MORIR SENSE SENTIR-HO

         És ben curiós, que la nostra societat marcada per l’elecció personal de tot el possible, deixi en mans d’altres persones moments importants de la vida, que hem despersonalitzat, perquè ara la medicina està centrada en la tècnica i no en la persona. Però una tècnica per bona que sigui, si no mira la persona resulta sovint equivocada i deshumanitzadora.

        Per això ens cal recuperar la responsabilitat personal de la nostra vida fins a la mort. Se’ns ha d’ajudar a mirar la nostra mort de cara i si és possible a menar el seu procés vers ella. Perquè l’assignatura pendent de la nostra societat és la d’explicar i afrontar la mort. Doncs avui parlar de la mort, sembla “pornogràfic”. Ningú no en vol parlar, ni que se’n parli. Tampoc no es predica sobre la mort. Fins i tot sembla que morir-se és de mal gust. De fet no se’n parla als infants a les escoles, com si la mort no tingués res a veure amb nosaltres o nosaltres amb ella. Però la realitat de la mort podem maquillar-la, però no la podem amagar. Tampoc al malalt li és fàcil parlar del tema, però tard o d’hora ho haurà de fer, sinó vol que un altre decideixi la manera de fer-li passar aquell moment, que no sempre coincidirà amb la que ell voldria.

       També hi ha gent que es vol morir dormint, sense assabentar-se que es mor, renunciant a viure conscientment l’últim moment de la seva vida. Abans la medicina paternal deixava el pacient en una actitud passiva, per comptes de mobilitzar-lo per a prendre les regnes de la seva vida i del seu procés vers la mort, marcat pels seus valors i creences. Però la nostra cultura social viu la mort com a tabú, i no facilita el procés de la malaltia i de la mort de manera compartida amb els metges i els familiars  Per això, s’ha de bastir l’espai i clima adient per a afrontar la malaltia i la mort, com a moments molt intensos de la nostra vida, fent-los nostres i vivint-los conscientment com el millor regal que ens pot oferir la societat. Però és quan estem sans que hem de preparar-nos per a encarar aquell moment clau en la nostra vida, ja que la mort no es pot improvisar. D’aquí que en segles passats es publiquessin tants llibres de preparació per a la mort com el de l’ermità de Montserrat, fray Pedro Alonso de Burgos, Preparación para la muerte y cómo debe ser tenida en poco (Madrid, Ed. Sanz y Torres, 2010).

         De fet, s’han d’humanitzar totes les situacions del malalt, el dolor, el tracte sanitari-pacient, el tractament i la seva alternativa, la salut i el treball, la malaltia crònica, la vellesa i la mort, vivint-les en una autonomia acompanyada. Siguem valents  concedint-nos el plaer i el dret de viure la nostra vida fins el seu final, i que ningú decideixi per nosaltres en la nostra malaltia o mort.

SANT BENET PATRÓ D’EUROPA

           El beat papa Pau VI, el 24 d’octubre de 1964, va declarar sant Benet abat, patró d’Europa. Benet va néixer a Núrsia (Itàlia) cap a l’any 480 i morí a Montecassino el 547. Després d’una experiència d’estudis a Roma i de vida ermitana, fundà a Subiaco dotze monestirs i va resumir l’experiència monàstica anterior, en la seva Regula monachorum (regla del monjos) que adaptà la vida monàstica a les circumstàncies de la seva època i que tingué tan d’èxit a Itàlia i després a França i Espanya i arreu d’Europa. Amb els instruments de la regla, la creu i l’arada, els seus monjos implantaren els valors de la fe, cultura, litúrgia, lectio divina i treball (ora et labora), sota el lema de la pau (pax). I així, mercès als seus monestirs, Europa es va civilitzar, cristianitzar i conservà la cultura clàssica antiga. Fins al punt, que la història d’Europa, sense la presència, influència i irradiació dels monestirs benedictins no seria comprensible ni tampoc la de Catalunya, on hi hagué gran nombre de monestirs benedictins masculins fins el 1835, com ara: Sant Cugat del Vallès, Sant Pere de Roda, Sant Pere de Galligants, Amer, Breda, Ripoll, Montserrat, San Llorenç del Mont, sant Pau del Camp, sense oblidar els cistercencs de Poblet i Santes Creus i els tres de benedictines de Sant Pere de les Puelles i Santa Clara de Barcelona, i el de Sant Daniel de Girona, i els cistercencs de Vallbona de les Monges i Valldonzella.

