VALORS DIFERENTS L’estima que tenim de les nostres realitats personals, materials o culturals, les fa per a nosaltres realitats valuoses. Per això parlem de valors intel•lectuals, afectius, estètics i espirituals... Són els valors personals com la fe, la família, el treball, els amics, l’esport, l’autonomia, l’altruisme i els valors institucionals, eclesiàstics, polítics, econòmics, morals... Però ara hi ha una gran crisi de valors, primer pel relativisme en que estem instal•lats, on sembla que tot s’hi val o que res no val res, i pels molts casos de corrupció, la manca d’exemplaritat de persones amb responsabilitats públiques, polítiques i empresarials, que des dels seus càrrecs i aprofitant-se de la crisi i de la llibertat democràtica han treballat més per al seu propi bé o el del seu partit que no pas pel bé comú de tots els ciutadans. Han retallat moltes prestacions de la societat de benestar, que ara s’enfonsa, i les conseqüències les han pagat sobre tot els més febles i necessitats, perquè la cobdícia ha estat sense límits ni entranyes. Com els usuaris de les targetes negres, que les han fet servir per a pagar tots els seus capricis, menys per ajudar cap institució benèfica ni cap persona pobre o aturada... Tot plegat i dins un ambient de corrupció in crescendo...que ha ridiculitzat aquelles sàvies màximes del que no vulguis per a tu no ho vulguis per a ningú i les seves contràries de: tots ho fan o si no ho faig jo, ho farà un altre.... Desaprensius sense principis han danyat persones i institucions polítiques i econòmiques, com els bancs, que tenint pisos buits sovint han facilitat sense escrúpols els desnonaments, i els polítics que no han fet gairebé res per a rebaixar l’atur juvenil, per a millorar la sanitat o implementar la llei de dependència... Els que han intervingut en la concessió de llicències d’obres moltes vegades han mentit per tal que s’invertís no a on calia, sinó a on ells els convenia i el resultat són les grans obres que s’han fet sense utilitat pràctica. I tot perquè hem adequat el comportament dels ciutadans al tenir i el consumir, oblidant el ser i actuar en benefici del bé comú. I es que hem d’exigir-nos una exemplaritat ad intra, és a dir a nivell de consciència, per a que després aflori ad extra en tots els nostres actes. Perquè tothom dóna el que té i d’on no n’hi ha no et pot rajar. Es necessita un canvi de praxis pública exemplar sostinguda per l’honradesa, la paraula veraç, el diàleg i la cooperació. Hem de ser coherents entre el que pensem i el que diem, però sobre tot entre el que diem i el que fem, denunciant els corruptes i defensant les víctimes de tanta injustícia social. Hem de recuperar la credibilitat per a bastir una societat digna i al servei de tots.

PÁRROCOS DE VILLAJOYOSA Aprovechando nuestras estancias anuales en Villajoyosa durante los últimos veinte años, hemos ido examinando los libros sacramentales y las visitas guardados en el archivo parroquial de la Asunción, llamada antiguamente de Santa María, cuya festividad se celebraba en efecto el 15 de agosto dedicado a la Asunción de la Virgen María a los cielos. No tomamos notas individuales de los libros donde aparecían los párrocos, ecónomos, regentes y vicarios parroquiales, porque nuestra intención era sólo efectuar el catálogo de los mismos, lo más completo posible. Vamos a dar aquí el fruto de nuestro trabajo, cuya lista de párrocos, ecónomos y regentes puede verse en el cuadro de honor de los mismos que se halla en la sacristía de la iglesia parroquial de la Villajoyosa con sus nombres, años y procedencia, desde 1564 hasta la actualidad, que yo mismo encargué a los monjes cistercienses de Santa María de Solius (Gerona) siendo párroco Don Antonio Berenguer. Pero naturalmente hubo otros párrocos anteriores a 1564, cuya lista no está hecha todavía y se podría hacer a base de las visitas pastorales y otra documentación del archivo diocesano de Valencia, a cuya archidiócesis pertenecía Villajoyosa hasta la primera mitad del siglo XX. Pero no hemos hallado aún la ocasión de poder detenernos en este trabajo, que sin duda necesitaría muchos días y horas. Hacemos notar, que como el cargo de párroco se obtenía ganando las correspondientes oposiciones, los