miércoles, 21 de diciembre de 2016


 
 

VIVER DE POLÍTICS

          Val a dir que les escoles catòliques dirigides per religiosos y religioses, així com els seminaris diocesans espanyols han estat un viver de polítics de la nostra democràcia, ja que han format força generacions de persones del nostre país. Alguns dels que han anat a escoles religioses o estudiat en seminaris no se’n amaguen i en parlen sovint agraïts, però d’altres ho callen expressament, no fos cas que els encasellessin en alguna categoria de persones no desitjada. De fet però, molts dels ministres que hem tingut han estat educats en col·legis religiosos. No conec tots els casos, que certament que són molt nombrosos. Ara em venen a la memòria l’expresident Zapatero que va ser alumne del col·legi de les Discípulas de Jesús, de la ciutat de León, el mateix col·legi on es formà també l’actual president del Govern, Mariano Rajoy, que després estudià amb el jesuïtes. El nou ministre de Foment, Íñigo de la Serna, és alumne del col·legi dels agustins de Santander; María Dolores de Cospedal, l’actual ministressa de Defensa, estudià a Albacete amb les Dominiques de l’Anunciata, el flamant ministre d’Energia, Turisme i Agenda, Álvaro Nadal Belda, igual que el seu germà Albert, exsecretari d’Energia, es formaren al col·legi dels Germans Menessians de Madrid, i el ministre d’Economia, Luis de Guindos, fou alumne dels Pares Marianistes del seu col·legi del Pilar de Madrid, el ministre de Justícia Rafael Català fou alumen del col·legi de San Viator de Madrid i la ministressa d’Agricultura, Isabel García Tejerina, estudià al col·legi de l’Ensenyança de Valladolid, regentat per les religioses de la Companyia de María, etc. I si mirem els consellers de Catalunya, passa el mateix, encara que quasi tots ho amaguen en les seves biografies oficials, començant pel President de la Generalitat, Carles Puigdemont, que estudià al col·legi diocesà del Collell, Meritxell Ruiz, consellera d’Ensenyament, que és exalumna del col·legi de l’Opus Dei de La Canonja, el conseller Santi Vila va estudiar a l’escola de La Salle de Figueres. Antics alumnes destacats dels jesuïtes de Sarrià foren l’exalcalde Xavier Trias; Alberto Fernández Díaz; el síndic Rafael Ribó; Juanjo Puigcorbé; dels escolapis del col·legi de San Antón de Barcelona, en sortiren els polítics Federico Gallo Lacárcel; Antonio Gutiérrez Díaz; l’exministre Enrique García-Ramal Cellalbo, i d’altres polítics antics i moderns, molts d’ells vinculats a escoles i institucions cristianes, de les quals en reberen la seva primera formació, sense parlar dels polítics locals i comarcals dels anys 70 fins ara. Per això, val la pena recordar el que ha fet l’Església Catòlica, a través dels seus col·legis, per a la cultura dels polítics de casa nostra, per tal de reconeix-ho i agraïr-ho.

 

 

                    

 

