RAUXA POLÍTICA

         Ja se sap que en temps d’eleccions abunda més la rauxa que el seny, des d’aquella dirigent d’un partit conservador, que no volia en el seu partit cap antiavortista, fins el Govern autonòmic d’Andalusia, que intentà expropiar la catedral-mesquita de Còrdova a fi de donar satisfacció els musulmans que la van bastir, callant però que van aterrar la catedral cristiana anterior, que hi havia al mateix lloc, i contra els cristians que la respectaren i que l’han conservat fins ara després d’alguns segles, amb el pretext de que no estava degudament enregistrada com a propietat de l’Església Catòlica. Altre dirigent d’un partit emergent va assegurar que si guanyava les eleccions expropiaria la Giralda de Sevilla i en trauria les campanes per a desvincular-la de l’Església Catòlica, i que acabaria amb les processons de setmana santa, perquè envaïen l’espai públic, com si les manifestacions de tota mena, carnaval, etc. no envaïssin també l’espai públic. Un altre partit d’esquerra, que de tant en surt amb la cançó enfadosa de que denunciarà els acords entre l’Estat Espanyol i la Santa Seu, diu suprimirà el finançament dels col·legis concertats i els suposats beneficis fiscals de l’església catòlica, que són els mateixos que tenen totes les organitzacions no governamentals sense ànim de lucre, com ara els partits polítics, les institucions docents i culturals, etc.

        I a més, la classe política que des de cert temps ençà té gran preocupació per acabar amb la violència en els camps de futbol, sancionarà el que insulti un altre amb males paraules o mofant-se de les aficions rivals, però no impedirà el renec contra                        els símbols religiosos catòlics, que si fossin els d’altres religions segur que serien punits per les lleis com atemptats contra els drets de les minories, com per raó de raça, sexe, etc. que aleshores farien mocions i plens extraordinaris en ajuntaments i manifestacions pel carrer. Però ningú diu res del continuat genocidi o holocaust planificat en països d’Àsia i d’Àfrica contra els cristians d’aquelles terres. Ningú alça la veu per aquestes massacres, ni governs, ni governats. Tots mut i a la gàbia. Ah, si fos només un periodista, baixaria cel i terra. I si es denuncien aquestes matances que sovint són perpetrades per terroristes de grups islàmics extremistes, aleshores es demana extremar la prudència, per no cultivar la islamofòbia...Per a què seguir? Estem en un món esquizofrènic. Per segons què, qui i com es posa al crit al cel i segons per a qui i per a què i per a on, es guarda el silenci més pregon, que al cap i la fi es senyal de covardia, hipocresia i manca de coherència, entre el que es pensa i el que es diu i sobre tot entre el que es diu i el que es fa.

LAS TRES RELIGIOSAS MÁRTIRES JONENSES (1936)

SOR ÁNGELES DE SAN JOSÉ

             Nació en Villajoyosa el 16 de enero de 1875 y fue bautizada el mismo día con los nombres de Francisca, Desamparados y Honorata, en la iglesia parroquial de Nuestra Señora de la Asunción. Sus padres fueron Francisco Lloret Galiana, natural de Villajoyosa y Carmen Martí Casanova, natural de Alcoy, los dos "maestros de primera enseñanza" .

      De alma naturalmente poética, estudió la lengua y literatura árabes, que afinaron su exquisito estilo imaginativo y estético, reflejado en sus escritos y versos y en su amor a la naturaleza. Se hizo religiosa de la Congregación de las Hermanas de la Doctrina Cristiana, en Carlet, donde profesó en 1905 con el nombre de Sor Ángeles de San José. Muy pronto fue elegida secretaria de la superiora general, en cuyo cargo se significó por su rectitud, talento y comprensión. Era devota del Sagrado Corazón de Jesús, amante del silencio y de la conversación instructiva, supo ganarse el corazón de sus religiosas y alumnas. Fue enviada a fundar el colegio de Benidorm y luego elegida superiora general de su Congregación. Durante la guerra civil, desde que el 26 de septiembre de 1936 fueron sacrificadas en Carlet dos hermanas de su Congregación, ella y sus compañeras se prepararon para el martirio, que sucedió el 20 de noviembre siguiente, cuando fueron fusiladas cerca del Picadero de Paterna, sin previo juicio, sólo por ser religiosas. El 1 de octubre de 1995 en Roma Su Santidad el Papa Juan Pablo II las elevó al honor de los altares. Villajoyosa, su patria, anticipándose en años a  esta efemérides, le dedicó una calle en el Pati Fosc y la Parroquia de la Asunción colocó su fotografía, junto a la pila donde fue bautizada.

