ELS CASTELLS DE BENEDORMIENS I DE BENIDORM A LA MARINA BAIXA

 

                Fins ara els autors que han escrit sobre el significat del nom Benidorm, mai no s’han posat d’acord. Alguns, referint-se al Benidorm de la Marina Baixa (Alacant) pensaven que –com d’altres noms de poble del País Valencià que comencen amb Ben Bin- o Beni- (Benicàssim, Benicarló, Benidorm, Beniatjar i d’altres), venia de l’àrab, on Ben  o Ibn significa “fill”, igual que a Castella es perpetua el nom del pare amb la partícula -ez, posposada al nom: Pérez (fill de Pedro), Rodríguez (fill de Rodrigo), Suárez (fill de Suero).

         Però els topònim sempre fan referència a alguna cosa pròpia o existent en el lloc: com ara (Vallgorguina =Vall de les gorges del riu; Vallcarca = Vall Vella; Solius- S’Olius = Olius o Oliveres, Vall-Llòbrega, Vall Fosca) o bé de fets històrics en ells ocorreguts o de circumstàncies del terreny, riu o mar o dels seus propietaris.

       Els noms d’origen indoeuropeos i vascos, són  molt estesos per les valls pirenenques i a la Catalunya Vella, on abunden també els d’origen germànic, com els acabats en -à, resta del gentilici llatí –anus com Flassà, Cassà, Premià, Corçà, testimonien els propietaris d’aquells indrets; Flacianus, Cattianus, Primianus, Cortianus… (Vilarromà=Vil·la del romà).

        Si seguíssim els que volen fer derivar el nom de Benidorm, de Fill de Darhim –com Gaspar Escolano, en les seves Décadas de la historia de la insigne y coronada ciudad y reino de Valencia (1878)- el significat del lloc seria: “Propietat del fill de Darhim”. I per tant el nostre Castell de Benidormiens i el Castell de Benidorm, de la Marina Baixa, serien propietat de la família Darhim.

       Tampoc es posen d’acord el que han volgut cercar el significat del nostre Castell de Benidorm (en genitiu llatí: Benedormientis), citat per primera vegada com a («castrum appelatum Benedormiens») el 26 de desembre de 1041, quan és entregat a l’abat Landericus (Llandric) de Sant Feliu de Guíxols amb l’obligació de fer protegir la vall contra les incursions musulmanes. I que des del segle XIII, apareix amb el nom de «castrum de Aredo» (=Castell d’Aro).

       Fem notar primer, els paral·lelismes que hi ha entre els dos Benidorms. 1. En ambdós casos es tracta d’un castell. Per tant als dos són llocs fortificats de defensa i refugi de la població de la rodalia. 2. Ambdós casos el castell es troba prop del mar. Per tant bastits per obviar els perills que provenien del mar. 3. Però Benidorm no sembla que derivi del mot àrab beni, sinó del indoeuropeu, anterior a l’àrab, on “Bin” significa puig o tossal o penya, i dorm es “vessant de la muntanya” en castellà: “ladera de la montaña”, -efectivament el castell està posat no al cim de la muntanya, sinó en la pendent o vessant de la muntanya. El qual nom llatinitzat seria Benidorm o el nostre Benedormiens, en el sentit de que el castell de guarda, que permetia descansar o dormir bé, és a dir amb seguretat o tranquil·litat. Els historiadors J.L. Román del Cerro i Ricardo Hernández Gómez (1), diuen respecte al Benidorm de la Marina Baixa, que significa “Descanso en la colina”. Jo crec que s’hauria de traduir al revés, pel Castell del “puig del descans”, igualment que el significat del nostre castell, també situat en un puig.

       Agustí Galiana, en el seu llibre La Vila de Vilajoiosa (2016)  explicant la fundació del Benidorm de la Marina Baixa per Bernat de Sarrià al 1325 (p. 132), diu que aquest nom “deu ser inventat per Sarrià. És un misteri d’on el va traure” (p. 132). Però no és un nom “inventat” perquè feia més de tres segles que existia ja el Castell Benedormiens, l’actual Castell d’Aro i al segle XIV en el Regne de València hi havia molta gent de Catalunya. Jo penso que el mateix Bernat de Sarrià coneixia el Castell Benedormiens de Catalunya o potser el nom li ho va suggerir el seu contemporani jutge de València, Francesc de Vall-llòbrega, amb qui tractà, el qual sens dubte coneixia el castell de Benedormiens, perquè el seu poble natal de Vall-llòbrega està situat a uns vuit kilòmetres del Castell de Benedormiens. És una hipòtesi, penso que plausible, en espera de que finalment algú esbrini apodícticament l’origen i significat del nom Benedormiens i Benidorm.

