VIVER DE POLÍTICS

          Val a dir que les escoles catòliques dirigides per religiosos y religioses, així com els seminaris diocesans espanyols han estat un viver de polítics de la nostra democràcia, ja que han format força generacions de persones del nostre país. Alguns dels que han anat a escoles religioses o estudiat en seminaris no se’n amaguen i en parlen sovint agraïts, però d’altres ho callen expressament, no fos cas que els encasellessin en alguna categoria de persones no desitjada. De fet però, molts dels ministres que hem tingut han estat educats en col·legis religiosos. No conec tots els casos, que certament que són molt nombrosos. Ara em venen a la memòria l’expresident Zapatero que va ser alumne del col·legi de les Discípulas de Jesús, de la ciutat de León, el mateix col·legi on es formà també l’actual president del Govern, Mariano Rajoy, que després estudià amb el jesuïtes. El nou ministre de Foment, Íñigo de la Serna, és alumne del col·legi dels agustins de Santander; María Dolores de Cospedal, l’actual ministressa de Defensa, estudià a Albacete amb les Dominiques de l’Anunciata, el flamant ministre d’Energia, Turisme i Agenda, Álvaro Nadal Belda, igual que el seu germà Albert, exsecretari d’Energia, es formaren al col·legi dels Germans Menessians de Madrid, i el ministre d’Economia, Luis de Guindos, fou alumne dels Pares Marianistes del seu col·legi del Pilar de Madrid, el ministre de Justícia Rafael Català fou alumen del col·legi de San Viator de Madrid i la ministressa d’Agricultura, Isabel García Tejerina, estudià al col·legi de l’Ensenyança de Valladolid, regentat per les religioses de la Companyia de María, etc. I si mirem els consellers de Catalunya, passa el mateix, encara que quasi tots ho amaguen en les seves biografies oficials, començant pel President de la Generalitat, Carles Puigdemont, que estudià al col·legi diocesà del Collell, Meritxell Ruiz, consellera d’Ensenyament, que és exalumna del col·legi de l’Opus Dei de La Canonja, el conseller Santi Vila va estudiar a l’escola de La Salle de Figueres. Antics alumnes destacats dels jesuïtes de Sarrià foren l’exalcalde Xavier Trias; Alberto Fernández Díaz; el síndic Rafael Ribó; Juanjo Puigcorbé; dels escolapis del col·legi de San Antón de Barcelona, en sortiren els polítics Federico Gallo Lacárcel; Antonio Gutiérrez Díaz; l’exministre Enrique García-Ramal Cellalbo, i d’altres polítics antics i moderns, molts d’ells vinculats a escoles i institucions cristianes, de les quals en reberen la seva primera formació, sense parlar dels polítics locals i comarcals dels anys 70 fins ara. Per això, val la pena recordar el que ha fet l’Església Catòlica, a través dels seus col·legis, per a la cultura dels polítics de casa nostra, per tal de reconeix-ho i agraïr-ho.

 

 

                    

 

El MISTERI DE L’HOMOSEXUALITAT

 

                Com es sabut, l’homosexualitat no es manifesta només en la libido, sinó també en la percepció sensible de la manera de ser davant d’un mateix i davant de l’altre, i de les persones del mateix sexe i diferent sexe. Per a Freud l’homosexualitat és un fenomen complex, depenent també de la seva modalitat, perquè hi ha homosexuals absoluts, els hermafrodites i els ocasionals, degut a la seva situació propícia, com els que van a la guerra o estan a la presó on l’absència de dones és pregona. Freud deia que hi havia una homosexualitat congènita i una altra adquirida. Però la sexualitat, com diu el professor Ignasi Fuster: “té un caràcter de do i de misteri, i com a tal és indisponible”. Per això no és cert, com diuen ara, que l’homosexualitat és una opció personal. No es tracta de cap opció, sinó que hom ha nascut així, sense culpa ni mèrit certament, i s’accepta tal com és o no, i si vol i pot canvia de sexe. Ara que si només es considera com una situació donada per la naturalesa, els defensors de la llei natural, l’haurien de valorar com a positiva, per no anar contra la disposició del Creador, que en termes bíblics del Gènesi, tot ho ha fet bé. El professor Ulrich diu que l’arrel de l’homosexualisme és un hermafroditisme psíquic, és a dir, l’home que se sent dona busca l’home, i la dona que se sent home busca la dona. Però hi ha homosexuals psíquicament ben virils i lesbianes manifestament femenines. Per això, l’homosexualitat seria una positiva i intensa autovaloració del propi subjecte, que  projectaria sobre les persones del mateix sexe, la qual cosa faria minvar l’atracció per al sexe oposat. Per tant, l’homosexualitat seria una forma de relació significativament intensa cap al mateix sexe. Ara que tots tenim una part masculina i altra femenina, per això l’homosexualitat comprèn de manera privilegiada el sexe femení, perquè capta el seu aspecte masculí. I el lesbianisme entén molt bé el sexe masculí, perquè capta la seva manifestació femenina. De fet, la persona homosexual i la lesbiana tenen una gran sensibilitat envers el misteri de la pròpia sexualitat i la de l’altre sexe.  A més, cal tenir en compte també, que la sexualitat, en el seu aspecte biològic, psicològic i racional, és una dimensió marcada per una certa indefinició. Per tant, sembla que hi ha un factor genètic condicionant de la tendència, que influeix en la sensibilitat i en la racionalitat, i un factor sociocultural, que fixa la tendència. Però fins avui no hi ha una explicació satisfactòria de la gènesis de la inversió sexual, i per això aquesta és una qüestió tant debatuda. Ara que ningú mai no podrà ser justament jutjat ni punit pel que és, ni pel que sent o pel que pensa, però sí pel que fa, diu o escriu.