LES MINORIES MANEN

 

                      Vivim en una societat democràtica, però la nostra democràcia està dominada fortament per minories influents, que imposen als seus volers i valors a la majoria, quan en democràcia hauria de ser tot al contrari, que les majories establissin els seus criteris sobre les minories, tot i que aquestes tenen també els seus drets, llevat del d’imposar els seus interessos als de la majoria. Així un regidor fa canviar el color d’un Ajuntament, un veí fa parar els tocs de campana del rellotge del poble, etc. I això ho propicien sobre tot els polítics, que per arreplegar el màxim de vots possibles, es pleguen a les exigències de les minories, com ara de nudistes, animalistes, homosexuals, ecologistes, immigrants, religions minoritàries, etc.) o a les dels lobbys de gran pressió econòmica o mediàtica, que influeixen en l’Administració Pública per a promoure decisions i lleis favorables als seus interessos, etc...

               També a l’Església Catòlica, tot i no ser una democràcia, passa el mateix. Les minories o grups de pressió la dominen de tal manera, que arriben fins a canviar la seva disciplina jurídica i sagramental. Com que hi ha molta gent que per diferents causes ha desertat silenciosament de l’Església, els últims papes han intentat de recuperar-la primer proclamant la necessitat d’una “nova evangelització” i ara encetant els camins de sortida enfora i els de la misericòrdia –per cert sempre del tot necessaris-, sobre tot a favor de les minories amb mesures concretes com la rapidesa en la tramitació dels processos de declaració de nul·litat matrimonial, admetent cas per cas a la comunió eucarística als divorciats tornats a casar, als dissidents anglicans, etc. per  a recuperar el màxim nombre possible de fidels i amb ells la influència (poder?) que abans tenia en la societat...De manera que també a l’Església la dominen les minories i grups de pressió, que marquen la seva disciplina general.

              En front d’aquesta situació que afecta tant a la societat com a l’Església, jo em quedo amb la visió sobrenatural del prior de la Gran Cartoixa de Grenoble, que al ser preguntat en una entrevista quina política de reclutament tenia el seu Orde, no respongué que degut a la manca de vocacions ara disminuirien les condicions dels seus candidats, reduirien els seus estudis, l’observança regular, podrien menjar carn, o rebaixarien les exigències de la seva vida eremítica o contemplativa, a fi de recuperar les cartoixes que han hagut de deixar per manca de vocacions. Sinó: “L’orde cartoixà durarà el que Déu vulgui”. La mateixa visió sobrenatural s’hauria d’aplicar també a l’Església, posat que Jesús mateix va dir: I quan vingui el Fill de l’Home, trobarà fe a la terra? (Lc 18,8).

FRONTERES REFORÇADES

 

          Últimament hem vist estupefactes com les fronteres del sud d’Europa, especialment les espanyoles, gregues i italianes, es reforçaven de mil maneres davant de l’allau de refugiats que incessantment truquen a les portes d’Europa, que ha convertit les seves fronteres en un indret de dolor i de mort. Les polítiques dels Estats que “regulen”  la circulació de les persones humanes sovint freguen el menyspreu dels drets humans més elementals. De fet, les fronteres serveixen per al manteniment d’un ordre globalment injust i per tant il·legítim, per moltes que siguin les lleis que li donin suport. A més, juntament amb les polítiques de control de fronteres i dels fluxos de refugiats, hi ha una creixent opinió social que mostra certa hostilitat envers els immigrants, amb expressions o fets que sovint produeixen vergonya, com diu el Papa Francesc, i indignació. Però val a dir també que una mica per tot arreu hi ha hagut una resposta social favorable a la acollida dels refugiats i immigrants. Ara que aquesta crisi dels refugiats, amb la seva gravetat i la necessitat d’acció solidària que implica, ens fa albirar que en endavant la mobilitat de les persones seguirà marcant el futur de la nostra Europa, encara que s’acabin les guerres d’Orient Mitjà. I per això, els europeus ens hem de replantejar els valors, principis i polítiques que afecten aquesta realitat que no podem defugir i que ens agradi o no haurem d’afrontar. Els reptes són enormes, però encara es manté una mica per tot arreu la tradició jueva-cristiana del deure de l’hospitalitat, que és alhora un valor humà i social que no ha deixat mai de resplendir en nombroses persones i entitats que obren les seves cases a l’estranger, ja sigui empesos per les arrels de la pròpia fe o fruit de la seva consciència cívica o de la solidaritat humana, que en moments dramàtics llueix més que mai a nivell personal, de grups i societats que fan un pas endavant cap a la responsabilitat i el civisme, puig en el fons tots sabem que som éssers vulnerables i necessitats d’acolliment i de cura. Només cal mirar la nostra història, perquè en diverses ocasions la guerra o la fam, la intolerància religiosa o el racisme, igualment que la manca de treball o d’oportunitats... ha fet que en molts llocs d’Europa moltes persones i col·lectius s’hagin desplaçat d’una nació a l’altre fins no fa gaires anys. Per això, les lleis i constitucions dels Estats haurien d’expressar clarament el deure de l’hospitalitat. I també ens hauríem de preguntar com fer el pas entre la pràctica personal i les polítiques públiques, perquè sovint veiem que les autoritats civils miren injustament de descarregar la responsabilitat de l’acolliment dels immigrants sobre els particulars.