SOR MARÍA DEL CARMEN ZARAGOZA ZARAGOZA

             Era hija de Sebastián  Zaragoza Jiménez y María del Carmen Zaragoza Requena. Nació en Villajoyosa el día 1 de junio de 1888 y fue bautizada el mismo día. Siguió a su padre, Ayudante de Marina, a Santoña,  San Vicente de la Barquera, donde hizo su primer comunión y fue confirmada (1895), y Algorta. Regresó a Villajoyosa con 15 años y aquí permaneció hasta que con su familia se trasladó a Barcelona, donde trabajó como costurera. Los domingos, además de llevar a misa a sus ocho hermanos menores, visitaba y atendía a enfermos, ancianos y huérfanos en diversos asilos y hospitales. Aconsejada por su director espiritual dominico, ingresó en el beaterio de Santa Catalina de Siena, de la calle Mallorca, de Barcelona, donde tomó el hábito el 6 de febrero de 1917, hizo sus votos temporales el 18 de febrero de 1918 y los perpetuos el 18 de junio de 1921.

      Siempre estuvo encargada del ropero de la comunidad y de la portería del colegio, donde resplandeció por su bondad, esmerada educación y extremada prudencia; y era tan cariñosa y servicial, que cuantos la trataban quedaban encantados de su simpatía y capacidad de comunicación. Tenía una bonita voz con la que alegraba las fiestas de la comunidad cantando tonadillas populares y villancicos, al son de la pandereta que tocaba admirablemente

SOR MARIA ROSA ADROVER MARTÍ

        

Antonia Adrover Martí, hija de los jonenses Vicente Adrover Zaragoza y Rita Martí, que aunque había nacido en San Roque (Cádiz) en 1888 y residido en Vilanova i la Geltrú y Tortosa, había regresado a ViIlajoyosa con ocho años de edad y quedado huérfana. En 1915, pasó a Barcelona con su tía materna, la madre de Sor María del Carmen Zaragoza, que la colocó en un taller de costura y luego en casa de los Condes de Güell. Siguió a su prima Sor María del Carmen Zaragoza en el beaterio de Santa Catalina de Barcelona, donde profesó temporalmente en 1922 y perpetuamente en 1925, con el nombre de María Rosa y donde ejerció los cargos de sacristana y maestra de la clase gratuita para niñas pobres, donde se mostró siempre cariñosa con sus alumnas y atenta con todos.

       Al estallar la guerra civil el 18 de julio de 1936 Sor María del Carmen y Sor María Rosa se refugiaron en la farmacia de Don Ricardo Martí, pero ante el anuncio de un registro decidieron salir a pasear por la calle, de donde ya no regresaron. Posiblemente tomaron el tren de Valencia sin el pase acreditativo y al ser descubiertas las hicieron bajar del tren y la noche del 7 al 8 de agosto fueron vilmente asesinadas en Vallirana, donde fueron enterradas y en el lugar de su martirio en 1956 se colocó una lápida conmemorativa y luego un mausoleo. En su honor sus hermanas dominicas fundaron en Vallirana una casa-colegio (1955). Se abrió el proceso de beatificación en 1958 y el 28 de octubre de 2007 fueron beatificadas en Roma. Por ello, son contadas entre las glorias de la Orden de Predicadores y con Sor Ángeles de San José entre las hijas ilustres de la ciudad de Villajoyosa, su patria, que se siente engrandecida y honrada con su martirio y santidad.

            HIMNO

 EN HONOR DE LAS BEATAS

 SOR ÁNGELES DE S. JOSÉ (Francisca Lloret Martí),

 SUPERIORA GENERAL DE LAS HH. DE LA DOCTRINA CRISTIANA,

 SOR MARÍA DEL CARMEN ZARAGOZA ZARAGOZA Y SOR MARÍA ROSA (Antonia) ADROVER MARTÍ, DOMINICAS DE SANTA CATALINA DE BARCELONA,

VÍRGENES Y MÁRTIRES,

QUE SE CANTAN EN LA IGLESIA PARROQUIAL DE

 NTRA. SRA. DE LA ASUNCIÓN DE VILLAJOYOSA, SU PATRIA.

A Sor Ángeles, Carmen   y   Rosa,

A las tres religiosas   loor.

