ELS CASTELLS DE BENEDORMIENS I DE BENIDORM A LA MARINA BAIXA

 

                Fins ara els autors que han escrit sobre el significat del nom Benidorm, mai no s’han posat d’acord. Alguns, referint-se al Benidorm de la Marina Baixa (Alacant) pensaven que –com d’altres noms de poble del País Valencià que comencen amb Ben Bin- o Beni- (Benicàssim, Benicarló, Benidorm, Beniatjar i d’altres), venia de l’àrab, on Ben  o Ibn significa “fill”, igual que a Castella es perpetua el nom del pare amb la partícula -ez, posposada al nom: Pérez (fill de Pedro), Rodríguez (fill de Rodrigo), Suárez (fill de Suero).

         Però els topònim sempre fan referència a alguna cosa pròpia o existent en el lloc: com ara (Vallgorguina =Vall de les gorges del riu; Vallcarca = Vall Vella; Solius- S’Olius = Olius o Oliveres, Vall-Llòbrega, Vall Fosca) o bé de fets històrics en ells ocorreguts o de circumstàncies del terreny, riu o mar o dels seus propietaris.

       Els noms d’origen indoeuropeos i vascos, són  molt estesos per les valls pirenenques i a la Catalunya Vella, on abunden també els d’origen germànic, com els acabats en -à, resta del gentilici llatí –anus com Flassà, Cassà, Premià, Corçà, testimonien els propietaris d’aquells indrets; Flacianus, Cattianus, Primianus, Cortianus… (Vilarromà=Vil·la del romà).

        Si seguíssim els que volen fer derivar el nom de Benidorm, de Fill de Darhim –com Gaspar Escolano, en les seves Décadas de la historia de la insigne y coronada ciudad y reino de Valencia (1878)- el significat del lloc seria: “Propietat del fill de Darhim”. I per tant el nostre Castell de Benidormiens i el Castell de Benidorm, de la Marina Baixa, serien propietat de la família Darhim.

       Tampoc es posen d’acord el que han volgut cercar el significat del nostre Castell de Benidorm (en genitiu llatí: Benedormientis), citat per primera vegada com a («castrum appelatum Benedormiens») el 26 de desembre de 1041, quan és entregat a l’abat Landericus (Llandric) de Sant Feliu de Guíxols amb l’obligació de fer protegir la vall contra les incursions musulmanes. I que des del segle XIII, apareix amb el nom de «castrum de Aredo» (=Castell d’Aro).

       Fem notar primer, els paral·lelismes que hi ha entre els dos Benidorms. 1. En ambdós casos es tracta d’un castell. Per tant als dos són llocs fortificats de defensa i refugi de la població de la rodalia. 2. Ambdós casos el castell es troba prop del mar. Per tant bastits per obviar els perills que provenien del mar. 3. Però Benidorm no sembla que derivi del mot àrab beni, sinó del indoeuropeu, anterior a l’àrab, on “Bin” significa puig o tossal o penya, i dorm es “vessant de la muntanya” en castellà: “ladera de la montaña”, -efectivament el castell està posat no al cim de la muntanya, sinó en la pendent o vessant de la muntanya. El qual nom llatinitzat seria Benidorm o el nostre Benedormiens, en el sentit de que el castell de guarda, que permetia descansar o dormir bé, és a dir amb seguretat o tranquil·litat. Els historiadors J.L. Román del Cerro i Ricardo Hernández Gómez (1), diuen respecte al Benidorm de la Marina Baixa, que significa “Descanso en la colina”. Jo crec que s’hauria de traduir al revés, pel Castell del “puig del descans”, igualment que el significat del nostre castell, també situat en un puig.

       Agustí Galiana, en el seu llibre La Vila de Vilajoiosa (2016)  explicant la fundació del Benidorm de la Marina Baixa per Bernat de Sarrià al 1325 (p. 132), diu que aquest nom “deu ser inventat per Sarrià. És un misteri d’on el va traure” (p. 132). Però no és un nom “inventat” perquè feia més de tres segles que existia ja el Castell Benedormiens, l’actual Castell d’Aro i al segle XIV en el Regne de València hi havia molta gent de Catalunya. Jo penso que el mateix Bernat de Sarrià coneixia el Castell Benedormiens de Catalunya o potser el nom li ho va suggerir el seu contemporani jutge de València, Francesc de Vall-llòbrega, amb qui tractà, el qual sens dubte coneixia el castell de Benedormiens, perquè el seu poble natal de Vall-llòbrega està situat a uns vuit kilòmetres del Castell de Benedormiens. És una hipòtesi, penso que plausible, en espera de que finalment algú esbrini apodícticament l’origen i significat del nom Benedormiens i Benidorm.