párrocos las tenían a perpetuidad y así, sólo cuando renunciaban o morían dejaban de tener el título de párrocos, aunque viviesen fuera de su parroquia y fuesen ecónomos de otra, pues no se podía ser simultáneamente párroco de dos iglesias. Pero si se habían de ausentar por largo tiempo o estaban aquejados de larga enfermedad, el arzobispo nombraba a otro sacerdote con el título de ecónomo, para llevar la parroquia hasta el nombramiento de nuevo párroco, que podía ser él mismo. Pero cuando la ausencia o enfermedad se presumía que sería relativamente corta, en vez de un ecónomo se nombraba a un regente para que la administrase temporalmente. Párrocos, ecónomos, regentes Vamos a dar la lista de los dichos párrocos, ecónomos, regentes y vicarios de Villajoyosa desde el primero conocido, que es mossén Bernat Palací o Palles, presbítero, bachiller en decretos (…1371-1392…). El 3 de agosto de 1372 el obispo de Valencia, Don Jaime de Aragón, confió la cura de almas de la población por dos años a Guillermo de Pla (1372-74), presbítero de la diócesis de Gerona, como substituto de Bernat Palles (Zaragoza 2009), aunque el motivo de la substitución no lo conocemos, pero sería sin duda por ausencia de algún viaje o por enfermedad. Del siglo XIV saltamos al siglo XVI, con Mn. (mossén) Sebastià Llorca, natural de Villajoyosa y párroco de la misma desde 1564 a 1574, en que encontramos a Mn. Melcior Cabanes, que lo fue hasta 1582, siendo substituido por Mn. Bartomeu Marcó y éste en 1599 por Mn. Francesc Saragossa (así se le halla escrito siempre), natural de Villajoyosa, cuyo rectorado llegó hasta 1636, en cuyo año debió morir, porque en este año –sin duda por enfermedad suya– encontramos como regentes de la parroquia los agustinos del convento de San Pedro y Santa Marta de Villajoyosa, fray Roc Blanes y fray Miquel Vilaplana. En 1636 entró como párroco Mn. Andreu Mira, natural de Xixona, que la regentó hasta 1649 o 1650, en cuya última enfermedad regentaba la parroquia el agustino fray Agustí Redó (1649-50). Le sucedió en la parroquia el Dr. José Molina, natural de Sant Mateu desde 1650 hasta 1668, que entró Mn. Bartomeu Vaello, quizás natural de Villajoyosa, que mantuvo el título de párroco hasta 1706, aunque en sus últimos años la parroquia tuvo como regentes el Dr. Francisco Pareja Royo (1701), Mn. José Galiana (1703), éste último posiblemente natural de Villajoyosa, y los ecónomos Dr. Francisco Mas (1704) y Mn. Cristòfol Lloret (1706). En 1707 aparece como párroco el Dr. Josep Gonzalbes hasta 1725, que le substituyó el Dr. Josep Rovira que retuvo el título de párroco hasta 1767, pero fue substituido temporalmente en diversas ocasiones por los ecónomos Dr. Pedro I. Sanchis (1754-55), Dr. Joaquín Tormo (1764-66), el encargado Dr. Joaquín Lloret (1766-67) y el ecónomo Dr. Alonso del Valle (1767-68). En 1768 entró como párroco el Dr. Francesc Lloret, seguramente natural de Villajoyosa, que tuvo la parroquia hasta 1787, aunque el año anterior la encontramos regentada por el ecónomo Mn. Antoni Padilla, natural de Xátiva, que luego fue también vicario hasta su muerte (1769-1808). De 1787 a 1805 fue párroco el Dr. José Blat, natural de Valencia, a quien substituyó en 1805 otro valenciano, el Dr. Lluís Font Aparisi, aunque en 1806 le substituyó como ecónomo Mn. Antonio Padilla. En 1807 entró como párroco el Dr. Joseph Marco Ferriol, natural de Carpesa, que lo fue hasta 1834, aunque en ocasiones encontramos la parroquia presidida por el regente el Dr. Pere Martí Ivorra (1825-29), natural de Polop, que antes fue vicario (1805-30) y luego sería ecónomo (1830-31) y el regente Dr. Pere J. Llorca Badia (1832-34), natural de Villajoyosa. En 1834 entró como párroco el Dr. Francisco Gadea Grau, natural de Benasau, hasta 1857, aunque desde 1854 a 1857 la parroquia fue regentada por el ecónomo Mn. Josep Nogueroles Lloret, natural de Villajoyosa. En 1857 tomó posesión como párroco Mn. Salvador Chacón Molina, natural de Priego, que retuvo el título de párroco hasta 1878. Pero desde 1875 a 1878 fue ecónomo el Dr. Antonio Escoto. En 1878 entró como párroco el Dr. Domingo Pérez Esteban, natural de la Hoz de la Vega, que retuvo el título hasta 1906, aunque la parroquia fue dirigida por