            El papa Pau VI deia en la seva carta que la regla de sant Benet encara era important per al nostre món assedegat de pau i de valors perennes. Precisament la set de vida personal és la que conserva actual l’ideal monàstic benedictí com un valor. El papa presentava sant Benet com “el missatger de pau, realitzador d’unió, mestre de civilització, herald de la religió de Crist i fundador de la vida monàstica a Occident”. En efecte, fruit de la seva experiència i mestratge espiritual, la seva regla ens ofereix un camí espiritual ple de vida, de saviesa cristiana i fa dels seus monestirs escoles del servei diví, de la caritat, de la humilitat i de fraternitat comunitària.

RAUXA POLÍTICA

         Ja se sap que en temps d’eleccions abunda més la rauxa que el seny, des d’aquella dirigent d’un partit conservador, que no volia en el seu partit cap antiavortista, fins el Govern autonòmic d’Andalusia, que intentà expropiar la catedral-mesquita de Còrdova a fi de donar satisfacció els musulmans que la van bastir, callant però que van aterrar la catedral cristiana anterior, que hi havia al mateix lloc, i contra els cristians que la respectaren i que l’han conservat fins ara després d’alguns segles, amb el pretext de que no estava degudament enregistrada com a propietat de l’Església Catòlica. Altre dirigent d’un partit emergent va assegurar que si guanyava les eleccions expropiaria la Giralda de Sevilla i en trauria les campanes per a desvincular-la de l’Església Catòlica, i que acabaria amb les processons de setmana santa, perquè envaïen l’espai públic, com si les manifestacions de tota mena, carnaval, etc. no envaïssin també l’espai públic. Un altre partit d’esquerra, que de tant en surt amb la cançó enfadosa de que denunciarà els acords entre l’Estat Espanyol i la Santa Seu, diu suprimirà el finançament dels col·legis concertats i els suposats beneficis fiscals de l’església catòlica, que són els mateixos que tenen totes les organitzacions no governamentals sense ànim de lucre, com ara els partits polítics, les institucions docents i culturals, etc.

        I a més, la classe política que des de cert temps ençà té gran preocupació per acabar amb la violència en els camps de futbol, sancionarà el que insulti un altre amb males paraules o mofant-se de les aficions rivals, però no impedirà el renec contra                        els símbols religiosos catòlics, que si fossin els d’altres religions segur que serien punits per les lleis com atemptats contra els drets de les minories, com per raó de raça, sexe, etc. que aleshores farien mocions i plens extraordinaris en ajuntaments i manifestacions pel carrer. Però ningú diu res del continuat genocidi o holocaust planificat en països d’Àsia i d’Àfrica contra els cristians d’aquelles terres. Ningú alça la veu per aquestes massacres, ni governs, ni governats. Tots mut i a la gàbia. Ah, si fos només un periodista, baixaria cel i terra. I si es denuncien aquestes matances que sovint són perpetrades per terroristes de grups islàmics extremistes, aleshores es demana extremar la prudència, per no cultivar la islamofòbia...Per a què seguir? Estem en un món esquizofrènic. Per segons què, qui i com es posa al crit al cel i segons per a qui i per a què i per a on, es guarda el silenci més pregon, que al cap i la fi es senyal de covardia, hipocresia i manca de coherència, entre el que es pensa i el que es diu i sobre tot entre el que es diu i el que es fa.

LAS TRES RELIGIOSAS MÁRTIRES JONENSES (1936)

SOR ÁNGELES DE SAN JOSÉ

             Nació en Villajoyosa el 16 de enero de 1875 y fue bautizada el mismo día con los nombres de Francisca, Desamparados y Honorata, en la iglesia parroquial de Nuestra Señora de la Asunción. Sus padres fueron Francisco Lloret Galiana, natural de Villajoyosa y Carmen Martí Casanova, natural de Alcoy, los dos "maestros de primera enseñanza" .