MÉS SOBRE LA PEDERÀSTIA

                Cada dia una mitjana de 2,7 nens cau en mans d'algun abusador, que els causa gravíssimes conseqüències físiques i psicològiques i per això la pederàstia és blasmada fortament. Però aquest rebuig comença a fer aigües, des que els nostres legisladors despenalitzaren les relacions consentides amb els infants de tretze anys, establiren la prescripció de la penetració als 10 anys i dels tocaments als tres. D’altres nacions com ara la del Perú han començat també a obrir la mà, a la capa de que com que les relacions amb menors existeixen i no es poden evitar, s’han de despenalitzar. I és que en aquest tema hi ha una esquizofrènia espantosa. Per una part es proclama que hom ha de gaudir del sexe i es fan  programes des d’entitats oficials dirigits als infants que els ensenyen a practicar-lo com més millor i amb més persones. Però per altra banda es condemna la pederàstia. Es critica fortament i amb tota la raó del món, els casos de pederàstia comesos per eclesiàstics, dels quals el papa Benet XVI  i el papa Francesc amb decisió mai vista va demanar perdó, indemnitzà  les víctimes i manà que els bisbes entreguessin a la justícia civil els culpables. Ara que molts dels mitjans de comunicació que esbombaren els casos de pederàstia d’eclesiàstics es veu que només volien desprestigiar l’Església Catòlica, ja que no denunciaren els casos que sovint passen entre membres d’una mateixa família, amics i veïns i en institucions on hi ha menors, com ara esportius, gimnasos, piscines... o en una cova de les afores de cert poble, que els veïns en deien “la preyadora”. Ni blasmaren tampoc el turisme sexual, sovint exercit amb menors, a la capa de que la cultura d’aquells països llunyans, és més “oberta” que la nostra, i de que amb els diners que en treien podien remeiar la pobresa de la seva família. De manera que per a ells, el mal només ho és depenent de qui el faci i segons el “beneficis” que se’n puguin treure. A més, posant a tots els eclesiàstics catòlics –dels d’altres esglésies mai no en digueren res- en el mateix sac dels pederastes, oblidaven el bé que fan els més de 400.000 preveres en els camps de l’educació i de la assistència social, aquí i a les missions. De manera que s’ha de condemnar el pecat, el faci qui el faci, però no selectivament. I en els col·legis, quan hi ha casos de pederàstica, s’han d’acomplir els protocols establerts, però per què no existeixen protocols per a posar remei abans, per a quan un professor se senti atret sexualment per algun o alguns infants? Per què s’ha d’esperar a actuar després que la cosa ha succeït i el mai no té remei, amb el que això suposa de descrèdit per a la mateixa escola? Perquè de tota la vida, sempre ha estat millor prevenir que curar.

LA MATERNITAT DE LLOGUER

 