los ecónomos Mn. Francesc Albiñana Andaní (1895-97), natural de l’Olleria, el Dr. Miquel Belda Ferré (1897-1901), natural de Bocairent, el Dr. Joan Ivars Jordà, natural de Benisa y como regente Mn. Vicent Martínez Martí (1902-06), natural de Altea. En 1906 tomó posesión de la parroquia como párroco el Dr. Antonio Calbo Giner, natural de Albaida, que tuvo el título hasta 1913, pero desde 1911 la parroquia fue servida en calidad de regentes por el Dr. Joaquín Pérez Verdú, natural de Alcoi (1911-12) y Mn. Joseph Reig Ortiz, natural de Valencia (1912-13) y por el ecónomo Dr. Joaquín Mora Miralles, natural de Parcent (1913-21). En 1921 entró como párroco el Dr. Joseph Mª Català Lorente, natural de Valencia, que retuvo el título de párroco hasta 1942, aunque la parroquia fue presidida por el Dr. Juan Nepomuceno Segarra Segarra, natural de Villajoyosa, primero en calidad de ecónomo (1939-42) y luego en calidad de párroco (1942-72), aunque desde 1964 la parroquia fue servida por el ecónomo Ldo. Manuel Lucas, natural de Alacant hasta 1972, que entró como párroco el Dr. Bernabé Hernádez Valero, natural de Totana (1972-93), a quien substituyó el Dr. Antonio Berenguer Fuster, natural de Polop (1993-98). Los últimos párrocos de la Asunción de Villajoyosa han sido D. Joaquín Rodes Roca (1998-2003) natural de Benejúzar, D. Antonio Ramón Andréu Aldeguer (2003-2009) natural de Guardamar del Segura y D. Juan José Ortega Verano (2009-2010) natural de Palencia, que lo es en la actualidad.

FRIVOLITAT TELEVISIVA Actualment hi ha una munió de persones frívoles i força gent sense ofici conegut, que arrossega darrere seu periodistes i càmeres. Són gent light que formen part de la galeria dels personatges frívols, que es regeixen pel relativisme moral, i que sembla que tractin d’omplir el seu temps amb espectacles insubstancials. I és que avui dia, a cap casa no hi falta mai la televisió. La gent, quan torna a casa es posa davant del televisor i amb el comandament a distància passa d’un canal a l’altre perquè vol saber-ho tot, però de fet sense prendre part en res. S’enganxa a les telenovel•les que la traslladen a mons fantàstics, d’homes i dones joves, alts i d’ulls blaus, sobre els quals projecta les il•lusions que té dintre seu, viatjant sobre les ales de la fantasia, per escapar dels problemes que té, tot pretenent ser protagonista de històries que no són les seves. I no sap apartar-se d’aquell món irreal, que l’entreté i narcotitza, fent-li oblidar que molts d’aquests programes es fan només per a guanyar audiència, i quan aquesta s’ha guanyat, es vénen als anunciants de productes. D’aquí ve la gran necessitat d’enganxar la gent al televisor. A més hi ha programes televisius que tracten d’intimitats inconfessables, tertúlies que debaten si hi va haver sexe entre un personatge i l’altre, parelles que s’ajunten i desajunten, com es pentinen i vesteixen els seus rivals, etc. Es critica, murmura o testimonia falsedats alienes, perquè hi ha gent, que porta en el seu ADN la curiositat per saber de vides alienes. També hi ha moltes vides buides que miren d’omplir-se de les coses que s’exhibeixen públicament i sense pudor. I tot per augmentar els guanys d’emissores i comerciants. Avui dia la cosa ha pres proporcions tan gegantines, que molts es dediquen purament a la recerca de rumors, a la cacera de casaments, escàndols i festes de societat, que després vénen i publiquen frívolament amb un torrent de verbositat insubstancial. També hi ha gent que vol sortir als mitjans de comunicació només per ser famosa, tot i que ningú no sap quins mèrits tenen per a sortir-hi, ni en què beneficia a la societat la seva aparició. Es un indici més de la degeneració social i per això hi hauria d’haver una mena de cordó sanitari per impedir el contagi en d’altres. ¿És possible que molta gent no tingui altre feina que devorar pàgines i més pàgines sobre el color dels vestits o barrets d’un casament o les intimitats d’una persona famosa? Això hauria de ser una vergonya col•lectiva i si no reaccionem a temps amb una actitud bel•ligerant ens precipitarem en l’abisme de la frivolitat, perquè sovint interessa més el casament o el divorci d’una artista, que la ciència, la literatura, la ecologia, etc.

