FE I RAÓ

              Hi ha gent que creu que les persones creients són ignorants, com si religió fos sinònim de resistència al progrés. Perquè creuen que la fe és incompatible amb la ciència o amb el pensament racional. Però no és així. Només cal recordar que molts dels personatges que han obert camí en diverses especialitats científiques foren creients, com ara el sacerdot Copèrnic, el religiós Mendel, el biòleg Pasteur, el químic Lavoisier, el físic Fermi i molts d’altres. Perquè de fet en molts científics, la fe i la raó coexisteixen sense cap contradicció. Ja deia san Joan Pau II que la “fe i la raó són com dues ales sobre les quals l’esperit humà s’eleva a la contemplació de la veritat”. La raó progressa des d’uns primers principis indemostrables, com la fe, que primer és tàcita abans que reconeguda. I és que cap esforç científic pot avançar si l’investigador sotmet cada fenomen de laboratori al dubte sistemàtic. Els intents del laïcisme per a desplaçar l’autoritat de la religió a favor de l’autoritat de l’experiència i de la raó, només han aconseguit posar les més altes aspiracions del ser humà al servei de diversos interessos tirànics.

          També és important la lògica com a instrument de la raó per a qualsevol diàleg amb els no creients i els principis bàsics, com ara el de no contradicció, és a dir, que una cosa no por ser alhora viva i morta, bona i dolenta, veritat i mentida. També els sentits són fiables –tot i que de vegades ens confonen amb certes il·lusions òptiques o sonores- ja que capten la realitat tal com és, independentment de la nostra percepció. Així mateix és també important el principi de causalitat, perquè a tot efecte li correspon una causa. Hi ha però persones que s’anomenen materialistes, realistes i empiristes, que no creuen en res espiritual. Però amb elles s’hi pot dialogar més bé que amb els escèptics, amb els quals no es pot avançar sinó és que admetin que els sers humans solem raonar del visible al invisible, com ara que creiem en els protons i neutrons, els forats negres del univers i altres coses, que no podem veure a simple vista. Certament que hem de respectar als científics, però sense atribuir-los infal·libilitat en cap matèria. A més, la majoria de la gent reconeix també alguns principis morals, tals com la justícia, la llibertat, l’amor, la solidaritat...que són abstraccions amb les quals mesurem els fets concrets. I és que la fe no és irracional. Fe i raó són interdepenents, una s’estintola en l’altra. Doncs, el que coneix alguna cosa, primer ha hagut de prestar fe en aquells principis tàcits sense els quals res no podria investigar ni demostrar. Per això ja va dir sant Agustí: “Jo crec allò que puc comprendre”. Perquè la fe cerca sempre la comprensió.

DÉU EXISTEIX

                   Les campanes ens convencen de l’existència d’un rellotge i les petjades, de que algú ha passat per un lloc abans que nosaltres. Ningú, llevat d’un boig, gosaria respondre que qualsevol figura artística es deguda a l’atzar, ni tampoc un palau o una casa. Davant de tantes evidències de que algú ha intervingut en moltes coses, hom ha de decidir quina direcció prendre, si considerar-ho tot fruit de l’atzar o d’un Déu creador. Si s’opta per l’atzar, tota referència Déu i el seu culte li semblaran inútils. Però, no es que es quedi sense Déu, perquè conforma amb l’atzar una divinitat que es diverteix jugant amb tot el que hi ha creat, mentre que el qui busca Déu en el seu cor, el troba i s’omple d’esperança. Però la recerca de la veritat, imposa mètode, perseverança i voluntat. I són els purs de cor, els senzills, els qui avancen cap a la veritat que els atrau com un iman al ferro. L’home que espera en un Déu misericordiós, sap, com el bon estudiant, que no i ha cap premi sense esforç ni compromís i comença a donar el millor de sí mateix per a guanyar-se la gràcia d’aquell que representa l’únic camí de salvació. En canvi, si tot es fruit de l’atzar, hom farà tot el que li sigui avantatjós, encara que provoqui dolor en els altres. I per aquest camí, primer tindrà plaer i després insatisfacció i abatiment i a més sense cap consol. Negar la inexistència d’un factor suprem, perjudica, perquè el ser humà busca el sentit de la seva vida i amb el cor descobreix la finalitat de l’existència humana. L’ateu és com un nounat, que digués: el meu pare i la meva mare no existeixen, perquè no els ha vist mai. Però sent la necessitat de menjar i en la mare descobreix un amor desbordant, i abans que pugui parlar, l’estima, la busca, se’n refia, i és feliç. I tant diferent és la relació de l’home amb Aquell que ha creat tot el que existeix?

