PRIMER ESTAR QUE FER Hi ha moments de la vida en que d’una manera o altra tots ens preguntem: què podem de fer? I ens fem aquesta pregunta, perquè sovint ens sembla que fins ara no hem fet res, que tots els esforços, temps i interès esmerçats en tot no han donat els fruits que volíem i esperàvem. El cas és que sempre pensem més en el fer que en el ser i l’estar. Per exemple, abans, els que pujaven a Montserrat per primera vegada preguntaven: quina mena de religiosos són els que habiten aquí? Ara en canvi es pregunten: què fan? Com si el que són i la seva manera coherent de viure segons la seva fe i vocació monàstica, no tingués cap importància. Semblantment pel que respecte a qualsevol professional, no ens importa la seva vida, sinó que faci bé la seva feina. Però sovint oblidem que la seva manera de ser, viure i pensar condiciona el seu actuar com a persona i com a professional. I és que la millor manera de fer, com el rector en la seva parròquia, és estar. La seva presència, accessibilitat, acolliment, etc. ja són una manera de fer. Perquè el llenguatge de l’amistat, l’escolta, la paraula i el consell, l’entén tothom, igualment que la seva presència, encara que aquesta no vagi acompanyada de la paraula. Ja que l’estar prop dels altres, sobre tot dels que pateixen, ens dignifica, ens fa importants i fins i tot cura les nostres ferides quotidianes. Perquè la millor manera de fer, és estar. A més de que si hom no està en el lloc no podrà fer-hi allà gran cosa. També la millor manera de ser casats és que els esposos visquin junts, i la de ser pares és estar amb contacte amb els seus fills, ni que pels altres siguin uns indesitjables, perquè per una pare i una mare els fills són sempre més amables que miserables. La presencia dels pares, dels esposos, és sempre beneficiosa, igualment que la dels religiosos o religioses, ja que són signes silenciosos, però eloqüents, de la presencia de Déu i del bé en mig del món. Per això cal primer ser i estar abans que fer. Ara que tampoc val no fer res, en una actitud de replegament en nosaltres mateixos i en les nostres coses. La fe ens crida a ser, viure i testimoniar la vida cristiana, ni que sigui silenciosament, com molts missioners en països àrabs, que no poden publicar ni predicar res de Jesús de Natzaret. Perquè l’estar és el millor –i sovint únic- camí pastoral per a testimoniar amb la vida el missatge evangèlic de Jesús. Es el que feu Déu. Que envià el seu fill al món, per a que el món cregués i se salvés. Però abans d’enviar-lo a predicar la Bona Nova, el va fer estar trenta anys a Natzaret, perquè el més important no és el fer, sinó el ser i l’estar, perquè si som i estem, el fer s’esdevindrà de manera natural i sense gran esforç.

PREGÓ DE LES FESTES DE SANT MIQUEL DE L´ERMITA DE SANT ANTONI DE LA VILA JOIOSA (Marina Baixa). Primer de tot voldria que em perdonàreu el meu valencià. En veritat l´únic que sé és un poc de “vilero”. Dit això, vull manifestar la meua satisfacció per l’honor que em feu de cridar-me per a fer el pregó d´estes festes de Sant Miquel Arcàngel, que són les de l’ermita de Sant Antoni antigüament anomenada de l´Horta. Festes que arranquen al menys del 1533 –cinc anys abans de la festa de Santa Marta- quan el rei Carles I concedí a la Vila la celebració d’una fira entre el 29 de setembre i l’ 1 de novembre. A més, tinc que dir que aquí a l’ermita tinc prou família. Escomençant perquè mon pare Pere Zaragoza i Llorca era cosí germà del tio Jaume la Flor, pare dels germans Antònia, Pepe, Maria i Paca del Pachell, de les quals encara en queden en vida Antònia i Maria i els fills de Paca: Joan, Teresa, Paquibel; d’Antònia: Ciríaco, Jaume, Maria Rosa i Francisco Xavier; de Maria: Jaume, Pere, Pepeta i Pepe. Llevat de Jaumet, fill de Pepe, que va faltar fa poc temps. També els majors heu conegut el tio Francisco Solves, casat en la tia Ramona, cosí germà de mon pare i els seus fills Maria, Francisco i Fina i els seus fills. I al tio Miquel del Jabalí, casat