El MISTERI DE L’HOMOSEXUALITAT
 

                Com es sabut, l’homosexualitat no es manifesta només en la libido, sinó també en la percepció sensible de la manera de ser davant d’un mateix i davant de l’altre, i de les persones del mateix sexe i diferent sexe. Per a Freud l’homosexualitat és un fenomen complex, depenent també de la seva modalitat, perquè hi ha homosexuals absoluts, els hermafrodites i els ocasionals, degut a la seva situació propícia, com els que van a la guerra o estan a la presó on l’absència de dones és pregona. Freud deia que hi havia una homosexualitat congènita i una altra adquirida. Però la sexualitat, com diu el professor Ignasi Fuster: “té un caràcter de do i de misteri, i com a tal és indisponible”. Per això no és cert, com diuen ara, que l’homosexualitat és una opció personal. No es tracta de cap opció, sinó que hom ha nascut així, sense culpa ni mèrit certament, i s’accepta tal com és o no, i si vol i pot canvia de sexe. Ara que si només es considera com una situació donada per la naturalesa, els defensors de la llei natural, l’haurien de valorar com a positiva, per no anar contra la disposició del Creador, que en termes bíblics del Gènesi, tot ho ha fet bé. El professor Ulrich diu que l’arrel de l’homosexualisme és un hermafroditisme psíquic, és a dir, l’home que se sent dona busca l’home, i la dona que se sent home busca la dona. Però hi ha homosexuals psíquicament ben virils i lesbianes manifestament femenines. Per això, l’homosexualitat seria una positiva i intensa autovaloració del propi subjecte, que  projectaria sobre les persones del mateix sexe, la qual cosa faria minvar l’atracció per al sexe oposat. Per tant, l’homosexualitat seria una forma de relació significativament intensa cap al mateix sexe. Ara que tots tenim una part masculina i altra femenina, per això l’homosexualitat comprèn de manera privilegiada el sexe femení, perquè capta el seu aspecte masculí. I el lesbianisme entén molt bé el sexe masculí, perquè capta la seva manifestació femenina. De fet, la persona homosexual i la lesbiana tenen una gran sensibilitat envers el misteri de la pròpia sexualitat i la de l’altre sexe.  A més, cal tenir en compte també, que la sexualitat, en el seu aspecte biològic, psicològic i racional, és una dimensió marcada per una certa indefinició. Per tant, sembla que hi ha un factor genètic condicionant de la tendència, que influeix en la sensibilitat i en la racionalitat, i un factor sociocultural, que fixa la tendència. Però fins avui no hi ha una explicació satisfactòria de la gènesis de la inversió sexual, i per això aquesta és una qüestió tant debatuda. Ara que ningú mai no podrà ser justament jutjat ni punit pel que és, ni pel que sent o pel que pensa, però sí pel que fa, diu o escriu.

 

jueves, 3 de noviembre de 2016


INCOHERÈNCIA

 

           Cada dia que passa, veiem que en el nostre món hi ha molta incoherència i contradicció, com és dir la de dir una cosa i fer-ne la seva contrària. Per exemple, si hom es declara vegetarià, no pot menjar-se cada dos per tres un entrecot de vedella, perquè ningú no creuria que és vegetarià. Hi ha gent important, inclús d’aquella que abans em dèiem “de comunió diària” -que era com una mena de garantía d’honradesa i profunds sentiments religiosos-, que no l‘importa que a la frontera amb el Marroc hi hagi unes barreres plenes de concertines per evitar l’entrada de les persones desesperades que fugen dels seus països a causa de la guerra o de la misèria, al·legant que el mal que poden fer és lleu, però segur que no deixaria que hi passessin els seus fills o nets, ni les persones que estima. Ni tampoc estaria tranquil si les veiés anar en barques neumàtiques repletes de gent i amb moltes probabilitats d’enfonsar-se. No es pot ser cristià i alhora afirmar que no es pot deixar que vinguin persones que fugen de la guerra. Sinó, seriem com el vegetarià, que menja carn. Es a dir d’una incoherència i contradicció flagrants, entre el que es diu i el que es fa. I tots sabem, que quan els fets desmenteixen els paraules, aquestes es tornen increïbles.

