LES MINORIES MANEN

 

                      Vivim en una societat democràtica, però la nostra democràcia està dominada fortament per minories influents, que imposen als seus volers i valors a la majoria, quan en democràcia hauria de ser tot al contrari, que les majories establissin els seus criteris sobre les minories, tot i que aquestes tenen també els seus drets, llevat del d’imposar els seus interessos als de la majoria. Així un regidor fa canviar el color d’un Ajuntament, un veí fa parar els tocs de campana del rellotge del poble, etc. I això ho propicien sobre tot els polítics, que per arreplegar el màxim de vots possibles, es pleguen a les exigències de les minories, com ara de nudistes, animalistes, homosexuals, ecologistes, immigrants, religions minoritàries, etc.) o a les dels lobbys de gran pressió econòmica o mediàtica, que influeixen en l’Administració Pública per a promoure decisions i lleis favorables als seus interessos, etc...

               També a l’Església Catòlica, tot i no ser una democràcia, passa el mateix. Les minories o grups de pressió la dominen de tal manera, que arriben fins a canviar la seva disciplina jurídica i sagramental. Com que hi ha molta gent que per diferents causes ha desertat silenciosament de l’Església, els últims papes han intentat de recuperar-la primer proclamant la necessitat d’una “nova evangelització” i ara encetant els camins de sortida enfora i els de la misericòrdia –per cert sempre del tot necessaris-, sobre tot a favor de les minories amb mesures concretes com la rapidesa en la tramitació dels processos de declaració de nul·litat matrimonial, admetent cas per cas a la comunió eucarística als divorciats tornats a casar, als dissidents anglicans, etc. per  a recuperar el màxim nombre possible de fidels i amb ells la influència (poder?) que abans tenia en la societat...De manera que també a l’Església la dominen les minories i grups de pressió, que marquen la seva disciplina general.

              En front d’aquesta situació que afecta tant a la societat com a l’Església, jo em quedo amb la visió sobrenatural del prior de la Gran Cartoixa de Grenoble, que al ser preguntat en una entrevista quina política de reclutament tenia el seu Orde, no respongué que degut a la manca de vocacions ara disminuirien les condicions dels seus candidats, reduirien els seus estudis, l’observança regular, podrien menjar carn, o rebaixarien les exigències de la seva vida eremítica o contemplativa, a fi de recuperar les cartoixes que han hagut de deixar per manca de vocacions. Sinó: “L’orde cartoixà durarà el que Déu vulgui”. La mateixa visió sobrenatural s’hauria d’aplicar també a l’Església, posat que Jesús mateix va dir: I quan vingui el Fill de l’Home, trobarà fe a la terra? (Lc 18,8).

FRONTERES REFORÇADES

 

