VIVER DE POLÍTICS

          Val a dir que les escoles catòliques dirigides per religiosos y religioses, així com els seminaris diocesans espanyols han estat un viver de polítics de la nostra democràcia, ja que han format força generacions de persones del nostre país. Alguns dels que han anat a escoles religioses o estudiat en seminaris no se’n amaguen i en parlen sovint agraïts, però d’altres ho callen expressament, no fos cas que els encasellessin en alguna categoria de persones no desitjada. De fet però, molts dels ministres que hem tingut han estat educats en col·legis religiosos. No conec tots els casos, que certament que són molt nombrosos. Ara em venen a la memòria l’expresident Zapatero que va ser alumne del col·legi de les Discípulas de Jesús, de la ciutat de León, el mateix col·legi on es formà també l’actual president del Govern, Mariano Rajoy, que després estudià amb el jesuïtes. El nou ministre de Foment, Íñigo de la Serna, és alumne del col·legi dels agustins de Santander; María Dolores de Cospedal, l’actual ministressa de Defensa, estudià a Albacete amb les Dominiques de l’Anunciata, el flamant ministre d’Energia, Turisme i Agenda, Álvaro Nadal Belda, igual que el seu germà Albert, exsecretari d’Energia, es formaren al col·legi dels Germans Menessians de Madrid, i el ministre d’Economia, Luis de Guindos, fou alumne dels Pares Marianistes del seu col·legi del Pilar de Madrid, el ministre de Justícia Rafael Català fou alumen del col·legi de San Viator de Madrid i la ministressa d’Agricultura, Isabel García Tejerina, estudià al col·legi de l’Ensenyança de Valladolid, regentat per les religioses de la Companyia de María, etc. I si mirem els consellers de Catalunya, passa el mateix, encara que quasi tots ho amaguen en les seves biografies oficials, començant pel President de la Generalitat, Carles Puigdemont, que estudià al col·legi diocesà del Collell, Meritxell Ruiz, consellera d’Ensenyament, que és exalumna del col·legi de l’Opus Dei de La Canonja, el conseller Santi Vila va estudiar a l’escola de La Salle de Figueres. Antics alumnes destacats dels jesuïtes de Sarrià foren l’exalcalde Xavier Trias; Alberto Fernández Díaz; el síndic Rafael Ribó; Juanjo Puigcorbé; dels escolapis del col·legi de San Antón de Barcelona, en sortiren els polítics Federico Gallo Lacárcel; Antonio Gutiérrez Díaz; l’exministre Enrique García-Ramal Cellalbo, i d’altres polítics antics i moderns, molts d’ells vinculats a escoles i institucions cristianes, de les quals en reberen la seva primera formació, sense parlar dels polítics locals i comarcals dels anys 70 fins ara. Per això, val la pena recordar el que ha fet l’Església Catòlica, a través dels seus col·legis, per a la cultura dels polítics de casa nostra, per tal de reconeix-ho i agraïr-ho.

 

 

                    

 

El MISTERI DE L’HOMOSEXUALITAT

 

                Com es sabut, l’homosexualitat no es manifesta només en la libido, sinó també en la percepció sensible de la manera de ser davant d’un mateix i davant de l’altre, i de les persones del mateix sexe i diferent sexe. Per a Freud l’homosexualitat és un fenomen complex, depenent també de la seva modalitat, perquè hi ha homosexuals absoluts, els hermafrodites i els ocasionals, degut a la seva situació propícia, com els que van a la guerra o estan a la presó on l’absència de dones és pregona. Freud deia que hi havia una homosexualitat congènita i una altra adquirida. Però la sexualitat, com diu el professor Ignasi Fuster: “té un caràcter de do i de misteri, i com a tal és indisponible”. Per això no és cert, com diuen ara, que l’homosexualitat és una opció personal. No es tracta de cap opció, sinó que hom ha nascut així, sense culpa ni mèrit certament, i s’accepta tal com és o no, i si vol i pot canvia de sexe. Ara que si només es considera com una situació donada per la naturalesa, els defensors de la llei natural, l’haurien de valorar com a positiva, per no anar contra la disposició del Creador, que en termes bíblics del Gènesi, tot ho ha fet bé. El professor Ulrich diu que l’arrel de l’homosexualisme és un hermafroditisme psíquic, és a dir, l’home que se sent dona busca l’home, i la dona que se sent home busca la dona. Però hi ha homosexuals psíquicament ben virils i lesbianes manifestament femenines. Per això, l’homosexualitat seria una positiva i intensa autovaloració del propi subjecte, que  projectaria sobre les persones del mateix sexe, la qual cosa faria minvar l’atracció per al sexe oposat. Per tant, l’homosexualitat seria una forma de relació significativament intensa cap al mateix sexe. Ara que tots tenim una part masculina i altra femenina, per això l’homosexualitat comprèn de manera privilegiada el sexe femení, perquè capta el seu aspecte masculí. I el lesbianisme entén molt bé el sexe masculí, perquè capta la seva manifestació femenina. De fet, la persona homosexual i la lesbiana tenen una gran sensibilitat envers el misteri de la pròpia sexualitat i la de l’altre sexe.  A més, cal tenir en compte també, que la sexualitat, en el seu aspecte biològic, psicològic i racional, és una dimensió marcada per una certa indefinició. Per tant, sembla que hi ha un factor genètic condicionant de la tendència, que influeix en la sensibilitat i en la racionalitat, i un factor sociocultural, que fixa la tendència. Però fins avui no hi ha una explicació satisfactòria de la gènesis de la inversió sexual, i per això aquesta és una qüestió tant debatuda. Ara que ningú mai no podrà ser justament jutjat ni punit pel que és, ni pel que sent o pel que pensa, però sí pel que fa, diu o escriu.

 

INCOHERÈNCIA

 

           Cada dia que passa, veiem que en el nostre món hi ha molta incoherència i contradicció, com és dir la de dir una cosa i fer-ne la seva contrària. Per exemple, si hom es declara vegetarià, no pot menjar-se cada dos per tres un entrecot de vedella, perquè ningú no creuria que és vegetarià. Hi ha gent important, inclús d’aquella que abans em dèiem “de comunió diària” -que era com una mena de garantía d’honradesa i profunds sentiments religiosos-, que no l‘importa que a la frontera amb el Marroc hi hagi unes barreres plenes de concertines per evitar l’entrada de les persones desesperades que fugen dels seus països a causa de la guerra o de la misèria, al·legant que el mal que poden fer és lleu, però segur que no deixaria que hi passessin els seus fills o nets, ni les persones que estima. Ni tampoc estaria tranquil si les veiés anar en barques neumàtiques repletes de gent i amb moltes probabilitats d’enfonsar-se. No es pot ser cristià i alhora afirmar que no es pot deixar que vinguin persones que fugen de la guerra. Sinó, seriem com el vegetarià, que menja carn. Es a dir d’una incoherència i contradicció flagrants, entre el que es diu i el que es fa. I tots sabem, que quan els fets desmenteixen els paraules, aquestes es tornen increïbles.