“VALORS” DEL CAPITALISME

 

                           Ja sabem que tot sistema econòmic crea una cultura. Per tant també hi ha una cultura capitalista, on els valors són: triomf personal, felicitat, diners, viatges de plaer, el consum, etc. Tot lligat a l’èxit econòmic, a la propietat privada i a la potenciació del individualisme contra el comunitarisme. El capitalisme posa l’accent en la persona i els seus drets –que l’Estat i les lleis han de garantir-  però no en els deures, en la recerca del màxim benefici, encara que  per a obtenir-lo s’hagin de sacrificar els valors del món laboral, de la política o mediambientals. També té com a valors: el utilitarisme, lligat a l’eficàcia i a la eficiència, en nom de les quals sacrifica d’altres valors i prioritza la quantitat sobre la qualitat. El consum és el principal combustible del sistema productiu capitalista, encara que aquest necessiti gran quantitat d’energia, malbarati els recursos naturals i produeixi molts residus.

       Per altre part, la cultura d’occident ha anat perdent rellevància el valor de l’esforç en el treball, degut a que la cultura actual és marcadament hedonista. Prioritza el curt termini, per sobre del llarg, sacrificant la sostenibilitat de la producció i el medi ambient. Accentua el jo i el benestar emocional, el consum, la línea corporal, la salut, propiciant així un ser humà centrat en sí mateix. L’individu ha deixat de creure en la ciència com a relat salvador, perquè ella ha propiciat els desastres nuclear i ecològic. Les conviccions de l’individu són dèbils, i per això la fan més tolerant, però viu en el seu món, no es preocupa gaire dels altres i és molt vulnerable al màrqueting i als mitjans d’informació. Entre els seus valors hi ha la sensibilitat feminista i la ecològica, però solen ser força superficials.

         Occident ha perdut el sentit comunitari i deixat la gestió de la cosa pública en mans del professionals de la política, reduint la dimensió comunitària a la família o a la parella. I l’individualisme ha acabat fracturant les nostres societats. Perquè, tot i que l’individu té molt interioritzat el valor de la democràcia i de la participació de tots a l’hora de prendre les decisions de la nostra societat, ha perdut les utopies emancipadores, a favor de les quals han sortit nous moviments, com ara el dels indignats, que ells sí creuen que és possible una altra manera de fer política i de portar l’economia, igualment que una democràcia més participativa i no només representativa com la que tenim ara. La fe cristiana creu que les petites passes vers un projecte comú i solidari no són inútils, sinó que porten esperança i trenquen el lema derrotista del “no hi ha res a fer”, propi dels que no creuen en l’existència d’altres alternatives.

