PATIM LA III GUERRA MUNDIAL

               En el meu article publicat a Àncora, núm.3258 (13-IX-2012) ja vaig dir que estàvem en una III Guerra Mundial i els successos posteriors m’han donat la raó. Certament que no es tracta de les guerres convencionals anteriors, de les quals ens parla la història, amb una formal declaració de guerra, trinxeres, mobilitzacions generals, etc. Però és una “Guerra mundial intermitent”, com diu el papa Francesc, una guerra d’escamots, de cèl·lules dorments que desperten avui aquí demà allà, i que han tirat per terra la tesi del llop solitari i fanàtic, que s’immola ell mateix i prou. Ara les accions de guerra estan ben planificades i fan molt més mal. Els avions exploten volant, hi ha matances a Egipte, Síria, Irak, Madrid, Ankara, Iemen, París...i altres accions terroristes que segurament seguiran, perquè darrera de les bombes hi ha una ideologia, uns valors i un desig religiós de totalitat, impossibles d’eliminar. I és que els fanàtics només tenen un sol objectiu: establir un Estat Islàmic (ISIS) regit per la llei estricta de la “umma”, que se sosté del negoci dels hostatges, el contraban, el tràfic de refugiats i el petroli.  A Saraquib, al nord est de Síria, han proclamat un emir i creat un tribunal islàmic, que aplica rigorosament la “sharia” com a única llei. I només cal una “fatwa” per a que es converteixi en legal qualsevol cosa contrària als drets humans, amb detencions, maltractaments, decapitacions, amputacions de mans, peus, llegua...I les minories de cristians, alauites, ismaelites, xiïtes, drusos i els mateixos musulmans sunnites, només poden subsistir a canvi de pagar el impost de la “jizya”. L’expansió musulmana, que s’estengué a Síria el 634 ja llavors feu que s’exiliessin milers de cristians a Grècia i a Itàlia, especialment a Roma, on bastiren les seves esglésies i monestirs i alguns arribaren a ser papes, com Sergi I (+701), Sisini i Constantí (+ 715), duran el pontificat del qual hi hagué la invasió musulmana de la Península Ibèrica., on desferen temples, assassinaren persones i cometeren altres brutalitats sens fi. Ara la història es repeteix. Certament que no tots els musulmans són terroristes, però sí que tots els actuals terroristes són musulmans...En fi, veurem com acaba aquesta III Guerra Mundial, que avui colpeja aquí i demà allà, perquè la guerra només engendra guerra, com hem vist al Irak, a l’Afganistà i a Líbia. I la que ara lliuren a Síria EE.UU., Rússia i França –aquesta s’aboca a una guerra civil a casa seva, perquè els terroristes són francesos i els té dintre seu-, podran eliminar l’Estat Islàmic? Només Déu ho sap. Preguem-li però, que ens concedeixi a tots la pau, basada no en la por, sinó en la justícia, la llibertat i la fraternitat universal.

 E. ZARAGOZA

   

L’INFERN

              L’existència del infern és dogma de fe per als cristians, perquè implica la llibertat del ser humà, ja que sense ella res de bo que fes tindria mèrit, ni culpa res de mal. Déu és amor i l’amor implica llibertat, i sense llibertat no hi ha amor, perquè estimar o ser estimat per força no és amor. Ara que l’amor es pot pagar amb amor o amb indiferència. I com que Déu no interfereix en la llibertat del ser humà, aquest pot dir no a l’amor de Déu. Pot decidir-se per Déu, que l’ha creat a la seva imatge i semblança, o pot decidir-se per ell mateix. Però l’Infern, no és creació de Déu, sinó de l‘home dolent, egoista i tancat en ell mateix. I com que l’Infern no és un lloc físic, sinó teològic, es tracta doncs de la situació egoista del ser humà que queda petrificada quan aquest pensa només en ell mateix i no en els altres ni en l’Altre, que és Déu. L’home que es tanca en sí mateix, que fa mal i no fa bé als altres, en morir aquest seu comportament queda definitivament fixat. I per això, el seu infern serà la frustració definitiva i absoluta de la seva existència i realització. Bíblicament l’Infern és simbolitzat pel foc, que és figura de la situació del ser humà allunyat del projecte de felicitat total, que és Déu. També és simbolitzat per les tenebres, perquè el condemnat no viu en la llum, sinó en la foscor, en una presó, on la consciència no li permet tenir ni un moment pau interior. També és el lloc del plor i cruixir de dents, perquè la mort deixa al pecador definitivament endurit, sense futur, en completa desesperació, frustrat per l’absència de Déu, buit i sense poder gaudir del misteri diví.