amb Àngela, cosí germà de món pare, que té filles i nets en la Vila. I les meves estimades cosines germanes Rosa, Paquita i Pilar, filles de mon oncle Ximo, i els seus fills. També els meus cosins germans, els Gatets, fills del meu oncle Miquel: Vicent Zaragoza, casat en Maria la Gallega, Pepe, Rosa i Micaela, ja difunts, però queden els seus fills, i d´altres com ara Maria la Morena. I no segueixo, perquè no acabaria. De manera que la meva ascendència ermitana i vilera està ben acreditada. A més des de 1967 que tots els anys he vingut a la Vila a estar uns dies amb la meva família, la qual cosa m’ha donat un coneixement continuat de les famílies i amics d´ací la Vila. No dic noms perquè no voldria oblidar-me de cap, a més dels cures que he conegut en la Vila y l’Ermita i els alcaldes de la Vila en els últims 40 anys. Vaig col•laborar a la història de la Vila recollint amb una beca de l´Ajuntament tota la documentació referent a la mateixa, existent a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, de Barcelona, fent algunes conferència sobre el convent dels agustins de la Vila, la història del qual vaig publicar, així com la biografia del Venerable Posidonio Mayor i la de son oncle Miquel Mayor, abat de Poblet i fundador de la Congregació Cistercenca de la Corona d’Aragó i Navarra, vaig fer la llista dels rectors coneguts que està en la sagristia de l´Assumpció, vaig posar el quadro de la primera beata de la Vila, Sor Ángeles de Sant Josep, vaig fer i publicar la novena i el himne d´ella i de les altres dues religioses beates filles de la Vila, de les quals vaig assistir a Roma a la seua beatificació. He predicat la novena i fet el sermó de Santa Marta i molts anys he presidit la processó de la santa i he predicat dos voltes el sermó de Sant Miquel. I he publicat molts articles sobre la història eclesiàstica de la Vila en la Revista de Festes de Moros i Cristians. I en la meua parròquia de Platja d´Aro tots els anys pose l’estandart de Santa Marta de la Vila. Molts són els fills de la Vila il•lustres en diversos camps, des de la medicina, com José Mª Esquerdo Zaragoza, càrrecs polítics, músics, poetes, negociants, navegants, pescadors, eclesiástics, religiosos, tres beates màrtirs i d’altres. Però hui voldria recordar els dos fills més il•lustres de l´Ermita: D. Álvaro (1853-1912) i D. Pedro Esquerdo i Esquerdo (1851-1922), que estudiaren en Alacant, Barcelona i Madrid. Álvaro com sabeu fou metge de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, cirurgià de l´Hospital de Sagrat Cor i de la casa Provincial de Caritat, que fundà el servei de ginecologia de l´Hospital de la Santa Creu i la Revista de medicina y cirugía, i fou president de la Reial Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques, que publicà molts treballs d’investigació mèdica. I tingué avantatjats deixebles, com Enric Ribas, Antoni Raventós i Manuel Corachán. Assistí a nombrosos congressos mèdics a Roma, Moscú, París i col•laborà en revistes de la seua especialitat. Ell va fer edificar els edificis de les escoles públiques de la Vila. El seu germà Pedro, professor de la Universitat de Barcelona, metge internista de l’Hospital de la Santa Creu, president de l´Acadèmia de Ciències Mèdiques (1884-88), el 1919 fundà diverses beques per a estudiants de medicina. Publicà molt sobre medicina, especialment en la seua de “La Clínica”. Sobresortí com a metge per la seua sagacitat i bon criteri mèdic i fia el diagnòstic i pronòstic dels malalts tant exactes, que dia la gent que a Barcelona “no ningú podia morir-se sense haver consultat antes al Dr. Esquerdo”. Fou també mestre del seu fill Francisco, metge de l´Hospital de la Santa Creu de Barcelona i catedràtic de la Universitat el 1934. No vull allargar-me. Però referiré una circumstància curiosa favorable a la Vila. Els dos fills vivents més notables de Sant Feliu de Guíxols, Josep López de Lerma López, antic vicepresident tercer del Congrés de Diputats a Madrid i jo mateix, membre