      De alma naturalmente poética, estudió la lengua y literatura árabes, que afinaron su exquisito estilo imaginativo y estético, reflejado en sus escritos y versos y en su amor a la naturaleza. Se hizo religiosa de la Congregación de las Hermanas de la Doctrina Cristiana, en Carlet, donde profesó en 1905 con el nombre de Sor Ángeles de San José. Muy pronto fue elegida secretaria de la superiora general, en cuyo cargo se significó por su rectitud, talento y comprensión. Era devota del Sagrado Corazón de Jesús, amante del silencio y de la conversación instructiva, supo ganarse el corazón de sus religiosas y alumnas. Fue enviada a fundar el colegio de Benidorm y luego elegida superiora general de su Congregación. Durante la guerra civil, desde que el 26 de septiembre de 1936 fueron sacrificadas en Carlet dos hermanas de su Congregación, ella y sus compañeras se prepararon para el martirio, que sucedió el 20 de noviembre siguiente, cuando fueron fusiladas cerca del Picadero de Paterna, sin previo juicio, sólo por ser religiosas. El 1 de octubre de 1995 en Roma Su Santidad el Papa Juan Pablo II las elevó al honor de los altares. Villajoyosa, su patria, anticipándose en años a  esta efemérides, le dedicó una calle en el Pati Fosc y la Parroquia de la Asunción colocó su fotografía, junto a la pila donde fue bautizada.

SOR MARÍA DEL CARMEN ZARAGOZA ZARAGOZA

             Era hija de Sebastián  Zaragoza Jiménez y María del Carmen Zaragoza Requena. Nació en Villajoyosa el día 1 de junio de 1888 y fue bautizada el mismo día. Siguió a su padre, Ayudante de Marina, a Santoña,  San Vicente de la Barquera, donde hizo su primer comunión y fue confirmada (1895), y Algorta. Regresó a Villajoyosa con 15 años y aquí permaneció hasta que con su familia se trasladó a Barcelona, donde trabajó como costurera. Los domingos, además de llevar a misa a sus ocho hermanos menores, visitaba y atendía a enfermos, ancianos y huérfanos en diversos asilos y hospitales. Aconsejada por su director espiritual dominico, ingresó en el beaterio de Santa Catalina de Siena, de la calle Mallorca, de Barcelona, donde tomó el hábito el 6 de febrero de 1917, hizo sus votos temporales el 18 de febrero de 1918 y los perpetuos el 18 de junio de 1921.

      Siempre estuvo encargada del ropero de la comunidad y de la portería del colegio, donde resplandeció por su bondad, esmerada educación y extremada prudencia; y era tan cariñosa y servicial, que cuantos la trataban quedaban encantados de su simpatía y capacidad de comunicación. Tenía una bonita voz con la que alegraba las fiestas de la comunidad cantando tonadillas populares y villancicos, al son de la pandereta que tocaba admirablemente

SOR MARIA ROSA ADROVER MARTÍ

        

Antonia Adrover Martí, hija de los jonenses Vicente Adrover Zaragoza y Rita Martí, que aunque había nacido en San Roque (Cádiz) en 1888 y residido en Vilanova i la Geltrú y Tortosa, había regresado a ViIlajoyosa con ocho años de edad y quedado huérfana. En 1915, pasó a Barcelona con su tía materna, la madre de Sor María del Carmen Zaragoza, que la colocó en un taller de costura y luego en casa de los Condes de Güell. Siguió a su prima Sor María del Carmen Zaragoza en el beaterio de Santa Catalina de Barcelona, donde profesó temporalmente en 1922 y perpetuamente en 1925, con el nombre de María Rosa y donde ejerció los cargos de sacristana y maestra de la clase gratuita para niñas pobres, donde se mostró siempre cariñosa con sus alumnas y atenta con todos.

       Al estallar la guerra civil el 18 de julio de 1936 Sor María del Carmen y Sor María Rosa se refugiaron en la farmacia de Don Ricardo Martí, pero ante el anuncio de un registro decidieron salir a pasear por la calle, de donde ya no regresaron. Posiblemente tomaron el tren de Valencia sin el pase acreditativo y al ser descubiertas las hicieron bajar del tren y la noche del 7 al 8 de agosto fueron vilmente asesinadas en Vallirana, donde fueron enterradas y en el lugar de su martirio en 1956 se colocó una lápida conmemorativa y luego un mausoleo. En su honor sus hermanas dominicas fundaron en Vallirana una casa-colegio (1955). Se abrió el proceso de beatificación en 1958 y el 28 de octubre de 2007 fueron beatificadas en Roma. Por ello, son contadas entre las glorias de la Orden de Predicadores y con Sor Ángeles de San José entre las hijas ilustres de la ciudad de Villajoyosa, su patria, que se siente engrandecida y honrada con su martirio y santidad.