Pues que dieron su vida por Cristo

Y ahora gozan triunfantes de Dios.

Desde el cielo bendicen su patria,

Que con fe, esperanza y amor,

(a sus  plantas  rendida y humilde,

Sólo espera su fiel protección) (bis).

         Oremos: Dios y Padre nuestro que manifiestas tu fuerza en nuestra debilidad; al celebrar con alegría el triunfo de las religiosas mártires Ángeles, Carmen y Rosa, te rogamos nos concedas la fortaleza necesaria para serte fieles en toda circunstancia. Por nuestro Señor Jesucristo. Amén.

Imp. Barnés de St.Feliu de Guíxols. 2007. Música y letra adaptadas por el Dr. Ernesto Zaragoza y Pascual, Pbro. C. de las RR. AA. de la Historia y de Bones Lletres.

ELS POLÍTICS PLOREN

              Abans la gent no plorava en públic, sinó era  per alguna mort o desgràcia. Ara la gent plora quan veu per televisió alguna cosa que l’emociona, com ara alguns que es retroben després molts anys. També ploren -és un dir- els polítics, sobre tot dels dos gran partits, perquè amb la pujada de Podemos veuen que el bipartidisme en el qual fins ara hem viscut se’n va a l’aigua, perquè els nous moviments volen acabar amb la classe dominant i perquè proposen mesures de sentit comú, que molts aplaudeixen i d’altres temen o consideren impossibles. Per això ara, tots els partits polítics busquen algun jove professor espavilat, i si pot ser pentinat amb cueta, per a presentar-lo com a candidat de la renovació que reclamen els ciutadans davant les tres eleccions que se’ns presenten enguany (2015). Però sovint els canvis de maquillatge no convencen, doncs els cassos de corrupció que hi ha en els partits, com ara els púnics, eres, gúrtels estan corcant la democràcia i desfent els propis partits. Cada dia les notícies ens forneixen de nous cassos de peixos grossos imputats, no sabem si perquè ara es roba més que abans o perquè ara se saben més aquestes coses, o perquè s’està acabant la tolerància de la gent amb els sistemes corruptes a tots nivells. Però els polítics cerquen estratègies per no perdre el “xollo” de dinars i sopars, fotos amb gent important, inauguracions, viatges per a promocionar el país i avantatges dineraris...tot dient, que a les seves llistes electorals no hi haurà imputats, perquè ara la gent reclama transparència. O sigui, que si no fos pel clamor popular, continuarien fent el que feien i vivim com vivien fins ara. De fet però sembla que es fa realitat el refrany de que “uns criden perquè roben i d’altres perquè no poden robar”, D’altres han hagut d’ingressar a la presó per no poder pagar la fiança, o gaudeixen de presó oberta per haver estat declarats “reinsertats”. No sabem si també plora el clan familiar del “molt honorable Pujol” i dos dels seus consellers imputats, com va plorar Cayo Lara al deixar el seu càrrec, Oriol Jonqueres per l’independentisme i Esperança Aguirre al renunciar a la presidència de la Comunitat de Madrid. No sabem quins seran els pròxims casos de corrupció, ni els noms dels corruptes i corruptors, però ben segur que hi ha més corrupció de la que coneixem i de manera transversal. Però si no hi ha transparència es complirà el que profetitzà Jesús que els passaria als vinyaters insolvents: “Se’ls prendrà la vinya i es donarà a d’altres que donin els fruits adients”(Mc 12, 9; Mt, 21, 41). I això és una advertència per tothom, i molt especialment per a la gent del món polític i econòmic, si la seva conducta no és més transparent que fins ara.

 VICARIOS DE VILLAJOYOSA (Siglos XVII-XX)

      En cierta ocasión, estando de vacaciones en La Vila Joiosa, el párroco D. Bernabé Hernández me dijo: “Ya que hiciste la lista de los párrocos de Villajoyosa –el que está en el cuadro de la sacristía de la parroquia de la Asunción-, tendrías que hacer también el catálogo de los coadjutores”. Y aunque era tarea más laboriosa, porque ha tenido muchos más vicarios que párrocos, me puse a rastrear en los libros sacramentales del voluminoso archivo parroquial, tras de lo cual puedo ofrecer hoy a los vileros amantes de la historia la lista de los vicarios que he hallado, que aunque no serán quizás todos los que hubo. Dsde la fundación del convento de San Agustín hasta 1769 fueron siempre frailes agustinos. Después la mayoría fueron seculares hasta hoy y algunos lo fueron simultáneamente. A partir de 1835 se les llama coadjutores hasta el nuevo derecho canónico de 1983 que vuelven a ser vicarios. He aquí la lista de sus nombres y años extremos en que se les halla en el cargo:

Fr. José García 1628-30. Fr. Roque Blanes 1628-36. Regente en 1636. Fr. Buenaventura Dasín 1630-33. Fr. Pedro González 1631ss. Fr. Antonio Zaragoza 1634ss. Fr. José Balaguer 1630. Fr. Miguel Vilaplana 1635-36. Regente en 1636. Fr. Jaime Ferrera 1635. Fr. Justiniano Baello 1636. Fr. Matías Churruca 1640. Fr. Juan Palau 1640-46. Fr. Gelasio Sival 1646ss. Fr. Nicolás Egidio Cecília 1646-47. Fr. Agustín Redó 1647-1674. Regente en 1649-50. Fr. Leonardo Castellbó 1653. Suplente. Fr.  Nicolás Castillo 1660, vicario y prior del convento. Fr. José Benavent 1669. Fr. Amadeo Pérez 1673-76. Fr.  Pedro Llorca 1674-1703. Fr. Máximo Martínez 1675ss. Fr. Fulgencio Coello 1675ss. Fr. José Mira 1680ss. Fr. Próspero Castelló 1680ss. Fr. Antonino Llorca 1682-1728. Don José Galiana 1701-03. Era secular y fue luego regente (1703-04). Fr. Tomás Verdú 1703-05.  Fr. José Dimas 1703ss. Fr. Antonio Sánches 1707ss. Fr. Miguel Morera 1707ss. Fr. Agustín Fuster 1712ss y provicario Fr. José Bernabeu 1714ss. Fr. Pedro Martínez 1729-1743, subprior del convento. En 1743 aparecen como provicarios Fr. Manuel Carbonell y Fr. Agustín Tonda. Fr. Juan Ferrer 1743-46. Este era franciscano. Fr. Agustín Solbes 1746-49. Fr. Tomás Baldó 1744-48. Fr. José Reig 1749 y 1756. Fr. Ignacio Sánz 1749-50. Fr. Tomás Rico 1751-54. Fr. Miguel Martí 1755-59, regente en 1759. Fr. José Castelló 1755-56. Fr. Nicolás de Jesús Belando 1756. Fr. José de la Cruz 1756. Fr. Manuel de Santa Teresa 1756. Fr. Agustín Mariano García 1757-62. Fr. José Llinares Llinares 1757ss. En 1752 aparecen como “assistentes” del párroco Fr. Nicolás Morant y Fr. Fulgencio Martí. Hasta aquí fueron todos agustinos menos José Galiana. D. Antonio Padilla 1769-1808, año en que murió.Dr. Juan Bautista Fort 1788-89. D. Gaspar Llinares 1789-91. D. Pedro Ignacio Lafora 1791-97. Dr. Pascual Orta 1798-99. En 1799 aparece como asistente Fr. Tomás Vila. D. Jerónimo Llorca 1799-1802. D. Juan Bta. Bolufer 1802-05. D. Pedro Martí 1805-30. D. Simón Mayor 1810-24. Entre 1816 y 1818 aparece como asistente del vicario el francisco Fr. Carlos Coro.

D. Pedro Lloret 1821-23. Fr. Tomás Llorca 1823-43, franciscano descalzo, natural de Villajoyosa. D. Juan Antonio Miquel 1823-30. Fr. Antonio Llinares 1832-34, franciscano descalzo, natural de Villajoyosa. D. José Nogueroles 1834-54. D. Rafael Villagrasa 1835-36. Se le llama coadjutor, como también a sus sucesores. D. Bartolomé Soler 1843-52. D. Jacinto Galiana 1852-73. Murió en abril de 1873. D. Vicente Mayor 1855-74. D. Deogracias Alonso 1874-86. D. Melchor Andreu 1873-85. D. Miquel Martí 1885-87. Era también beneficiado. D. Esteban Requena 1886-87. D. Cándido Abad 1887-88. D. Pedro S. Llorca 1887-93. D. Pedro Buforn Pérez 1888-95. D. Vicente Esquerdo 1891-1909. D. José Morales 1894-1916. D. Francisco Bernabeu 1895-99. D. Juan Pérez Buforn 1916-44. D. Pedro Rodríguez Pérez 1916-27. D. Antonio Llorca Llinares 1928-36. D. Basilio Martínez Domenech 1940-63. D. Emilio Gonzálbes Juan 1944-52. D. Antonio Bonillo Bosch 1946-47. D. Vicente Alfonso Bumbau 1952-54. D. José Bes Clavel 1954-56. D. Francisco Bolufer González 1956-93. D. José Lloret Urrios 1959-94. D. Rafael Almira Estañ 1962-64. D. Javier Pérez Rubio 1994-98. D. José Verdú Verdú 1998-99. D. José Martínez Sánchez 1999-2000. D. Domingo García Guillén 2000-03. D. Hugo Alfredo Andrich Ferrer 2003-06. D. Leandro Cárdenas Téllez (2010).

