MORIR SENSE SENTIR-HO

         És ben curiós, que la nostra societat marcada per l’elecció personal de tot el possible, deixi en mans d’altres persones moments importants de la vida, que hem despersonalitzat, perquè ara la medicina està centrada en la tècnica i no en la persona. Però una tècnica per bona que sigui, si no mira la persona resulta sovint equivocada i deshumanitzadora.

        Per això ens cal recuperar la responsabilitat personal de la nostra vida fins a la mort. Se’ns ha d’ajudar a mirar la nostra mort de cara i si és possible a menar el seu procés vers ella. Perquè l’assignatura pendent de la nostra societat és la d’explicar i afrontar la mort. Doncs avui parlar de la mort, sembla “pornogràfic”. Ningú no en vol parlar, ni que se’n parli. Tampoc no es predica sobre la mort. Fins i tot sembla que morir-se és de mal gust. De fet no se’n parla als infants a les escoles, com si la mort no tingués res a veure amb nosaltres o nosaltres amb ella. Però la realitat de la mort podem maquillar-la, però no la podem amagar. Tampoc al malalt li és fàcil parlar del tema, però tard o d’hora ho haurà de fer, sinó vol que un altre decideixi la manera de fer-li passar aquell moment, que no sempre coincidirà amb la que ell voldria.

       També hi ha gent que es vol morir dormint, sense assabentar-se que es mor, renunciant a viure conscientment l’últim moment de la seva vida. Abans la medicina paternal deixava el pacient en una actitud passiva, per comptes de mobilitzar-lo per a prendre les regnes de la seva vida i del seu procés vers la mort, marcat pels seus valors i creences. Però la nostra cultura social viu la mort com a tabú, i no facilita el procés de la malaltia i de la mort de manera compartida amb els metges i els familiars  Per això, s’ha de bastir l’espai i clima adient per a afrontar la malaltia i la mort, com a moments molt intensos de la nostra vida, fent-los nostres i vivint-los conscientment com el millor regal que ens pot oferir la societat. Però és quan estem sans que hem de preparar-nos per a encarar aquell moment clau en la nostra vida, ja que la mort no es pot improvisar. D’aquí que en segles passats es publiquessin tants llibres de preparació per a la mort com el de l’ermità de Montserrat, fray Pedro Alonso de Burgos, Preparación para la muerte y cómo debe ser tenida en poco (Madrid, Ed. Sanz y Torres, 2010).

         De fet, s’han d’humanitzar totes les situacions del malalt, el dolor, el tracte sanitari-pacient, el tractament i la seva alternativa, la salut i el treball, la malaltia crònica, la vellesa i la mort, vivint-les en una autonomia acompanyada. Siguem valents  concedint-nos el plaer i el dret de viure la nostra vida fins el seu final, i que ningú decideixi per nosaltres en la nostra malaltia o mort.

SANT BENET PATRÓ D’EUROPA

           El beat papa Pau VI, el 24 d’octubre de 1964, va declarar sant Benet abat, patró d’Europa. Benet va néixer a Núrsia (Itàlia) cap a l’any 480 i morí a Montecassino el 547. Després d’una experiència d’estudis a Roma i de vida ermitana, fundà a Subiaco dotze monestirs i va resumir l’experiència monàstica anterior, en la seva Regula monachorum (regla del monjos) que adaptà la vida monàstica a les circumstàncies de la seva època i que tingué tan d’èxit a Itàlia i després a França i Espanya i arreu d’Europa. Amb els instruments de la regla, la creu i l’arada, els seus monjos implantaren els valors de la fe, cultura, litúrgia, lectio divina i treball (ora et labora), sota el lema de la pau (pax). I així, mercès als seus monestirs, Europa es va civilitzar, cristianitzar i conservà la cultura clàssica antiga. Fins al punt, que la història d’Europa, sense la presència, influència i irradiació dels monestirs benedictins no seria comprensible ni tampoc la de Catalunya, on hi hagué gran nombre de monestirs benedictins masculins fins el 1835, com ara: Sant Cugat del Vallès, Sant Pere de Roda, Sant Pere de Galligants, Amer, Breda, Ripoll, Montserrat, San Llorenç del Mont, sant Pau del Camp, sense oblidar els cistercencs de Poblet i Santes Creus i els tres de benedictines de Sant Pere de les Puelles i Santa Clara de Barcelona, i el de Sant Daniel de Girona, i els cistercencs de Vallbona de les Monges i Valldonzella.

            El papa Pau VI deia en la seva carta que la regla de sant Benet encara era important per al nostre món assedegat de pau i de valors perennes. Precisament la set de vida personal és la que conserva actual l’ideal monàstic benedictí com un valor. El papa presentava sant Benet com “el missatger de pau, realitzador d’unió, mestre de civilització, herald de la religió de Crist i fundador de la vida monàstica a Occident”. En efecte, fruit de la seva experiència i mestratge espiritual, la seva regla ens ofereix un camí espiritual ple de vida, de saviesa cristiana i fa dels seus monestirs escoles del servei diví, de la caritat, de la humilitat i de fraternitat comunitària.