PRIMER ESTAR QUE FER Hi ha moments de la vida en que d’una manera o altra tots ens preguntem: què podem de fer? I ens fem aquesta pregunta, perquè sovint ens sembla que fins ara no hem fet res, que tots els esforços, temps i interès esmerçats en tot no han donat els fruits que volíem i esperàvem. El cas és que sempre pensem més en el fer que en el ser i l’estar. Per exemple, abans, els que pujaven a Montserrat per primera vegada preguntaven: quina mena de religiosos són els que habiten aquí? Ara en canvi es pregunten: què fan? Com si el que són i la seva manera coherent de viure segons la seva fe i vocació monàstica, no tingués cap importància. Semblantment pel que respecte a qualsevol professional, no ens importa la seva vida, sinó que faci bé la seva feina. Però sovint oblidem que la seva manera de ser, viure i pensar condiciona el seu actuar com a persona i com a professional. I és que la millor manera de fer, com el rector en la seva parròquia, és estar. La seva presència, accessibilitat, acolliment, etc. ja són una manera de fer. Perquè el llenguatge de l’amistat, l’escolta, la paraula i el consell, l’entén tothom, igualment que la seva presència, encara que aquesta no vagi acompanyada de la paraula. Ja que l’estar prop dels altres, sobre tot dels que pateixen, ens dignifica, ens fa importants i fins i tot cura les nostres ferides quotidianes. Perquè la millor manera de fer, és estar. A més de que si hom no està en el lloc no podrà fer-hi allà gran cosa. També la millor manera de ser casats és que els esposos visquin junts, i la de ser pares és estar amb contacte amb els seus fills, ni que pels altres siguin uns indesitjables, perquè per una pare i una mare els fills són sempre més amables que miserables. La presencia dels pares, dels esposos, és sempre beneficiosa, igualment que la dels religiosos o religioses, ja que són signes silenciosos, però eloqüents, de la presencia de Déu i del bé en mig del món. Per això cal primer ser i estar abans que fer. Ara que tampoc val no fer res, en una actitud de replegament en nosaltres mateixos i en les nostres coses. La fe ens crida a ser, viure i testimoniar la vida cristiana, ni que sigui silenciosament, com molts missioners en països àrabs, que no poden publicar ni predicar res de Jesús de Natzaret. Perquè l’estar és el millor –i sovint únic- camí pastoral per a testimoniar amb la vida el missatge evangèlic de Jesús. Es el que feu Déu. Que envià el seu fill al món, per a que el món cregués i se salvés. Però abans d’enviar-lo a predicar la Bona Nova, el va fer estar trenta anys a Natzaret, perquè el més important no és el fer, sinó el ser i l’estar, perquè si som i estem, el fer s’esdevindrà de manera natural i sense gran esforç.