ELS CASTELLS DE BENEDORMIENS I DE BENIDORM A LA MARINA BAIXA

 

                Fins ara els autors que han escrit sobre el significat del nom Benidorm, mai no s’han posat d’acord. Alguns, referint-se al Benidorm de la Marina Baixa (Alacant) pensaven que –com d’altres noms de poble del País Valencià que comencen amb Ben Bin- o Beni- (Benicàssim, Benicarló, Benidorm, Beniatjar i d’altres), venia de l’àrab, on Ben  o Ibn significa “fill”, igual que a Castella es perpetua el nom del pare amb la partícula -ez, posposada al nom: Pérez (fill de Pedro), Rodríguez (fill de Rodrigo), Suárez (fill de Suero).

         Però els topònim sempre fan referència a alguna cosa pròpia o existent en el lloc: com ara (Vallgorguina =Vall de les gorges del riu; Vallcarca = Vall Vella; Solius- S’Olius = Olius o Oliveres, Vall-Llòbrega, Vall Fosca) o bé de fets històrics en ells ocorreguts o de circumstàncies del terreny, riu o mar o dels seus propietaris.

       Els noms d’origen indoeuropeos i vascos, són  molt estesos per les valls pirenenques i a la Catalunya Vella, on abunden també els d’origen germànic, com els acabats en -à, resta del gentilici llatí –anus com Flassà, Cassà, Premià, Corçà, testimonien els propietaris d’aquells indrets; Flacianus, Cattianus, Primianus, Cortianus… (Vilarromà=Vil·la del romà).

        Si seguíssim els que volen fer derivar el nom de Benidorm, de Fill de Darhim –com Gaspar Escolano, en les seves Décadas de la historia de la insigne y coronada ciudad y reino de Valencia (1878)- el significat del lloc seria: “Propietat del fill de Darhim”. I per tant el nostre Castell de Benidormiens i el Castell de Benidorm, de la Marina Baixa, serien propietat de la família Darhim.

       Tampoc es posen d’acord el que han volgut cercar el significat del nostre Castell de Benidorm (en genitiu llatí: Benedormientis), citat per primera vegada com a («castrum appelatum Benedormiens») el 26 de desembre de 1041, quan és entregat a l’abat Landericus (Llandric) de Sant Feliu de Guíxols amb l’obligació de fer protegir la vall contra les incursions musulmanes. I que des del segle XIII, apareix amb el nom de «castrum de Aredo» (=Castell d’Aro).

       Fem notar primer, els paral·lelismes que hi ha entre els dos Benidorms. 1. En ambdós casos es tracta d’un castell. Per tant als dos són llocs fortificats de defensa i refugi de la població de la rodalia. 2. Ambdós casos el castell es troba prop del mar. Per tant bastits per obviar els perills que provenien del mar. 3. Però Benidorm no sembla que derivi del mot àrab beni, sinó del indoeuropeu, anterior a l’àrab, on “Bin” significa puig o tossal o penya, i dorm es “vessant de la muntanya” en castellà: “ladera de la montaña”, -efectivament el castell està posat no al cim de la muntanya, sinó en la pendent o vessant de la muntanya. El qual nom llatinitzat seria Benidorm o el nostre Benedormiens, en el sentit de que el castell de guarda, que permetia descansar o dormir bé, és a dir amb seguretat o tranquil·litat. Els historiadors J.L. Román del Cerro i Ricardo Hernández Gómez (1), diuen respecte al Benidorm de la Marina Baixa, que significa “Descanso en la colina”. Jo crec que s’hauria de traduir al revés, pel Castell del “puig del descans”, igualment que el significat del nostre castell, també situat en un puig.

       Agustí Galiana, en el seu llibre La Vila de Vilajoiosa (2016)  explicant la fundació del Benidorm de la Marina Baixa per Bernat de Sarrià al 1325 (p. 132), diu que aquest nom “deu ser inventat per Sarrià. És un misteri d’on el va traure” (p. 132). Però no és un nom “inventat” perquè feia més de tres segles que existia ja el Castell Benedormiens, l’actual Castell d’Aro i al segle XIV en el Regne de València hi havia molta gent de Catalunya. Jo penso que el mateix Bernat de Sarrià coneixia el Castell Benedormiens de Catalunya o potser el nom li ho va suggerir el seu contemporani jutge de València, Francesc de Vall-llòbrega, amb qui tractà, el qual sens dubte coneixia el castell de Benedormiens, perquè el seu poble natal de Vall-llòbrega està situat a uns vuit kilòmetres del Castell de Benedormiens. És una hipòtesi, penso que plausible, en espera de que finalment algú esbrini apodícticament l’origen i significat del nom Benedormiens i Benidorm.

