ACCIÓ SOCIAL DE L’ESGLÉSIA

 A CATALUNYA

 

          Segons un estudi fet per la Universitat Rovira i Virgili, la Fundació Pere Tarrés de la Universitat Ramon Llull, i el Campus Docent de l’Orde de Sant Joan de Déu, a Catalunya hi ha un gran nombre d’entitats vinculades a l’Església Catòlica, que fan diverses accions socials en favor de persones i col·lectius vulnerables, i es van especialitzant cada dia més per a obtenir major eficàcia en la seva acció social. Les característiques comunes de totes aquestes entitats catòliques són: que tenen un gran compromís de voluntariat i poca dependència de les administracions públiques en el seu finançament. El seu camp més comú sol ser el de proximitat; treballen en xarxa amb altres entitats, encara que no siguin catòliques, tenen un alt grau d’autonomia funcional i diferents maneres de connexió amb les institucions públiques, capten ràpidament les noves necessitats de la gent abans que ningú i van passant d’un model assistencial a un model integral de prestació de serveis, sovint ocupant les obres que deixen algunes congregacions i formen una xarxa de solidaritat territorial, que ajuda a la cohesió social. La seva fita final és la transformació de la societat, no la mera activitat assistencial, que tampoc s’ha d’infravalorar, i supleixen la manca de polítiques familiars. A elles hi acudeix gent del país i també població immigrada. Moltes de les llars que atenen, són en un 40% de persones soles, que han perdut la xarxa familiar o social que les sostenia. El nombre de persones ateses mensualment és d’un promig de 208 persones, del 92% de les quals se’n fa després el seguiment. Les persones ateses enguany han estat 426.976, entre els sense llar, aturats, malalts mentals, reclusos i exreclusos, discapacitats, drogodependents, malalts i ancians. De manera que aquestes entitats acompleixen un important paper d’emergència per a determinats sectors de la població en situacions de màxima precarietat i vulnerabilitat. A més, totes aquestes entitats compten amb voluntariat per a realitzar les seves activitats –el 2014 eren 18.850 voluntaris, tres quartes parts dels qual són dones, i el valor econòmic de la feina feta pel voluntariat puja a 90.796.680 euros anuals. Hi ha també personal contractat (3.297) que són majoritàriament tècnics. Per tant, la composició de la feina és fortament altruista i el seu sistema de finançament són les donacions voluntàries de particulars i d’entitats (19,60%), que el 2014 pujà a 168.062.866 euros, i el 61% de subvencions públiques,  que repartits entres les persones ateses toquen a 393,7 euros per persona. Per tant, l’acció social de l’Església Catòlica a Catalunya és molt important i cal valorar-la com a tal, si volem ser justos i agraïts.

TEMPS DIFÍCILS

 

           Alguns dels nous partits polítics respiren indiferència o animadversió envers la religió, puix han manifestat una decidida voluntat de desterrar de l’àmbit públic qualsevol nom o senyal religiosa, sense que els importi massa el seu valor artístic o històric, al·legant una suposada neutralitat, que per cert només s’aplica a l’Església Catòlica, anant contra el seu ensenyament concertat i l’assignatura de religió, que si se suprimeix acreixerà l’actual  “ignorància general bàsica en matèria de religió”. Penso en aquell infant, que els primers dies de catequesi em va preguntar: Mossèn: Déu existeix? Sí, li vaig respondre. I em contestà indignat: Doncs com és que a casa no me n’han parlat mai? I jo: Doncs encara que no te n’hagin parlat mai, Déu existeix, si més no per als creients. I és, que hi ha dues maneres de mesurar. Com en els casos de pederàstia d’eclesiàstics, que es demanen responsabilitats –amb tota la raó- als seus superiors, oblidant però que la jerarquia catòlica aplicava els mateixos criteris i mètodes dels inspectors de l’ensenyament públic, que quan es trobaven amb un cas de pederàstia canviaven el mestre d’escola i si reincidia el jubilaven. Però no sé que s’hagi demandat responsabilitats a cap inspector d’aleshores per actuar de semblant manera.

        També en les festes religioses dels pobles molts dels nostres representats a qui hem votat no ens volen representar, dient que les seves polítiques són radicalment oposades als plantejaments cristians, alhora que subvencionen tot tipus d’activitats culturals o festives de contingut contrari als valors cristians, sota la capa de llibertat d’expressió. Tenen a gala no entrar en els temples, declinen les invitacions per anar a processons i cerimònies, com si només fossin representats dels no creients. Però un alcalde ho ha de ser de tots els seus veïns, perquè el joc de la política es fonamenta en el respecte i tolerància envers els que no pensen com nosaltres. Per tant, haurien d’anar a les manifestacions ciutadanes de qualsevol religió, independentment de si hi creu o no, perquè no hi van a títol individual, sinó en representació del poble. A més, sota el mantell del laïcisme manifesten una creixent hostilitat cap a les creences, com el passat Nadal a França on es van prohibir fer pessebres dins els Ajuntaments. I en canvi, com que no tenen prou imaginació per inventar cerimònies pròpies, imiten les de l’Església, fent “batejos”, “primeres comunions” i funerals civils... Per tant s’apropen temps gens fàcils per als creients, als quals sempre ens quedarà donar testimoni de la nostra fe amb la vida i la llibertat de poder dir que som catòlics, sense vantar-nos de ser-ho ni tampoc d’avergonyir-nos.