       L’home que es creu fill de l’atzar viu l’ànsia del temps que al condueix irremeiablement a la vellesa i a la mort i que no té aturador ni esperança. I per això, és difícil entendre el seu desig de fer prosèlits de la seva visió del món, que arrenca tota bellesa i bondat del cor humà, que cerca la felicitat. Qui sembra ateisme fa mal, perquè genera desesperació, qui indueix a la fe, fa el bé, perquè crea una esperança duradora. I com que el desig de conèixer el Creador és natural al ser humà, postular la seva inexistència significa renunciar a conèixer el sentit de la vida. Però si se li ha fet creure que no hi ha rellotge sense rellotger, ni efecte sense causa, ni causa sense llei, ni llei sense legislador, això el portarà a una esperança, que esdevindrà certesa, de que sense Déu no hi hauria vida.

L’ALLAU DE REFUGIATS

                   Segons les estadístiques, actualment hi ha quasi 60 milions de desplaçats, per causa de persecucions, conflictes armats o violació dels drets humans. De fet ja fa anys que estem veient gran masses que abandonen la seva pàtria, fugint de la guerra o de la fam. Ara amb l’allau de refugiats que fugen de la guerra de Síria, el problema s’ha agreujat. Però no només allà hi ha guerra civil, també n’hi ha a l’Àfrica subsahariana, a Afganistan i al Pakistan i a Amèrica Llatina i al Nord d’Àfrica desestabilitzada als darrers anys. I tots aquests llocs han produït  refugiats, uns cap a Europa, altres cap a Amèrica o Austràlia i els d’Ucraïna cap a Rússia. De manera que des del començament del segle passat no hi havia al món un mapa de conflictes tan extens com ara. I per això ja fa temps que crec que estem assistint a la tercera guerra mundial no declarada ni convencional, que deixen moltes poblacions en mans dels senyors de la guerra, dels comerciants d’armes i de les màfies dedicades al tràfic de persones que arrisquen la seva vida. I el pitjor de tot és que tots els conflictes semblen guerres de baixa intensitat, ja que sovint pateixen el silenci mediàtic més pregon, es cronifiquen i s’estenen als estats limítrofes.

          Europa no té una política comuna per acollir els refugiats, doncs mentre a Anglaterra els miren d’integrar, a França els deixen agrupar segons nacionalitats. Ara el Papa Francesc  i amb ell molta gent, demana acollir els refugiats, però se suposa que l’acolliment serà temporal, mentre durin les circumstàncies bèl·liques dels seus països. De manera que Europa haurà de preparar el seu retorn en condicions de seguretat i dignitat. I els que no vulguin retornar als seus països hauran de integrar-se legalment, econòmicament i culturalment en la seva nova pàtria, doncs retenir-los en camps de refugiats cronificarà la seva situació, tant més, quan els criteris de selecció d’acolliment dels països europeus, sovint descarten les persones més vulnerables (viudes, gent gran, malalts crònics).

            Per això, aquest allau de refugiats és per Europa un veritable repte. D’aquí que les quotes d’acolliment de la Unió Europea per a cada nació siguin, de moment, una solució acceptable. Però també cal, que les Nacions Unides treballin bandejant les causes dels conflictes i cercant la seva resolució pacífica i negociada. Però ara és el moment de la solidaritat activa. Som una humanitat ferida per la injustícia, però alhora cridada a viure fraternalment. Que no ens manqui ni a ells ni a nosaltres l’esperança d’un demà millor i en pau.