PREGÓ DE LES FESTES DE SANT MIQUEL DE L´ERMITA DE SANT ANTONI DE LA VILA JOIOSA (Marina Baixa). Primer de tot voldria que em perdonàreu el meu valencià. En veritat l´únic que sé és un poc de “vilero”. Dit això, vull manifestar la meua satisfacció per l’honor que em feu de cridar-me per a fer el pregó d´estes festes de Sant Miquel Arcàngel, que són les de l’ermita de Sant Antoni antigüament anomenada de l´Horta. Festes que arranquen al menys del 1533 –cinc anys abans de la festa de Santa Marta- quan el rei Carles I concedí a la Vila la celebració d’una fira entre el 29 de setembre i l’ 1 de novembre. A més, tinc que dir que aquí a l’ermita tinc prou família. Escomençant perquè mon pare Pere Zaragoza i Llorca era cosí germà del tio Jaume la Flor, pare dels germans Antònia, Pepe, Maria i Paca del Pachell, de les quals encara en queden en vida Antònia i Maria i els fills de Paca: Joan, Teresa, Paquibel; d’Antònia: Ciríaco, Jaume, Maria Rosa i Francisco Xavier; de Maria: Jaume, Pere, Pepeta i Pepe. Llevat de Jaumet, fill de Pepe, que va faltar fa poc temps. També els majors heu conegut el tio Francisco Solves, casat en la tia Ramona, cosí germà de mon pare i els seus fills Maria, Francisco i Fina i els seus fills. I al tio Miquel del Jabalí, casat amb Àngela, cosí germà de món pare, que té filles i nets en la Vila. I les meves estimades cosines germanes Rosa, Paquita i Pilar, filles de mon oncle Ximo, i els seus fills. També els meus cosins germans, els Gatets, fills del meu oncle Miquel: Vicent Zaragoza, casat en Maria la Gallega, Pepe, Rosa i Micaela, ja difunts, però queden els seus fills, i d´altres com ara Maria la Morena. I no segueixo, perquè no acabaria. De manera que la meva ascendència ermitana i vilera està ben acreditada. A més des de 1967 que tots els anys he vingut a la Vila a estar uns dies amb la meva família, la qual cosa m’ha donat un coneixement continuat de les famílies i amics d´ací la Vila. No dic noms perquè no voldria oblidar-me de cap, a més dels cures que he conegut en la Vila y l’Ermita i els alcaldes de la Vila en els últims 40 anys. Vaig col•laborar a la història de la Vila recollint amb una beca de l´Ajuntament tota la documentació referent a la mateixa, existent a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, de Barcelona, fent algunes conferència sobre el convent dels agustins de la Vila, la història del qual vaig publicar, així com la biografia del Venerable Posidonio Mayor i la de son oncle Miquel Mayor, abat de Poblet i fundador de la Congregació Cistercenca de la Corona d’Aragó i Navarra, vaig fer la llista dels rectors coneguts que està en la sagristia de l´Assumpció, vaig posar el quadro de la primera beata de la Vila, Sor Ángeles de Sant Josep, vaig fer i publicar la novena i el himne d´ella i de les altres dues religioses beates filles de la Vila, de les quals vaig assistir a Roma a la seua beatificació. He predicat la novena i fet el sermó de Santa Marta i molts anys he presidit la processó de la santa i he predicat dos voltes el sermó de Sant Miquel. I he publicat molts articles sobre la història eclesiàstica de la Vila en la Revista de Festes de Moros i Cristians. I en la meua parròquia de Platja d´Aro tots els anys pose l’estandart de Santa Marta de la Vila. Molts són els fills de la Vila il•lustres en diversos camps, des de la medicina, com José Mª Esquerdo Zaragoza, càrrecs polítics, músics, poetes, negociants, navegants, pescadors, eclesiástics, religiosos, tres beates màrtirs i d’altres. Però hui voldria recordar els dos fills més il•lustres de l´Ermita: D. Álvaro (1853-1912) i D. Pedro Esquerdo i Esquerdo (1851-1922), que estudiaren en Alacant, Barcelona i Madrid. Álvaro com sabeu fou metge de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, cirurgià de l´Hospital de Sagrat Cor i de la casa Provincial de Caritat, que fundà el servei de ginecologia de l´Hospital de la Santa Creu i la Revista de medicina y cirugía, i fou president de la Reial Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques, que publicà molts treballs d’investigació mèdica. I tingué avantatjats deixebles, com Enric Ribas, Antoni Raventós i Manuel Corachán. Assistí a nombrosos congressos mèdics a Roma, Moscú, París i col•laborà en revistes de la seua especialitat. Ell va fer edificar els edificis de les escoles públiques de la Vila. El seu germà Pedro, professor de la Universitat de Barcelona, metge