El blog del Padre Ernesto

TEMPS DIFÍCILS

 

           Alguns dels nous partits polítics respiren indiferència o animadversió envers la religió, puix han manifestat una decidida voluntat de desterrar de l’àmbit públic qualsevol nom o senyal religiosa, sense que els importi massa el seu valor artístic o històric, al·legant una suposada neutralitat, que per cert només s’aplica a l’Església Catòlica, anant contra el seu ensenyament concertat i l’assignatura de religió, que si se suprimeix acreixerà l’actual  “ignorància general bàsica en matèria de religió”. Penso en aquell infant, que els primers dies de catequesi em va preguntar: Mossèn: Déu existeix? Sí, li vaig respondre. I em contestà indignat: Doncs com és que a casa no me n’han parlat mai? I jo: Doncs encara que no te n’hagin parlat mai, Déu existeix, si més no per als creients. I és, que hi ha dues maneres de mesurar. Com en els casos de pederàstia d’eclesiàstics, que es demanen responsabilitats –amb tota la raó- als seus superiors, oblidant però que la jerarquia catòlica aplicava els mateixos criteris i mètodes dels inspectors de l’ensenyament públic, que quan es trobaven amb un cas de pederàstia canviaven el mestre d’escola i si reincidia el jubilaven. Però no sé que s’hagi demandat responsabilitats a cap inspector d’aleshores per actuar de semblant manera.

        També en les festes religioses dels pobles molts dels nostres representats a qui hem votat no ens volen representar, dient que les seves polítiques són radicalment oposades als plantejaments cristians, alhora que subvencionen tot tipus d’activitats culturals o festives de contingut contrari als valors cristians, sota la capa de llibertat d’expressió. Tenen a gala no entrar en els temples, declinen les invitacions per anar a processons i cerimònies, com si només fossin representats dels no creients. Però un alcalde ho ha de ser de tots els seus veïns, perquè el joc de la política es fonamenta en el respecte i tolerància envers els que no pensen com nosaltres. Per tant, haurien d’anar a les manifestacions ciutadanes de qualsevol religió, independentment de si hi creu o no, perquè no hi van a títol individual, sinó en representació del poble. A més, sota el mantell del laïcisme manifesten una creixent hostilitat cap a les creences, com el passat Nadal a França on es van prohibir fer pessebres dins els Ajuntaments. I en canvi, com que no tenen prou imaginació per inventar cerimònies pròpies, imiten les de l’Església, fent “batejos”, “primeres comunions” i funerals civils... Per tant s’apropen temps gens fàcils per als creients, als quals sempre ens quedarà donar testimoni de la nostra fe amb la vida i la llibertat de poder dir que som catòlics, sense vantar-nos de ser-ho ni tampoc d’avergonyir-nos.