L’autenticitat, que és la capacitat que tenim de ser nosaltres mateixos i dirigir la nostra vida, és la que propicia la revolució esperançadora en la nostra societat. Ja Jesús va dir: Digueu sí, per sí i no per no, que tot altre subterfugi ve del maligne (Mt 5,37). El papa Francesc, ell mateix model d’autenticitat, en la seva exhortació Evangelii gaudium, ens invita a implicar-nos per a renovar la humanitat de soca-rel. De fet, hi ha molta gent que viu aquesta autenticitat en la seva vida diària, d’una manera humil i senzilla, sense fer soroll i sense ser notícia, que està on han d’estar i fa el que ha de fer de la manera millor que sap i pot, i per això genera al seu voltant una atmosfera positiva i agradable. Aquesta gent anònima és la que sosté la nostra societat humana, tot i que quan més poder intel·lectual, polític, econòmic i mediàtic té, se li fa més difícil mantenir la seva transparència i autenticitat. Hi ha també dirigents polítics, educadors i periodistes que en les seves declaracions i debats sovint menteixen o diuen la veritat a mitges, parlen per parlar o critiquen injustament als altres, sense fer-se cap autocrítica. Però la regeneració de la convivència social i l’alegria de viure, passa per la regeneració de l’autenticitat, en un doble moviment, dels dirigents cap als ciutadans i dels ciutadans cap als dirigents. Hi ha però certes actituds que poden condicionar els processos de renovació de la autenticitat personal. La primera, és la de fugir de la realitat existent, mirant cap a una altra banda, que fa eludir la responsabilitat personal solidària. La segona, és la dels que veient la complexitat política, econòmica, social i religiosa del món, reaccionen amb por i viuen aquestes realitats amb angoixa, incomunicació i soledat, que sovint els condueixen al cansament vital, a la queixa sistemàtica i a l’escepticisme. La tercera actitud és la de la humilitat del qui és conscient dels seus límits, però tot i això està disposat a cooperar per a poder fer camí cap a la autenticitat i opta per viure d’una manera compromesa i confiada, com un camí de recerca humana i espiritual. Es el camí que comparteix molta gent diversa, que a pesar de les diferències, és capaç de caminar unida i sumar esforços pel bé comú. Gent que passa de la inconsciència personal a la queixa davant de la injustícia o de la mentida, i de la queixa passiva a qüestionar-se a sí mateix i passar de plantejar-se preguntes a proposar respostes humils, globals i esperançades. De manera que el camí de la revolució de l’autenticitat es va realitzant en el interior de cada persona, que des de la seva humilitat s’obre a la sorpresa, a la comunicació i a l’aparició d’un nou clima d’autenticitat totalment transparent.

EL CEL

         Ara quasi mai es predica del cel ni del infern, ni tampoc del purgatori, però totes aquestes tres realitats són dogma de fe per als catòlics. Val a dir, però que ni el cel, ni el infern, ni el purgatori són llocs físics, on si pugui viatjar corporalment, sinó llocs teològics, perquè es tracta de situacions personals del ser humà o de l’ànima. El cel és la plenitud de l’amor a Déu. Qui gaudeix de la plenitud de l’amor diví, està o viu en el cel i qui n’està privat viu al infern. Però, perquè tenim en nosaltres una llavor de l’esperança, el cel ja comença en aquest món, perquè gaudim de petites dosis de cel. El cel és la realització de les possibilitats de veure el cor de els coses, és la convergència de totes les possibilitats i dinamismes del món i del ser humà, és la llar o la pàtria on totes les coses es troben amb elles mateixes. Així, Jesús està en situació de cel, perquè ja ha aconseguit el terme de tota la creació: Déu. Les imatges bíbliques del cel són un convit nupcial, festiu i alegre. És veure Déu, és conèixer i sentir que Déu se’ns manifesta sense cap mena de mediació. Veure’l amb el ulls de l’ànima que l’abraça, amb comunitat d’interessos i de preocupacions. L’eternitat no un temps que no s’acaba mai, sinó la plenitud i absoluta perfecció de l’existència. La vida eterna és la manera pròpia de ser de Déu. I el cel consisteix en poder viure la vida de Déu, per tant: vida perfecta, plena i totalment realitzada.

      Al cel veurem que el sentit profund de tots els éssers, és Déu mateix. Ell és la llum en la qual ho veurem tot, la font d’amor que tot ho aguanta i suporta. Allà veurem, escoltarem i sentirem que tot ens parla de Déu i ens recorda Déu, que es reflexa en totes les coses. I nosaltres serem assumits per Déu i en Déu. Però en el cel continuarà indefinidament la divinització de la criatura, perquè anirem augmentant eternament la nostra participació en Déu, ja que l’home al ser finit i creat, no por copsar en un sol acte les dimensions infinites de Déu. Es la paradoxa del cel, on hi ha dinamisme en el descans, tranquil·litat en l’activitat i on ens anirem transformant en el Déu que veurem, la qual cosa és un coneixement experimental de Déu transformant. Veurem Déu i l’estimarem, i per això el lloarem. Però cada vegada que a la terra fem experiència de coses positives, com ara del bé, de la felicitat, de la pau, de l’amor, de la veritat, de la bellesa, de la justícia, etc. que Déu posseeix en grau infinit i perfecte, estem ja fent un tast del cel, si bé de manera precària i mesclada amb dificultats, temptacions i malalties. Per tant el cel, es tasta i comença ja en aquest món, però no s’assoleix la seva plenitud sinó després de la mort, quan Déu ho serà tot en tots.