EL FET ESPIRITUAL
Ja fa moltes dècades que el fet
espiritual i religiós es va revalorant a conseqüència del pluralisme social i
cultural i de la globalitat en la que vivim. Però el fet religiós s’ha de
purificar de les deformacions que l’enlletgeixen, perquè és una de les
dimensions transcendents del seu humà, com ho són també l’ètica i l’estètica i
d’altres. Totes aquestes dimensions, situades més enllà de les necessitats
biològiques, estan tan arrelades en el ser humà, que de fet resulten
impossibles de desarrelar per molts esforços que s’hi posin, com s’ha vist els
antics països comunistes oficialment ateus i perseguidors dels creients, que
quan els seus habitants han recuperat la seva llibertat de poder escollir per
ells mateixos, la religió ha brotat amb força imparable.
I és que l’espiritualitat és una
configuració de l’esperit que permet interpretar el nostre món interior en un
marc que doni sentit a la vida. I per això es cerquen camins diversos, de les
diferents escoles d’espiritualitat i religions orientals i occidentals, com ara
el de la meditació profunda, que ens porten a fer-nos de les preguntes
fonamentals que un dia o altre es fa tot ser humà i donar-li respostes
convincents. Com ara: Qui sóc? D’on vinc? Quin sentit té la meva vida? Què hi
ha després de la mort? Amb tot, cal fer un discerniment serè entre les diverses
opcions espirituals i religioses existents, perquè encara que totes tenen coses
positives, no totes són iguals, ni tenen el mateix valor, ni els mateixos
valors morals. Cal també saber que en la vida espiritual o mental, les emocions
desenvolupen un paper tant important com la raó i que el sentiment espiritual
que té qualsevol ser humà és el terreny abonat on creix la religió. I encara
que algunes formes d’espiritualitat aspiren a la superació o dissolució del
propi jo, aquest té una importància decisiva per a la edificació de la
personalitat integrada. Ara que tota experiència espiritual, si es vol
perllongar en el temps en hom mateix i en els altres, cal que adopti un mínim
de forma institucional, tot i que aquesta li treu una mica de llibertat. Avui,
però el llenguatge per a parlar de Déu i de la transcendència és en ell mateix
un desafiament per als creients i llurs esglésies, perquè abans, l’existència
de Déu es donava per suposada i ara en canvi som els creients els qui tenim la
carga de la prova per a “demostrar-la” amb la nostra conducta i amb les nostres
paraules, i alhora tenim la tasca de desfer la suposada tendència dels
monoteismes a la violència i a la imposició, degut a que totes les religions
tenen vocació de totalitat, i totes treballen per a cercar sentit a la vida
humana i a la història.
No hay comentarios:
Publicar un comentario