            Ja fa anys que la Conferència de La Haya que treballa sobre els drets internacionals privats, estudia el cas de la filiació dels infants nats d’una mare anomenada de substitució. Sembla que no seria bo que se celebrés una convenció internacional sobre aquest tema, perquè encara que no obligués als Estats a legalitzar aquesta realitat en els seus territoris, animaria a acceptar-la als que no la permeten. Però és el cas, que abans de resoldre els problemes sorgits de la maternitat de substitució ens hauríem de preguntar sobre aquesta pràctica en ella mateixa, en ordre als problemes ètics i jurídics que comporta. Des de fa un decenni el problema de la maternitat de substitució i de les seves conseqüències ha pres gran volada degut a la multiplicació de les tècniques de la fecundació artificial i a un cert comerç de les mateixes en alguns Estats com EE.UU, l’Índia, Ucraïna, Tailàndia i d’altres. Actualment, tot i que la major part de països no practiquen la maternitat de substitució, tampoc la prohibeixen i comptades són els Estats que la prohibeixin explícitament o que han adaptat la seva legislació a aquest fenomen, que en els mitjans de comunicació només apareix quan algú ha anat a cercar una mare de lloguer a l’estranger. La qual cosa, comporta sovint l’existència de casos d’explotació de dones pobres, només per a satisfer els desigs de rics occidentals i el grans guanys dels intermediaris, agències, advocats i clíniques que intervenen en cada cas. Però també és cert que s’alcen veus que demanen la intervenció dels Estats per a parar aquest abús i que els casos es desenvolupin en un quadre ètic, en un paral·lelisme amb la convenció internacional de 1993 sobre l’adopció d’infants, que no obliga als Estats a autoritzar les adopcions internacionals, però les enquadra dins uns paràmetres jurídics, a fi de que no es transformin en tràfic d’infants. Ara que les dues situacions no són iguals. Ja que l’adopció té per finalitat el bé del infant, donant-li la millor família possible, com en el cas dels infants orfes i abandonats. Mentre que la maternitat de substitució, tracta de satisfer el desigs dels adults que econòmicament s’ho poden permetre, al temps que priva al infant de la seva família originària, perquè manipula la seva concepció i la seva filiació jurídica. Per això, la legitimitat de la maternitat de substitució és qüestionable, i el sofriment de les persones o parelles infecundes, no pot fer oblidar les greus qüestions ètiques i jurídiques que comporta el reconeixement de l’estat civil dels infants, aquesta instrumentalització inèdita del cos de la dona, que és objecte del contracte que s’estableix amb ella, i la comercialització del infant que doni a llum.

ECOLOGIA GLOBAL

 

        Les negociacions internacionals de les Nacions Unides per a lluitar contra el canvi climàtic s’iniciaren el 1992 a Rio de Janeiro, però fins el 1997 no es va signar el Protocol de Kyoto, que alguns estats, entre ells EE.UU i Xina no van ratificar. Després se celebraren altres reunions, entre les quals cal destacar la Conferència de Bali (2007) i les Cimeres de Copenhague (2009), de Cancún (2010) i de Durban (2011), i últimament la 21a Conferència sobre el Canvi Climàtic celebrada a París el desembre de 2015, que diuen que fou tot un èxit, ja que els 195 països participants apostaren per unanimitat per a que a finals del segle XXI, la temperatura mundial no pugi més enllà des 2 graus, amb la vista posada en l’1,5 graus. I es demanà, especialment als països més desenvolupats, que portessin un inventari dels esforços fets cada cinc anys. Tanmateix té dos aspectes negatius, el primer perquè aquesta obligació no els és vinculant i el segon perquè les compensacions dineràries als països menys desenvolupats només és voluntària. En canvi és molt positiu que per primera vegada es parli de justícia climàtica i s’adverteixi a la indústria dels combustibles fòssils, que la seva època d’esplendor es va acabant progressivament. El Papa Francesc en la seva encíclica Laudato si, declara, que la terra: “aquesta casa comuna de tots els homes i les dones, també s’ha de basar en la comprensió de cert caràcter sagrat de la naturalesa creada”. I “que el defensar la terra és un deure i el no fer-ho un pecat greu”. De fet, la crisi climàtica tot i ser gravíssima, sembla que encara hi ha temps per a revertir aquesta situació. Ja que si només els mil milions de catòlics ens conscienciéssim del problema i canviéssim la nostra manera de vida en petits gestos, com ara el reciclatge, vetllant pel compliment dels acords de la Cimera de París i protestant si no es compleixen, podríem canviar la situació del món. Déu faci, que a nivell d’Estats es complexin les propostes universals que s’han acordat a París. Perquè només s’aconseguirà la fita proposada, si les retallades d’emissions dels països més desenvolupats són verificades científicament i assolides a la meitat del segle XXI. Amb tot, els acords de Paris tenen també llacunes, doncs no parlen de la protecció dels drets humans, tot i que sovint les projeccions climàtiques els posen en perill, i fan escassa referència a la seguretat alimentària, que perjudica a les comunitats més vulnerables, doncs l’acord no determina res per a protegir les terres dels indígenes. A més,  la cura del medi ambient, si es vol que sigui efectiva, s’hauria de confiar sobre tot a persones que tinguin amor a la natura, perquè la situació d’aquesta ens afecta a tots.

