El blog del Padre Ernesto

EL MITE DE LA TOLERÀNCIA RELIGIOSA

 

         El catedràtic d'història medieval Rafael Sánchez en el seu llibre intitulat Al-Andalus y la Cruz, descriu el submissió que patiren els cristians durant la dominació musulmana a Al-Andalus, la qual cosa desmenteix les mistificacions històriques i interessades, que volen presentar aquella zona com un model de convivència religiosa, sota la dominació islàmica, quan en realitat aquesta practicà la segregació religiosa i inclús racial. Existeix una mena d’acord tàcit de no emetre cap judici moral sobre aquelles situacions, presentant-les de la manera més asèptica possible, a fi d’afermar el mite de les tres cultures –jueva, cristiana i musulmana- que certament tingué un origen positiu, ja que volia demostrar la possibilitat d’una bona entesa entre les diferents religions. Però el que alguns escriptors diuen, de que aquí ens va anar molt bé amb l’islam fins que els cristians reconqueriren Andalusia i acabaren amb aquest paradís de convivència ciutadana. Avui però, aquest mite actua com agent de deconstrucció de la consciència espanyola dels valors que feren possible al llarg de segles de bastir una gran nació cristiana. El fet és, que després de la conquesta del territori de l’Al-Andalus el 711 pels musulmans, els cristians anaren perdent drets i llibertats, perquè els imposaren l’estatut de la dimma, que tenia per objectiu assegurar la supremacia de l’islam sobre els infidels i debilitar els jueus i els cristians, procurant de tota manera la seva conversió a l’islam. I així, la situació de les comunitats mossàrabs, hereves de l’antic cristianisme visigòtic, anà empitjorant fins a finals del segle XII. Molts cristians moriren o foren deportats al nord d’Àfrica i d’altres fugiren als regnes cristians del Nord de la Península. I per això, cal recordar, quan es reivindica la mesquita de Còrdova, que els musulmans la bastiren després d’aterrar la catedral cristiana que hi havia al mateix lloc. Els cristians en canvi han respectat i conservat la mesquita durant segles. I els màrtirs cristians, com sant Eulogi i els seus companys no pretengueren destruir el suposat paradís d’aquella tolerància religiosa, només protestaven perquè els limitaven la llibertat per a practicar la seva fe. Ja que els musulmans entenien com a provocació la simple confessió de la divinitat de Crist, que castigaven amb la pena de mort. I aquesta intransigència envers els cristians té innegables paral·lelismes amb el que avui dia passa a l’Irak i a Síria, on la mateixa llei de la dimma recorda la situació dels cristians mossàrabs andalusos. El fet és, que avui dia, aquestes velles comunitats cristianes moren davant dels nostres ulls, en mig de la indiferència general i de la cristianofòbia de bona part de dirigents europeus.