MÉS SOBRE LA PEDERÀSTIA

                Cada dia una mitjana de 2,7 nens cau en mans d'algun abusador, que els causa gravíssimes conseqüències físiques i psicològiques i per això la pederàstia és blasmada fortament. Però aquest rebuig comença a fer aigües, des que els nostres legisladors despenalitzaren les relacions consentides amb els infants de tretze anys, establiren la prescripció de la penetració als 10 anys i dels tocaments als tres. D’altres nacions com ara la del Perú han començat també a obrir la mà, a la capa de que com que les relacions amb menors existeixen i no es poden evitar, s’han de despenalitzar. I és que en aquest tema hi ha una esquizofrènia espantosa. Per una part es proclama que hom ha de gaudir del sexe i es fan  programes des d’entitats oficials dirigits als infants que els ensenyen a practicar-lo com més millor i amb més persones. Però per altra banda es condemna la pederàstia. Es critica fortament i amb tota la raó del món, els casos de pederàstia comesos per eclesiàstics, dels quals el papa Benet XVI  i el papa Francesc amb decisió mai vista va demanar perdó, indemnitzà  les víctimes i manà que els bisbes entreguessin a la justícia civil els culpables. Ara que molts dels mitjans de comunicació que esbombaren els casos de pederàstia d’eclesiàstics es veu que només volien desprestigiar l’Església Catòlica, ja que no denunciaren els casos que sovint passen entre membres d’una mateixa família, amics i veïns i en institucions on hi ha menors, com ara esportius, gimnasos, piscines... o en una cova de les afores de cert poble, que els veïns en deien “la preyadora”. Ni blasmaren tampoc el turisme sexual, sovint exercit amb menors, a la capa de que la cultura d’aquells països llunyans, és més “oberta” que la nostra, i de que amb els diners que en treien podien remeiar la pobresa de la seva família. De manera que per a ells, el mal només ho és depenent de qui el faci i segons el “beneficis” que se’n puguin treure. A més, posant a tots els eclesiàstics catòlics –dels d’altres esglésies mai no en digueren res- en el mateix sac dels pederastes, oblidaven el bé que fan els més de 400.000 preveres en els camps de l’educació i de la assistència social, aquí i a les missions. De manera que s’ha de condemnar el pecat, el faci qui el faci, però no selectivament. I en els col·legis, quan hi ha casos de pederàstica, s’han d’acomplir els protocols establerts, però per què no existeixen protocols per a posar remei abans, per a quan un professor se senti atret sexualment per algun o alguns infants? Per què s’ha d’esperar a actuar després que la cosa ha succeït i el mai no té remei, amb el que això suposa de descrèdit per a la mateixa escola? Perquè de tota la vida, sempre ha estat millor prevenir que curar.

LA MATERNITAT DE LLOGUER

 