        Tot plegat, sembla que han desaparegut els valors europeus i humanitaris, dels quals tanta gala en fèiem abans, doncs es violen els drets humans i els tractats internacionals en matèria d’asil polític. Europa encarrega a Turquia perquè, a canvi de diners i de facilitats per a poder entrar a formar part de l’Unió Europea, no deixi entrar els refugiats i immigrants a Europa, els quals viuen en camps de refugiats sense casa ni sense les més elementals mesures d’higiene, sanitat i cultura, mentre que els nostres dirigents dormen en hotels de cinc estrelles. Menys mal que al costat dels refugiats hi ha molts voluntaris que els ajuden tant com poden. Ara que les històries personals de patiment que han vist o els han contat, algun dia ens avergonyiran, com ens avergonyeixen els crims del nazisme, salvades les distàncies. Tenim por a perdre la nostra comoditat i el nostre estat de benestar, ja molt esquerdat. Però la nostra fe cristiana proclama el manament de l’amor, que no és només un sentiment, sinó que comporta una determinada conducta. Sinó entraríem en la “globalització de la indiferència” que denuncià al Papa a Lesbos. Perquè els cristians no podem restar indiferents a tant dolor, i per això hem de lluitar contra la indiferència i les mesures burocràtiques que impedeixen l’acolliment dels immigrants. Hem d’obrir els ulls a tots els sofriments humans i desempallegar-nos de la insensibilitat que ens fa menys humans, menys germans i menys cristians.

           

DOCUMENTACIÓN DE VILAJOIOSA (Siglo XIV)

          En mi última visita al Archivo Histórico Nacional, de Madrid, encontré, entre los papeles de la Orden Militar de Santiago, a la que perteneció Villajoyosa, los documentos siguientes: 1. Una carta del rey Jaime I al intendente del Reino de Valencia para que activara el pleito que había entre Artal de Huerta, comendador de Montalbán, con Manuel de Entenza, que no quería pagarle 2.000 dineros? de la renta de Villajoyosa, Villajoyosa, 12 de marzo de 1321 (Copia del siglo XVIII), (AHN, OM, Carp. 207, núm. 78). 2. Se trata de un documento fechado en Montalbán el 28 de noviembre de 1327, por el cual el rey Alfonso IV de Aragón concede a los vasallos de Vidal de Villanueva, comendador mayor de Montalbán, de los lugares de Orcheta y Villajoyosa para que puedan comerciar libremente en los puertos y playas y costa marítima durante la vida del dicho comendador (AHN, OM, Carp. 246, núm. 5). 3. Es un privilegio de Alfonso IV de Aragón, dado en Montalbán en la misma fecha que el anterior (28-11-1327), por el cual concede la jurisdicción omnímoda, criminal y mero mixto imperio a Vidal de Villanueva durante la vida de éste, sobre los lugares de Orcheta y Villajoyosa, que pertenecían a la Orden de Santiago. (AHN, OM, Carp. 246, núm. 6). 4. Otro documento del mismo monarca, dado en Lérida el 6 de setiembre de 1333, en el cual asegura que no ha revocado la jurisdicción civil y criminal de Orcheta y Villajoyosa, que dio a Vidal de Villanueva (AHN, OM, Carp. 246, núm. 7) (Estos tres últimos documentos no son originales, sino copias autorizadas de ellos hechas en Barcelona en 1758). 5. Hay otro documento que describe la encomienda de Orcheta, hecho por su administrador Luis Ferrer y Cardona y fechado en Orcheta el 28 de mayo de 1631 (AHN, OM, Carp. 246, núm. 8). 6. Sigue otro documento que contiene la descripción de la encomienda de Orcheta hecha ahora por el comendador Jerónimo Ferrer Milán en 1633 (AHN, OM, Carp. 246, núm. 9), de cuyo documento haya también una copia autorizada hecha en 1753. (AHN, OM, Carp. 246, núm. 10). 7. Finalmente, otro documento, sobre pergamino, que refiere la sentencia dada por Roma en el pleito litigado por el arzobispo de Valencia contra el Comendador Mayor de Montalbán, a causa de los diezmos de Museros, Villajoyosa, Orcheta, Drapia, Aña y Enguera, de la cual apeló el comendador en 1366 (AHN, OM, Carp. 207, núm. 113).

 

ACCIÓ SOCIAL DE L’ESGLÉSIA

 A CATALUNYA

 

          Segons un estudi fet per la Universitat Rovira i Virgili, la Fundació Pere Tarrés de la Universitat Ramon Llull, i el Campus Docent de l’Orde de Sant Joan de Déu, a Catalunya hi ha un gran nombre d’entitats vinculades a l’Església Catòlica, que fan diverses accions socials en favor de persones i col·lectius vulnerables, i es van especialitzant cada dia més per a obtenir major eficàcia en la seva acció social. Les característiques comunes de totes aquestes entitats catòliques són: que tenen un gran compromís de voluntariat i poca dependència de les administracions públiques en el seu finançament. El seu camp més comú sol ser el de proximitat; treballen en xarxa amb altres entitats, encara que no siguin catòliques, tenen un alt grau d’autonomia funcional i diferents maneres de connexió amb les institucions públiques, capten ràpidament les noves necessitats de la gent abans que ningú i van passant d’un model assistencial a un model integral de prestació de serveis, sovint ocupant les obres que deixen algunes congregacions i formen una xarxa de solidaritat territorial, que ajuda a la cohesió social. La seva fita final és la transformació de la societat, no la mera activitat assistencial, que tampoc s’ha d’infravalorar, i supleixen la manca de polítiques familiars. A elles hi acudeix gent del país i també població immigrada. Moltes de les llars que atenen, són en un 40% de persones soles, que han perdut la xarxa familiar o social que les sostenia. El nombre de persones ateses mensualment és d’un promig de 208 persones, del 92% de les quals se’n fa després el seguiment. Les persones ateses enguany han estat 426.976, entre els sense llar, aturats, malalts mentals, reclusos i exreclusos, discapacitats, drogodependents, malalts i ancians. De manera que aquestes entitats acompleixen un important paper d’emergència per a determinats sectors de la població en situacions de màxima precarietat i vulnerabilitat. A més, totes aquestes entitats compten amb voluntariat per a realitzar les seves activitats –el 2014 eren 18.850 voluntaris, tres quartes parts dels qual són dones, i el valor econòmic de la feina feta pel voluntariat puja a 90.796.680 euros anuals. Hi ha també personal contractat (3.297) que són majoritàriament tècnics. Per tant, la composició de la feina és fortament altruista i el seu sistema de finançament són les donacions voluntàries de particulars i d’entitats (19,60%), que el 2014 pujà a 168.062.866 euros, i el 61% de subvencions públiques,  que repartits entres les persones ateses toquen a 393,7 euros per persona. Per tant, l’acció social de l’Església Catòlica a Catalunya és molt important i cal valorar-la com a tal, si volem ser justos i agraïts.

TEMPS DIFÍCILS

 

           Alguns dels nous partits polítics respiren indiferència o animadversió envers la religió, puix han manifestat una decidida voluntat de desterrar de l’àmbit públic qualsevol nom o senyal religiosa, sense que els importi massa el seu valor artístic o històric, al·legant una suposada neutralitat, que per cert només s’aplica a l’Església Catòlica, anant contra el seu ensenyament concertat i l’assignatura de religió, que si se suprimeix acreixerà l’actual  “ignorància general bàsica en matèria de religió”. Penso en aquell infant, que els primers dies de catequesi em va preguntar: Mossèn: Déu existeix? Sí, li vaig respondre. I em contestà indignat: Doncs com és que a casa no me n’han parlat mai? I jo: Doncs encara que no te n’hagin parlat mai, Déu existeix, si més no per als creients. I és, que hi ha dues maneres de mesurar. Com en els casos de pederàstia d’eclesiàstics, que es demanen responsabilitats –amb tota la raó- als seus superiors, oblidant però que la jerarquia catòlica aplicava els mateixos criteris i mètodes dels inspectors de l’ensenyament públic, que quan es trobaven amb un cas de pederàstia canviaven el mestre d’escola i si reincidia el jubilaven. Però no sé que s’hagi demandat responsabilitats a cap inspector d’aleshores per actuar de semblant manera.

