El blog del Padre Ernesto

CREUAR LA MAR

           Molts africans han perdut la vida al nord de la costa de Líbia intentant cercar una vida millor o simplement fugir de la guerra, de la persecució religiosa o de la fam. No passa mes, que no mori gent que intenta desembarcar a les costes italianes o espanyoles. Amb tot, mai podrem saber quans n’han mort fins ara, perquè no hi ha llistes d’embarcament. Si sabem que molts hi han perdut la vida, és pel relat que en fan els que s’han salvat, els rescatats pels vaixells de la zona o per les guàrdies costaneres italiana i espanyola. Però els mitjans de comunicació que tant potencien el que passa a casa nostra, no diuen quasi res del que passa als països de l’Àfrica, que és el continent de la vitalitat, de les grans riqueses i de les innombrables llengües i cultures. Els immigrants del nord d’Àfrica, si volen creuer la mediterrània han de posar-se en mans de les màfies, sense escrúpols, que cobrant-los força diners, els preparen la tomba a la Mediterrània. Hi ha països que tanquen en camps específics els estrangers i els diuen que han d’abandonar el país, perquè treuen el treball als nadius i a vegades es prenen mesures xenòfobes com a Sudàfrica. ¿I a tot això què hi diu la comunitat internacional? Parla de quotes d’admissió de refugiats per a cada Estat i de blindar més encara les fronteres reforçant-ne la vigilància i les filferrades.

       Tot plegat, sembla que tornem a viure en temps de l’extermini nazi o de les matances medievals. Els naufragis se succeeixen, sobre tot quan fa mal temps, l’Estat Islàmic fa atemptats terroristes i d’altres atrocitats com la matança dels 148 estudiants de la universitat de Kènia, mentre que la Unió Europea mostra gran passivitat, perquè només mira l’economia. I en les fronteres d’Itàlia i d’Espanya no es dóna l’abast per acollir als supervivents que hi arriben, ni tampoc en la recerca dels cadàvers dels immigrants naufragats. Es feu una cimera d’Estats a Luxemburg, però debades. Només aprovaren reforçar les operacions de vigilància i de salvament, quan el que hauria de tenir Europa seria una política comuna d’immigració per a poder demostrar la seva capacitat d’actuació unitària, igualment que un mètode d’integració dels nouvinguts. Però només té programes de repatriació en calent, dels anomenats “immigrants il·legals”, quan el que caldria seria actuar en els llocs del seu origen, on es viuen situacions de gran pobresa o de tragèdia, sobre tot a Líbia, Síria i Irak. Es tracta d’un problema que no se soluciona amb murs i tanques, ni tampoc enfonsant vaixells buits. Perquè com diu el papa Francesc: “són homes i dones com nosaltres, germans nostres, famolencs, perseguits, ferits, explotats, víctimes de les guerres, que cerquen una vida millor...”.