  

Ernesto Zaragoza Pascual

LA LLEI WERT Ja fa temps que es discuteix la reforma universitària del ministre Wert, especialment sobre la durada dels graus universitaris que poden quedar reduïts a tres anys i els màsters ampliables a dos. Sobre aquest tema hi ha contràries opinions, des dels que denuncien la seva inoportunitat, perquè no s’ha acabat d’implantar el pla d'estudis de Bolonya i per tant encara no se n’ha pogut fer-ne la seva valoració, fins a d’altres que tenen por de que es perdin els coneixements més globals o diuen que no es positiu que en unes universitats els graus siguin de quatre anys i en d’altres de tres. Però la reforma Wert dóna llibertat d’elecció a cada universitat, com a d’altres països europeus, que normalment el primer títol universitari s’assoleix en tres anys, igualment que a les universitats eclesiàstiques, a las quals per això no afecta la llei Wert. Val a dir que deixant a part les demagògies i les idiologies polítiques, sembla que en general el sistema serà més econòmic pels que volen acabar el grau i trobar un lloc de treball, perquè s’estalviaran el pagament d’un curs, però per als que optin pel postgrau els serà més car, tot i que el sistema (3+2) beneficiarà la qualitat de la seva formació professional. Amb tot, hi ha universitats que seguiran amb els quatre cursos de grau i d’altres n’acceptaran tres, perquè els semblen suficients per a una formació genèrica. En tot cas, aquesta reforma ajudarà a la millor convergència amb la resta de les universitats europees i a ampliar les possibilitats de completar la formació de postgrau amb màsters de dos cursos, com passa a la majoria de les Universitats dels països europeus, que ja compten amb aquesta flexibilització en la duració dels graus. El mal serà que hi haurà autonomies que no augmentaran la inversió en educació superior, ja que les entitats públiques ajuden més a finançar els graus, que no pas les especialitzacions. La qual cosa suposarà carregar sobre els estudiants i llurs famílies més costos, si no hi ha un sistema de beques que els ho compensi. Certament que la duració dels estudis és un tema de molta transcendència, i per això creiem que hi hauria d’haver un major consens entre les forces polítiques, s’hauria d’escoltar més els experts universitaris, elevar el nivell d’exigència dels professors, evitar la proliferació de Universitats amb pocs alumnes –tenim 50 universitats públiques i 32 de privades-, ajudar als estudiants amb capacitat contrastada però sense recursos, fer compatible per al professor la docència i la investigació, sotmetre les Universitats a una avaluació continua i donar-les els recursos necessaris. En fi, veurem d’ací uns anys si l’experiència donarà o no la raó a la reforma Wert. Perquè l’experiència és mare de la ciència.