           El Purgatori però no és l’Infern. És l’estat de maduració o purificació de l’ànima, donat que la mort separa el temps i l’eternitat, i és la crisi de purificació més gran de la vida, després de la qual veurà Déu (el cel). Per això: crisi de purificació és sinònim de purgatori, on la persona es purifica de els restes del pecat i de les infraccions humanes. A més, la mort és el despullament total de l’home, el qual s’ha d’abandonar a Déu, perquè aquest abandonament és la forma més sublim, total i perfecte d’amor, diu la santa filòsofa Teresa Beneta de la Creu, copatrona d’Europa. Però mentre s’està purificant, l’ànima se sent joiosa, perquè se sap salvada, i les “flames purificadores” no són altra cosa que la incomparable nostàlgia i amor que sent de Déu. D’aquí ve la pràctica pietosa de pregar Déu per les ànimes del purgatori, perquè acceleri el seu procés de purificació. Ara que la purificació del purgatori sovint comença en aquest món, amb les malalties, dificultats, penes, incomprensions, etc. i s’acaba en l’altre.

QUO VADIS, EUROPA?

                  L’allau de refugiats sobre Europa provinents especialment de Síria i de Irak, però també del Magreb i de l’Àfrica subsahariana ha posat en evidència algunes deficiències de la política d’immigració europea. Els mitjans de comunicació audiovisual i escrits ens subministraren informacions relacionades amb la gent, que fugint de la guerra i de la fam venen a Europa cercant seguretat o un futur millor per a les seves vides. Als escenaris tradicionals de Lampedusa (Itàlia), de les illes gregues de Kos i Lesbos, i de les costes líbies ara s’han traslladat a Calais, a les fronteres greco-macedònies i turques, a la frontera serbi-hungaresa, a l’autopista d’Hongria a Àustria i a la ciutat alemanya de Passau. I només al mes d’agost de 2015 moriren en el mar 627 persones, més de 20 cada dia.

               Sembla que mentre el immigrants entraven per Melilla i Ceuta, i per Lampedusa, als països nordeuropeus això no els preocupava i miraven cap a un altre costat. Però l’allau d’immigrants i els successos tràgics que els acompanyen, els sensibilitzaren molt sobre el tema. I així, el comissari d’immigració de la Comissió Europea i el representant d’implementar l‘agenda europea sobre la immigració, foren partidaris de la solidaritat entre els Estats per a repartir entre ells cups obligatoris d’immigrants. Però alguns Governs optaren per reforçar el sistema europeu d’asil, d’altres no estaven d’acord amb els cups que se’ls havia assignat, alguns com Anglaterra, parlaven de suspendre temporalment el tractat Schengen, de lliure circulació de persones. Els Estats més afectats pel nombre d’immigrants són Itàlia i Grècia, però el que més immigrants ha admès és Alemanya, necessitada de mà d’obra jove. Espanya, que es vantava de tenir controlats els fluxos immigratoris del Nord d’Àfrica, acabà per acceptar el cup d’immigrants que li pertocà. Tanmateix, les actuacions dels Estats han estat contradictòries, erràtiques i precipitades. La qual cosa ha fet palesa la debilitat política internacional comuna de la Unió Europea per a fer front a aquesta immigració creixent i que avui per avui no té aturador. Però el problema dels refugiats i immigrants és molt més profund i no es resol amb una política de tapar forats, ni de reforçar fronteres, sinó en canviar el model, estructuralment injust, que tenim i promoure estructures democràtiques respectuoses amb els drets humans, mentre acollim amb generositat i dignitat als immigrants que van arribant. Ja va dir Jesús: “Qui acull a un d’aquests per petit que sigui, m’acull a mi, i que m’acull a mi, acull al que m’ha enviat” (Mc 9,37). I després d’aquestes paraules, hi haurà encara algun cristià que no voldrà acollir Jesús en les persones dels immigrants?