EL FUTUR DE CATALUNYA

        La qüestió catalana de la sobirania  de Catalunya ha passat a focalitzar tota l’atenció política al nostre país, després de les multitudinàries manifestacions dels 11 de setembre de 2012, 2013 i 2014 reivindicant la independència de Catalunya de l’Estat Espanyol. Val a dir, que en això de les opcions polítiques, el criteri comunament acceptat en l’Església Catòlica, és que en principi totes les opcions polítiques són legítimes, perquè ella no té, ni propugna, cap model polític concret . De manera que ser independentista o espanyolista no afecta en absolut a la fe. Ara que qualsevol opció jurídico-política de governar-nos ha de comptar amb la participació de tots, amb el consens de la majoria democràtica i amb el respecte a les persones que en siguin contràries i a la legalitat vigent. Perquè la independència, com la fe, es proposa, no s’imposa.

            Amb tot, si bé és cert que l’Església no es compromet en cap opció política, també ho és, que sempre reconeix la forma d’Estat i de Govern que lliurement elegeixen els seus fidels, que alhora són també ciutadans. Només que en el decidir el futur de la pròpia nació ningú no pot  mantenir-se al marge de les possibles maneres de solucionar els problemes existents. Ja que la llibertat de les persones i dels pobles, són drets fonamentals. I tots sabem que els drets no s’atorguen, només es reconeixen i s’exerceixen. L’Església de Catalunya sempre ha estat molt identificada amb la cultura i la llengua del poble català, com no podia ser d’altra manera, perquè ella mateixa participa de les seves angoixes i esperances. Però haurà de tenir cura de no repetir a Catalunya una mena de nacional catolicisme, sempre tan nefast per a l’Església, perquè seguint la comparació del refrany castellà: Tanto si el cántaro da contra la piedra como si la piedra da contra el cántaro, mal para el cántaro. Que aplicat a l’Església vol dir: tant si la política es vol aprofitar de l’Església, com si l’Església es vol aprofitar de la política, la que en surt sempre malparada és l’Església, com abastament tenim comprovat. Per això aquesta no ha d’oblidar, que si bé entre els creients el desig d’independència és transversal, no és unànime, com no ho és tampoc entre els ciutadans.

        Ara que per a que una opció concreta sigui plenament lliure, ponderada i fructuosa, abans s’ha d’haver informat suficientment de les conseqüències positives i negatives de la mateixa, i dels seus costos polítics, econòmics i socials en un futur immediat i a mig termini, no fos cas que per voler fugir del foc, caiguéssim a les brases. Nosaltres pregarem, perquè això no succeeixi a la nostra estimada Catalunya, ara ni mai.