VICARIOS DE VILLAJOYOSA (Siglos XVII-XX)

      En cierta ocasión, estando de vacaciones en La Vila Joiosa, el párroco D. Bernabé Hernández me dijo: “Ya que hiciste la lista de los párrocos de Villajoyosa –el que está en el cuadro de la sacristía de la parroquia de la Asunción-, tendrías que hacer también el catálogo de los coadjutores”. Y aunque era tarea más laboriosa, porque ha tenido muchos más vicarios que párrocos, me puse a rastrear en los libros sacramentales del voluminoso archivo parroquial, tras de lo cual puedo ofrecer hoy a los vileros amantes de la historia la lista de los vicarios que he hallado, que aunque no serán quizás todos los que hubo. Dsde la fundación del convento de San Agustín hasta 1769 fueron siempre frailes agustinos. Después la mayoría fueron seculares hasta hoy y algunos lo fueron simultáneamente. A partir de 1835 se les llama coadjutores hasta el nuevo derecho canónico de 1983 que vuelven a ser vicarios. He aquí la lista de sus nombres y años extremos en que se les halla en el cargo:

Fr. José García 1628-30. Fr. Roque Blanes 1628-36. Regente en 1636. Fr. Buenaventura Dasín 1630-33. Fr. Pedro González 1631ss. Fr. Antonio Zaragoza 1634ss. Fr. José Balaguer 1630. Fr. Miguel Vilaplana 1635-36. Regente en 1636. Fr. Jaime Ferrera 1635. Fr. Justiniano Baello 1636. Fr. Matías Churruca 1640. Fr. Juan Palau 1640-46. Fr. Gelasio Sival 1646ss. Fr. Nicolás Egidio Cecília 1646-47. Fr. Agustín Redó 1647-1674. Regente en 1649-50. Fr. Leonardo Castellbó 1653. Suplente. Fr.  Nicolás Castillo 1660, vicario y prior del convento. Fr. José Benavent 1669. Fr. Amadeo Pérez 1673-76. Fr.  Pedro Llorca 1674-1703. Fr. Máximo Martínez 1675ss. Fr. Fulgencio Coello 1675ss. Fr. José Mira 1680ss. Fr. Próspero Castelló 1680ss. Fr. Antonino Llorca 1682-1728. Don José Galiana 1701-03. Era secular y fue luego regente (1703-04). Fr. Tomás Verdú 1703-05.  Fr. José Dimas 1703ss. Fr. Antonio Sánches 1707ss. Fr. Miguel Morera 1707ss. Fr. Agustín Fuster 1712ss y provicario Fr. José Bernabeu 1714ss. Fr. Pedro Martínez 1729-1743, subprior del convento. En 1743 aparecen como provicarios Fr. Manuel Carbonell y Fr. Agustín Tonda. Fr. Juan Ferrer 1743-46. Este era franciscano. Fr. Agustín Solbes 1746-49. Fr. Tomás Baldó 1744-48. Fr. José Reig 1749 y 1756. Fr. Ignacio Sánz 1749-50. Fr. Tomás Rico 1751-54. Fr. Miguel Martí 1755-59, regente en 1759. Fr. José Castelló 1755-56. Fr. Nicolás de Jesús Belando 1756. Fr. José de la Cruz 1756. Fr. Manuel de Santa Teresa 1756. Fr. Agustín Mariano García 1757-62. Fr. José Llinares Llinares 1757ss. En 1752 aparecen como “assistentes” del párroco Fr. Nicolás Morant y Fr. Fulgencio Martí. Hasta aquí fueron todos agustinos menos José Galiana. D. Antonio Padilla 1769-1808, año en que murió.Dr. Juan Bautista Fort 1788-89. D. Gaspar Llinares 1789-91. D. Pedro Ignacio Lafora 1791-97. Dr. Pascual Orta 1798-99. En 1799 aparece como asistente Fr. Tomás Vila. D. Jerónimo Llorca 1799-1802. D. Juan Bta. Bolufer 1802-05. D. Pedro Martí 1805-30. D. Simón Mayor 1810-24. Entre 1816 y 1818 aparece como asistente del vicario el francisco Fr. Carlos Coro.

