El blog del Padre Ernesto

DÉU EXISTEIX

                   Les campanes ens convencen de l’existència d’un rellotge i les petjades, de que algú ha passat per un lloc abans que nosaltres. Ningú, llevat d’un boig, gosaria respondre que qualsevol figura artística es deguda a l’atzar, ni tampoc un palau o una casa. Davant de tantes evidències de que algú ha intervingut en moltes coses, hom ha de decidir quina direcció prendre, si considerar-ho tot fruit de l’atzar o d’un Déu creador. Si s’opta per l’atzar, tota referència Déu i el seu culte li semblaran inútils. Però, no es que es quedi sense Déu, perquè conforma amb l’atzar una divinitat que es diverteix jugant amb tot el que hi ha creat, mentre que el qui busca Déu en el seu cor, el troba i s’omple d’esperança. Però la recerca de la veritat, imposa mètode, perseverança i voluntat. I són els purs de cor, els senzills, els qui avancen cap a la veritat que els atrau com un iman al ferro. L’home que espera en un Déu misericordiós, sap, com el bon estudiant, que no i ha cap premi sense esforç ni compromís i comença a donar el millor de sí mateix per a guanyar-se la gràcia d’aquell que representa l’únic camí de salvació. En canvi, si tot es fruit de l’atzar, hom farà tot el que li sigui avantatjós, encara que provoqui dolor en els altres. I per aquest camí, primer tindrà plaer i després insatisfacció i abatiment i a més sense cap consol. Negar la inexistència d’un factor suprem, perjudica, perquè el ser humà busca el sentit de la seva vida i amb el cor descobreix la finalitat de l’existència humana. L’ateu és com un nounat, que digués: el meu pare i la meva mare no existeixen, perquè no els ha vist mai. Però sent la necessitat de menjar i en la mare descobreix un amor desbordant, i abans que pugui parlar, l’estima, la busca, se’n refia, i és feliç. I tant diferent és la relació de l’home amb Aquell que ha creat tot el que existeix?

       L’home que es creu fill de l’atzar viu l’ànsia del temps que al condueix irremeiablement a la vellesa i a la mort i que no té aturador ni esperança. I per això, és difícil entendre el seu desig de fer prosèlits de la seva visió del món, que arrenca tota bellesa i bondat del cor humà, que cerca la felicitat. Qui sembra ateisme fa mal, perquè genera desesperació, qui indueix a la fe, fa el bé, perquè crea una esperança duradora. I com que el desig de conèixer el Creador és natural al ser humà, postular la seva inexistència significa renunciar a conèixer el sentit de la vida. Però si se li ha fet creure que no hi ha rellotge sense rellotger, ni efecte sense causa, ni causa sense llei, ni llei sense legislador, això el portarà a una esperança, que esdevindrà certesa, de que sense Déu no hi hauria vida.