          Últimament hem vist estupefactes com les fronteres del sud d’Europa, especialment les espanyoles, gregues i italianes, es reforçaven de mil maneres davant de l’allau de refugiats que incessantment truquen a les portes d’Europa, que ha convertit les seves fronteres en un indret de dolor i de mort. Les polítiques dels Estats que “regulen”  la circulació de les persones humanes sovint freguen el menyspreu dels drets humans més elementals. De fet, les fronteres serveixen per al manteniment d’un ordre globalment injust i per tant il·legítim, per moltes que siguin les lleis que li donin suport. A més, juntament amb les polítiques de control de fronteres i dels fluxos de refugiats, hi ha una creixent opinió social que mostra certa hostilitat envers els immigrants, amb expressions o fets que sovint produeixen vergonya, com diu el Papa Francesc, i indignació. Però val a dir també que una mica per tot arreu hi ha hagut una resposta social favorable a la acollida dels refugiats i immigrants. Ara que aquesta crisi dels refugiats, amb la seva gravetat i la necessitat d’acció solidària que implica, ens fa albirar que en endavant la mobilitat de les persones seguirà marcant el futur de la nostra Europa, encara que s’acabin les guerres d’Orient Mitjà. I per això, els europeus ens hem de replantejar els valors, principis i polítiques que afecten aquesta realitat que no podem defugir i que ens agradi o no haurem d’afrontar. Els reptes són enormes, però encara es manté una mica per tot arreu la tradició jueva-cristiana del deure de l’hospitalitat, que és alhora un valor humà i social que no ha deixat mai de resplendir en nombroses persones i entitats que obren les seves cases a l’estranger, ja sigui empesos per les arrels de la pròpia fe o fruit de la seva consciència cívica o de la solidaritat humana, que en moments dramàtics llueix més que mai a nivell personal, de grups i societats que fan un pas endavant cap a la responsabilitat i el civisme, puig en el fons tots sabem que som éssers vulnerables i necessitats d’acolliment i de cura. Només cal mirar la nostra història, perquè en diverses ocasions la guerra o la fam, la intolerància religiosa o el racisme, igualment que la manca de treball o d’oportunitats... ha fet que en molts llocs d’Europa moltes persones i col·lectius s’hagin desplaçat d’una nació a l’altre fins no fa gaires anys. Per això, les lleis i constitucions dels Estats haurien d’expressar clarament el deure de l’hospitalitat. I també ens hauríem de preguntar com fer el pas entre la pràctica personal i les polítiques públiques, perquè sovint veiem que les autoritats civils miren injustament de descarregar la responsabilitat de l’acolliment dels immigrants sobre els particulars.

“VALORS” DEL CAPITALISME

 

                           Ja sabem que tot sistema econòmic crea una cultura. Per tant també hi ha una cultura capitalista, on els valors són: triomf personal, felicitat, diners, viatges de plaer, el consum, etc. Tot lligat a l’èxit econòmic, a la propietat privada i a la potenciació del individualisme contra el comunitarisme. El capitalisme posa l’accent en la persona i els seus drets –que l’Estat i les lleis han de garantir-  però no en els deures, en la recerca del màxim benefici, encara que  per a obtenir-lo s’hagin de sacrificar els valors del món laboral, de la política o mediambientals. També té com a valors: el utilitarisme, lligat a l’eficàcia i a la eficiència, en nom de les quals sacrifica d’altres valors i prioritza la quantitat sobre la qualitat. El consum és el principal combustible del sistema productiu capitalista, encara que aquest necessiti gran quantitat d’energia, malbarati els recursos naturals i produeixi molts residus.

       Per altre part, la cultura d’occident ha anat perdent rellevància el valor de l’esforç en el treball, degut a que la cultura actual és marcadament hedonista. Prioritza el curt termini, per sobre del llarg, sacrificant la sostenibilitat de la producció i el medi ambient. Accentua el jo i el benestar emocional, el consum, la línea corporal, la salut, propiciant així un ser humà centrat en sí mateix. L’individu ha deixat de creure en la ciència com a relat salvador, perquè ella ha propiciat els desastres nuclear i ecològic. Les conviccions de l’individu són dèbils, i per això la fan més tolerant, però viu en el seu món, no es preocupa gaire dels altres i és molt vulnerable al màrqueting i als mitjans d’informació. Entre els seus valors hi ha la sensibilitat feminista i la ecològica, però solen ser força superficials.

         Occident ha perdut el sentit comunitari i deixat la gestió de la cosa pública en mans del professionals de la política, reduint la dimensió comunitària a la família o a la parella. I l’individualisme ha acabat fracturant les nostres societats. Perquè, tot i que l’individu té molt interioritzat el valor de la democràcia i de la participació de tots a l’hora de prendre les decisions de la nostra societat, ha perdut les utopies emancipadores, a favor de les quals han sortit nous moviments, com ara el dels indignats, que ells sí creuen que és possible una altra manera de fer política i de portar l’economia, igualment que una democràcia més participativa i no només representativa com la que tenim ara. La fe cristiana creu que les petites passes vers un projecte comú i solidari no són inútils, sinó que porten esperança i trenquen el lema derrotista del “no hi ha res a fer”, propi dels que no creuen en l’existència d’altres alternatives.