            HIMNO

 EN HONOR DE LAS BEATAS

 SOR ÁNGELES DE S. JOSÉ (Francisca Lloret Martí),

 SUPERIORA GENERAL DE LAS HH. DE LA DOCTRINA CRISTIANA,

 SOR MARÍA DEL CARMEN ZARAGOZA ZARAGOZA Y SOR MARÍA ROSA (Antonia) ADROVER MARTÍ, DOMINICAS DE SANTA CATALINA DE BARCELONA,

VÍRGENES Y MÁRTIRES,

QUE SE CANTAN EN LA IGLESIA PARROQUIAL DE

 NTRA. SRA. DE LA ASUNCIÓN DE VILLAJOYOSA, SU PATRIA.

A Sor Ángeles, Carmen   y   Rosa,

A las tres religiosas   loor.

Pues que dieron su vida por Cristo

Y ahora gozan triunfantes de Dios.

Desde el cielo bendicen su patria,

Que con fe, esperanza y amor,

(a sus  plantas  rendida y humilde,

Sólo espera su fiel protección) (bis).

         Oremos: Dios y Padre nuestro que manifiestas tu fuerza en nuestra debilidad; al celebrar con alegría el triunfo de las religiosas mártires Ángeles, Carmen y Rosa, te rogamos nos concedas la fortaleza necesaria para serte fieles en toda circunstancia. Por nuestro Señor Jesucristo. Amén.

Imp. Barnés de St.Feliu de Guíxols. 2007. Música y letra adaptadas por el Dr. Ernesto Zaragoza y Pascual, Pbro. C. de las RR. AA. de la Historia y de Bones Lletres.

ELS POLÍTICS PLOREN

              Abans la gent no plorava en públic, sinó era  per alguna mort o desgràcia. Ara la gent plora quan veu per televisió alguna cosa que l’emociona, com ara alguns que es retroben després molts anys. També ploren -és un dir- els polítics, sobre tot dels dos gran partits, perquè amb la pujada de Podemos veuen que el bipartidisme en el qual fins ara hem viscut se’n va a l’aigua, perquè els nous moviments volen acabar amb la classe dominant i perquè proposen mesures de sentit comú, que molts aplaudeixen i d’altres temen o consideren impossibles. Per això ara, tots els partits polítics busquen algun jove professor espavilat, i si pot ser pentinat amb cueta, per a presentar-lo com a candidat de la renovació que reclamen els ciutadans davant les tres eleccions que se’ns presenten enguany (2015). Però sovint els canvis de maquillatge no convencen, doncs els cassos de corrupció que hi ha en els partits, com ara els púnics, eres, gúrtels estan corcant la democràcia i desfent els propis partits. Cada dia les notícies ens forneixen de nous cassos de peixos grossos imputats, no sabem si perquè ara es roba més que abans o perquè ara se saben més aquestes coses, o perquè s’està acabant la tolerància de la gent amb els sistemes corruptes a tots nivells. Però els polítics cerquen estratègies per no perdre el “xollo” de dinars i sopars, fotos amb gent important, inauguracions, viatges per a promocionar el país i avantatges dineraris...tot dient, que a les seves llistes electorals no hi haurà imputats, perquè ara la gent reclama transparència. O sigui, que si no fos pel clamor popular, continuarien fent el que feien i vivim com vivien fins ara. De fet però sembla que es fa realitat el refrany de que “uns criden perquè roben i d’altres perquè no poden robar”, D’altres han hagut d’ingressar a la presó per no poder pagar la fiança, o gaudeixen de presó oberta per haver estat declarats “reinsertats”. No sabem si també plora el clan familiar del “molt honorable Pujol” i dos dels seus consellers imputats, com va plorar Cayo Lara al deixar el seu càrrec, Oriol Jonqueres per l’independentisme i Esperança Aguirre al renunciar a la presidència de la Comunitat de Madrid. No sabem quins seran els pròxims casos de corrupció, ni els noms dels corruptes i corruptors, però ben segur que hi ha més corrupció de la que coneixem i de manera transversal. Però si no hi ha transparència es complirà el que profetitzà Jesús que els passaria als vinyaters insolvents: “Se’ls prendrà la vinya i es donarà a d’altres que donin els fruits adients”(Mc 12, 9; Mt, 21, 41). I això és una advertència per tothom, i molt especialment per a la gent del món polític i econòmic, si la seva conducta no és més transparent que fins ara.