internista de l’Hospital de la Santa Creu, president de l´Acadèmia de Ciències Mèdiques (1884-88), el 1919 fundà diverses beques per a estudiants de medicina. Publicà molt sobre medicina, especialment en la seua de “La Clínica”. Sobresortí com a metge per la seua sagacitat i bon criteri mèdic i fia el diagnòstic i pronòstic dels malalts tant exactes, que dia la gent que a Barcelona “no ningú podia morir-se sense haver consultat antes al Dr. Esquerdo”. Fou també mestre del seu fill Francisco, metge de l´Hospital de la Santa Creu de Barcelona i catedràtic de la Universitat el 1934. No vull allargar-me. Però referiré una circumstància curiosa favorable a la Vila. Els dos fills vivents més notables de Sant Feliu de Guíxols, Josep López de Lerma López, antic vicepresident tercer del Congrés de Diputats a Madrid i jo mateix, membre de tres Reials Acadèmies, sa mare i món pare, els dos eren de la Vila. Ella nascuda al Carrer Colón i mon pare al carrer de Santa Marta. I és que la gent de la Vila té alguna cosa especial que la fa distingir positivament de qualsevol part que estiguen, per la seua noblesa de caràcter que mos fa dir les coses tal com les pensem i veem, procurant no ofendre a ningú. I per acabar, vull dir. Que en la nostra civilització mediterrània no hi ha festa si no hi ha menjar, beure, música i trons. Per això acudim a sopars com estos, que fan eixir converses agradables en llargues sobretaules i forta complicitat. Els dies de la nostra festa tenen sempre molt d’optimisme –a pesar de les crisis- perquè trenquen el ritme de la vida quotidiana que vivim tota la resta de l’any. Ens trobem amb gent coneguda a la fira, als actes lúdics, a la processó, al ball, o simplement pegant una volteta per les paraes, contemplant la bellesa de la nostra ermita en un moment de pausa i d’alegria. De manera que us desitje de tot cor, que gaudiu plenament de la Festa, que sempre és i a de ser oberta, integradora, fraternal, plural, plena de bon humor, mesclada amb poc de la burrera pròpia de la Vila. Els organitzadors han treballar perquè la programació dels actes siga veritablement atractiva, de manera que després tots poguem parlar-ne amb satisfacció i orgull de la festa i de la comissió de festes que l´ha preparada. I perquè diu el refrany castellà: “que de sabio, poeta i loco, todos tenemos un poco”, ja també sóc afeccionat a la poesia i n´ha fet una dedicada a l’Ermita, que pense no vos pareixerà mal. Diu així: A L´ERMITA DE SANT ANTONI (2010) Dalt la Vila hi ha plantada L’Ermita que tots vegem Per Sant Antoni emparada Que tots plegats molt volem. També sant Miquel l´ajuda Des de la cort celestial, Protegint els de l’ermita De tot dolor i tot mal. Eres ermita estimada De tots els teus habitants la joia la més preuada Dels teus fills, d’ara i d’abans. Que puguin dir debellides Les persones, xics i grans: Que ací dalt, els de l´ermita Ens volem com a germans. Ernesto Zaragoza (18-IX-2010) Visca Sant Miquel. Visca la festa. Visca l’Ermita. Visca la Vila!

NADAL (2005) Quan l´Advent arreu pregona l´arribada del Nadal i el nostre cor esperona per rebre Jesús com cal, només tindrem joia plena si fem del pobre un igual, si del Crist la seva imatge descubrim en ell real. La que ens palesa el missatge de nostra fe tan vital: Nadal és joia, Nadal és pau. Si tú estimes, serà Nadal. E.Zaragoza

El NOMBRE DE JESÚS. El nombre de Jesús traduce la afirmación cristiana fundamental, la continuidad entre el personaje aparecido en la carne y el ser divino confesado por la fe: “A este Jesús, a quien vosotros habéis crucificado, Dios lo ha hecho Señor y Mesías” (He 2,36). “Este que ha sido sustraído, este mismo Jesús vendrá... de la misma manera” (He 1,11). La revelación que convirtió a Saulo en el camino de Damasco es del mismo tipo: “Yo soy Jesús, al que tú persigues” (He 9,5;22,8;26,15), hace descubrir a Pablo, no sólo que la presencia del Señor es inseparable en los suyos, sino que le hace reconocer la identidad entre el ser celestial que se le impone con su omnipotencia y el blasfemo galileo al que él perseguía con todo su odio. A Cristo se le llama Jesús de Nazaret. Veamos lo que pone su ficha de identidad. Nacido de una mujer (Gal 4,4), en tiempo de Quirino, gobernador de Siria (Lc 2,2), en el seno de una familia humana, en la de “José, hijo de David" (Lc 1,27), establecida “en una ciudad de Galilea, llamada Nazaret” (Lc 1,26); ascendiente