de tres Reials Acadèmies, sa mare i món pare, els dos eren de la Vila. Ella nascuda al Carrer Colón i mon pare al carrer de Santa Marta. I és que la gent de la Vila té alguna cosa especial que la fa distingir positivament de qualsevol part que estiguen, per la seua noblesa de caràcter que mos fa dir les coses tal com les pensem i veem, procurant no ofendre a ningú. I per acabar, vull dir. Que en la nostra civilització mediterrània no hi ha festa si no hi ha menjar, beure, música i trons. Per això acudim a sopars com estos, que fan eixir converses agradables en llargues sobretaules i forta complicitat. Els dies de la nostra festa tenen sempre molt d’optimisme –a pesar de les crisis- perquè trenquen el ritme de la vida quotidiana que vivim tota la resta de l’any. Ens trobem amb gent coneguda a la fira, als actes lúdics, a la processó, al ball, o simplement pegant una volteta per les paraes, contemplant la bellesa de la nostra ermita en un moment de pausa i d’alegria. De manera que us desitje de tot cor, que gaudiu plenament de la Festa, que sempre és i a de ser oberta, integradora, fraternal, plural, plena de bon humor, mesclada amb poc de la burrera pròpia de la Vila. Els organitzadors han treballar perquè la programació dels actes siga veritablement atractiva, de manera que després tots poguem parlar-ne amb satisfacció i orgull de la festa i de la comissió de festes que l´ha preparada. I perquè diu el refrany castellà: “que de sabio, poeta i loco, todos tenemos un poco”, ja també sóc afeccionat a la poesia i n´ha fet una dedicada a l’Ermita, que pense no vos pareixerà mal. Diu així: A L´ERMITA DE SANT ANTONI (2010) Dalt la Vila hi ha plantada L’Ermita que tots vegem Per Sant Antoni emparada Que tots plegats molt volem. També sant Miquel l´ajuda Des de la cort celestial, Protegint els de l’ermita De tot dolor i tot mal. Eres ermita estimada De tots els teus habitants la joia la més preuada Dels teus fills, d’ara i d’abans. Que puguin dir debellides Les persones, xics i grans: Que ací dalt, els de l´ermita Ens volem com a germans. Ernesto Zaragoza (18-IX-2010) Visca Sant Miquel. Visca la festa. Visca l’Ermita. Visca la Vila!

NADAL (2005) Quan l´Advent arreu pregona l´arribada del Nadal i el nostre cor esperona per rebre Jesús com cal, només tindrem joia plena si fem del pobre un igual, si del Crist la seva imatge descubrim en ell real. La que ens palesa el missatge de nostra fe tan vital: Nadal és joia, Nadal és pau. Si tú estimes, serà Nadal. E.Zaragoza

El NOMBRE DE JESÚS. El nombre de Jesús traduce la afirmación cristiana fundamental, la continuidad entre el personaje aparecido en la carne y el ser divino confesado por la fe: “A este Jesús, a quien vosotros habéis crucificado, Dios lo ha hecho Señor y Mesías” (He 2,36). “Este que ha sido sustraído, este mismo Jesús vendrá... de la misma manera” (He 1,11). La revelación que convirtió a Saulo en el camino de Damasco es del mismo tipo: “Yo soy Jesús, al que tú persigues” (He 9,5;22,8;26,15), hace descubrir a Pablo, no sólo que la presencia del Señor es inseparable en los suyos, sino que le hace reconocer la identidad entre el ser celestial que se le impone con su omnipotencia y el blasfemo galileo al que él perseguía con todo su odio. A Cristo se le llama Jesús de Nazaret. Veamos lo que pone su ficha de identidad. Nacido de una mujer (Gal 4,4), en tiempo de Quirino, gobernador de Siria (Lc 2,2), en el seno de una familia humana, en la de “José, hijo de David" (Lc 1,27), establecida “en una ciudad de Galilea, llamada Nazaret” (Lc 1,26); ascendiente por línea paterna, de la estirpe de David. Como de 30 años. Pasó haciendo el bien. Murió crucificado. Resucitó al tercer día. No se le llama, como era costumbre, con el calificativo de "hijo de José", como a Pedro, que se le llama "Simón hijo de Juan", sino por el lugar de origen: Jesús de Nazaret, o sencillamente Jesús, aunque en muchos lugares de los evangelios se le llama “Rabí” (Mc 4,38; 5, 35.10,17) y después