MAPA DE VILLAJOYOSA DE 1607

UN PLANO DE VILLAJOYOSA DE 1607

           En el Archivo de la Corona de Aragón, de Barcelona, en su sección de Mapas y Planos, hay un mapa del término de Villajoyosa (MP-20) de 1607 firmado por Cristóbal Antonelli, que muestra muy bien la villa con su iglesia parroquial y muralla, además de la ermita de Sant Antoni i otras, con los pueblos que la circunvalan, como Relleu i Orcheta. En su ángulo inferior izquierdo dentro de un recuadro tiene la siguiente leyenda: Pintura y traça de Villajoyosa y su huerta, y de los secanos que se pueden regar haziéndose el pantano, porque serán muchas las aguas pluviales que se recogerán en él, por tantas vertientes como tiene y sin hacer daño a nadie, desde el qual pantano asta Villajoyosa ay una buena legua (firmado:) Cristóbal Antonelli”.  Sin duda se trata del famoso ingeniero y arquitecto militar e hidráulico Cristóbal Roda Antonelli, nacido en la localidad italiana de Gatteo en 1560, que trabajó con su primo Juan Bautista Antonelli desde el año 1578, visitando en la península las costas levantinas y sus fortificaciones, e intervino en la construcción de la monumental presa de Tibi (Alicante). En 1591 viajó a la Habana, como su ayudante de su tío Bautista y desde 1594 como director de aquellas obras, hasta 1608 que se trasladó a Cartagena y allí permaneció hasta su muerte el 25 de abril de 1631.

  Me ha parecido interesante publicar este plano para conocimiento y gozo de todos los vileros.

                ERNESTO ZARAGOZA

 

 

 

 

 

 

 

EL MITE DE LA TOLERÀNCIA RELIGIOSA

 

         El catedràtic d'història medieval Rafael Sánchez en el seu llibre intitulat Al-Andalus y la Cruz, descriu el submissió que patiren els cristians durant la dominació musulmana a Al-Andalus, la qual cosa desmenteix les mistificacions històriques i interessades, que volen presentar aquella zona com un model de convivència religiosa, sota la dominació islàmica, quan en realitat aquesta practicà la segregació religiosa i inclús racial. Existeix una mena d’acord tàcit de no emetre cap judici moral sobre aquelles situacions, presentant-les de la manera més asèptica possible, a fi d’afermar el mite de les tres cultures –jueva, cristiana i musulmana- que certament tingué un origen positiu, ja que volia demostrar la possibilitat d’una bona entesa entre les diferents religions. Però el que alguns escriptors diuen, de que aquí ens va anar molt bé amb l’islam fins que els cristians reconqueriren Andalusia i acabaren amb aquest paradís de convivència ciutadana. Avui però, aquest mite actua com agent de deconstrucció de la consciència espanyola dels valors que feren possible al llarg de segles de bastir una gran nació cristiana. El fet és, que després de la conquesta del territori de l’Al-Andalus el 711 pels musulmans, els cristians anaren perdent drets i llibertats, perquè els imposaren l’estatut de la dimma, que tenia per objectiu assegurar la supremacia de l’islam sobre els infidels i debilitar els jueus i els cristians, procurant de tota manera la seva conversió a l’islam. I així, la situació de les comunitats mossàrabs, hereves de l’antic cristianisme visigòtic, anà empitjorant fins a finals del segle XII. Molts cristians moriren o foren deportats al nord d’Àfrica i d’altres fugiren als regnes cristians del Nord de la Península. I per això, cal recordar, quan es reivindica la mesquita de Còrdova, que els musulmans la bastiren després d’aterrar la catedral cristiana que hi havia al mateix lloc. Els cristians en canvi han respectat i conservat la mesquita durant segles. I els màrtirs cristians, com sant Eulogi i els seus companys no pretengueren destruir el suposat paradís d’aquella tolerància religiosa, només protestaven perquè els limitaven la llibertat per a practicar la seva fe. Ja que els musulmans entenien com a provocació la simple confessió de la divinitat de Crist, que castigaven amb la pena de mort. I aquesta intransigència envers els cristians té innegables paral·lelismes amb el que avui dia passa a l’Irak i a Síria, on la mateixa llei de la dimma recorda la situació dels cristians mossàrabs andalusos. El fet és, que avui dia, aquestes velles comunitats cristianes moren davant dels nostres ulls, en mig de la indiferència general i de la cristianofòbia de bona part de dirigents europeus.