TESORO LITÚRGICO DE VILLAJOYOSA EN EL SIGLO XVII. En el libro primero de visitas pastorales, que se guarda en el archivo parroquial de Ntra. Sra. de la Asunción de Villajoyosa se halla el primer inventario conocido sobre los utensilios, ropa y ornamentos litúrgicos que tenía la parroquia en 1620 (ff.335v-336v). Es el que transcribimos a continuación tal cual, cuyo título es: Inventario de la plata y ornamentos de la iglesia parroquial de la villa de Villajoyosa, hecho en la visita del año 1620. Primo un cofrecito de plata en el qual está reservado el Santísimo Sacramento en el altar mayor. Ittem, una custodia de plata con su veril. Ittem, una cruz grande de plata labrada. Ittem, un reliquiario de plata dorado para llevar la Veracruz. Ittem, un cáliz de plata con su patena, de lo propio. Ittem, otros dos cálices de plata con sus patenas, de lo propio. Ittem, dos vinajeras de plata. Ittem, dos lámparas de plata. Ittem, unas chrismeras de plata. Ittem, un terno de terciopelo blanco con los faldones de terciopelo colorado, con sus estolas y manípulos, guarnecido con fresos de oro, ya rasgado. Ittem, otro terno negro con sus estolas y manípulo guarnecido con fresos de oro, usado. Ittem, otro terno colorado con sus estolas y manípulos, ya muy usado. Ittem, otro terno de diferentes colores de tela morisca sin estolas ni manípulos. Ittem, una casulla morada sin estola ni manípulo con la çanefa colorada, guarnecida con fresos de oro. Ittem, dos casullas de yladillo azul y amarillo con sus estolas y manípulos. Ittem, una capa de damasco blanco con la capilla, y lo demás bordado de oro. Ittem, otra capa de chamelote de aguas negro, con guarnición colorada. Ittem, quatro camisas con dos cordones y quatro amitos. En la capilla de Nuestra Señora del Rosario. Primo una casulla de damasco blanco con estola y manípulo de lo propio, ya usada. Ittem. Una camisa con su amito y cordón. En el tercer libro de visitas pastorales de la misma parroquia – el segundo se perdió- se halla (ff. 146r-147v) otro inventario, que transcribimos a continuación: Inventario de la plata, ropa y ornamentos de la yglesia parroquial de la villa de Villajoyosa, del año 1699. Primeramente un viril nuevo de bronce y plata sobredorado, con piedras. Ittem, un globo de plata sobredorado. Ittem, tres cálizes nuevos de bronce y plata sobredorados. Ittem, una portapaz de plata. Ittem, un incensario de plata con su naveta y cadenillas de lo mismo. Ittem, un hissopo de plata. Ittem, una cruz de évano guarnecida de plata en la qual está el lignum cruzis. Ittem, una cruz para las processiones, de plata. Ittem, dos candeleros de bronce, grandes. Ittem, quatro candeleros de bronce, pequeños. Ittem, una capita de tafetán morado con su toballa de lo mismo guarnecida de plata para sacar el lignum cruzis. Ittem, dos tovallas de tafetán blancas, la una nueva y la otra viexa. Ittem, una capa de domasco morada, con guarnición amarilla. Ittem, otra capa blanca de domasco usada, con su sanefa de bondadura de oro. Ittem, otra capa de terciopelo colorada, con su sanefa. Ittem, un terno blanco de domasco, con su frontal blanco sin capa, con guarnición colorada y blanca. Ittem, un terno negro de terciopelo viexo, sin capa. Ittem, una capa negra de lamilla nueva, con guarnición amarilla. Ittem, dos dalmáticas de terciopelo colorado con sus sanefas de setí verde. Ittem, dos dalmáticas blancas, con sanefas amarillas de setín, sin manípulo ni estola. Ittem, una casulla colorada con sus sanefas verde de setín colorada. Ittem, otra casulla de domasco verde con guarnición de plata. Ittem, un frontal colorado de azamos verde, viexo. Ittem, otro frontal de domasco morado. Ittem, un paño para el púlpito de domasco negro. Ittem, una sanefa para una casulla. Ittem, dos banderillas de la semana santa. Ittem, un paño viexo que sirve para los misereres. Ittem, dos paños de terciopelo para poner al santo christo. Ittem, un palio de terciopelo carmesí. Ittem, otro palis de setín colorado. Ittem, una capita de terciopelo, que sirve para los comulgares. Ittem, un dosel de raso nuevo a flores con guarnición de plata. Ittem, dos missales nuevos y dos viexos. Ittem, una calderilla de cobre. Ittem, una casulla verde con guarnición de plata. Ittem, seis albas, las tres nuevas y las otras tres viexas. Ittem, tres síngulos de veta de iladillo y otros tres de hilo. Ittem, una alba de cambray. Ittem, tres albas nuevas. Ittem, tres tovallas de altar viexas y otras tres nuevas. Ittem, una casulla de domasco blanco usada, con guarnición de oro. Ittem, dos casullas de domasco, blancas. Ittem, una casulla de domasco, a flores. Ittem, otra casulla de domasco, morada. Ittem, otra casulla de domasco, negra. Ittem, dos crismeras de plata, en donde están los santos óleos, crisma y sacramentos. Ittem, otra crismera de plata adonde está el santo óleo de los enfermos. Ittem, una pechina o concha de plata para bautizar. Ittem, un manual viexo. Ittem, un libro de conjuros que dio fray Pedro Lorca. Ittem, un frontal de domasco blanco nuevo, con guarnición de oro. Ittem, un frontal de tabi verde, con guarnición de oro. Ittem, cinco corporales viexos. Ittem, dos corporales nuevos. Ittem, dio el doctor Joseph Lorca una alba, un síngulo, un amito y unos corporales con su bolsa. Ittem, tres sillas grandes nuevas de vaqueta. Comparando el primer inventario con el segundo vemos que en el espacio de 80 años se habían perdido algunos objetos de plata, como el sagrario, las dos lámparas y el relicario de la Veracruz, pero se habían adquirido algunos objetos de nuevos también de plata y ampliado y renovado el ajuar de ornamentos litúrgicos. Sirva el presente escrito para dar a conocerlos y aun para identificar los pocos que quedan del siglo XVII.

