: establir un Estat Islàmic (ISIS) regit per la llei estricta de la “umma”, que se sosté del negoci dels hostatges, el contraban, el tràfic de refugiats i el petroli.  A Saraquib, al nord est de Síria, han proclamat un emir i creat un tribunal islàmic, que aplica rigorosament la “sharia” com a única llei. I només cal una “fatwa” per a que es converteixi en legal qualsevol cosa contrària als drets humans, amb detencions, maltractaments, decapitacions, amputacions de mans, peus, llegua...I les minories de cristians, alauites, ismaelites, xiïtes, drusos i els mateixos musulmans sunnites, només poden subsistir a canvi de pagar el impost de la “jizya”. L’expansió musulmana, que s’estengué a Síria el 634 ja llavors feu que s’exiliessin milers de cristians a Grècia i a Itàlia, especialment a Roma, on bastiren les seves esglésies i monestirs i alguns arribaren a ser papes, com Sergi I (+701), Sisini i Constantí (+ 715), duran el pontificat del qual hi hagué la invasió musulmana de la Península Ibèrica., on desferen temples, assassinaren persones i cometeren altres brutalitats sens fi. Ara la història es repeteix. Certament que no tots els musulmans són terroristes, però sí que tots els actuals terroristes són musulmans...En fi, veurem com acaba aquesta III Guerra Mundial, que avui colpeja aquí i demà allà, perquè la guerra només engendra guerra, com hem vist al Irak, a l’Afganistà i a Líbia. I la que ara lliuren a Síria EE.UU., Rússia i França –aquesta s’aboca a una guerra civil a casa seva, perquè els terroristes són francesos i els té dintre seu-, podran eliminar l’Estat Islàmic? Només Déu ho sap. Preguem-li però, que ens concedeixi a tots la pau, basada no en la por, sinó en la justícia, la llibertat i la fraternitat universal.

 E. ZARAGOZA

   

L’INFERN

              L’existència del infern és dogma de fe per als cristians, perquè implica la llibertat del ser humà, ja que sense ella res de bo que fes tindria mèrit, ni culpa res de mal. Déu és amor i l’amor implica llibertat, i sense llibertat no hi ha amor, perquè estimar o ser estimat per força no és amor. Ara que l’amor es pot pagar amb amor o amb indiferència. I com que Déu no interfereix en la llibertat del ser humà, aquest pot dir no a l’amor de Déu. Pot decidir-se per Déu, que l’ha creat a la seva imatge i semblança, o pot decidir-se per ell mateix. Però l’Infern, no és creació de Déu, sinó de l‘home dolent, egoista i tancat en ell mateix. I com que l’Infern no és un lloc físic, sinó teològic, es tracta doncs de la situació egoista del ser humà que queda petrificada quan aquest pensa només en ell mateix i no en els altres ni en l’Altre, que és Déu. L’home que es tanca en sí mateix, que fa mal i no fa bé als altres, en morir aquest seu comportament queda definitivament fixat. I per això, el seu infern serà la frustració definitiva i absoluta de la seva existència i realització. Bíblicament l’Infern és simbolitzat pel foc, que és figura de la situació del ser humà allunyat del projecte de felicitat total, que és Déu. També és simbolitzat per les tenebres, perquè el condemnat no viu en la llum, sinó en la foscor, en una presó, on la consciència no li permet tenir ni un moment pau interior. També és el lloc del plor i cruixir de dents, perquè la mort deixa al pecador definitivament endurit, sense futur, en completa desesperació, frustrat per l’absència de Déu, buit i sense poder gaudir del misteri diví.

           El Purgatori però no és l’Infern. És l’estat de maduració o purificació de l’ànima, donat que la mort separa el temps i l’eternitat, i és la crisi de purificació més gran de la vida, després de la qual veurà Déu (el cel). Per això: crisi de purificació és sinònim de purgatori, on la persona es purifica de els restes del pecat i de les infraccions humanes. A més, la mort és el despullament total de l’home, el qual s’ha d’abandonar a Déu, perquè aquest abandonament és la forma més sublim, total i perfecte d’amor, diu la santa filòsofa Teresa Beneta de la Creu, copatrona d’Europa. Però mentre s’està purificant, l’ànima se sent joiosa, perquè se sap salvada, i les “flames purificadores” no són altra cosa que la incomparable nostàlgia i amor que sent de Déu. D’aquí ve la pràctica pietosa de pregar Déu per les ànimes del purgatori, perquè acceleri el seu procés de purificació. Ara que la purificació del purgatori sovint comença en aquest món, amb les malalties, dificultats, penes, incomprensions, etc. i s’acaba en l’altre.

QUO VADIS, EUROPA?