de la resurrección: “Señor” Cristo, Salvador, Hijo de Dios, Siervo de Dios, Cristo Jesús, Señor Jesús. Pero el nombre de Jesús ha venido a ser “el nombre sobre todo nombre”, ante el cual se dobla toda rodilla, en el cielo, en la tierra y en el abismo (Fl 2,9ss). El es la única salvación de la humanidad, la única riqueza y el único poder de que dispone la Iglesia. Toda la misión de la Iglesia está en “hablar en nombre de Jesús” (He 5,40). Así Pablo en Damasco “predica a Jesús” (He 9,20); en el ágora de Atenas “anuncia a Jesús y la resurrección” (He 17,18) y en Corinto a “Jesucristo crucificado”(lCo 2,2). Toda la existencia cristiana consiste en “consagrar la vida al nombre de Nuestro Señor Jesucristo” (He 15,26) y el gozo supremo consiste en “ser juzgado digno de sufrir ultrajes” (5,4l) y en “morir por el nombre del Señor Jesús” (He 21,13). Hay que partir del hecho de que Jesús es hombre de una época y de un país determinado. Como hombre, Jesús es miembro del pueblo de Israel, descendiente de David. Por mucho empeño que tuvieran los apóstoles en proclamar que Jesús es más que hombre, se guardaron muy bien de olvidar la humanidad del Salvador. Sus relatos nos lo muestran sufriendo hambre y sed, movido a compasión, extrañado, airado, asustado, tentado, entristecido, lleno de gozo, preguntando lo que ignora, experimentando el fracaso y el dolor y la muerte, igual que un hombre ordinario. Su enseñanza y sus parábolas nos le presentan como muy accesible a las humildes realidades de la vida humana. No tiene nada de iluminado ni de extático; su piedad, aunque sobrepujándola, es la de los santos más eminentes del Antiguo Testamento, de los profetas y de los salmistas, cuyo lenguaje le gusta emplear. Su mentalidad religiosa concuerda en muchos aspectos con la de los grandes profetas de la antigua alianza, ya que como ellos, y más que ellos, tiene la pasión de la gloria de Dios, el horror al formalismo religioso, el desprecio de las grandezas humanas y de la riqueza, el amor a los pequeños y humildes, la ausencia total de diplomacia, la palabra directa e incisiva, la valentía en el lenguaje y la energía que emplea en la salvación de las almas. Por eso los evangelistas nos lo presentan como el nuevo Moisés (Mt 20,20), el nuevo Elías (Lc 4,25-27), etc. No se puede hablar de Jesús hombre sin recurrir a los relatos de la infancia de Jesús que nos dejaron los evangelistas Mateo y Lucas. En estos relatos se transmite un mensaje. Mateo demuestra que Jesús es el Mesías anunciado por los profetas. Lucas nos muestra el alcance teológico de los acontecimientos, centrándolos en la figura de María. La primera predicación cristiana apenas parece haberse interesado por el nacimiento e infancia de Jesús. Sólo cuando ya los fieles estaban convencidos de que Jesús era el Hijo de Dios, fue cuando empezaron a interesarse por la manera con que entró en este mundo. Tanto Mateo como Lucas hacen reposar su mensaje en la concepción virginal de Jesús. Todo ello mira a sugerir que Jesús es mucho más que un hombre, porque no sólo es el Mesías prometido, sino el propio Hijo de Dios. Jesús evitó presentarse como el Mesías, por el peligro que esta palabra tenía para excitar en el pueblo esperanzas terrenas y nacionalistas, que no quería satisfacer. Casi siempre ordena que no digan que él es el Mesías; por esta razón, no quiso pasar por el Mesías político esperado por la muchedumbre, pero se manifestó como el Salvador prometido por Dios. Se llamó a sí mismo el Hijo del Hombre, del Profeta Daniel, el siervo de Jahvé, de Isaías. Jesús es hombre y es Dios, es el Hijo de Dios, el Salvador, que muriendo nos dio nueva vida y resucitando nos abrió el camino de la salvación. La figura de Jesús es inagotable, porque es Dios, y porque se le puede ver y considerar desde muy distintos puntos de vista. Su figura es tan rica que no se la puede abarcar. Para el cristiano, Jesús lo es todo: el camino, la verdad, la vida, el modelo, el hermano, el amigo, el esposo, etc.

