El blog del Padre Ernesto

PREGÓ DE LES FESTES DE SANT MIQUEL DE L´ERMITA DE SANT ANTONI DE LA VILA JOIOSA (Marina Baixa). Primer de tot voldria que em perdonàreu el meu valencià. En veritat l´únic que sé és un poc de “vilero”. Dit això, vull manifestar la meua satisfacció per l’honor que em feu de cridar-me per a fer el pregó d´estes festes de Sant Miquel Arcàngel, que són les de l’ermita de Sant Antoni antigüament anomenada de l´Horta. Festes que arranquen al menys del 1533 –cinc anys abans de la festa de Santa Marta- quan el rei Carles I concedí a la Vila la celebració d’una fira entre el 29 de setembre i l’ 1 de novembre. A més, tinc que dir que aquí a l’ermita tinc prou família. Escomençant perquè mon pare Pere Zaragoza i Llorca era cosí germà del tio Jaume la Flor, pare dels germans Antònia, Pepe, Maria i Paca del Pachell, de les quals encara en queden en vida Antònia i Maria i els fills de Paca: Joan, Teresa, Paquibel; d’Antònia: Ciríaco, Jaume, Maria Rosa i Francisco Xavier; de Maria: Jaume, Pere, Pepeta i Pepe. Llevat de Jaumet, fill de Pepe, que va faltar fa poc temps. També els majors heu conegut el tio Francisco Solves, casat en la tia Ramona, cosí germà de mon pare i els seus fills Maria, Francisco i Fina i els seus fills. I al tio Miquel del Jabalí, casat amb Àngela, cosí germà de món pare, que té filles i nets en la Vila. I les meves estimades cosines germanes Rosa, Paquita i Pilar, filles de mon oncle Ximo, i els seus fills. També els meus cosins germans, els Gatets, fills del meu oncle Miquel: Vicent Zaragoza, casat en Maria la Gallega, Pepe, Rosa i Micaela, ja difunts, però queden els seus fills, i d´altres com ara Maria la Morena. I no segueixo, perquè no acabaria. De manera que la meva ascendència ermitana i vilera està ben acreditada. A més des de 1967 que tots els anys he vingut a la Vila a estar uns dies amb la meva família, la qual cosa m’ha donat un coneixement continuat de les famílies i amics d´ací la Vila. No dic noms perquè no voldria oblidar-me de cap, a més dels cures que he conegut en la Vila y l’Ermita i els alcaldes de la Vila en els últims 40 anys. Vaig col•laborar a la història de la Vila recollint amb una beca de l´Ajuntament tota la documentació referent a la mateixa, existent a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, de Barcelona, fent algunes conferència sobre el convent dels agustins de la Vila, la història del qual vaig publicar, així com la biografia del Venerable Posidonio Mayor i la de son oncle Miquel Mayor, abat de Poblet i fundador de la Congregació Cistercenca de la Corona d’Aragó i Navarra, vaig fer la llista dels rectors coneguts que està en la sagristia de l´Assumpció, vaig posar el quadro de la primera beata de la Vila, Sor Ángeles de Sant Josep, vaig fer i publicar la novena i el himne d´ella i de les altres dues religioses beates filles de la Vila, de les quals vaig assistir a Roma a la seua beatificació. He predicat la novena i fet el sermó de Santa Marta i molts anys he presidit la processó de la santa i he predicat dos voltes el sermó de Sant Miquel. I he publicat molts articles sobre la història eclesiàstica de la Vila en la Revista de Festes de Moros i Cristians. I en la meua parròquia de Platja d´Aro tots els anys pose l’estandart de Santa Marta de la Vila. Molts són els fills de la Vila il•lustres en diversos camps, des de la medicina, com José Mª Esquerdo Zaragoza, càrrecs polítics, músics, poetes, negociants, navegants, pescadors, eclesiástics, religiosos, tres beates màrtirs i d’altres. Però hui voldria recordar els dos fills més il•lustres de l´Ermita: D. Álvaro (1853-1912) i D. Pedro Esquerdo i Esquerdo (1851-1922), que estudiaren en Alacant, Barcelona i Madrid. Álvaro