MÉS SOBRE LA PEDERÀSTIA

                Cada dia una mitjana de 2,7 nens cau en mans d'algun abusador, que els causa gravíssimes conseqüències físiques i psicològiques i per això la pederàstia és blasmada fortament. Però aquest rebuig comença a fer aigües, des que els nostres legisladors despenalitzaren les relacions consentides amb els infants de tretze anys, establiren la prescripció de la penetració als 10 anys i dels tocaments als tres. D’altres nacions com ara la del Perú han començat també a obrir la mà, a la capa de que com que les relacions amb menors existeixen i no es poden evitar, s’han de despenalitzar. I és que en aquest tema hi ha una esquizofrènia espantosa. Per una part es proclama que hom ha de gaudir del sexe i es fan  programes des d’entitats oficials dirigits als infants que els ensenyen a practicar-lo com més millor i amb més persones. Però per altra banda es condemna la pederàstia. Es critica fortament i amb tota la raó del món, els casos de pederàstia comesos per eclesiàstics, dels quals el papa Benet XVI  i el papa Francesc amb decisió mai vista va demanar perdó, indemnitzà  les víctimes i manà que els bisbes entreguessin a la justícia civil els culpables. Ara que molts dels mitjans de comunicació que esbombaren els casos de pederàstia d’eclesiàstics es veu que només volien desprestigiar l’Església Catòlica, ja que no denunciaren els casos que sovint passen entre membres d’una mateixa família, amics i veïns i en institucions on hi ha menors, com ara esportius, gimnasos, piscines... o en una cova de les afores de cert poble, que els veïns en deien “la preyadora”. Ni blasmaren tampoc el turisme sexual, sovint exercit amb menors, a la capa de que la cultura d’aquells països llunyans, és més “oberta” que la nostra, i de que amb els diners que en treien podien remeiar la pobresa de la seva família. De manera que per a ells, el mal només ho és depenent de qui el faci i segons el “beneficis” que se’n puguin treure. A més, posant a tots els eclesiàstics catòlics –dels d’altres esglésies mai no en digueren res- en el mateix sac dels pederastes, oblidaven el bé que fan els més de 400.000 preveres en els camps de l’educació i de la assistència social, aquí i a les missions. De manera que s’ha de condemnar el pecat, el faci qui el faci, però no selectivament. I en els col·legis, quan hi ha casos de pederàstica, s’han d’acomplir els protocols establerts, però per què no existeixen protocols per a posar remei abans, per a quan un professor se senti atret sexualment per algun o alguns infants? Per què s’ha d’esperar a actuar després que la cosa ha succeït i el mai no té remei, amb el que això suposa de descrèdit per a la mateixa escola? Perquè de tota la vida, sempre ha estat millor prevenir que curar.

LA MATERNITAT DE LLOGUER

 