        També en les festes religioses dels pobles molts dels nostres representats a qui hem votat no ens volen representar, dient que les seves polítiques són radicalment oposades als plantejaments cristians, alhora que subvencionen tot tipus d’activitats culturals o festives de contingut contrari als valors cristians, sota la capa de llibertat d’expressió. Tenen a gala no entrar en els temples, declinen les invitacions per anar a processons i cerimònies, com si només fossin representats dels no creients. Però un alcalde ho ha de ser de tots els seus veïns, perquè el joc de la política es fonamenta en el respecte i tolerància envers els que no pensen com nosaltres. Per tant, haurien d’anar a les manifestacions ciutadanes de qualsevol religió, independentment de si hi creu o no, perquè no hi van a títol individual, sinó en representació del poble. A més, sota el mantell del laïcisme manifesten una creixent hostilitat cap a les creences, com el passat Nadal a França on es van prohibir fer pessebres dins els Ajuntaments. I en canvi, com que no tenen prou imaginació per inventar cerimònies pròpies, imiten les de l’Església, fent “batejos”, “primeres comunions” i funerals civils... Per tant s’apropen temps gens fàcils per als creients, als quals sempre ens quedarà donar testimoni de la nostra fe amb la vida i la llibertat de poder dir que som catòlics, sense vantar-nos de ser-ho ni tampoc d’avergonyir-nos.

LA CORRUPCIÓ DOMINA

 

                   La corrupció es va estenent com una pesta en totes les societats i formes de govern d’arreu. Ella ha desprestigiat les classes dirigents polítiques, perquè entre elles i  en l’exercici de les seves funcions es troba el major nombre de casos de corrupció. La qual cosa porta a un estat permanent de sospita i posa en perill la democràcia com a forma de govern, i a les institucions que sosté. Perquè no es tracta de cassos aïllats. La corrupció afecta tot l’ordre social. La paraula co-rrupció ve de co-rompre, vol dir en companyia d’altres i tendeix a estendre’s generant més complicitats, mentre que una acció solitària no exigeix còmplices. Però una vegada acceptades les diverses pràctiques corruptes, als participants els és molt difícil sortir d’aquest cercle, naturalment farcit d’enganys i de mentides, ja que la falsedat i la hipocresia van juntes en la corrupció. Per això el corrupte és un ser atrapat. No pot tornar enrere del que a fet i ha de seguir endavant pel mateix camí. Per això si roba no en té mai prou, i fàcilment cau en la violència, sobre tot contra les persones que podrien descobrir-lo, perquè són coneixedores dels seus tripijocs, tant per cents, “mossegades” o tràfic d’influències.

              Ara que no és el mateix ser pecador que corrupte. Perquè el pecador reconeix la seva negativa situació moral, la lamenta i intenta modificar-la. El Papa Francesc ho ha deixat molt clar: “El corrupte es el que peca, però no se’n penedeix, i fingeix ser bon cristià. Desgraciadament abunden els exemples de com entre alguns dictadors americans, que no respectaven els drets humans, però anaven tranquil·lament a missa i a combregar. I alguns empresaris d’arreu, que paguen malament els seus obrers, però després són generosos en obres de caritat, que els són públicament agraïdes. Però com diu un refrany americà: “Cuando la limosna es grande, hasta el santo desconfía”.

            I el pitjor de tot és que la qui rep és sempre l’Església, per tenir amistat i acceptar almoines de diners no prou néts. “No es fàcil al corrupte, diu el Papa, sortir d’aquesta condició per a realitzar una reflexió interior. Generalment el Senyor el salva a través de grans proves de la vida, situacions que ell no pot evitar”. Però mai no hem d’admetre la corrupció per petita que sigui, perquè sempre ss comença per poc.  De fet el pecat està primer en l’actitud, i després en el fet, per exemple de no complir els nostres deures fiscals i tributaris, encara que ens costi. Perquè hem de ser coherents en la nostra vida, entre el que creiem i el que diem, i sobre tot entre el que parlem i el que fem. Perquè tots sabem, que quan els fets desmenteixen les paraules, aquestes es tornen  increïbles.

RELECTURA CRÍTICA DE LA FE

 

            Hi ha qui es pregunta: És possible encara seguir creient en el que explica el cristianisme?  Sí, respon el jesuïta francès Joseph Moingt, en el seu llibre: Creer en el Dios que viene (Bilbao 2015). Però per això s’ha de pagar un gran preu, que és el de passar de la creença a la fe crítica de sí mateixa i formulada amb categories de la nostra cultura, perquè les formulacions clàssiques, per molt repetides que hagin estat, avui ja no diuen quasi res a molta gent.

            L’espècie humana al llarg de la seva història ha anat sempre a la recerca d’un Absolut. Algunes teories pluralistes, -qualificades pel papa Benet XVI de no acceptables-  afirmen que les diverses religions, cadascuna a la seva manera, serien diferents camins de salvació, perquè han portat els millors i més grans desigs de la humanitat cap a quelcom incomparablement més gran que ella mateixa, que és Déu. Per això es pot parlar, en aquesta línea del pluralisme religiós, d’un Déu difós arreu. I aquesta recerca de la humanitat  ha estat resposta de manera graciosa i benèfica amb el moviment de Déu cap al ser humà, la qual cosa ha fet possible el trobament d’ambdós protagonistes d’aquesta mútua recerca (Déu i l’home), que han recorregut el seu camí, cadascun a la seva manera, fins a trobar-se. Doncs  l’expectativa de salvació que nia en el cor humà, ha estat corresposta per part de Déu amb la seva revelació salvífica, primer mitjançant els profetes i la Llei de Moisès i finalment per Jesús i el seu Esperit que arriben fins a nosaltres. I així, des de la revelació del missatge de la fe eclesial, s’ha d’emprendre la lectura de Jesús des del punt de vista de la raó històrica, revisant la presentació de Jesús que en fan els evangelis canònics, per arribar a la relectura de la revelació de Crist des del punt de vista d’una fe crítica. Perquè si el cristianisme vol ser plausiblement acceptat haurà de repensar els seus fonaments en clau de cultura crítica, començant pel concepte de la preexistència de Crist, perquè la doctrina cristiana s’ha anat bastint en torn de la revelació de Crist. Per tant, a partir de la Sagrada Escriptura, la Tradició i el dogma, que des de l’amor implica a la Trinitat Divina, tant en sentit estàtic com en sentit dinàmic, s’ha de fer una nova presentació de l’Encarnació i Redempció de Crist. Només així, les antigues paraules cristianes podran oferir avui com ahir, sentit, salvació i plenitud a la nostra vida, que està constantment en recerca del Absolut, perquè en paraules de sant Agustí: Senyor, el nostre cor sempre resta insatisfet, fins que no descansi en Vós. Es tracta doncs de presentar de forma nova la inesgotable riquesa de Crist, de la qual en parla sant Pau a la seva carta als cristians de Roma (Rm 11,33).

EL FET ESPIRITUAL

 

              Ja fa moltes dècades que el fet espiritual i religiós es va revalorant a conseqüència del pluralisme social i cultural i de la globalitat en la que vivim. Però el fet religiós s’ha de purificar de les deformacions que l’enlletgeixen, perquè és una de les dimensions transcendents del seu humà, com ho són també l’ètica i l’estètica i d’altres. Totes aquestes dimensions, situades més enllà de les necessitats biològiques, estan tan arrelades en el ser humà, que de fet resulten impossibles de desarrelar per molts esforços que s’hi posin, com s’ha vist els antics països comunistes oficialment ateus i perseguidors dels creients, que quan els seus habitants han recuperat la seva llibertat de poder escollir per ells mateixos, la religió ha brotat amb força imparable.

