El blog del Padre Ernesto

PRIMER ESTAR QUE FER Hi ha moments de la vida en que d’una manera o altra tots ens preguntem: què podem de fer? I ens fem aquesta pregunta, perquè sovint ens sembla que fins ara no hem fet res, que tots els esforços, temps i interès esmerçats en tot no han donat els fruits que volíem i esperàvem. El cas és que sempre pensem més en el fer que en el ser i l’estar. Per exemple, abans, els que pujaven a Montserrat per primera vegada preguntaven: quina mena de religiosos són els que habiten aquí? Ara en canvi es pregunten: què fan? Com si el que són i la seva manera coherent de viure segons la seva fe i vocació monàstica, no tingués cap importància. Semblantment pel que respecte a qualsevol professional, no ens importa la seva vida, sinó que faci bé la seva feina. Però sovint oblidem que la seva manera de ser, viure i pensar condiciona el seu actuar com a persona i com a professional. I és que la millor manera de fer, com el rector en la seva parròquia, és estar. La seva presència, accessibilitat, acolliment, etc. ja són una manera de fer. Perquè el llenguatge de l’amistat, l’escolta, la paraula i el consell, l’entén tothom, igualment que la seva presència, encara que aquesta no vagi acompanyada de la paraula. Ja que l’estar prop dels altres, sobre tot dels que pateixen, ens dignifica, ens fa importants i fins i tot cura les nostres ferides quotidianes. Perquè la millor manera de fer, és estar. A més de que si hom no està en el lloc no podrà fer-hi allà gran cosa. També la millor manera de ser casats és que els esposos visquin junts, i la de ser pares és estar amb contacte amb els seus fills, ni que pels altres siguin uns indesitjables, perquè per una pare i una mare els fills són sempre més amables que miserables. La presencia dels pares, dels esposos, és sempre beneficiosa, igualment que la dels religiosos o religioses, ja que són signes silenciosos, però eloqüents, de la presencia de Déu i del bé en mig del món. Per això cal primer ser i estar abans que fer. Ara que tampoc val no fer res, en una actitud de replegament en nosaltres mateixos i en les nostres coses. La fe ens crida a ser, viure i testimoniar la vida cristiana, ni que sigui silenciosament, com molts missioners en països àrabs, que no poden publicar ni predicar res de Jesús de Natzaret. Perquè l’estar és el millor –i sovint únic- camí pastoral per a testimoniar amb la vida el missatge evangèlic de Jesús. Es el que feu Déu. Que envià el seu fill al món, per a que el món cregués i se salvés. Però abans d’enviar-lo a predicar la Bona Nova, el va fer estar trenta anys a Natzaret, perquè el més important no és el fer, sinó el ser i l’estar, perquè si som i estem, el fer s’esdevindrà de manera natural i sense gran esforç.