            Ja fa anys que la Conferència de La Haya que treballa sobre els drets internacionals privats, estudia el cas de la filiació dels infants nats d’una mare anomenada de substitució. Sembla que no seria bo que se celebrés una convenció internacional sobre aquest tema, perquè encara que no obligués als Estats a legalitzar aquesta realitat en els seus territoris, animaria a acceptar-la als que no la permeten. Però és el cas, que abans de resoldre els problemes sorgits de la maternitat de substitució ens hauríem de preguntar sobre aquesta pràctica en ella mateixa, en ordre als problemes ètics i jurídics que comporta. Des de fa un decenni el problema de la maternitat de substitució i de les seves conseqüències ha pres gran volada degut a la multiplicació de les tècniques de la fecundació artificial i a un cert comerç de les mateixes en alguns Estats com EE.UU, l’Índia, Ucraïna, Tailàndia i d’altres. Actualment, tot i que la major part de països no practiquen la maternitat de substitució, tampoc la prohibeixen i comptades són els Estats que la prohibeixin explícitament o que han adaptat la seva legislació a aquest fenomen, que en els mitjans de comunicació només apareix quan algú ha anat a cercar una mare de lloguer a l’estranger. La qual cosa, comporta sovint l’existència de casos d’explotació de dones pobres, només per a satisfer els desigs de rics occidentals i el grans guanys dels intermediaris, agències, advocats i clíniques que intervenen en cada cas. Però també és cert que s’alcen veus que demanen la intervenció dels Estats per a parar aquest abús i que els casos es desenvolupin en un quadre ètic, en un paral·lelisme amb la convenció internacional de 1993 sobre l’adopció d’infants, que no obliga als Estats a autoritzar les adopcions internacionals, però les enquadra dins uns paràmetres jurídics, a fi de que no es transformin en tràfic d’infants. Ara que les dues situacions no són iguals. Ja que l’adopció té per finalitat el bé del infant, donant-li la millor família possible, com en el cas dels infants orfes i abandonats. Mentre que la maternitat de substitució, tracta de satisfer el desigs dels adults que econòmicament s’ho poden permetre, al temps que priva al infant de la seva família originària, perquè manipula la seva concepció i la seva filiació jurídica. Per això, la legitimitat de la maternitat de substitució és qüestionable, i el sofriment de les persones o parelles infecundes, no pot fer oblidar les greus qüestions ètiques i jurídiques que comporta el reconeixement de l’estat civil dels infants, aquesta instrumentalització inèdita del cos de la dona, que és objecte del contracte que s’estableix amb ella, i la comercialització del infant que doni a llum.

ECOLOGIA GLOBAL

 

        Les negociacions internacionals de les Nacions Unides per a lluitar contra el canvi climàtic s’iniciaren el 1992 a Rio de Janeiro, però fins el 1997 no es va signar el Protocol de Kyoto, que alguns estats, entre ells EE.UU i Xina no van ratificar. Després se celebraren altres reunions, entre les quals cal destacar la Conferència de Bali (2007) i les Cimeres de Copenhague (2009), de Cancún (2010) i de Durban (2011), i últimament la 21a Conferència sobre el Canvi Climàtic celebrada a París el desembre de 2015, que diuen que fou tot un èxit, ja que els 195 països participants apostaren per unanimitat per a que a finals del segle XXI, la temperatura mundial no pugi més enllà des 2 graus, amb la vista posada en l’1,5 graus. I es demanà, especialment als països més desenvolupats, que portessin un inventari dels esforços fets cada cinc anys. Tanmateix té dos aspectes negatius, el primer perquè aquesta obligació no els és vinculant i el segon perquè les compensacions dineràries als països menys desenvolupats només és voluntària. En canvi és molt positiu que per primera vegada es parli de justícia climàtica i s’adverteixi a la indústria dels combustibles fòssils, que la seva època d’esplendor es va acabant progressivament. El Papa Francesc en la seva encíclica Laudato si, declara, que la terra: “aquesta casa comuna de tots els homes i les dones, també s’ha de basar en la comprensió de cert caràcter sagrat de la naturalesa creada”. I “que el defensar la terra és un deure i el no fer-ho un pecat greu”. De fet, la crisi climàtica tot i ser gravíssima, sembla que encara hi ha temps per a revertir aquesta situació. Ja que si només els mil milions de catòlics ens conscienciéssim del problema i canviéssim la nostra manera de vida en petits gestos, com ara el reciclatge, vetllant pel compliment dels acords de la Cimera de París i protestant si no es compleixen, podríem canviar la situació del món. Déu faci, que a nivell d’Estats es complexin les propostes universals que s’han acordat a París. Perquè només s’aconseguirà la fita proposada, si les retallades d’emissions dels països més desenvolupats són verificades científicament i assolides a la meitat del segle XXI. Amb tot, els acords de Paris tenen també llacunes, doncs no parlen de la protecció dels drets humans, tot i que sovint les projeccions climàtiques els posen en perill, i fan escassa referència a la seguretat alimentària, que perjudica a les comunitats més vulnerables, doncs l’acord no determina res per a protegir les terres dels indígenes. A més,  la cura del medi ambient, si es vol que sigui efectiva, s’hauria de confiar sobre tot a persones que tinguin amor a la natura, perquè la situació d’aquesta ens afecta a tots.