          I és que l’espiritualitat és una configuració de l’esperit que permet interpretar el nostre món interior en un marc que doni sentit a la vida. I per això es cerquen camins diversos, de les diferents escoles d’espiritualitat i religions orientals i occidentals, com ara el de la meditació profunda, que ens porten a fer-nos de les preguntes fonamentals que un dia o altre es fa tot ser humà i donar-li respostes convincents. Com ara: Qui sóc? D’on vinc? Quin sentit té la meva vida? Què hi ha després de la mort? Amb tot, cal fer un discerniment serè entre les diverses opcions espirituals i religioses existents, perquè encara que totes tenen coses positives, no totes són iguals, ni tenen el mateix valor, ni els mateixos valors morals. Cal també saber que en la vida espiritual o mental, les emocions desenvolupen un paper tant important com la raó i que el sentiment espiritual que té qualsevol ser humà és el terreny abonat on creix la religió. I encara que algunes formes d’espiritualitat aspiren a la superació o dissolució del propi jo, aquest té una importància decisiva per a la edificació de la personalitat integrada. Ara que tota experiència espiritual, si es vol perllongar en el temps en hom mateix i en els altres, cal que adopti un mínim de forma institucional, tot i que aquesta li treu una mica de llibertat. Avui, però el llenguatge per a parlar de Déu i de la transcendència és en ell mateix un desafiament per als creients i llurs esglésies, perquè abans, l’existència de Déu es donava per suposada i ara en canvi som els creients els qui tenim la carga de la prova per a “demostrar-la” amb la nostra conducta i amb les nostres paraules, i alhora tenim la tasca de desfer la suposada tendència dels monoteismes a la violència i a la imposició, degut a que totes les religions tenen vocació de totalitat, i totes treballen per a cercar sentit a la vida humana i a la història.

 

                                                        MAPA DE VILLAJOYOSA DE 1607

UN PLANO DE VILLAJOYOSA DE 1607

           En el Archivo de la Corona de Aragón, de Barcelona, en su sección de Mapas y Planos, hay un mapa del término de Villajoyosa (MP-20) de 1607 firmado por Cristóbal Antonelli, que muestra muy bien la villa con su iglesia parroquial y muralla, además de la ermita de Sant Antoni i otras, con los pueblos que la circunvalan, como Relleu i Orcheta. En su ángulo inferior izquierdo dentro de un recuadro tiene la siguiente leyenda: Pintura y traça de Villajoyosa y su huerta, y de los secanos que se pueden regar haziéndose el pantano, porque serán muchas las aguas pluviales que se recogerán en él, por tantas vertientes como tiene y sin hacer daño a nadie, desde el qual pantano asta Villajoyosa ay una buena legua (firmado:) Cristóbal Antonelli”.  Sin duda se trata del famoso ingeniero y arquitecto militar e hidráulico Cristóbal Roda Antonelli, nacido en la localidad italiana de Gatteo en 1560, que trabajó con su primo Juan Bautista Antonelli desde el año 1578, visitando en la península las costas levantinas y sus fortificaciones, e intervino en la construcción de la monumental presa de Tibi (Alicante). En 1591 viajó a la Habana, como su ayudante de su tío Bautista y desde 1594 como director de aquellas obras, hasta 1608 que se trasladó a Cartagena y allí permaneció hasta su muerte el 25 de abril de 1631.

  Me ha parecido interesante publicar este plano para conocimiento y gozo de todos los vileros.

                ERNESTO ZARAGOZA

 

 

 

 

 

 

 

EL MITE DE LA TOLERÀNCIA RELIGIOSA

 

         El catedràtic d'història medieval Rafael Sánchez en el seu llibre intitulat Al-Andalus y la Cruz, descriu el submissió que patiren els cristians durant la dominació musulmana a Al-Andalus, la qual cosa desmenteix les mistificacions històriques i interessades, que volen presentar aquella zona com un model de convivència religiosa, sota la dominació islàmica, quan en realitat aquesta practicà la segregació religiosa i inclús racial. Existeix una mena d’acord tàcit de no emetre cap judici moral sobre aquelles situacions, presentant-les de la manera més asèptica possible, a fi d’afermar el mite de les tres cultures –jueva, cristiana i musulmana- que certament tingué un origen positiu, ja que volia demostrar la possibilitat d’una bona entesa entre les diferents religions. Però el que alguns escriptors diuen, de que aquí ens va anar molt bé amb l’islam fins que els cristians reconqueriren Andalusia i acabaren amb aquest paradís de convivència ciutadana. Avui però, aquest mite actua com agent de deconstrucció de la consciència espanyola dels valors que feren possible al llarg de segles de bastir una gran nació cristiana. El fet és, que després de la conquesta del territori de l’Al-Andalus el 711 pels musulmans, els cristians anaren perdent drets i llibertats, perquè els imposaren l’estatut de la dimma, que tenia per objectiu assegurar la supremacia de l’islam sobre els infidels i debilitar els jueus i els cristians, procurant de tota manera la seva conversió a l’islam. I així, la situació de les comunitats mossàrabs, hereves de l’antic cristianisme visigòtic, anà empitjorant fins a finals del segle XII. Molts cristians moriren o foren deportats al nord d’Àfrica i d’altres fugiren als regnes cristians del Nord de la Península. I per això, cal recordar, quan es reivindica la mesquita de Còrdova, que els musulmans la bastiren després d’aterrar la catedral cristiana que hi havia al mateix lloc. Els cristians en canvi han respectat i conservat la mesquita durant segles. I els màrtirs cristians, com sant Eulogi i els seus companys no pretengueren destruir el suposat paradís d’aquella tolerància religiosa, només protestaven perquè els limitaven la llibertat per a practicar la seva fe. Ja que els musulmans entenien com a provocació la simple confessió de la divinitat de Crist, que castigaven amb la pena de mort. I aquesta intransigència envers els cristians té innegables paral·lelismes amb el que avui dia passa a l’Irak i a Síria, on la mateixa llei de la dimma recorda la situació dels cristians mossàrabs andalusos. El fet és, que avui dia, aquestes velles comunitats cristianes moren davant dels nostres ulls, en mig de la indiferència general i de la cristianofòbia de bona part de dirigents europeus.