EL FRACÀS D’EUROPA Ja fa quasi mig segle que un grup de països d’Europa, que durant segles s’havien dessagnat amb contínues guerres, es van aplegar per a fer camí junts. I el projecte va tenir un èxit indiscutible, ja que avui són vint-i-vuit els estats que s’hi han integrat. Però el projecte ha quedat encallat, perquè els interessos de cada país tornen a prevaler sobre els interessos generals, i molts ciutadans es mostren indiferents, i fins hi tot hostils, al macro projecte europeu. Des del seu principi la Unió Europea ha viscut la tensió interna entre europeistes i euroescèptics, com el Regne Unit que es va integrar a la Unió Europea, però conservant la seva moneda i no l’euro, unificat pel tractat de Maastricht (1992). Després es volgué fer una Constitució, que hauria comportat un avenç significatiu en el procés de construcció de la Unió Europea. Però va ser un fracàs. El somni d’un govern europeu fort, capaç d’impulsar diverses polítiques interiors i exteriors s’ha esvaït, ja que la major part dels governs i ciutadans pensen més en els seus propis interessos immediats, que no pas en els d’Europa. I a més, darrere d’aquest fracàs, Europa va hagut de fer front a la pitjor crisi econòmica dels últims anys, que començada a EE. UU. ha afectat als bancs europeus i produït una caiguda de la demanda de productes i ha rebaixat l’estat de benestar que teníem. Alemanya va patir la deslocalització de diverses indústries, desitjoses de pagar salaris més baixos, i li va créixer l’atur. En disparar-se la prima de risc a Grècia (pel seu enorme endeutament públic ocultat durant anys) i a Irlanda (pels deutes dels seus bancs), Portugal (pel seu baix nivell productiu), España (per la bombolla immobiliària) i Itàlia (pel seu endeutament públic) tots vam caure en la recessió I començà la gran desigualtat entre països de la Unió. Si Europa hagués estat verdaderament democràtica això no hauria passat. I ha passat, perquè els governs han supeditat la política a l’economia, s’ha generalitzat un model consumista a ultrança, ha augmentat el nombre d’aturats, els desnonaments i les morts dels immigrants a les portes d’Europa. La duríssima crisi econòmica que patim, a la qual les institucions polítiques i qui les governen no han sabut fer front, ha entorpit la unió Europea. Però, seguirà fent camí, guiada més pels interessos econòmics que pel socials? Quedarà com un simple marc de cooperació entre països? Seguirà avançant cap a una major integració? El cert és que el projecte Europeu avui està qüestionat, vista la manera tan maldestra com s’ha gestionat la crisi econòmica comuna. Tanmateix, esperem que algun dia, l’Europa que volem aconsegueixi d’avançar cap a la fita de ser un sol estat europeu

LA CULTURA EUROPEA Europa és una suma de cultures, celtes, gregues, romanes, àrabs i cristianes. I d’històries dramàtiques, guerres internes, destruccions i exilis massius i fanatismes. Està configurada per fronteres, que són més fruit de les conquestes militars, que no pas de les realitats geogràfiques i culturals. Inclou cultures diferents que reclamen la seva identitat i poder propi. I les immigracions de l’Est, africana i llatinoamericana ocupen una bona part de les ciutats grans europees. A més, d’estar colonitzada per la cultural imposada pels mitjans de comunicació audiovisuals que uniformitzen. Deia el catòlic anglès I. S. Eliot: “Una cultura mundial que sigui només uniforme no serà cultura”. En efecte, la barreja d’immigracions, cultures i creences que amb mesura sempre són enriquidores, desplacen la cultura autòctona. I així, en pocs anys hem cremat segles d’història i de l’ésser humà. A més, a casa nostra la cultura depèn dels llibres, films, música, esports, molts dels quals són imposats pels grans trusts nord americans que envaeixen la cultura de l’oci i esborren el nostre passat, suplantat pels signes d’identitat d’un país que no té passat ni memòria artística, i que tot el que posseeix és europeu. Així restem sense personalitat pròpia, i a més, molts nacionalismes que malden per recuperar un idioma, una bandera, un espai polític i econòmic, immediatament els posen al servei de l’autèntic Imperi. Avui la televisió que ocupa molt del temps lliure, presenta missatges d’una societat embrutidora, adoradora del diner, que sovint exalça la violència, al triomfador sense escrúpols, l’actuació individualista, però no cerca el bé comú. I en aquest quadre, la rebel•lió del pensament ha passat a ser soledat. Les organitzacions comunistes encara mantenen la revolució, a Occident van morint les utopies i es desfan les cultures pròpies de cada nació. ¿Com conservar doncs una cultura de pròpia creació i no d’importació i la identitat d’un poble, i dirigir-la cap al futur? ¿Com no deixar-nos diluir per la uniformitat que porta a la destrucció del que ens és propi i singular? Com lluitar contra la cultura de l’anglès que s’imposa a les escoles i arreu? D’ací la necessitat de preservar la diversitat d’idiomes, perquè eliminar les diferències locals es empobrir els pobles. Hem de defensar els costums cristians, perquè la nostra identitat i cultura es nodreix del pensament i de la llengua que l’expressa, i ensems de la vivència interior de la fe i de les seves expressions externes literàries, artístiques, associatives, etc. Perquè no existeix una cultura sense creences.