            Ja fa anys que la Conferència de La Haya que treballa sobre els drets internacionals privats, estudia el cas de la filiació dels infants nats d’una mare anomenada de substitució. Sembla que no seria bo que se celebrés una convenció internacional sobre aquest tema, perquè encara que no obligués als Estats a legalitzar aquesta realitat en els seus territoris, animaria a acceptar-la als que no la permeten. Però és el cas, que abans de resoldre els problemes sorgits de la maternitat de substitució ens hauríem de preguntar sobre aquesta pràctica en ella mateixa, en ordre als problemes ètics i jurídics que comporta. Des de fa un decenni el problema de la maternitat de substitució i de les seves conseqüències ha pres gran volada degut a la multiplicació de les tècniques de la fecundació artificial i a un cert comerç de les mateixes en alguns Estats com EE.UU, l’Índia, Ucraïna, Tailàndia i d’altres. Actualment, tot i que la major part de països no practiquen la maternitat de substitució, tampoc la prohibeixen i comptades són els Estats que la prohibeixin explícitament o que han adaptat la seva legislació a aquest fenomen, que en els mitjans de comunicació només apareix quan algú ha anat a cercar una mare de lloguer a l’estranger. La qual cosa, comporta sovint l’existència de casos d’explotació de dones pobres, només per a satisfer els desigs de rics occidentals i el grans guanys dels intermediaris, agències, advocats i clíniques que intervenen en cada cas. Però també és cert que s’alcen veus que demanen la intervenció dels Estats per a parar aquest abús i que els casos es desenvolupin en un quadre ètic, en un paral·lelisme amb la convenció internacional de 1993 sobre l’adopció d’infants, que no obliga als Estats a autoritzar les adopcions internacionals, però les enquadra dins uns paràmetres jurídics, a fi de que no es transformin en tràfic d’infants. Ara que les dues situacions no són iguals. Ja que l’adopció té per finalitat el bé del infant, donant-li la millor família possible, com en el cas dels infants orfes i abandonats. Mentre que la maternitat de substitució, tracta de satisfer el desigs dels adults que econòmicament s’ho poden permetre, al temps que priva al infant de la seva família originària, perquè manipula la seva concepció i la seva filiació jurídica. Per això, la legitimitat de la maternitat de substitució és qüestionable, i el sofriment de les persones o parelles infecundes, no pot fer oblidar les greus qüestions ètiques i jurídiques que comporta el reconeixement de l’estat civil dels infants, aquesta instrumentalització inèdita del cos de la dona, que és objecte del contracte que s’estableix amb ella, i la comercialització del infant que doni a llum.

ECOLOGIA GLOBAL

 

        Les negociacions internacionals de les Nacions Unides per a lluitar contra el canvi climàtic s’iniciaren el 1992 a Rio de Janeiro, però fins el 1997 no es va signar el Protocol de Kyoto, que alguns estats, entre ells EE.UU i Xina no van ratificar. Després se celebraren altres reunions, entre les quals cal destacar la Conferència de Bali (2007) i les Cimeres de Copenhague (2009), de Cancún (2010) i de Durban (2011), i últimament la 21a Conferència sobre el Canvi Climàtic celebrada a París el desembre de 2015, que diuen que fou tot un èxit, ja que els 195 països participants apostaren per unanimitat per a que a finals del segle XXI, la temperatura mundial no pugi més enllà des 2 graus, amb la vista posada en l’1,5 graus. I es demanà, especialment als països més desenvolupats, que portessin un inventari dels esforços fets cada cinc anys. Tanmateix té dos aspectes negatius, el primer perquè aquesta obligació no els és vinculant i el segon perquè les compensacions dineràries als països menys desenvolupats només és voluntària. En canvi és molt positiu que per primera vegada es parli de justícia climàtica i s’adverteixi a la indústria dels combustibles fòssils, que la seva època d’esplendor es va acabant progressivament. El Papa Francesc en la seva encíclica Laudato si, declara, que la terra: “aquesta casa comuna de tots els homes i les dones, també s’ha de basar en la comprensió de cert caràcter sagrat de la naturalesa creada”. I “que el defensar la terra és un deure i el no fer-ho un pecat greu”. De fet, la crisi climàtica tot i ser gravíssima, sembla que encara hi ha temps per a revertir aquesta situació. Ja que si només els mil milions de catòlics ens conscienciéssim del problema i canviéssim la nostra manera de vida en petits gestos, com ara el reciclatge, vetllant pel compliment dels acords de la Cimera de París i protestant si no es compleixen, podríem canviar la situació del món. Déu faci, que a nivell d’Estats es complexin les propostes universals que s’han acordat a París. Perquè només s’aconseguirà la fita proposada, si les retallades d’emissions dels països més desenvolupats són verificades científicament i assolides a la meitat del segle XXI. Amb tot, els acords de Paris tenen també llacunes, doncs no parlen de la protecció dels drets humans, tot i que sovint les projeccions climàtiques els posen en perill, i fan escassa referència a la seguretat alimentària, que perjudica a les comunitats més vulnerables, doncs l’acord no determina res per a protegir les terres dels indígenes. A més,  la cura del medi ambient, si es vol que sigui efectiva, s’hauria de confiar sobre tot a persones que tinguin amor a la natura, perquè la situació d’aquesta ens afecta a tots.