LA CANÇÓ ENFADOSA

 

               Cada any, quan ve el temps de la declaració de la renda, i en temps d’eleccions més, se sent aquella cançó enfadosa i falsa de que l’Església Catòlica cobra de l’Estat, amb la intenció de crear una mala imatge de la mateixa a l’hora de decantar-se per assenyalar la casella destinada al sosteniment de les seves institucions i activitats docents i socials. També hi ha partits que anuncien que si guanyen les eleccions derogaran els Acords de l’Estat Espanyol amb la Santa Seu, juntament amb la supressió de l’exempció del IBI, de l’ensenyament concertat i de l’assignatura de religió, a més d’aprovar per motius purament ideològics una nova llei de llibertat religiosa, que sens dubte serà restrictiva. I el cas és, que els catòlics no es defensen d’aquests atacs contra l’Església, de que es beneficia dels impostos de l’Estat, quan són els ciutadans –catòlics o no- els que decideixen destinar al 0,7% dels seus impostos al manteniment dels seus edificis, personal i activitats. Perquè ni ella, ni cap altra confessió religiosa, no rep res dels pressupostos de l’Estat, només de les aportacions voluntàries que els contribuents fan en la seva declaració de renda. Que és el mateix sistema seguit per Alemanya, Itàlia, Dinamarca o Suècia, i no com els Governs de Noruega, Grècia i Luxemburg, que directament financen totes les confessions religioses, circumstància que a Espanya només es reserva per als partits polítics, les centrals sindicals o patronals, que suposadament fan un servei més important a la societat que no pas les confessions religioses majoritàries, com són la jueva, l’evangèlica i la musulmana, amb les quals l’Estat espanyol des de 1992 té els mateixos acords que amb la catòlica. De manera que voler suprimir només els acords amb l’Església Catòlica resulta altament sospitós d’intentar disminuir les seves tasques educatives i socials per manca de diners. Ara però, les quatre confessions majoritàries esmentades, demanen de manera conjunta respecte pel fet religiós i pels acords que tenen amb l’Estat Espanyol, en virtut del dret de llibertat religiosa recollit en la Constitució, perquè veuen les actituds hostils que anuncien alguns partits davant del fet religiós, posat que volen anular els acords de cooperació pactats i aprovats per llei, acabar amb els concerts educatius, l’assistència religiosa sanitària, l’assignació tributària, la presència de motius religiosos en les aules... Però mai no s’ha de trencar cap pacte sinó és per avançar. I hom es pregunta:  en què s’avançarà suprimint-los? Quina cosa nova aportaran que sigui millor que el que tenim ara? A més, aquests acords no fan mal a ningú i en canvi faciliten la dimensió transcendent religiosa de la persona i el lliure exercici de la seva religió.

 

RAONS PER A CREURE

 

        Com que la ciència i la religió cerquen una creença motivada, el creients hem de donar raons per a creure. N’hi ha que diuen: Déu transcendeix tot el creat i per això només se’l pot conèixer si ell es revela. Però sant Pau diu que: les perfeccions invisibles de Déu -com ara el seu poder i la seva bellesa-, s’han fet visibles a la intel·ligència a través de les coses creades (Rm 1,20). Per tant, Déu pot ser conegut a partir de la consideració de les coses creades, per la força natural de la raó humana. Tot i que la raó humana sola, per a molta gent no li és suficient per manca de capacitat o de reflexió. La revelació divina serveix per a perfeccionar el que no podem descobrir per la raó, com ara el coneixement del misteri de la Sma. Trinitat. Alguns diuen que en el fons tothom té fe en Déu, de manera tàcita, inclús els ateus i agnòstics que neguen l’existència de Déu. Però per a creure en la no existència de Déu es necessita tanta fe que per a creure en ella. Molts sants han ofert diferents “proves” o “arguments” o “demostracions” de l’existència de Déu, com sant Tomàs d’Aquino, que a partir dels arguments filosòfics dels filòsofs pagans Aristòtil i Plató, proposa cinc “vies” a camins, a saber: el moviment. Efectivament, tot es mou o canvia, no per sí mateix, sinó per altri i així arribem a un motor immòbil que mou sense ser mogut per ningú. I a aquest motor, els creients l’anomenem Déu. També aporta l’argument de la causalitat eficient. És a dir, que tot efecte té la seva causa, fins arribar a una primera causa incausada, que es Déu. La seva tercera via és la de la contingència. Tot s’acaba, però rep l’existència d’un ser perenne, que en diem Déu. La quarta via són els graus de perfecció, que mesurem d’acord amb un model absolut: Déu. La quinta via és la de la finalitat. Tot té una finalitat, per a la qual segueix unes lleis universals perennes. Per tant, es tracta d’un designi intel·ligent. Així, l’ordenació de l’Univers requereix l’existència d’un creador intel·ligent i poderós, que els creients anomenem Déu.

       Però encara hi ha altres vies, com ara les morals, perquè tot ser humà sap el que és correcte i el que està equivocat, la qual cosa suposa el reconeixement de lleis establertes per una autoritat superior, que anomenem Déu. O el desig humà, que com que no troba res que el satisfaci del tot, se suposa que hi ha d’haver quelcom fora d’aquest món, que pugui satisfer els seus desigs de felicitat. De fet, però els creients hem d’estimar la gent tal com són, perquè si no estan convençuts de l’existència de Déu, res no aprofitarà que els diguem que creguin el que no veuen, només que caminin cap a la llum, la veritat, la bondat i la bellesa, que tenen la seva màxima expressió en Déu.

LES MINORIES MANEN

 

                      Vivim en una societat democràtica, però la nostra democràcia està dominada fortament per minories influents, que imposen als seus volers i valors a la majoria, quan en democràcia hauria de ser tot al contrari, que les majories establissin els seus criteris sobre les minories, tot i que aquestes tenen també els seus drets, llevat del d’imposar els seus interessos als de la majoria. Així un regidor fa canviar el color d’un Ajuntament, un veí fa parar els tocs de campana del rellotge del poble, etc. I això ho propicien sobre tot els polítics, que per arreplegar el màxim de vots possibles, es pleguen a les exigències de les minories, com ara de nudistes, animalistes, homosexuals, ecologistes, immigrants, religions minoritàries, etc.) o a les dels lobbys de gran pressió econòmica o mediàtica, que influeixen en l’Administració Pública per a promoure decisions i lleis favorables als seus interessos, etc...

               També a l’Església Catòlica, tot i no ser una democràcia, passa el mateix. Les minories o grups de pressió la dominen de tal manera, que arriben fins a canviar la seva disciplina jurídica i sagramental. Com que hi ha molta gent que per diferents causes ha desertat silenciosament de l’Església, els últims papes han intentat de recuperar-la primer proclamant la necessitat d’una “nova evangelització” i ara encetant els camins de sortida enfora i els de la misericòrdia –per cert sempre del tot necessaris-, sobre tot a favor de les minories amb mesures concretes com la rapidesa en la tramitació dels processos de declaració de nul·litat matrimonial, admetent cas per cas a la comunió eucarística als divorciats tornats a casar, als dissidents anglicans, etc. per  a recuperar el màxim nombre possible de fidels i amb ells la influència (poder?) que abans tenia en la societat...De manera que també a l’Església la dominen les minories i grups de pressió, que marquen la seva disciplina general.

              En front d’aquesta situació que afecta tant a la societat com a l’Església, jo em quedo amb la visió sobrenatural del prior de la Gran Cartoixa de Grenoble, que al ser preguntat en una entrevista quina política de reclutament tenia el seu Orde, no respongué que degut a la manca de vocacions ara disminuirien les condicions dels seus candidats, reduirien els seus estudis, l’observança regular, podrien menjar carn, o rebaixarien les exigències de la seva vida eremítica o contemplativa, a fi de recuperar les cartoixes que han hagut de deixar per manca de vocacions. Sinó: “L’orde cartoixà durarà el que Déu vulgui”. La mateixa visió sobrenatural s’hauria d’aplicar també a l’Església, posat que Jesús mateix va dir: I quan vingui el Fill de l’Home, trobarà fe a la terra? (Lc 18,8).