LA CANÇÓ ENFADOSA

 

               Cada any, quan ve el temps de la declaració de la renda, i en temps d’eleccions més, se sent aquella cançó enfadosa i falsa de que l’Església Catòlica cobra de l’Estat, amb la intenció de crear una mala imatge de la mateixa a l’hora de decantar-se per assenyalar la casella destinada al sosteniment de les seves institucions i activitats docents i socials. També hi ha partits que anuncien que si guanyen les eleccions derogaran els Acords de l’Estat Espanyol amb la Santa Seu, juntament amb la supressió de l’exempció del IBI, de l’ensenyament concertat i de l’assignatura de religió, a més d’aprovar per motius purament ideològics una nova llei de llibertat religiosa, que sens dubte serà restrictiva. I el cas és, que els catòlics no es defensen d’aquests atacs contra l’Església, de que es beneficia dels impostos de l’Estat, quan són els ciutadans –catòlics o no- els que decideixen destinar al 0,7% dels seus impostos al manteniment dels seus edificis, personal i activitats. Perquè ni ella, ni cap altra confessió religiosa, no rep res dels pressupostos de l’Estat, només de les aportacions voluntàries que els contribuents fan en la seva declaració de renda. Que és el mateix sistema seguit per Alemanya, Itàlia, Dinamarca o Suècia, i no com els Governs de Noruega, Grècia i Luxemburg, que directament financen totes les confessions religioses, circumstància que a Espanya només es reserva per als partits polítics, les centrals sindicals o patronals, que suposadament fan un servei més important a la societat que no pas les confessions religioses majoritàries, com són la jueva, l’evangèlica i la musulmana, amb les quals l’Estat espanyol des de 1992 té els mateixos acords que amb la catòlica. De manera que voler suprimir només els acords amb l’Església Catòlica resulta altament sospitós d’intentar disminuir les seves tasques educatives i socials per manca de diners. Ara però, les quatre confessions majoritàries esmentades, demanen de manera conjunta respecte pel fet religiós i pels acords que tenen amb l’Estat Espanyol, en virtut del dret de llibertat religiosa recollit en la Constitució, perquè veuen les actituds hostils que anuncien alguns partits davant del fet religiós, posat que volen anular els acords de cooperació pactats i aprovats per llei, acabar amb els concerts educatius, l’assistència religiosa sanitària, l’assignació tributària, la presència de motius religiosos en les aules... Però mai no s’ha de trencar cap pacte sinó és per avançar. I hom es pregunta:  en què s’avançarà suprimint-los? Quina cosa nova aportaran que sigui millor que el que tenim ara? A més, aquests acords no fan mal a ningú i en canvi faciliten la dimensió transcendent religiosa de la persona i el lliure exercici de la seva religió.

 

RAONS PER A CREURE

 

        Com que la ciència i la religió cerquen una creença motivada, el creients hem de donar raons per a creure. N’hi ha que diuen: Déu transcendeix tot el creat i per això només se’l pot conèixer si ell es revela. Però sant Pau diu que: les perfeccions invisibles de Déu -com ara el seu poder i la seva bellesa-, s’han fet visibles a la intel·ligència a través de les coses creades (Rm 1,20). Per tant, Déu pot ser conegut a partir de la consideració de les coses creades, per la força natural de la raó humana. Tot i que la raó humana sola, per a molta gent no li és suficient per manca de capacitat o de reflexió. La revelació divina serveix per a perfeccionar el que no podem descobrir per la raó, com ara el coneixement del misteri de la Sma. Trinitat. Alguns diuen que en el fons tothom té fe en Déu, de manera tàcita, inclús els ateus i agnòstics que neguen l’existència de Déu. Però per a creure en la no existència de Déu es necessita tanta fe que per a creure en ella. Molts sants han ofert diferents “proves” o “arguments” o “demostracions” de l’existència de Déu, com sant Tomàs d’Aquino, que a partir dels arguments filosòfics dels filòsofs pagans Aristòtil i Plató, proposa cinc “vies” a camins, a saber: el moviment. Efectivament, tot es mou o canvia, no per sí mateix, sinó per altri i així arribem a un motor immòbil que mou sense ser mogut per ningú. I a aquest motor, els creients l’anomenem Déu. També aporta l’argument de la causalitat eficient. És a dir, que tot efecte té la seva causa, fins arribar a una primera causa incausada, que es Déu. La seva tercera via és la de la contingència. Tot s’acaba, però rep l’existència d’un ser perenne, que en diem Déu. La quarta via són els graus de perfecció, que mesurem d’acord amb un model absolut: Déu. La quinta via és la de la finalitat. Tot té una finalitat, per a la qual segueix unes lleis universals perennes. Per tant, es tracta d’un designi intel·ligent. Així, l’ordenació de l’Univers requereix l’existència d’un creador intel·ligent i poderós, que els creients anomenem Déu.

       Però encara hi ha altres vies, com ara les morals, perquè tot ser humà sap el que és correcte i el que està equivocat, la qual cosa suposa el reconeixement de lleis establertes per una autoritat superior, que anomenem Déu. O el desig humà, que com que no troba res que el satisfaci del tot, se suposa que hi ha d’haver quelcom fora d’aquest món, que pugui satisfer els seus desigs de felicitat. De fet, però els creients hem d’estimar la gent tal com són, perquè si no estan convençuts de l’existència de Déu, res no aprofitarà que els diguem que creguin el que no veuen, només que caminin cap a la llum, la veritat, la bondat i la bellesa, que tenen la seva màxima expressió en Déu.