                  L’allau de refugiats sobre Europa provinents especialment de Síria i de Irak, però també del Magreb i de l’Àfrica subsahariana ha posat en evidència algunes deficiències de la política d’immigració europea. Els mitjans de comunicació audiovisual i escrits ens subministraren informacions relacionades amb la gent, que fugint de la guerra i de la fam venen a Europa cercant seguretat o un futur millor per a les seves vides. Als escenaris tradicionals de Lampedusa (Itàlia), de les illes gregues de Kos i Lesbos, i de les costes líbies ara s’han traslladat a Calais, a les fronteres greco-macedònies i turques, a la frontera serbi-hungaresa, a l’autopista d’Hongria a Àustria i a la ciutat alemanya de Passau. I només al mes d’agost de 2015 moriren en el mar 627 persones, més de 20 cada dia.

               Sembla que mentre el immigrants entraven per Melilla i Ceuta, i per Lampedusa, als països nordeuropeus això no els preocupava i miraven cap a un altre costat. Però l’allau d’immigrants i els successos tràgics que els acompanyen, els sensibilitzaren molt sobre el tema. I així, el comissari d’immigració de la Comissió Europea i el representant d’implementar l‘agenda europea sobre la immigració, foren partidaris de la solidaritat entre els Estats per a repartir entre ells cups obligatoris d’immigrants. Però alguns Governs optaren per reforçar el sistema europeu d’asil, d’altres no estaven d’acord amb els cups que se’ls havia assignat, alguns com Anglaterra, parlaven de suspendre temporalment el tractat Schengen, de lliure circulació de persones. Els Estats més afectats pel nombre d’immigrants són Itàlia i Grècia, però el que més immigrants ha admès és Alemanya, necessitada de mà d’obra jove. Espanya, que es vantava de tenir controlats els fluxos immigratoris del Nord d’Àfrica, acabà per acceptar el cup d’immigrants que li pertocà. Tanmateix, les actuacions dels Estats han estat contradictòries, erràtiques i precipitades. La qual cosa ha fet palesa la debilitat política internacional comuna de la Unió Europea per a fer front a aquesta immigració creixent i que avui per avui no té aturador. Però el problema dels refugiats i immigrants és molt més profund i no es resol amb una política de tapar forats, ni de reforçar fronteres, sinó en canviar el model, estructuralment injust, que tenim i promoure estructures democràtiques respectuoses amb els drets humans, mentre acollim amb generositat i dignitat als immigrants que van arribant. Ja va dir Jesús: “Qui acull a un d’aquests per petit que sigui, m’acull a mi, i que m’acull a mi, acull al que m’ha enviat” (Mc 9,37). I després d’aquestes paraules, hi haurà encara algun cristià que no voldrà acollir Jesús en les persones dels immigrants?

L’autenticitat, que és la capacitat que tenim de ser nosaltres mateixos i dirigir la nostra vida, és la que propicia la revolució esperançadora en la nostra societat. Ja Jesús va dir: Digueu sí, per sí i no per no, que tot altre subterfugi ve del maligne (Mt 5,37). El papa Francesc, ell mateix model d’autenticitat, en la seva exhortació Evangelii gaudium, ens invita a implicar-nos per a renovar la humanitat de soca-rel. De fet, hi ha molta gent que viu aquesta autenticitat en la seva vida diària, d’una manera humil i senzilla, sense fer soroll i sense ser notícia, que està on han d’estar i fa el que ha de fer de la manera millor que sap i pot, i per això genera al seu voltant una atmosfera positiva i agradable. Aquesta gent anònima és la que sosté la nostra societat humana, tot i que quan més poder intel·lectual, polític, econòmic i mediàtic té, se li fa més difícil mantenir la seva transparència i autenticitat. Hi ha també dirigents polítics, educadors i periodistes que en les seves declaracions i debats sovint menteixen o diuen la veritat a mitges, parlen per parlar o critiquen injustament als altres, sense fer-se cap autocrítica. Però la regeneració de la convivència social i l’alegria de viure, passa per la regeneració de l’autenticitat, en un doble moviment, dels dirigents cap als ciutadans i dels ciutadans cap als dirigents. Hi ha però certes actituds que poden condicionar els processos de renovació de la autenticitat personal. La primera, és la de fugir de la realitat existent, mirant cap a una altra banda, que fa eludir la responsabilitat personal solidària. La segona, és la dels que veient la complexitat política, econòmica, social i religiosa del món, reaccionen amb por i viuen aquestes realitats amb angoixa, incomunicació i soledat, que sovint els condueixen al cansament vital, a la queixa sistemàtica i a l’escepticisme. La tercera actitud és la de la humilitat del qui és conscient dels seus límits, però tot i això està disposat a cooperar per a poder fer camí cap a la autenticitat i opta per viure d’una manera compromesa i confiada, com un camí de recerca humana i espiritual. Es el camí que comparteix molta gent diversa, que a pesar de les diferències, és capaç de caminar unida i sumar esforços pel bé comú. Gent que passa de la inconsciència personal a la queixa davant de la injustícia o de la mentida, i de la queixa passiva a qüestionar-se a sí mateix i passar de plantejar-se preguntes a proposar respostes humils, globals i esperançades. De manera que el camí de la revolució de l’autenticitat es va realitzant en el interior de cada persona, que des de la seva humilitat s’obre a la sorpresa, a la comunicació i a l’aparició d’un nou clima d’autenticitat totalment transparent.