FRONTERES REFORÇADES

 

          Últimament hem vist estupefactes com les fronteres del sud d’Europa, especialment les espanyoles, gregues i italianes, es reforçaven de mil maneres davant de l’allau de refugiats que incessantment truquen a les portes d’Europa, que ha convertit les seves fronteres en un indret de dolor i de mort. Les polítiques dels Estats que “regulen”  la circulació de les persones humanes sovint freguen el menyspreu dels drets humans més elementals. De fet, les fronteres serveixen per al manteniment d’un ordre globalment injust i per tant il·legítim, per moltes que siguin les lleis que li donin suport. A més, juntament amb les polítiques de control de fronteres i dels fluxos de refugiats, hi ha una creixent opinió social que mostra certa hostilitat envers els immigrants, amb expressions o fets que sovint produeixen vergonya, com diu el Papa Francesc, i indignació. Però val a dir també que una mica per tot arreu hi ha hagut una resposta social favorable a la acollida dels refugiats i immigrants. Ara que aquesta crisi dels refugiats, amb la seva gravetat i la necessitat d’acció solidària que implica, ens fa albirar que en endavant la mobilitat de les persones seguirà marcant el futur de la nostra Europa, encara que s’acabin les guerres d’Orient Mitjà. I per això, els europeus ens hem de replantejar els valors, principis i polítiques que afecten aquesta realitat que no podem defugir i que ens agradi o no haurem d’afrontar. Els reptes són enormes, però encara es manté una mica per tot arreu la tradició jueva-cristiana del deure de l’hospitalitat, que és alhora un valor humà i social que no ha deixat mai de resplendir en nombroses persones i entitats que obren les seves cases a l’estranger, ja sigui empesos per les arrels de la pròpia fe o fruit de la seva consciència cívica o de la solidaritat humana, que en moments dramàtics llueix més que mai a nivell personal, de grups i societats que fan un pas endavant cap a la responsabilitat i el civisme, puig en el fons tots sabem que som éssers vulnerables i necessitats d’acolliment i de cura. Només cal mirar la nostra història, perquè en diverses ocasions la guerra o la fam, la intolerància religiosa o el racisme, igualment que la manca de treball o d’oportunitats... ha fet que en molts llocs d’Europa moltes persones i col·lectius s’hagin desplaçat d’una nació a l’altre fins no fa gaires anys. Per això, les lleis i constitucions dels Estats haurien d’expressar clarament el deure de l’hospitalitat. I també ens hauríem de preguntar com fer el pas entre la pràctica personal i les polítiques públiques, perquè sovint veiem que les autoritats civils miren injustament de descarregar la responsabilitat de l’acolliment dels immigrants sobre els particulars.

“VALORS” DEL CAPITALISME

 

                           Ja sabem que tot sistema econòmic crea una cultura. Per tant també hi ha una cultura capitalista, on els valors són: triomf personal, felicitat, diners, viatges de plaer, el consum, etc. Tot lligat a l’èxit econòmic, a la propietat privada i a la potenciació del individualisme contra el comunitarisme. El capitalisme posa l’accent en la persona i els seus drets –que l’Estat i les lleis han de garantir-  però no en els deures, en la recerca del màxim benefici, encara que  per a obtenir-lo s’hagin de sacrificar els valors del món laboral, de la política o mediambientals. També té com a valors: el utilitarisme, lligat a l’eficàcia i a la eficiència, en nom de les quals sacrifica d’altres valors i prioritza la quantitat sobre la qualitat. El consum és el principal combustible del sistema productiu capitalista, encara que aquest necessiti gran quantitat d’energia, malbarati els recursos naturals i produeixi molts residus.

       Per altre part, la cultura d’occident ha anat perdent rellevància el valor de l’esforç en el treball, degut a que la cultura actual és marcadament hedonista. Prioritza el curt termini, per sobre del llarg, sacrificant la sostenibilitat de la producció i el medi ambient. Accentua el jo i el benestar emocional, el consum, la línea corporal, la salut, propiciant així un ser humà centrat en sí mateix. L’individu ha deixat de creure en la ciència com a relat salvador, perquè ella ha propiciat els desastres nuclear i ecològic. Les conviccions de l’individu són dèbils, i per això la fan més tolerant, però viu en el seu món, no es preocupa gaire dels altres i és molt vulnerable al màrqueting i als mitjans d’informació. Entre els seus valors hi ha la sensibilitat feminista i la ecològica, però solen ser força superficials.

         Occident ha perdut el sentit comunitari i deixat la gestió de la cosa pública en mans del professionals de la política, reduint la dimensió comunitària a la família o a la parella. I l’individualisme ha acabat fracturant les nostres societats. Perquè, tot i que l’individu té molt interioritzat el valor de la democràcia i de la participació de tots a l’hora de prendre les decisions de la nostra societat, ha perdut les utopies emancipadores, a favor de les quals han sortit nous moviments, com ara el dels indignats, que ells sí creuen que és possible una altra manera de fer política i de portar l’economia, igualment que una democràcia més participativa i no només representativa com la que tenim ara. La fe cristiana creu que les petites passes vers un projecte comú i solidari no són inútils, sinó que porten esperança i trenquen el lema derrotista del “no hi ha res a fer”, propi dels que no creuen en l’existència d’altres alternatives.

ELS CASTELLS DE BENEDORMIENS I DE BENIDORM A LA MARINA BAIXA

 

                Fins ara els autors que han escrit sobre el significat del nom Benidorm, mai no s’han posat d’acord. Alguns, referint-se al Benidorm de la Marina Baixa (Alacant) pensaven que –com d’altres noms de poble del País Valencià que comencen amb Ben Bin- o Beni- (Benicàssim, Benicarló, Benidorm, Beniatjar i d’altres), venia de l’àrab, on Ben  o Ibn significa “fill”, igual que a Castella es perpetua el nom del pare amb la partícula -ez, posposada al nom: Pérez (fill de Pedro), Rodríguez (fill de Rodrigo), Suárez (fill de Suero).

         Però els topònim sempre fan referència a alguna cosa pròpia o existent en el lloc: com ara (Vallgorguina =Vall de les gorges del riu; Vallcarca = Vall Vella; Solius- S’Olius = Olius o Oliveres, Vall-Llòbrega, Vall Fosca) o bé de fets històrics en ells ocorreguts o de circumstàncies del terreny, riu o mar o dels seus propietaris.

       Els noms d’origen indoeuropeos i vascos, són  molt estesos per les valls pirenenques i a la Catalunya Vella, on abunden també els d’origen germànic, com els acabats en -à, resta del gentilici llatí –anus com Flassà, Cassà, Premià, Corçà, testimonien els propietaris d’aquells indrets; Flacianus, Cattianus, Primianus, Cortianus… (Vilarromà=Vil·la del romà).

        Si seguíssim els que volen fer derivar el nom de Benidorm, de Fill de Darhim –com Gaspar Escolano, en les seves Décadas de la historia de la insigne y coronada ciudad y reino de Valencia (1878)- el significat del lloc seria: “Propietat del fill de Darhim”. I per tant el nostre Castell de Benidormiens i el Castell de Benidorm, de la Marina Baixa, serien propietat de la família Darhim.

       Tampoc es posen d’acord el que han volgut cercar el significat del nostre Castell de Benidorm (en genitiu llatí: Benedormientis), citat per primera vegada com a («castrum appelatum Benedormiens») el 26 de desembre de 1041, quan és entregat a l’abat Landericus (Llandric) de Sant Feliu de Guíxols amb l’obligació de fer protegir la vall contra les incursions musulmanes. I que des del segle XIII, apareix amb el nom de «castrum de Aredo» (=Castell d’Aro).