 VICARIOS DE VILLAJOYOSA (Siglos XVII-XX)

      En cierta ocasión, estando de vacaciones en La Vila Joiosa, el párroco D. Bernabé Hernández me dijo: “Ya que hiciste la lista de los párrocos de Villajoyosa –el que está en el cuadro de la sacristía de la parroquia de la Asunción-, tendrías que hacer también el catálogo de los coadjutores”. Y aunque era tarea más laboriosa, porque ha tenido muchos más vicarios que párrocos, me puse a rastrear en los libros sacramentales del voluminoso archivo parroquial, tras de lo cual puedo ofrecer hoy a los vileros amantes de la historia la lista de los vicarios que he hallado, que aunque no serán quizás todos los que hubo. Dsde la fundación del convento de San Agustín hasta 1769 fueron siempre frailes agustinos. Después la mayoría fueron seculares hasta hoy y algunos lo fueron simultáneamente. A partir de 1835 se les llama coadjutores hasta el nuevo derecho canónico de 1983 que vuelven a ser vicarios. He aquí la lista de sus nombres y años extremos en que se les halla en el cargo:

Fr. José García 1628-30. Fr. Roque Blanes 1628-36. Regente en 1636. Fr. Buenaventura Dasín 1630-33. Fr. Pedro González 1631ss. Fr. Antonio Zaragoza 1634ss. Fr. José Balaguer 1630. Fr. Miguel Vilaplana 1635-36. Regente en 1636. Fr. Jaime Ferrera 1635. Fr. Justiniano Baello 1636. Fr. Matías Churruca 1640. Fr. Juan Palau 1640-46. Fr. Gelasio Sival 1646ss. Fr. Nicolás Egidio Cecília 1646-47. Fr. Agustín Redó 1647-1674. Regente en 1649-50. Fr. Leonardo Castellbó 1653. Suplente. Fr.  Nicolás Castillo 1660, vicario y prior del convento. Fr. José Benavent 1669. Fr. Amadeo Pérez 1673-76. Fr.  Pedro Llorca 1674-1703. Fr. Máximo Martínez 1675ss. Fr. Fulgencio Coello 1675ss. Fr. José Mira 1680ss. Fr. Próspero Castelló 1680ss. Fr. Antonino Llorca 1682-1728. Don José Galiana 1701-03. Era secular y fue luego regente (1703-04). Fr. Tomás Verdú 1703-05.  Fr. José Dimas 1703ss. Fr. Antonio Sánches 1707ss. Fr. Miguel Morera 1707ss. Fr. Agustín Fuster 1712ss y provicario Fr. José Bernabeu 1714ss. Fr. Pedro Martínez 1729-1743, subprior del convento. En 1743 aparecen como provicarios Fr. Manuel Carbonell y Fr. Agustín Tonda. Fr. Juan Ferrer 1743-46. Este era franciscano. Fr. Agustín Solbes 1746-49. Fr. Tomás Baldó 1744-48. Fr. José Reig 1749 y 1756. Fr. Ignacio Sánz 1749-50. Fr. Tomás Rico 1751-54. Fr. Miguel Martí 1755-59, regente en 1759. Fr. José Castelló 1755-56. Fr. Nicolás de Jesús Belando 1756. Fr. José de la Cruz 1756. Fr. Manuel de Santa Teresa 1756. Fr. Agustín Mariano García 1757-62. Fr. José Llinares Llinares 1757ss. En 1752 aparecen como “assistentes” del párroco Fr. Nicolás Morant y Fr. Fulgencio Martí. Hasta aquí fueron todos agustinos menos José Galiana. D. Antonio Padilla 1769-1808, año en que murió.Dr. Juan Bautista Fort 1788-89. D. Gaspar Llinares 1789-91. D. Pedro Ignacio Lafora 1791-97. Dr. Pascual Orta 1798-99. En 1799 aparece como asistente Fr. Tomás Vila. D. Jerónimo Llorca 1799-1802. D. Juan Bta. Bolufer 1802-05. D. Pedro Martí 1805-30. D. Simón Mayor 1810-24. Entre 1816 y 1818 aparece como asistente del vicario el francisco Fr. Carlos Coro.