 

L’ECOLOGIA RENEIX

          Ja fa molts anys que diversos organismes internacionals científics i econòmics, la societat civil, algunes ONGs i certs partits polítics parlen d’ecologia. Però últimament ha estat el papa Francesc qui en la seva carta encíclica Laudato si, ha renovat l’interès per tot el relacionat amb l’ecologia de la terra, però posant l’èmfasi en les interrelacions del món natural en ell mateix i dels sers humans d’uns envers els altres, constatant que la visió del món basada en la dominació està a la base de moltes crisis, de la pobresa i de l’emigració i afirmant que no es pot abusar de la terra ni de la seva “ma d’obra”, que és el ser humà, al mode de la cultura del usar i llençar. I per això hi ha necessitat d’un canvi cultural que porti a tenir cura del planeta i dels seus habitants. El Papa, inspirant-se en sant Francesc d’Assís, com exemple de pobres i vulnerables i també dels amants de la natura i del medi ambient, reuneix els elements de l’ecologia d’una manera integrada per aconseguir una veritable conservació de la terra, per damunt dels interessos econòmics particulars, que només miren els beneficis. Diu que el plorar de l’home i de la terra van de la mà, i per això dóna forma moral a la responsabilitat compartida en la cura de la creació i en el millor ús dels recursos naturals, recercant una ecologia integral. De fet no podem dir que estimem Déu, si no tenim cura del que ell ha creat. El Papa porta l’esperit de conversió ecològica moral que deia Benet XVI, al terreny pràctic. Diu que per afrontar el canvi climàtic, cal afrontar la cultura del consum que està en el cor mateix de la crisi ecològica. I el paper de l’Església és fonamental, perquè amb la Laudato si sembra l’esperança d’un canvi espiritual i de consum sostenible en les persones. El papa critica l’antropocentrisme que ho posa tot al servei dels interessos econòmics i de mercat que regulen la natura, i insta a una conversió positiva de l’home i del sistema econòmic. I en això, tots hi hem de fer la nostra aportació, perquè ens afecta a tots. La responsabilitat major certament la tenen els polítics, tot i que confrontada pels que cerquen interessos a curt termini. D’aquí la importància de l’acció de les ONGs i de la societat civil. Doncs la nova agenda mundial és una agenda universal que ens compromet a tots en els mateixos objectius. Es tracta d’unir els esforços de tots els països i de tots els ciutadans per acabar amb la pobresa i aconseguir un desenvolupament sostenible, que no deixi ningú enrere. Per això no hem d’abaixar la guàrdia si volem un desenvolupament humà i sostenible, i l’enfortiment dels principis de justícia, dels drets humans i de la llibertat.

PREMATRIMONIALS

              Sovint els motius que duen al fracàs matrimonial són certes qüestions que els nuvis haurien d’assumir i vivències morals i afectives que haurien d’educar abans de casar-se, per a poder reeixir en el projecte familiar que volen emprendre. Una de les primeres qüestions és la recta comprensió

de l’amor humà, que és alhora corporal, afectiu, personal i transcendent, i la diferència que hi ha entre l’amor eros, que te cabuda quan resta custodiat per l’amistat (filia) i l’àgape que és l’amor del lliurement incondicional. Com deia el papa Benet XVI en la Deus Caritas est, l’amor es pot reclamar, amb condició que hom estimi primer, que estimi del tot i que l’altre vegi que si se l’estima hi surt guanyant. Un dels motius dels trencaments matrimonials sol ser la manca de convicció de que l’amor és per sempre. Per això, qui no ho vegi clar, es preferible que no es casi, perquè si hi ha problemes no lluitarà amb prou força per tirar endavant el seu matrimoni, doncs acceptar que el matrimoni estableix un vincle irreversible, és condició necessària per a afrontar i reclamar la mútua fidelitat matrimonial.