       Fem notar primer, els paral·lelismes que hi ha entre els dos Benidorms. 1. En ambdós casos es tracta d’un castell. Per tant als dos són llocs fortificats de defensa i refugi de la població de la rodalia. 2. Ambdós casos el castell es troba prop del mar. Per tant bastits per obviar els perills que provenien del mar. 3. Però Benidorm no sembla que derivi del mot àrab beni, sinó del indoeuropeu, anterior a l’àrab, on “Bin” significa puig o tossal o penya, i dorm es “vessant de la muntanya” en castellà: “ladera de la montaña”, -efectivament el castell està posat no al cim de la muntanya, sinó en la pendent o vessant de la muntanya. El qual nom llatinitzat seria Benidorm o el nostre Benedormiens, en el sentit de que el castell de guarda, que permetia descansar o dormir bé, és a dir amb seguretat o tranquil·litat. Els historiadors J.L. Román del Cerro i Ricardo Hernández Gómez (1), diuen respecte al Benidorm de la Marina Baixa, que significa “Descanso en la colina”. Jo crec que s’hauria de traduir al revés, pel Castell del “puig del descans”, igualment que el significat del nostre castell, també situat en un puig.

       Agustí Galiana, en el seu llibre La Vila de Vilajoiosa (2016)  explicant la fundació del Benidorm de la Marina Baixa per Bernat de Sarrià al 1325 (p. 132), diu que aquest nom “deu ser inventat per Sarrià. És un misteri d’on el va traure” (p. 132). Però no és un nom “inventat” perquè feia més de tres segles que existia ja el Castell Benedormiens, l’actual Castell d’Aro i al segle XIV en el Regne de València hi havia molta gent de Catalunya. Jo penso que el mateix Bernat de Sarrià coneixia el Castell Benedormiens de Catalunya o potser el nom li ho va suggerir el seu contemporani jutge de València, Francesc de Vall-llòbrega, amb qui tractà, el qual sens dubte coneixia el castell de Benedormiens, perquè el seu poble natal de Vall-llòbrega està situat a uns vuit kilòmetres del Castell de Benedormiens. És una hipòtesi, penso que plausible, en espera de que finalment algú esbrini apodícticament l’origen i significat del nom Benedormiens i Benidorm.

MÉS SOBRE LA PEDERÀSTIA

                Cada dia una mitjana de 2,7 nens cau en mans d'algun abusador, que els causa gravíssimes conseqüències físiques i psicològiques i per això la pederàstia és blasmada fortament. Però aquest rebuig comença a fer aigües, des que els nostres legisladors despenalitzaren les relacions consentides amb els infants de tretze anys, establiren la prescripció de la penetració als 10 anys i dels tocaments als tres. D’altres nacions com ara la del Perú han començat també a obrir la mà, a la capa de que com que les relacions amb menors existeixen i no es poden evitar, s’han de despenalitzar. I és que en aquest tema hi ha una esquizofrènia espantosa. Per una part es proclama que hom ha de gaudir del sexe i es fan  programes des d’entitats oficials dirigits als infants que els ensenyen a practicar-lo com més millor i amb més persones. Però per altra banda es condemna la pederàstia. Es critica fortament i amb tota la raó del món, els casos de pederàstia comesos per eclesiàstics, dels quals el papa Benet XVI  i el papa Francesc amb decisió mai vista va demanar perdó, indemnitzà  les víctimes i manà que els bisbes entreguessin a la justícia civil els culpables. Ara que molts dels mitjans de comunicació que esbombaren els casos de pederàstia d’eclesiàstics es veu que només volien desprestigiar l’Església Catòlica, ja que no denunciaren els casos que sovint passen entre membres d’una mateixa família, amics i veïns i en institucions on hi ha menors, com ara esportius, gimnasos, piscines... o en una cova de les afores de cert poble, que els veïns en deien “la preyadora”. Ni blasmaren tampoc el turisme sexual, sovint exercit amb menors, a la capa de que la cultura d’aquells països llunyans, és més “oberta” que la nostra, i de que amb els diners que en treien podien remeiar la pobresa de la seva família. De manera que per a ells, el mal només ho és depenent de qui el faci i segons el “beneficis” que se’n puguin treure. A més, posant a tots els eclesiàstics catòlics –dels d’altres esglésies mai no en digueren res- en el mateix sac dels pederastes, oblidaven el bé que fan els més de 400.000 preveres en els camps de l’educació i de la assistència social, aquí i a les missions. De manera que s’ha de condemnar el pecat, el faci qui el faci, però no selectivament. I en els col·legis, quan hi ha casos de pederàstica, s’han d’acomplir els protocols establerts, però per què no existeixen protocols per a posar remei abans, per a quan un professor se senti atret sexualment per algun o alguns infants? Per què s’ha d’esperar a actuar després que la cosa ha succeït i el mai no té remei, amb el que això suposa de descrèdit per a la mateixa escola? Perquè de tota la vida, sempre ha estat millor prevenir que curar.

LA MATERNITAT DE LLOGUER

 

            Ja fa anys que la Conferència de La Haya que treballa sobre els drets internacionals privats, estudia el cas de la filiació dels infants nats d’una mare anomenada de substitució. Sembla que no seria bo que se celebrés una convenció internacional sobre aquest tema, perquè encara que no obligués als Estats a legalitzar aquesta realitat en els seus territoris, animaria a acceptar-la als que no la permeten. Però és el cas, que abans de resoldre els problemes sorgits de la maternitat de substitució ens hauríem de preguntar sobre aquesta pràctica en ella mateixa, en ordre als problemes ètics i jurídics que comporta. Des de fa un decenni el problema de la maternitat de substitució i de les seves conseqüències ha pres gran volada degut a la multiplicació de les tècniques de la fecundació artificial i a un cert comerç de les mateixes en alguns Estats com EE.UU, l’Índia, Ucraïna, Tailàndia i d’altres. Actualment, tot i que la major part de països no practiquen la maternitat de substitució, tampoc la prohibeixen i comptades són els Estats que la prohibeixin explícitament o que han adaptat la seva legislació a aquest fenomen, que en els mitjans de comunicació només apareix quan algú ha anat a cercar una mare de lloguer a l’estranger. La qual cosa, comporta sovint l’existència de casos d’explotació de dones pobres, només per a satisfer els desigs de rics occidentals i el grans guanys dels intermediaris, agències, advocats i clíniques que intervenen en cada cas. Però també és cert que s’alcen veus que demanen la intervenció dels Estats per a parar aquest abús i que els casos es desenvolupin en un quadre ètic, en un paral·lelisme amb la convenció internacional de 1993 sobre l’adopció d’infants, que no obliga als Estats a autoritzar les adopcions internacionals, però les enquadra dins uns paràmetres jurídics, a fi de que no es transformin en tràfic d’infants. Ara que les dues situacions no són iguals. Ja que l’adopció té per finalitat el bé del infant, donant-li la millor família possible, com en el cas dels infants orfes i abandonats. Mentre que la maternitat de substitució, tracta de satisfer el desigs dels adults que econòmicament s’ho poden permetre, al temps que priva al infant de la seva família originària, perquè manipula la seva concepció i la seva filiació jurídica. Per això, la legitimitat de la maternitat de substitució és qüestionable, i el sofriment de les persones o parelles infecundes, no pot fer oblidar les greus qüestions ètiques i jurídiques que comporta el reconeixement de l’estat civil dels infants, aquesta instrumentalització inèdita del cos de la dona, que és objecte del contracte que s’estableix amb ella, i la comercialització del infant que doni a llum.

