ACCIÓ SOCIAL DE L’ESGLÉSIA

 A CATALUNYA

 

          Segons un estudi fet per la Universitat Rovira i Virgili, la Fundació Pere Tarrés de la Universitat Ramon Llull, i el Campus Docent de l’Orde de Sant Joan de Déu, a Catalunya hi ha un gran nombre d’entitats vinculades a l’Església Catòlica, que fan diverses accions socials en favor de persones i col·lectius vulnerables, i es van especialitzant cada dia més per a obtenir major eficàcia en la seva acció social. Les característiques comunes de totes aquestes entitats catòliques són: que tenen un gran compromís de voluntariat i poca dependència de les administracions públiques en el seu finançament. El seu camp més comú sol ser el de proximitat; treballen en xarxa amb altres entitats, encara que no siguin catòliques, tenen un alt grau d’autonomia funcional i diferents maneres de connexió amb les institucions públiques, capten ràpidament les noves necessitats de la gent abans que ningú i van passant d’un model assistencial a un model integral de prestació de serveis, sovint ocupant les obres que deixen algunes congregacions i formen una xarxa de solidaritat territorial, que ajuda a la cohesió social. La seva fita final és la transformació de la societat, no la mera activitat assistencial, que tampoc s’ha d’infravalorar, i supleixen la manca de polítiques familiars. A elles hi acudeix gent del país i també població immigrada. Moltes de les llars que atenen, són en un 40% de persones soles, que han perdut la xarxa familiar o social que les sostenia. El nombre de persones ateses mensualment és d’un promig de 208 persones, del 92% de les quals se’n fa després el seguiment. Les persones ateses enguany han estat 426.976, entre els sense llar, aturats, malalts mentals, reclusos i exreclusos, discapacitats, drogodependents, malalts i ancians. De manera que aquestes entitats acompleixen un important paper d’emergència per a determinats sectors de la població en situacions de màxima precarietat i vulnerabilitat. A més, totes aquestes entitats compten amb voluntariat per a realitzar les seves activitats –el 2014 eren 18.850 voluntaris, tres quartes parts dels qual són dones, i el valor econòmic de la feina feta pel voluntariat puja a 90.796.680 euros anuals. Hi ha també personal contractat (3.297) que són majoritàriament tècnics. Per tant, la composició de la feina és fortament altruista i el seu sistema de finançament són les donacions voluntàries de particulars i d’entitats (19,60%), que el 2014 pujà a 168.062.866 euros, i el 61% de subvencions públiques,  que repartits entres les persones ateses toquen a 393,7 euros per persona. Per tant, l’acció social de l’Església Catòlica a Catalunya és molt important i cal valorar-la com a tal, si volem ser justos i agraïts.

TEMPS DIFÍCILS

 

           Alguns dels nous partits polítics respiren indiferència o animadversió envers la religió, puix han manifestat una decidida voluntat de desterrar de l’àmbit públic qualsevol nom o senyal religiosa, sense que els importi massa el seu valor artístic o històric, al·legant una suposada neutralitat, que per cert només s’aplica a l’Església Catòlica, anant contra el seu ensenyament concertat i l’assignatura de religió, que si se suprimeix acreixerà l’actual  “ignorància general bàsica en matèria de religió”. Penso en aquell infant, que els primers dies de catequesi em va preguntar: Mossèn: Déu existeix? Sí, li vaig respondre. I em contestà indignat: Doncs com és que a casa no me n’han parlat mai? I jo: Doncs encara que no te n’hagin parlat mai, Déu existeix, si més no per als creients. I és, que hi ha dues maneres de mesurar. Com en els casos de pederàstia d’eclesiàstics, que es demanen responsabilitats –amb tota la raó- als seus superiors, oblidant però que la jerarquia catòlica aplicava els mateixos criteris i mètodes dels inspectors de l’ensenyament públic, que quan es trobaven amb un cas de pederàstia canviaven el mestre d’escola i si reincidia el jubilaven. Però no sé que s’hagi demandat responsabilitats a cap inspector d’aleshores per actuar de semblant manera.

        També en les festes religioses dels pobles molts dels nostres representats a qui hem votat no ens volen representar, dient que les seves polítiques són radicalment oposades als plantejaments cristians, alhora que subvencionen tot tipus d’activitats culturals o festives de contingut contrari als valors cristians, sota la capa de llibertat d’expressió. Tenen a gala no entrar en els temples, declinen les invitacions per anar a processons i cerimònies, com si només fossin representats dels no creients. Però un alcalde ho ha de ser de tots els seus veïns, perquè el joc de la política es fonamenta en el respecte i tolerància envers els que no pensen com nosaltres. Per tant, haurien d’anar a les manifestacions ciutadanes de qualsevol religió, independentment de si hi creu o no, perquè no hi van a títol individual, sinó en representació del poble. A més, sota el mantell del laïcisme manifesten una creixent hostilitat cap a les creences, com el passat Nadal a França on es van prohibir fer pessebres dins els Ajuntaments. I en canvi, com que no tenen prou imaginació per inventar cerimònies pròpies, imiten les de l’Església, fent “batejos”, “primeres comunions” i funerals civils... Per tant s’apropen temps gens fàcils per als creients, als quals sempre ens quedarà donar testimoni de la nostra fe amb la vida i la llibertat de poder dir que som catòlics, sense vantar-nos de ser-ho ni tampoc d’avergonyir-nos.