com sabeu fou metge de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, cirurgià de l´Hospital de Sagrat Cor i de la casa Provincial de Caritat, que fundà el servei de ginecologia de l´Hospital de la Santa Creu i la Revista de medicina y cirugía, i fou president de la Reial Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques, que publicà molts treballs d’investigació mèdica. I tingué avantatjats deixebles, com Enric Ribas, Antoni Raventós i Manuel Corachán. Assistí a nombrosos congressos mèdics a Roma, Moscú, París i col•laborà en revistes de la seua especialitat. Ell va fer edificar els edificis de les escoles públiques de la Vila. El seu germà Pedro, professor de la Universitat de Barcelona, metge internista de l’Hospital de la Santa Creu, president de l´Acadèmia de Ciències Mèdiques (1884-88), el 1919 fundà diverses beques per a estudiants de medicina. Publicà molt sobre medicina, especialment en la seua de “La Clínica”. Sobresortí com a metge per la seua sagacitat i bon criteri mèdic i fia el diagnòstic i pronòstic dels malalts tant exactes, que dia la gent que a Barcelona “no ningú podia morir-se sense haver consultat antes al Dr. Esquerdo”. Fou també mestre del seu fill Francisco, metge de l´Hospital de la Santa Creu de Barcelona i catedràtic de la Universitat el 1934. No vull allargar-me. Però referiré una circumstància curiosa favorable a la Vila. Els dos fills vivents més notables de Sant Feliu de Guíxols, Josep López de Lerma López, antic vicepresident tercer del Congrés de Diputats a Madrid i jo mateix, membre de tres Reials Acadèmies, sa mare i món pare, els dos eren de la Vila. Ella nascuda al Carrer Colón i mon pare al carrer de Santa Marta. I és que la gent de la Vila té alguna cosa especial que la fa distingir positivament de qualsevol part que estiguen, per la seua noblesa de caràcter que mos fa dir les coses tal com les pensem i veem, procurant no ofendre a ningú. I per acabar, vull dir. Que en la nostra civilització mediterrània no hi ha festa si no hi ha menjar, beure, música i trons. Per això acudim a sopars com estos, que fan eixir converses agradables en llargues sobretaules i forta complicitat. Els dies de la nostra festa tenen sempre molt d’optimisme –a pesar de les crisis- perquè trenquen el ritme de la vida quotidiana que vivim tota la resta de l’any. Ens trobem amb gent coneguda a la fira, als actes lúdics, a la processó, al ball, o simplement pegant una volteta per les paraes, contemplant la bellesa de la nostra ermita en un moment de pausa i d’alegria. De manera que us desitje de tot cor, que gaudiu plenament de la Festa, que sempre és i a de ser oberta, integradora, fraternal, plural, plena de bon humor, mesclada amb poc de la burrera pròpia de la Vila. Els organitzadors han treballar perquè la programació dels actes siga veritablement atractiva, de manera que després tots poguem parlar-ne amb satisfacció i orgull de la festa i de la comissió de festes que l´ha preparada. I perquè diu el refrany castellà: “que de sabio, poeta i loco, todos tenemos un poco”, ja també sóc afeccionat a la poesia i n´ha fet una dedicada a l’Ermita, que pense no vos pareixerà mal. Diu així: A L´ERMITA DE SANT ANTONI (2010) Dalt la Vila hi ha plantada L’Ermita que tots vegem Per Sant Antoni emparada Que tots plegats molt volem. També sant Miquel l´ajuda Des de la cort celestial, Protegint els de l’ermita De tot dolor i tot mal. Eres ermita estimada De tots els teus habitants la joia la més preuada Dels teus fills, d’ara i d’abans. Que puguin dir debellides Les persones, xics i grans: Que ací dalt, els de l´ermita Ens volem com a germans. Ernesto Zaragoza (18-IX-2010) Visca Sant Miquel. Visca la festa. Visca l’Ermita. Visca la Vila!