por línea paterna, de la estirpe de David. Como de 30 años. Pasó haciendo el bien. Murió crucificado. Resucitó al tercer día. No se le llama, como era costumbre, con el calificativo de "hijo de José", como a Pedro, que se le llama "Simón hijo de Juan", sino por el lugar de origen: Jesús de Nazaret, o sencillamente Jesús, aunque en muchos lugares de los evangelios se le llama “Rabí” (Mc 4,38; 5, 35.10,17) y después de la resurrección: “Señor” Cristo, Salvador, Hijo de Dios, Siervo de Dios, Cristo Jesús, Señor Jesús. Pero el nombre de Jesús ha venido a ser “el nombre sobre todo nombre”, ante el cual se dobla toda rodilla, en el cielo, en la tierra y en el abismo (Fl 2,9ss). El es la única salvación de la humanidad, la única riqueza y el único poder de que dispone la Iglesia. Toda la misión de la Iglesia está en “hablar en nombre de Jesús” (He 5,40). Así Pablo en Damasco “predica a Jesús” (He 9,20); en el ágora de Atenas “anuncia a Jesús y la resurrección” (He 17,18) y en Corinto a “Jesucristo crucificado”(lCo 2,2). Toda la existencia cristiana consiste en “consagrar la vida al nombre de Nuestro Señor Jesucristo” (He 15,26) y el gozo supremo consiste en “ser juzgado digno de sufrir ultrajes” (5,4l) y en “morir por el nombre del Señor Jesús” (He 21,13). Hay que partir del hecho de que Jesús es hombre de una época y de un país determinado. Como hombre, Jesús es miembro del pueblo de Israel, descendiente de David. Por mucho empeño que tuvieran los apóstoles en proclamar que Jesús es más que hombre, se guardaron muy bien de olvidar la humanidad del Salvador. Sus relatos nos lo muestran sufriendo hambre y sed, movido a compasión, extrañado, airado, asustado, tentado, entristecido, lleno de gozo, preguntando lo que ignora, experimentando el fracaso y el dolor y la muerte, igual que un hombre ordinario. Su enseñanza y sus parábolas nos le presentan como muy accesible a las humildes realidades de la vida humana. No tiene nada de iluminado ni de extático; su piedad, aunque sobrepujándola, es la de los santos más eminentes del Antiguo Testamento, de los profetas y de los salmistas, cuyo lenguaje le gusta emplear. Su mentalidad religiosa concuerda en muchos aspectos con la de los grandes profetas de la antigua alianza, ya que como ellos, y más que ellos, tiene la pasión de la gloria de Dios, el horror al formalismo religioso, el desprecio de las grandezas humanas y de la riqueza, el amor a los pequeños y humildes, la ausencia total de diplomacia, la palabra directa e incisiva, la valentía en el lenguaje y la energía que emplea en la salvación de las almas. Por eso los evangelistas nos lo presentan como el nuevo Moisés (Mt 20,20), el nuevo Elías (Lc 4,25-27), etc. No se puede hablar de Jesús hombre sin recurrir a los relatos de la infancia de Jesús que nos dejaron los evangelistas Mateo y Lucas. En estos relatos se transmite un mensaje. Mateo demuestra que Jesús es el Mesías anunciado por los profetas. Lucas nos muestra el alcance teológico de los acontecimientos, centrándolos en la figura de María. La primera predicación cristiana apenas parece haberse interesado por el nacimiento e infancia de Jesús. Sólo cuando ya los fieles estaban convencidos de que Jesús era el Hijo de Dios, fue cuando empezaron a interesarse por la manera con que entró en este mundo. Tanto Mateo como Lucas hacen reposar su mensaje en la concepción virginal de Jesús. Todo ello mira a sugerir que Jesús es mucho más que un hombre, porque no sólo es el Mesías prometido, sino el propio Hijo de Dios. Jesús evitó presentarse como el Mesías, por el peligro que esta palabra tenía para excitar en el pueblo esperanzas terrenas y nacionalistas, que no quería satisfacer. Casi siempre ordena que no digan que él es el Mesías; por esta razón, no quiso pasar por el Mesías político esperado por la muchedumbre, pero se manifestó como el Salvador prometido por Dios. Se llamó a sí mismo el Hijo del Hombre, del Profeta Daniel, el siervo de Jahvé, de Isaías. Jesús es hombre y es Dios, es el Hijo de Dios, el Salvador, que muriendo nos dio nueva vida y resucitando nos abrió el camino de la salvación. La figura de Jesús es inagotable, porque es Dios, y porque se le puede ver y considerar desde muy distintos puntos de vista. Su figura es tan rica que no se la puede abarcar. Para el cristiano, Jesús lo es todo: el camino, la verdad, la vida, el modelo, el hermano, el amigo, el esposo, etc.