D. Pedro Lloret 1821-23. Fr. Tomás Llorca 1823-43, franciscano descalzo, natural de Villajoyosa. D. Juan Antonio Miquel 1823-30. Fr. Antonio Llinares 1832-34, franciscano descalzo, natural de Villajoyosa. D. José Nogueroles 1834-54. D. Rafael Villagrasa 1835-36. Se le llama coadjutor, como también a sus sucesores. D. Bartolomé Soler 1843-52. D. Jacinto Galiana 1852-73. Murió en abril de 1873. D. Vicente Mayor 1855-74. D. Deogracias Alonso 1874-86. D. Melchor Andreu 1873-85. D. Miquel Martí 1885-87. Era también beneficiado. D. Esteban Requena 1886-87. D. Cándido Abad 1887-88. D. Pedro S. Llorca 1887-93. D. Pedro Buforn Pérez 1888-95. D. Vicente Esquerdo 1891-1909. D. José Morales 1894-1916. D. Francisco Bernabeu 1895-99. D. Juan Pérez Buforn 1916-44. D. Pedro Rodríguez Pérez 1916-27. D. Antonio Llorca Llinares 1928-36. D. Basilio Martínez Domenech 1940-63. D. Emilio Gonzálbes Juan 1944-52. D. Antonio Bonillo Bosch 1946-47. D. Vicente Alfonso Bumbau 1952-54. D. José Bes Clavel 1954-56. D. Francisco Bolufer González 1956-93. D. José Lloret Urrios 1959-94. D. Rafael Almira Estañ 1962-64. D. Javier Pérez Rubio 1994-98. D. José Verdú Verdú 1998-99. D. José Martínez Sánchez 1999-2000. D. Domingo García Guillén 2000-03. D. Hugo Alfredo Andrich Ferrer 2003-06. D. Leandro Cárdenas Téllez (2010).

  

Ernesto Zaragoza Pascual

DOS INSCRIPCIONES LAPIDARIAS DE VILLAJOYOSA

        En la iglesia parroquial de Santa María –así se llamaba originariamente i no de la Asunción- entrando a mano derecha se halla una ara funeraria romana que sirve de pila de agua bendita. Tiene la siguiente inscripción:

D. M.

E CORNELIO

CARPO ANNO

RUM L

VALERIA DIC

PANE PATRI

  Y deshechas las abreviaturas dice:

D (IVAE) M(EMORIAE)

E(X) CORNELIO

CARPO ANNORUM L

VALERIA DIC(CAT)

PANE PATRI

      Cuya traducción sería: A la divina memoria de Cornelio Carpo, de 50 años, Valeria, dedica (esta ara) al dios Pan, que era el dios de los pastores.

      Sobre esta ara se halla, empotrada en la pared, otra inscripción lapidaria, referente a la iglesia actual, muy deteriorada. Hace treinta años se leía mejor que ahora, aunque ya entonces estaban borradas las letras del marco, hoy imposibles de leer.

      Nosotros, con cuidado miramos entonces de hacer la transcripción de la misma, que nos pareció ser esta:

I(N) H (AC) AE(DE) [SACRA]

REEDIFICATA OB TRA-

DITER SIDERUM INAD SET

MANI...L(O)CA O(MNI)A CALIES

AN(NO) 1558 IVRADOS

NA ER O(MNI)A...O (en la orla inferior).

   Otra transcripción sería:

I(N) H (AC) AE(DE) [SACRA]

REEDIFICATA OB M(EMO)RIA

DIES DIERUM... IN AD SET-

MANI (FESTA) L CIRCA Q(UI)A C (IRC)ALES

AN(NO) 1558 IVRADOS

NA ER O(MNI)A...O (en la orla inferior).

        La traducción literal es imposible, pero no el sentido, que sería más o menos éste: En este templo sagrado reedificado, para memoria eterna con manifiesto (fervor) en el año 1558 los jurados (dela villa)... (hicieron o más bien renovaron –porque el hecho histórico de 1538 quedaba muy lejos- el voto de celebrar anualmente la fiesta de Santa Marta). La iglesia actual gótica no se reedificó en 1558, sino algunos años antes, pues sabemos que el retablo del altar mayor se pintó entre 1548 y 1555. Luego en el siglo XVII se transfomarien las capillas en estilo clásico y se hizo la sacristía. Y en el XVIII la capilla de Santa Marta, el archivo y la portada (1741).

       En fin, hemos intentado recuperar estas inscripciones mal conservadas, sobre todo la segunda. Esperamos no haber andado demasiado lejos de su contenido y significado.

Dr. Ernesto Zaragoza

Académico C. de las RR. AA. de la Historia y de Bones Lletres  

    

EL FUTUR DE CATALUNYA

        La qüestió catalana de la sobirania  de Catalunya ha passat a focalitzar tota l’atenció política al nostre país, després de les multitudinàries manifestacions dels 11 de setembre de 2012, 2013 i 2014 reivindicant la independència de Catalunya de l’Estat Espanyol. Val a dir, que en això de les opcions polítiques, el criteri comunament acceptat en l’Església Catòlica, és que en principi totes les opcions polítiques són legítimes, perquè ella no té, ni propugna, cap model polític concret . De manera que ser independentista o espanyolista no afecta en absolut a la fe. Ara que qualsevol opció jurídico-política de governar-nos ha de comptar amb la participació de tots, amb el consens de la majoria democràtica i amb el respecte a les persones que en siguin contràries i a la legalitat vigent. Perquè la independència, com la fe, es proposa, no s’imposa.