I DÉU EN EL RECORD Davant dels brots d’islamofòbia sorgits ran dels assassinats dels membres de la redacció de la revista Charli Hebdo, arreu d’Europa hi ha hagut un debat, especialment a França sobre la llibertat d’expressió i la seguretat ciutadana. Però justament el mateix dia del atemptat, Michel Houellebecq, el novel•lista més llegit de l’última dècada presentava la seva novel•la Soumission, de la qual ja ha venut més de 200.000 exemplars, on presenta un escenari de futur de l’any 2022 com un món sense arrelaments, ni valors morals, ni atributs ètics, en el qual es mou el seu protagonista, professor d’Universitat, que es fa musulmà i d’un partit polític islàmic, que guanya les eleccions i és elegit president de la República Francesa. Aquesta projecció de futur ha irritat molts francesos, que acusen aquesta novel•la d’incitar a l’odi contra els musulmans, perquè l’autor imagina les dones obligades posar-se túniques sobre els seus vestits occidentals i que empeses per les advertències públiques abandonen el mercat laboral, i en conseqüència, baixa el nombre d’aturats, desapareix la violència urbana i les universitats es tornen islàmiques. I quan li pregunten per què escrigué aquesta novel•la diu que perquè el seu ateisme començava a ser insostenible. I que darrera la polèmica i el debat davant l’escenari públic descrit en la seva novel•la, hi ha la lectura de que “existeix realment la necessitat de Déu, i que el retorn a la religió no és un simple eslògan sinó una realitat clarament ascendent”. Fins hi tot pensa, que s’inventarà una religió nova i futurista a partir de l’abominació de tot el que es considera sagrat. També diu que després de llegir l’Alcorà descobrí que era millor del que es pensava i que els jihadistes són mals musulmans, perquè la guerra santa d’agressió en principi no hi és autoritzada, però sí la predicació i el proselitisme. I diu encara, que “l’home cerca en la submissió a la religió la seguretat que la llibertat li nega”. Parla també de l’apropament a la fe, del gran paper que la religió està cridada a jugar en un escenari on el retorn al credo o la conversió serà quelcom significatiu. Però també diu que la gent no es converteix per raons socials, sinó per raons més profundes, tot denunciant que “el catolicisme certament ha estat mes o menys marginat a França. I que el ser humà sent la necessitat de creure en Déu”, a pesar de tots els laïcismes ideològics excloents, que són els que insensiblement van creant el camp de cultiu dels fonamentalismes més ferotges. I nosaltres ens preguntem: aquest escenari que presenta l’autor a Soumission és només pura imaginació o visió de futur? El temps serà qui –com sempre- donarà la raó al seu autor, o no

LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ L’islam està condicionat per les diferents situacions polítiques, els enfrontaments entre sunnites i xiïtes, la no acceptació dels drets humans i les relacions entre fe i política i entre raó científica i raó religiosa. I com que Europa camina cap a un silenci social de Déu i a l’exclusió pública de la fe, mai no podrà viure en pau amb l’islam, perquè aquest és profundament religiós. A més, Europa ha d’evitar identificar increença amb modernitat, i l’islam la violència com a resposta vàlida. Per això, tant l’increença com el fonamentalisme són dos termes mortals. Europa, que oculta els seus orígens cristians i ha fracassat en el camí de la multiculturalitat, no té capacitat per a dialogar amb el islam, a qui no respecta i a més humilia, tot i que aquest, en algunes coses, com ara en l’oració i en la consciència de pertànyer a una gran comunitat de fe, ens pot donar lliçons. Però els musulmans han d’acceptar la universalitat dels drets humans i reconèixer als ciutadans de Europa en els seus països, la mateixa llibertat que els concedeixen aquí per a practicar la religió i bastir llocs de culte. El dret de les Nacions Unides permet legalment blasfemar o caricaturitzar qualsevol religió, però això mai no serà moralment acceptable, sobre tot perquè es pot convertir en una incitació a l'odi per part dels afectats, molestos perquè els han tocat el mes sagrat de la seva fe. I si aquests s’hi tornen, el qui ofengui haurà de recordar aquell refrany castellà que diu: Donde las dan las toman i callar es bueno. Perquè els joves musulmans europeus, que sovint no se senten ni d’aquí de d’Orient, davant la pèrdua de la pròpia identitat i la manca del treball cultural efectiu d’integració en les societats europees d’acolliment, només els queda cercar una identitat substitutiva, que sovint és violenta. Certament que la llibertat d’expressió és un dels valors de la nostra democràcia, però emparar sota el seu mantell insults i desqualificacions això és una altra cosa. I el més curiós del cas és, que està prohibit fer mofa del color, de la raça, etc..i penats els insults racistes als estadis, el comportaments homòfons, la negació de l’holocaust...però no riure’s de les legítimes creences de milions de persones. I és que l’orgull intel•lectual del nostre primer món ens encega. Per això, en el dilema entre llibertat i seguretat, s’haurà de cedir una mica de cada cosa, perquè no canviar res, no arranja absolutament res. Hem d’anar cap a l’educació en valors comuns, si volem integrar en la nostra societat europea els immigrants de conviccions religioses molt arrelades, i no ens en sortirem, si la laïcitat es presenta com enemiga de qualsevol religió.

CREIXEMENT HUMÀ Vivim en una societat consumista, en la qual treballem per a guanyar diners i així poder comprar, i quan ens quedem sense diners ens endeutem per a poder seguir comprant més. Això és el que interessa avui dia i no pas desenvolupar totes les capacitats de la persona. El creixement humà es limita a tenir cura d’aquelles capacitats que permeten treballar i guanyar molt, i si és possible ràpidament i sense gaire esforç ni escrúpols si mirem la corrupció existent sobre tot en la política i en la economia. I aquesta actitud esvaeix tota mena d‘ideal de gratuïtat, de creure que Déu és el pare de tots i per tant tots som germans i hem de ser solidaris. Es la cultura del individualisme a ultrança, en el qual el valor suprem és el diner. Només ens interessa l’ara i aquí, perquè tot acaba en aquest món i per això hem de procurar gaudir el màxim possible, peti qui peti. Però l’individualisme empobreix la persona, perquè essent aquesta composta de matèria i d’esperit, només mira de satisfer les seves necessitats materials –fins i tot la propaganda apel•la als instints més animals del ser humà, com el menjar i el sexe-, oblidant del tot les necessitats espirituals. Gastem i dejunem molt per a conservar la salut del cos, però no fem quasi res per a la salut de l’ànima. I aquest individualisme fa que els rics siguin cada dia més rics i els pobres més pobres, perquè l’enriquiment d’un país és mesura desgraciadament pel PIB i no per la humanització, ni la fraternitat universal. A més, no hi ha cap veritat, ni bé, ni lleis absolutes sinó segons convingui al moment i al interès d’institucions i persones concretes, i així, el que avui és delicte, demà pot ser reconegut com un dret. I el que pot ser veritat i un bé per a mi, potser que sigui una mentida o un mal per a un altre, com la droga, que per a uns és dolenta i per a d’altres bona. Molta gent pensa: No hi ha Déu, ni consciencia, la meva norma de conducta és el que jo vull i el que jo vull res ni ningú no ho pot prohibir. Però la persona, sense els altres, sense Déu, sense les lleis que regeixen el món y la convivència, s’empobreix i destrueix, perquè la llibertat ben entesa no està en fer el que hom vol, sinó en poder elegir el que ajuda la persona. I en virtut d’aquesta llei de llibertat, no es pensa en els altres, es trenca el compromís matrimonial, sense mirar les conseqüències sobre els altres, la paraula donada ni la signatura no valen res, etc. I el llibertinatge ens allunya dels camí de la construcció de les nostres vides, quan elegim altres camins, com el robatori, l’assassinat, la droga, l’eutanàsia, la injustícia, la bruixeria, les cartes del tarot...Perquè si no arribem a ser el que hem de ser, de res ens serveix el viure.