ISLAM VERSUS ISLAM

                  Després de llegir-me l’Alcorà i d’haver parlat amb un musulmà estudiós de Platja d’Aro, que vingué a demanar-me una bíblia per aclarir, deia, algunes coses del cristianisme, vaig mirar d’aprofundir sobre la realitat del islam actual. I val a dir, que per al islam l’última revelació legislativa divina fou donada a Muhàmmad i per tant el ser humà no té autoritat per abrogar  cap de les seves prescripcions ni afegir-n’hi de noves. De manera que en això el islam té un problema teològic-jurídic. I d’aquí venen las diferències i rivalitats dintre del islam. Com les que hi ha entre els salafistes (tradicionalistes), que volen tornar a allò que creuen és l’origen del islam, i els d’Al-Qaeda i l’Estat Islàmic, que volen recuperar els antics territoris musulmans i que creuen que aviat hi haurà la batalla final entre el bé i el mal, és a dir, entre el islam i els estats de la coalició americana. I que Jesús baixarà del cel per ser califa del islam a Damasc. D’aquí  la necessitat urgent de conquerir aquesta ciutat i l’ajut d’Iran contra la política del règim sirià xiïta contra els  sunnites kurs. Però entre el sunnisme i el xiisme, a part de l’antiga guerra històrica que enfrontà els partidaris d’Ali (els xiïtes) contra els que iniciaren la dinastia omeia de Damasc (els sunnites), hi ha poderoses raons teològiques que els separen. Els sunnites no tenen jerarquia religiosa, els imans només són directors de l’oració i per tant  tots poden ser imans. Els xiïtes en canvi atorguen a certes persones, que creuen dotades d’una llum divina, el rang de “profetes”, i per tant tenen autoritat divina per innovar jurídicament. Però això és una blasfèmia per als sunnites, que no reconeixen cal altre profeta després de Muhàmmad, tot i que també tenen un moviment místic anomenat sufisme, on el mestre espiritual de cada confraria és el dispensador de la benedicció divina. Podem dir que el debat dels xiïtes, que distingeixen entre política i religió, gira entorn de la legitimitat del xiisme polític de Khomeini. En canvi, el sunnisme, majoritari al islam, discuteix sobre l’abast de la llei islàmica, tot acceptant sense qüestionar-los els costums tradicionals del islam. També hi ha els qui es deixen interpel·lar per la modernitat, com els Germans Musulmans que prenen de la modernitat allò que els és útil per a islamitzar la societat, o s’esforcen en interpretar la llei musulmana. Però uns i altres hauran d’estudiar l’autenticitat del relats sobre la vida de Muhàmmad, escrits dos segles després de la seva mort, i la veritable història de la redacció de l’Alcorà, si no volen continuar recriminant-se entre ells les seves respectives interpretacions d’aquest llibre sagrat.

CREUAR LA MAR

           Molts africans han perdut la vida al nord de la costa de Líbia intentant cercar una vida millor o simplement fugir de la guerra, de la persecució religiosa o de la fam. No passa mes, que no mori gent que intenta desembarcar a les costes italianes o espanyoles. Amb tot, mai podrem saber quans n’han mort fins ara, perquè no hi ha llistes d’embarcament. Si sabem que molts hi han perdut la vida, és pel relat que en fan els que s’han salvat, els rescatats pels vaixells de la zona o per les guàrdies costaneres italiana i espanyola. Però els mitjans de comunicació que tant potencien el que passa a casa nostra, no diuen quasi res del que passa als països de l’Àfrica, que és el continent de la vitalitat, de les grans riqueses i de les innombrables llengües i cultures. Els immigrants del nord d’Àfrica, si volen creuer la mediterrània han de posar-se en mans de les màfies, sense escrúpols, que cobrant-los força diners, els preparen la tomba a la Mediterrània. Hi ha països que tanquen en camps específics els estrangers i els diuen que han d’abandonar el país, perquè treuen el treball als nadius i a vegades es prenen mesures xenòfobes com a Sudàfrica. ¿I a tot això què hi diu la comunitat internacional? Parla de quotes d’admissió de refugiats per a cada Estat i de blindar més encara les fronteres reforçant-ne la vigilància i les filferrades.

       Tot plegat, sembla que tornem a viure en temps de l’extermini nazi o de les matances medievals. Els naufragis se succeeixen, sobre tot quan fa mal temps, l’Estat Islàmic fa atemptats terroristes i d’altres atrocitats com la matança dels 148 estudiants de la universitat de Kènia, mentre que la Unió Europea mostra gran passivitat, perquè només mira l’economia. I en les fronteres d’Itàlia i d’Espanya no es dóna l’abast per acollir als supervivents que hi arriben, ni tampoc en la recerca dels cadàvers dels immigrants naufragats. Es feu una cimera d’Estats a Luxemburg, però debades. Només aprovaren reforçar les operacions de vigilància i de salvament, quan el que hauria de tenir Europa seria una política comuna d’immigració per a poder demostrar la seva capacitat d’actuació unitària, igualment que un mètode d’integració dels nouvinguts. Però només té programes de repatriació en calent, dels anomenats “immigrants il·legals”, quan el que caldria seria actuar en els llocs del seu origen, on es viuen situacions de gran pobresa o de tragèdia, sobre tot a Líbia, Síria i Irak. Es tracta d’un problema que no se soluciona amb murs i tanques, ni tampoc enfonsant vaixells buits. Perquè com diu el papa Francesc: “són homes i dones com nosaltres, germans nostres, famolencs, perseguits, ferits, explotats, víctimes de les guerres, que cerquen una vida millor...”.