LA CORRUPCIÓ DOMINA

 

                   La corrupció es va estenent com una pesta en totes les societats i formes de govern d’arreu. Ella ha desprestigiat les classes dirigents polítiques, perquè entre elles i  en l’exercici de les seves funcions es troba el major nombre de casos de corrupció. La qual cosa porta a un estat permanent de sospita i posa en perill la democràcia com a forma de govern, i a les institucions que sosté. Perquè no es tracta de cassos aïllats. La corrupció afecta tot l’ordre social. La paraula co-rrupció ve de co-rompre, vol dir en companyia d’altres i tendeix a estendre’s generant més complicitats, mentre que una acció solitària no exigeix còmplices. Però una vegada acceptades les diverses pràctiques corruptes, als participants els és molt difícil sortir d’aquest cercle, naturalment farcit d’enganys i de mentides, ja que la falsedat i la hipocresia van juntes en la corrupció. Per això el corrupte és un ser atrapat. No pot tornar enrere del que a fet i ha de seguir endavant pel mateix camí. Per això si roba no en té mai prou, i fàcilment cau en la violència, sobre tot contra les persones que podrien descobrir-lo, perquè són coneixedores dels seus tripijocs, tant per cents, “mossegades” o tràfic d’influències.

              Ara que no és el mateix ser pecador que corrupte. Perquè el pecador reconeix la seva negativa situació moral, la lamenta i intenta modificar-la. El Papa Francesc ho ha deixat molt clar: “El corrupte es el que peca, però no se’n penedeix, i fingeix ser bon cristià. Desgraciadament abunden els exemples de com entre alguns dictadors americans, que no respectaven els drets humans, però anaven tranquil·lament a missa i a combregar. I alguns empresaris d’arreu, que paguen malament els seus obrers, però després són generosos en obres de caritat, que els són públicament agraïdes. Però com diu un refrany americà: “Cuando la limosna es grande, hasta el santo desconfía”.

            I el pitjor de tot és que la qui rep és sempre l’Església, per tenir amistat i acceptar almoines de diners no prou néts. “No es fàcil al corrupte, diu el Papa, sortir d’aquesta condició per a realitzar una reflexió interior. Generalment el Senyor el salva a través de grans proves de la vida, situacions que ell no pot evitar”. Però mai no hem d’admetre la corrupció per petita que sigui, perquè sempre ss comença per poc.  De fet el pecat està primer en l’actitud, i després en el fet, per exemple de no complir els nostres deures fiscals i tributaris, encara que ens costi. Perquè hem de ser coherents en la nostra vida, entre el que creiem i el que diem, i sobre tot entre el que parlem i el que fem. Perquè tots sabem, que quan els fets desmenteixen les paraules, aquestes es tornen  increïbles.

RELECTURA CRÍTICA DE LA FE

 

            Hi ha qui es pregunta: És possible encara seguir creient en el que explica el cristianisme?  Sí, respon el jesuïta francès Joseph Moingt, en el seu llibre: Creer en el Dios que viene (Bilbao 2015). Però per això s’ha de pagar un gran preu, que és el de passar de la creença a la fe crítica de sí mateixa i formulada amb categories de la nostra cultura, perquè les formulacions clàssiques, per molt repetides que hagin estat, avui ja no diuen quasi res a molta gent.

            L’espècie humana al llarg de la seva història ha anat sempre a la recerca d’un Absolut. Algunes teories pluralistes, -qualificades pel papa Benet XVI de no acceptables-  afirmen que les diverses religions, cadascuna a la seva manera, serien diferents camins de salvació, perquè han portat els millors i més grans desigs de la humanitat cap a quelcom incomparablement més gran que ella mateixa, que és Déu. Per això es pot parlar, en aquesta línea del pluralisme religiós, d’un Déu difós arreu. I aquesta recerca de la humanitat  ha estat resposta de manera graciosa i benèfica amb el moviment de Déu cap al ser humà, la qual cosa ha fet possible el trobament d’ambdós protagonistes d’aquesta mútua recerca (Déu i l’home), que han recorregut el seu camí, cadascun a la seva manera, fins a trobar-se. Doncs  l’expectativa de salvació que nia en el cor humà, ha estat corresposta per part de Déu amb la seva revelació salvífica, primer mitjançant els profetes i la Llei de Moisès i finalment per Jesús i el seu Esperit que arriben fins a nosaltres. I així, des de la revelació del missatge de la fe eclesial, s’ha d’emprendre la lectura de Jesús des del punt de vista de la raó històrica, revisant la presentació de Jesús que en fan els evangelis canònics, per arribar a la relectura de la revelació de Crist des del punt de vista d’una fe crítica. Perquè si el cristianisme vol ser plausiblement acceptat haurà de repensar els seus fonaments en clau de cultura crítica, començant pel concepte de la preexistència de Crist, perquè la doctrina cristiana s’ha anat bastint en torn de la revelació de Crist. Per tant, a partir de la Sagrada Escriptura, la Tradició i el dogma, que des de l’amor implica a la Trinitat Divina, tant en sentit estàtic com en sentit dinàmic, s’ha de fer una nova presentació de l’Encarnació i Redempció de Crist. Només així, les antigues paraules cristianes podran oferir avui com ahir, sentit, salvació i plenitud a la nostra vida, que està constantment en recerca del Absolut, perquè en paraules de sant Agustí: Senyor, el nostre cor sempre resta insatisfet, fins que no descansi en Vós. Es tracta doncs de presentar de forma nova la inesgotable riquesa de Crist, de la qual en parla sant Pau a la seva carta als cristians de Roma (Rm 11,33).