ECOLOGIA GLOBAL

 

        Les negociacions internacionals de les Nacions Unides per a lluitar contra el canvi climàtic s’iniciaren el 1992 a Rio de Janeiro, però fins el 1997 no es va signar el Protocol de Kyoto, que alguns estats, entre ells EE.UU i Xina no van ratificar. Després se celebraren altres reunions, entre les quals cal destacar la Conferència de Bali (2007) i les Cimeres de Copenhague (2009), de Cancún (2010) i de Durban (2011), i últimament la 21a Conferència sobre el Canvi Climàtic celebrada a París el desembre de 2015, que diuen que fou tot un èxit, ja que els 195 països participants apostaren per unanimitat per a que a finals del segle XXI, la temperatura mundial no pugi més enllà des 2 graus, amb la vista posada en l’1,5 graus. I es demanà, especialment als països més desenvolupats, que portessin un inventari dels esforços fets cada cinc anys. Tanmateix té dos aspectes negatius, el primer perquè aquesta obligació no els és vinculant i el segon perquè les compensacions dineràries als països menys desenvolupats només és voluntària. En canvi és molt positiu que per primera vegada es parli de justícia climàtica i s’adverteixi a la indústria dels combustibles fòssils, que la seva època d’esplendor es va acabant progressivament. El Papa Francesc en la seva encíclica Laudato si, declara, que la terra: “aquesta casa comuna de tots els homes i les dones, també s’ha de basar en la comprensió de cert caràcter sagrat de la naturalesa creada”. I “que el defensar la terra és un deure i el no fer-ho un pecat greu”. De fet, la crisi climàtica tot i ser gravíssima, sembla que encara hi ha temps per a revertir aquesta situació. Ja que si només els mil milions de catòlics ens conscienciéssim del problema i canviéssim la nostra manera de vida en petits gestos, com ara el reciclatge, vetllant pel compliment dels acords de la Cimera de París i protestant si no es compleixen, podríem canviar la situació del món. Déu faci, que a nivell d’Estats es complexin les propostes universals que s’han acordat a París. Perquè només s’aconseguirà la fita proposada, si les retallades d’emissions dels països més desenvolupats són verificades científicament i assolides a la meitat del segle XXI. Amb tot, els acords de Paris tenen també llacunes, doncs no parlen de la protecció dels drets humans, tot i que sovint les projeccions climàtiques els posen en perill, i fan escassa referència a la seguretat alimentària, que perjudica a les comunitats més vulnerables, doncs l’acord no determina res per a protegir les terres dels indígenes. A més,  la cura del medi ambient, si es vol que sigui efectiva, s’hauria de confiar sobre tot a persones que tinguin amor a la natura, perquè la situació d’aquesta ens afecta a tots.

 

L’ECOLOGIA RENEIX

          Ja fa molts anys que diversos organismes internacionals científics i econòmics, la societat civil, algunes ONGs i certs partits polítics parlen d’ecologia. Però últimament ha estat el papa Francesc qui en la seva carta encíclica Laudato si, ha renovat l’interès per tot el relacionat amb l’ecologia de la terra, però posant l’èmfasi en les interrelacions del món natural en ell mateix i dels sers humans d’uns envers els altres, constatant que la visió del món basada en la dominació està a la base de moltes crisis, de la pobresa i de l’emigració i afirmant que no es pot abusar de la terra ni de la seva “ma d’obra”, que és el ser humà, al mode de la cultura del usar i llençar. I per això hi ha necessitat d’un canvi cultural que porti a tenir cura del planeta i dels seus habitants. El Papa, inspirant-se en sant Francesc d’Assís, com exemple de pobres i vulnerables i també dels amants de la natura i del medi ambient, reuneix els elements de l’ecologia d’una manera integrada per aconseguir una veritable conservació de la terra, per damunt dels interessos econòmics particulars, que només miren els beneficis. Diu que el plorar de l’home i de la terra van de la mà, i per això dóna forma moral a la responsabilitat compartida en la cura de la creació i en el millor ús dels recursos naturals, recercant una ecologia integral. De fet no podem dir que estimem Déu, si no tenim cura del que ell ha creat. El Papa porta l’esperit de conversió ecològica moral que deia Benet XVI, al terreny pràctic. Diu que per afrontar el canvi climàtic, cal afrontar la cultura del consum que està en el cor mateix de la crisi ecològica. I el paper de l’Església és fonamental, perquè amb la Laudato si sembra l’esperança d’un canvi espiritual i de consum sostenible en les persones. El papa critica l’antropocentrisme que ho posa tot al servei dels interessos econòmics i de mercat que regulen la natura, i insta a una conversió positiva de l’home i del sistema econòmic. I en això, tots hi hem de fer la nostra aportació, perquè ens afecta a tots. La responsabilitat major certament la tenen els polítics, tot i que confrontada pels que cerquen interessos a curt termini. D’aquí la importància de l’acció de les ONGs i de la societat civil. Doncs la nova agenda mundial és una agenda universal que ens compromet a tots en els mateixos objectius. Es tracta d’unir els esforços de tots els països i de tots els ciutadans per acabar amb la pobresa i aconseguir un desenvolupament sostenible, que no deixi ningú enrere. Per això no hem d’abaixar la guàrdia si volem un desenvolupament humà i sostenible, i l’enfortiment dels principis de justícia, dels drets humans i de la llibertat.

PREMATRIMONIALS

              Sovint els motius que duen al fracàs matrimonial són certes qüestions que els nuvis haurien d’assumir i vivències morals i afectives que haurien d’educar abans de casar-se, per a poder reeixir en el projecte familiar que volen emprendre. Una de les primeres qüestions és la recta comprensió

de l’amor humà, que és alhora corporal, afectiu, personal i transcendent, i la diferència que hi ha entre l’amor eros, que te cabuda quan resta custodiat per l’amistat (filia) i l’àgape que és l’amor del lliurement incondicional. Com deia el papa Benet XVI en la Deus Caritas est, l’amor es pot reclamar, amb condició que hom estimi primer, que estimi del tot i que l’altre vegi que si se l’estima hi surt guanyant. Un dels motius dels trencaments matrimonials sol ser la manca de convicció de que l’amor és per sempre. Per això, qui no ho vegi clar, es preferible que no es casi, perquè si hi ha problemes no lluitarà amb prou força per tirar endavant el seu matrimoni, doncs acceptar que el matrimoni estableix un vincle irreversible, és condició necessària per a afrontar i reclamar la mútua fidelitat matrimonial.

            N’hi ha que es casen amb aquella persona irreal i imaginària en la qual pensaven es convertiria la seva parella. Per això s’ha d’acceptar l’altre tal com és, perquè la superficialitat de moltes relacions de parella fa que un pensi que l’altre ja canviarà o que el farà canviar. Però passa el temps i l’altre no canvia. Val a dir també, que les persones psicològicament fràgils i febles no són aptes per al matrimoni. Cal educar i enfortir el caràcter i el domini del cos, per poder estimar de debò. Doncs el que es casa ho fa per amor o per interès. Quan és per amor, només vol fer feliç l’altre; si és per interès vol utilitzar l’altre per ser feliç ell. Però per ser feliç, primer cal fer feliç l’altre. I per això s’han d’enfortir les virtuts com ara la paciència, la humilitat, la capacitat de perdonar i de demanar perdó, la fermesa i l’agraïment, si es vol fer del matrimoni una veritable comunitat d’amor.

       Les sintonies faciliten la convivència i per això és millor que els nivells educatius, culturals, adquisitius, valors i gustos dels nuvis siguin semblants. I també, per evitar desavinences, cal conèixer les respectives famílies i el fet religiós -que uneix molt quan hi ha sintonia mútua-, i negociar les qüestions morals i econòmiques, la pràctica religiosa i l’educació dels fills. Però quan en un nuviatge llarg creix el desencís o hi ha dubtes seriosos, no és aconsellable casar-se. Doncs, per afrontar el matrimoni cal desarrelar les pors que bloquegen l’amor i la llibertat. Ara que només la confiança mútua i en Déu pot bandejar-les.