        Tot plegat, sembla que han desaparegut els valors europeus i humanitaris, dels quals tanta gala en fèiem abans, doncs es violen els drets humans i els tractats internacionals en matèria d’asil polític. Europa encarrega a Turquia perquè, a canvi de diners i de facilitats per a poder entrar a formar part de l’Unió Europea, no deixi entrar els refugiats i immigrants a Europa, els quals viuen en camps de refugiats sense casa ni sense les més elementals mesures d’higiene, sanitat i cultura, mentre que els nostres dirigents dormen en hotels de cinc estrelles. Menys mal que al costat dels refugiats hi ha molts voluntaris que els ajuden tant com poden. Ara que les històries personals de patiment que han vist o els han contat, algun dia ens avergonyiran, com ens avergonyeixen els crims del nazisme, salvades les distàncies. Tenim por a perdre la nostra comoditat i el nostre estat de benestar, ja molt esquerdat. Però la nostra fe cristiana proclama el manament de l’amor, que no és només un sentiment, sinó que comporta una determinada conducta. Sinó entraríem en la “globalització de la indiferència” que denuncià al Papa a Lesbos. Perquè els cristians no podem restar indiferents a tant dolor, i per això hem de lluitar contra la indiferència i les mesures burocràtiques que impedeixen l’acolliment dels immigrants. Hem d’obrir els ulls a tots els sofriments humans i desempallegar-nos de la insensibilitat que ens fa menys humans, menys germans i menys cristians.

           

DOCUMENTACIÓN DE VILAJOIOSA (Siglo XIV)

          En mi última visita al Archivo Histórico Nacional, de Madrid, encontré, entre los papeles de la Orden Militar de Santiago, a la que perteneció Villajoyosa, los documentos siguientes: 1. Una carta del rey Jaime I al intendente del Reino de Valencia para que activara el pleito que había entre Artal de Huerta, comendador de Montalbán, con Manuel de Entenza, que no quería pagarle 2.000 dineros? de la renta de Villajoyosa, Villajoyosa, 12 de marzo de 1321 (Copia del siglo XVIII), (AHN, OM, Carp. 207, núm. 78). 2. Se trata de un documento fechado en Montalbán el 28 de noviembre de 1327, por el cual el rey Alfonso IV de Aragón concede a los vasallos de Vidal de Villanueva, comendador mayor de Montalbán, de los lugares de Orcheta y Villajoyosa para que puedan comerciar libremente en los puertos y playas y costa marítima durante la vida del dicho comendador (AHN, OM, Carp. 246, núm. 5). 3. Es un privilegio de Alfonso IV de Aragón, dado en Montalbán en la misma fecha que el anterior (28-11-1327), por el cual concede la jurisdicción omnímoda, criminal y mero mixto imperio a Vidal de Villanueva durante la vida de éste, sobre los lugares de Orcheta y Villajoyosa, que pertenecían a la Orden de Santiago. (AHN, OM, Carp. 246, núm. 6). 4. Otro documento del mismo monarca, dado en Lérida el 6 de setiembre de 1333, en el cual asegura que no ha revocado la jurisdicción civil y criminal de Orcheta y Villajoyosa, que dio a Vidal de Villanueva (AHN, OM, Carp. 246, núm. 7) (Estos tres últimos documentos no son originales, sino copias autorizadas de ellos hechas en Barcelona en 1758). 5. Hay otro documento que describe la encomienda de Orcheta, hecho por su administrador Luis Ferrer y Cardona y fechado en Orcheta el 28 de mayo de 1631 (AHN, OM, Carp. 246, núm. 8). 6. Sigue otro documento que contiene la descripción de la encomienda de Orcheta hecha ahora por el comendador Jerónimo Ferrer Milán en 1633 (AHN, OM, Carp. 246, núm. 9), de cuyo documento haya también una copia autorizada hecha en 1753. (AHN, OM, Carp. 246, núm. 10). 7. Finalmente, otro documento, sobre pergamino, que refiere la sentencia dada por Roma en el pleito litigado por el arzobispo de Valencia contra el Comendador Mayor de Montalbán, a causa de los diezmos de Museros, Villajoyosa, Orcheta, Drapia, Aña y Enguera, de la cual apeló el comendador en 1366 (AHN, OM, Carp. 207, núm. 113).