EL FET ESPIRITUAL

 

              Ja fa moltes dècades que el fet espiritual i religiós es va revalorant a conseqüència del pluralisme social i cultural i de la globalitat en la que vivim. Però el fet religiós s’ha de purificar de les deformacions que l’enlletgeixen, perquè és una de les dimensions transcendents del seu humà, com ho són també l’ètica i l’estètica i d’altres. Totes aquestes dimensions, situades més enllà de les necessitats biològiques, estan tan arrelades en el ser humà, que de fet resulten impossibles de desarrelar per molts esforços que s’hi posin, com s’ha vist els antics països comunistes oficialment ateus i perseguidors dels creients, que quan els seus habitants han recuperat la seva llibertat de poder escollir per ells mateixos, la religió ha brotat amb força imparable.

          I és que l’espiritualitat és una configuració de l’esperit que permet interpretar el nostre món interior en un marc que doni sentit a la vida. I per això es cerquen camins diversos, de les diferents escoles d’espiritualitat i religions orientals i occidentals, com ara el de la meditació profunda, que ens porten a fer-nos de les preguntes fonamentals que un dia o altre es fa tot ser humà i donar-li respostes convincents. Com ara: Qui sóc? D’on vinc? Quin sentit té la meva vida? Què hi ha després de la mort? Amb tot, cal fer un discerniment serè entre les diverses opcions espirituals i religioses existents, perquè encara que totes tenen coses positives, no totes són iguals, ni tenen el mateix valor, ni els mateixos valors morals. Cal també saber que en la vida espiritual o mental, les emocions desenvolupen un paper tant important com la raó i que el sentiment espiritual que té qualsevol ser humà és el terreny abonat on creix la religió. I encara que algunes formes d’espiritualitat aspiren a la superació o dissolució del propi jo, aquest té una importància decisiva per a la edificació de la personalitat integrada. Ara que tota experiència espiritual, si es vol perllongar en el temps en hom mateix i en els altres, cal que adopti un mínim de forma institucional, tot i que aquesta li treu una mica de llibertat. Avui, però el llenguatge per a parlar de Déu i de la transcendència és en ell mateix un desafiament per als creients i llurs esglésies, perquè abans, l’existència de Déu es donava per suposada i ara en canvi som els creients els qui tenim la carga de la prova per a “demostrar-la” amb la nostra conducta i amb les nostres paraules, i alhora tenim la tasca de desfer la suposada tendència dels monoteismes a la violència i a la imposició, degut a que totes les religions tenen vocació de totalitat, i totes treballen per a cercar sentit a la vida humana i a la història.

 

                                                        MAPA DE VILLAJOYOSA DE 1607

UN PLANO DE VILLAJOYOSA DE 1607

           En el Archivo de la Corona de Aragón, de Barcelona, en su sección de Mapas y Planos, hay un mapa del término de Villajoyosa (MP-20) de 1607 firmado por Cristóbal Antonelli, que muestra muy bien la villa con su iglesia parroquial y muralla, además de la ermita de Sant Antoni i otras, con los pueblos que la circunvalan, como Relleu i Orcheta. En su ángulo inferior izquierdo dentro de un recuadro tiene la siguiente leyenda: Pintura y traça de Villajoyosa y su huerta, y de los secanos que se pueden regar haziéndose el pantano, porque serán muchas las aguas pluviales que se recogerán en él, por tantas vertientes como tiene y sin hacer daño a nadie, desde el qual pantano asta Villajoyosa ay una buena legua (firmado:) Cristóbal Antonelli”.  Sin duda se trata del famoso ingeniero y arquitecto militar e hidráulico Cristóbal Roda Antonelli, nacido en la localidad italiana de Gatteo en 1560, que trabajó con su primo Juan Bautista Antonelli desde el año 1578, visitando en la península las costas levantinas y sus fortificaciones, e intervino en la construcción de la monumental presa de Tibi (Alicante). En 1591 viajó a la Habana, como su ayudante de su tío Bautista y desde 1594 como director de aquellas obras, hasta 1608 que se trasladó a Cartagena y allí permaneció hasta su muerte el 25 de abril de 1631.

  Me ha parecido interesante publicar este plano para conocimiento y gozo de todos los vileros.

                ERNESTO ZARAGOZA