            Amb tot, si bé és cert que l’Església no es compromet en cap opció política, també ho és, que sempre reconeix la forma d’Estat i de Govern que lliurement elegeixen els seus fidels, que alhora són també ciutadans. Només que en el decidir el futur de la pròpia nació ningú no pot  mantenir-se al marge de les possibles maneres de solucionar els problemes existents. Ja que la llibertat de les persones i dels pobles, són drets fonamentals. I tots sabem que els drets no s’atorguen, només es reconeixen i s’exerceixen. L’Església de Catalunya sempre ha estat molt identificada amb la cultura i la llengua del poble català, com no podia ser d’altra manera, perquè ella mateixa participa de les seves angoixes i esperances. Però haurà de tenir cura de no repetir a Catalunya una mena de nacional catolicisme, sempre tan nefast per a l’Església, perquè seguint la comparació del refrany castellà: Tanto si el cántaro da contra la piedra como si la piedra da contra el cántaro, mal para el cántaro. Que aplicat a l’Església vol dir: tant si la política es vol aprofitar de l’Església, com si l’Església es vol aprofitar de la política, la que en surt sempre malparada és l’Església, com abastament tenim comprovat. Per això aquesta no ha d’oblidar, que si bé entre els creients el desig d’independència és transversal, no és unànime, com no ho és tampoc entre els ciutadans.

        Ara que per a que una opció concreta sigui plenament lliure, ponderada i fructuosa, abans s’ha d’haver informat suficientment de les conseqüències positives i negatives de la mateixa, i dels seus costos polítics, econòmics i socials en un futur immediat i a mig termini, no fos cas que per voler fugir del foc, caiguéssim a les brases. Nosaltres pregarem, perquè això no succeeixi a la nostra estimada Catalunya, ara ni mai.

FE I COMPROMÍS

                  Els sistemes teològics són expressió de l’espiritualitat de determinada religió. També de la cristiana, que és cristocèntrica i trinitària. Per això una teologia espiritual és aquella que ha trobat els instruments adients a la seva experiència religiosa. I per això tants temes, com ara la opció preferencial pels pobres, expressen l’espiritualitat del compromís amb els més necessitats, con assegura el gran teòleg Gustavo Gutiérrez en els seus escrits i el papa  Benet XVI, que digué que “l’opció pels pobres està implícita en la cristologia d’aquell Déu que com diu sant Pau: s’ha fet pobre per nosaltres per a enriquir-nos amb la seva pobresa (2Co 8,9). Per això el seguiment de Jesús constitueix l’anunci profètic de la Bona Nova que porta a posar en un lloc important de la reflexió teològica, el compromís amb els pobres”. Certament que primer és la vida de fe, després la teologia que per la seva pròpia naturalesa s’encamina a comprendre i viure el misteri cristià. Així es recupera el que per als primers Sants Pares de l’Església dels primers segles era ben clar: la relació entre teologia i espiritualitat. Per això els sistemes teològics no són altra cosa que la expressió de l’espiritualitat. Però teologia i espiritualitat han d’avançar juntes, “entre el silenci, l’oració i l’acció” diu G. Gutiérrez, que s’enriqueixen mútuament. En efecte, l’experiència del silenci s’ha de compartir amb els altres, és l’ideal medieval de: “Contemplata aliis tradere”, entregar al altres allò que se contemplat en el silenci, l’estudi i l’oració. Com sant Ignasi de Loiola, qualificat de “contemplatiu en l’activitat” La teologia ha de usar el llenguatge profètic i contemplatiu, ja que només l’amor de Déu viscut en la gratuïtat porta a l’entrega compromesa, com ho testimonien les vides dels sants i dels místics. G. Gutiérrez diu: “Para mí, hacer teología es escribir una carta de amor al Dios en quien creo, al pueblo al que pertenezco y a la Iglesia de la que formo parte.  Un amor que no desconoce las perplejidades, y hasta los sinsabores, pero que es sobre todo fuente de una honda alegría”. I diu també que: “los teólogos contemporáneos que mejor perciben la crisis política, económica y teológica del momento son los que están más profundamente  arraigados en la tradición mística”. De fet, l’espiritualitat cristiana desenvolupa en profunditat allò que està en el nucli de la tradició cristiana: La relació entre fe i justícia. La situació de pobresa i injustícia reclamen avui una paraula sobre Déu, que porti a un compromís més evangèlic amb al realitat que ens envolta i la global, ja que no ens podem oblidar de la situació de la resta de persones, països i situacions punyents.

E. ZARAGOZA