            N’hi ha que es casen amb aquella persona irreal i imaginària en la qual pensaven es convertiria la seva parella. Per això s’ha d’acceptar l’altre tal com és, perquè la superficialitat de moltes relacions de parella fa que un pensi que l’altre ja canviarà o que el farà canviar. Però passa el temps i l’altre no canvia. Val a dir també, que les persones psicològicament fràgils i febles no són aptes per al matrimoni. Cal educar i enfortir el caràcter i el domini del cos, per poder estimar de debò. Doncs el que es casa ho fa per amor o per interès. Quan és per amor, només vol fer feliç l’altre; si és per interès vol utilitzar l’altre per ser feliç ell. Però per ser feliç, primer cal fer feliç l’altre. I per això s’han d’enfortir les virtuts com ara la paciència, la humilitat, la capacitat de perdonar i de demanar perdó, la fermesa i l’agraïment, si es vol fer del matrimoni una veritable comunitat d’amor.

       Les sintonies faciliten la convivència i per això és millor que els nivells educatius, culturals, adquisitius, valors i gustos dels nuvis siguin semblants. I també, per evitar desavinences, cal conèixer les respectives famílies i el fet religiós -que uneix molt quan hi ha sintonia mútua-, i negociar les qüestions morals i econòmiques, la pràctica religiosa i l’educació dels fills. Però quan en un nuviatge llarg creix el desencís o hi ha dubtes seriosos, no és aconsellable casar-se. Doncs, per afrontar el matrimoni cal desarrelar les pors que bloquegen l’amor i la llibertat. Ara que només la confiança mútua i en Déu pot bandejar-les.

LAÏCITZACIÓ NADALENCA

              Ja fa alguns anys que en les llums nadalenques que il·luminen les ciutats no s’hi veu cap vestigi religiós, com ara “Bon Nadal” –potser només Bones Festes- que ens recordi que celebrem el naixement de Jesús. I tot per mor d’una neutralitat aconfessional, que ha substituït l’estrella de Betlem, els arbres nadalencs i les corones del Reis Mags, per dibuixos geomètrics, tan neutres i inexpressius, que com diuen a Castella “lo mismo sirven para un roto que para un descosido”, ja que de fet serveixen per Nadal i per Carnaval. Abans el progrés era cercar, inventar o fer coses noves, ara és mirar enrere, a la simbologia pagana de l’equinocci d’hivern o de les festes dionisíaques del vi, superades pel cristianisme fa més de dos mil anys.

           Però aquest canvi no és neutral ni ocasional. Primer es canvien els noms de les efemèrides per anar canviant el seu significat original, així del Nadal en diuen les” festes d’hivern”, de la setmana santa les “festes de primavera”, el pont de la Puríssima pel pont de la Constitució. Tot es va globalitzant, com les festes de sortida i entrada d’Any, la de Hallowenn, els carnavals, i sempre en detriment de les celebracions religioses, que es van transformant en llargs cap de setmana, per anar a esquiar o a la platja o a fer turisme rural, però quasi sempre anant cadascú de la família pel seu costat.

          Ara el pessebre amb el naixement de Jesús, ha estat substituït pel Pare Noel i els Reis Mags,  les “misses del Gall” es fan entre 7 i 9 de la tarda -jo encara la celebro a les 12 de la nit, començant amb el cant: “les dotze van tocant”- i no perquè els galls hagin canviat la seva hora d’alçar-se, sinó per no trastocar els sopars. Per cert, molts dels quals pel seu preu desorbitat són totalment oposats al sentit cristià del Nadal, que és compartir taula, regals, etc. amb els més propers i pobres. Ara ja no surten segells commemoratius del Nadal, que reproduïen autèntiques obres d’art nadalenques. Als col·legis ja no es fa el pessebre i quasi no es canten nadales tradicionals, s’estalvia la il·luminació dels naixements, de l’arbre de Nadal, i de les esglésies. I si encara es fan grans cavalcades de reis, és pel interès comercial i dels infants. Davant d’aquesta laïcització galopant, la nostra societat no fa res, deixa perdre les seves tradicions cristianes, dominats com estem políticament pels interessos electorals de les minories i els grups de pressió, sobretot econòmics i ideològics. Cap a on anem? Qui ho sap? Ara que històricament tot torna, si bé no de la mateixa manera, encara que molts ja no ho podrem veure. Amb tot, desitjo que tothom tingui un bon Nadal i un venturós any nou, ple de salut i goig.