 

martes, 18 de octubre de 2016


ACCIÓ SOCIAL DE L’ESGLÉSIA

 A CATALUNYA

 

          Segons un estudi fet per la Universitat Rovira i Virgili, la Fundació Pere Tarrés de la Universitat Ramon Llull, i el Campus Docent de l’Orde de Sant Joan de Déu, a Catalunya hi ha un gran nombre d’entitats vinculades a l’Església Catòlica, que fan diverses accions socials en favor de persones i col·lectius vulnerables, i es van especialitzant cada dia més per a obtenir major eficàcia en la seva acció social. Les característiques comunes de totes aquestes entitats catòliques són: que tenen un gran compromís de voluntariat i poca dependència de les administracions públiques en el seu finançament. El seu camp més comú sol ser el de proximitat; treballen en xarxa amb altres entitats, encara que no siguin catòliques, tenen un alt grau d’autonomia funcional i diferents maneres de connexió amb les institucions públiques, capten ràpidament les noves necessitats de la gent abans que ningú i van passant d’un model assistencial a un model integral de prestació de serveis, sovint ocupant les obres que deixen algunes congregacions i formen una xarxa de solidaritat territorial, que ajuda a la cohesió social. La seva fita final és la transformació de la societat, no la mera activitat assistencial, que tampoc s’ha d’infravalorar, i supleixen la manca de polítiques familiars. A elles hi acudeix gent del país i també població immigrada. Moltes de les llars que atenen, són en un 40% de persones soles, que han perdut la xarxa familiar o social que les sostenia. El nombre de persones ateses mensualment és d’un promig de 208 persones, del 92% de les quals se’n fa després el seguiment. Les persones ateses enguany han estat 426.976, entre els sense llar, aturats, malalts mentals, reclusos i exreclusos, discapacitats, drogodependents, malalts i ancians. De manera que aquestes entitats acompleixen un important paper d’emergència per a determinats sectors de la població en situacions de màxima precarietat i vulnerabilitat. A més, totes aquestes entitats compten amb voluntariat per a realitzar les seves activitats –el 2014 eren 18.850 voluntaris, tres quartes parts dels qual són dones, i el valor econòmic de la feina feta pel voluntariat puja a 90.796.680 euros anuals. Hi ha també personal contractat (3.297) que són majoritàriament tècnics. Per tant, la composició de la feina és fortament altruista i el seu sistema de finançament són les donacions voluntàries de particulars i d’entitats (19,60%), que el 2014 pujà a 168.062.866 euros, i el 61% de subvencions públiques,  que repartits entres les persones ateses toquen a 393,7 euros per persona. Per tant, l’acció social de l’Església Catòlica a Catalunya és molt important i cal valorar-la com a tal, si volem ser justos i agraïts.

TEMPS DIFÍCILS

 

           Alguns dels nous partits polítics respiren indiferència o animadversió envers la religió, puix han manifestat una decidida voluntat de desterrar de l’àmbit públic qualsevol nom o senyal religiosa, sense que els importi massa el seu valor artístic o històric, al·legant una suposada neutralitat, que per cert només s’aplica a l’Església Catòlica, anant contra el seu ensenyament concertat i l’assignatura de religió, que si se suprimeix acreixerà l’actual  “ignorància general bàsica en matèria de religió”. Penso en aquell infant, que els primers dies de catequesi em va preguntar: Mossèn: Déu existeix? Sí, li vaig respondre. I em contestà indignat: Doncs com és que a casa no me n’han parlat mai? I jo: Doncs encara que no te n’hagin parlat mai, Déu existeix, si més no per als creients. I és, que hi ha dues maneres de mesurar. Com en els casos de pederàstia d’eclesiàstics, que es demanen responsabilitats –amb tota la raó- als seus superiors, oblidant però que la jerarquia catòlica aplicava els mateixos criteris i mètodes dels inspectors de l’ensenyament públic, que quan es trobaven amb un cas de pederàstia canviaven el mestre d’escola i si reincidia el jubilaven. Però no sé que s’hagi demandat responsabilitats a cap inspector d’aleshores per actuar de semblant manera.