D. Pedro Lloret 1821-23. Fr. Tomás Llorca 1823-43, franciscano descalzo, natural de Villajoyosa. D. Juan Antonio Miquel 1823-30. Fr. Antonio Llinares 1832-34, franciscano descalzo, natural de Villajoyosa. D. José Nogueroles 1834-54. D. Rafael Villagrasa 1835-36. Se le llama coadjutor, como también a sus sucesores. D. Bartolomé Soler 1843-52. D. Jacinto Galiana 1852-73. Murió en abril de 1873. D. Vicente Mayor 1855-74. D. Deogracias Alonso 1874-86. D. Melchor Andreu 1873-85. D. Miquel Martí 1885-87. Era también beneficiado. D. Esteban Requena 1886-87. D. Cándido Abad 1887-88. D. Pedro S. Llorca 1887-93. D. Pedro Buforn Pérez 1888-95. D. Vicente Esquerdo 1891-1909. D. José Morales 1894-1916. D. Francisco Bernabeu 1895-99. D. Juan Pérez Buforn 1916-44. D. Pedro Rodríguez Pérez 1916-27. D. Antonio Llorca Llinares 1928-36. D. Basilio Martínez Domenech 1940-63. D. Emilio Gonzálbes Juan 1944-52. D. Antonio Bonillo Bosch 1946-47. D. Vicente Alfonso Bumbau 1952-54. D. José Bes Clavel 1954-56. D. Francisco Bolufer González 1956-93. D. José Lloret Urrios 1959-94. D. Rafael Almira Estañ 1962-64. D. Javier Pérez Rubio 1994-98. D. José Verdú Verdú 1998-99. D. José Martínez Sánchez 1999-2000. D. Domingo García Guillén 2000-03. D. Hugo Alfredo Andrich Ferrer 2003-06. D. Leandro Cárdenas Téllez (2010).

  

Ernesto Zaragoza Pascual

LA LLEI WERT Ja fa temps que es discuteix la reforma universitària del ministre Wert, especialment sobre la durada dels graus universitaris que poden quedar reduïts a tres anys i els màsters ampliables a dos. Sobre aquest tema hi ha contràries opinions, des dels que denuncien la seva inoportunitat, perquè no s’ha acabat d’implantar el pla d'estudis de Bolonya i per tant encara no se n’ha pogut fer-ne la seva valoració, fins a d’altres que tenen por de que es perdin els coneixements més globals o diuen que no es positiu que en unes universitats els graus siguin de quatre anys i en d’altres de tres. Però la reforma Wert dóna llibertat d’elecció a cada universitat, com a d’altres països europeus, que normalment el primer títol universitari s’assoleix en tres anys, igualment que a les universitats eclesiàstiques, a las quals per això no afecta la llei Wert. Val a dir que deixant a part les demagògies i les idiologies polítiques, sembla que en general el sistema serà més econòmic pels que volen acabar el grau i trobar un lloc de treball, perquè s’estalviaran el pagament d’un curs, però per als que optin pel postgrau els serà més car, tot i que el sistema (3+2) beneficiarà la qualitat de la seva formació professional. Amb tot, hi ha universitats que seguiran amb els quatre cursos de grau i d’altres n’acceptaran tres, perquè els semblen suficients per a una formació genèrica. En tot cas, aquesta reforma ajudarà a la millor convergència amb la resta de les universitats europees i a ampliar les possibilitats de completar la formació de postgrau amb màsters de dos cursos, com passa a la majoria de les Universitats dels països europeus, que ja compten amb aquesta flexibilització en la duració dels graus. El mal serà que hi haurà autonomies que no augmentaran la inversió en educació superior, ja que les entitats públiques ajuden més a finançar els graus, que no pas les especialitzacions. La qual cosa suposarà carregar sobre els estudiants i llurs famílies més costos, si no hi ha un sistema de beques que els ho compensi. Certament que la duració dels estudis és un tema de molta transcendència, i per això creiem que hi hauria d’haver un major consens entre les forces polítiques, s’hauria d’escoltar més els experts universitaris, elevar el nivell d’exigència dels professors, evitar la proliferació de Universitats amb pocs alumnes –tenim 50 universitats públiques i 32 de privades-, ajudar als estudiants amb capacitat contrastada però sense recursos, fer compatible per al professor la docència i la investigació, sotmetre les Universitats a una avaluació continua i donar-les els recursos necessaris. En fi, veurem d’ací uns anys si l’experiència donarà o no la raó a la reforma Wert. Perquè l’experiència és mare de la ciència.