        També en les festes religioses dels pobles molts dels nostres representats a qui hem votat no ens volen representar, dient que les seves polítiques són radicalment oposades als plantejaments cristians, alhora que subvencionen tot tipus d’activitats culturals o festives de contingut contrari als valors cristians, sota la capa de llibertat d’expressió. Tenen a gala no entrar en els temples, declinen les invitacions per anar a processons i cerimònies, com si només fossin representats dels no creients. Però un alcalde ho ha de ser de tots els seus veïns, perquè el joc de la política es fonamenta en el respecte i tolerància envers els que no pensen com nosaltres. Per tant, haurien d’anar a les manifestacions ciutadanes de qualsevol religió, independentment de si hi creu o no, perquè no hi van a títol individual, sinó en representació del poble. A més, sota el mantell del laïcisme manifesten una creixent hostilitat cap a les creences, com el passat Nadal a França on es van prohibir fer pessebres dins els Ajuntaments. I en canvi, com que no tenen prou imaginació per inventar cerimònies pròpies, imiten les de l’Església, fent “batejos”, “primeres comunions” i funerals civils... Per tant s’apropen temps gens fàcils per als creients, als quals sempre ens quedarà donar testimoni de la nostra fe amb la vida i la llibertat de poder dir que som catòlics, sense vantar-nos de ser-ho ni tampoc d’avergonyir-nos.

martes, 6 de septiembre de 2016


LA CORRUPCIÓ DOMINA

 

                   La corrupció es va estenent com una pesta en totes les societats i formes de govern d’arreu. Ella ha desprestigiat les classes dirigents polítiques, perquè entre elles i  en l’exercici de les seves funcions es troba el major nombre de casos de corrupció. La qual cosa porta a un estat permanent de sospita i posa en perill la democràcia com a forma de govern, i a les institucions que sosté. Perquè no es tracta de cassos aïllats. La corrupció afecta tot l’ordre social. La paraula co-rrupció ve de co-rompre, vol dir en companyia d’altres i tendeix a estendre’s generant més complicitats, mentre que una acció solitària no exigeix còmplices. Però una vegada acceptades les diverses pràctiques corruptes, als participants els és molt difícil sortir d’aquest cercle, naturalment farcit d’enganys i de mentides, ja que la falsedat i la hipocresia van juntes en la corrupció. Per això el corrupte és un ser atrapat. No pot tornar enrere del que a fet i ha de seguir endavant pel mateix camí. Per això si roba no en té mai prou, i fàcilment cau en la violència, sobre tot contra les persones que podrien descobrir-lo, perquè són coneixedores dels seus tripijocs, tant per cents, “mossegades” o tràfic d’influències.

              Ara que no és el mateix ser pecador que corrupte. Perquè el pecador reconeix la seva negativa situació moral, la lamenta i intenta modificar-la. El Papa Francesc ho ha deixat molt clar: “El corrupte es el que peca, però no se’n penedeix, i fingeix ser bon cristià. Desgraciadament abunden els exemples de com entre alguns dictadors americans, que no respectaven els drets humans, però anaven tranquil·lament a missa i a combregar. I alguns empresaris d’arreu, que paguen malament els seus obrers, però després són generosos en obres de caritat, que els són públicament agraïdes. Però com diu un refrany americà: “Cuando la limosna es grande, hasta el santo desconfía”.

            I el pitjor de tot és que la qui rep és sempre l’Església, per tenir amistat i acceptar almoines de diners no prou néts. “No es fàcil al corrupte, diu el Papa, sortir d’aquesta condició per a realitzar una reflexió interior. Generalment el Senyor el salva a través de grans proves de la vida, situacions que ell no pot evitar”. Però mai no hem d’admetre la corrupció per petita que sigui, perquè sempre ss comença per poc.  De fet el pecat està primer en l’actitud, i després en el fet, per exemple de no complir els nostres deures fiscals i tributaris, encara que ens costi. Perquè hem de ser coherents en la nostra vida, entre el que creiem i el que diem, i sobre tot entre el que parlem i el que fem. Perquè tots sabem, que quan els fets desmenteixen les paraules, aquestes es tornen  increïbles.