LAÏCITZACIÓ NADALENCA

              Ja fa alguns anys que en les llums nadalenques que il·luminen les ciutats no s’hi veu cap vestigi religiós, com ara “Bon Nadal” –potser només Bones Festes- que ens recordi que celebrem el naixement de Jesús. I tot per mor d’una neutralitat aconfessional, que ha substituït l’estrella de Betlem, els arbres nadalencs i les corones del Reis Mags, per dibuixos geomètrics, tan neutres i inexpressius, que com diuen a Castella “lo mismo sirven para un roto que para un descosido”, ja que de fet serveixen per Nadal i per Carnaval. Abans el progrés era cercar, inventar o fer coses noves, ara és mirar enrere, a la simbologia pagana de l’equinocci d’hivern o de les festes dionisíaques del vi, superades pel cristianisme fa més de dos mil anys.

           Però aquest canvi no és neutral ni ocasional. Primer es canvien els noms de les efemèrides per anar canviant el seu significat original, així del Nadal en diuen les” festes d’hivern”, de la setmana santa les “festes de primavera”, el pont de la Puríssima pel pont de la Constitució. Tot es va globalitzant, com les festes de sortida i entrada d’Any, la de Hallowenn, els carnavals, i sempre en detriment de les celebracions religioses, que es van transformant en llargs cap de setmana, per anar a esquiar o a la platja o a fer turisme rural, però quasi sempre anant cadascú de la família pel seu costat.

          Ara el pessebre amb el naixement de Jesús, ha estat substituït pel Pare Noel i els Reis Mags,  les “misses del Gall” es fan entre 7 i 9 de la tarda -jo encara la celebro a les 12 de la nit, començant amb el cant: “les dotze van tocant”- i no perquè els galls hagin canviat la seva hora d’alçar-se, sinó per no trastocar els sopars. Per cert, molts dels quals pel seu preu desorbitat són totalment oposats al sentit cristià del Nadal, que és compartir taula, regals, etc. amb els més propers i pobres. Ara ja no surten segells commemoratius del Nadal, que reproduïen autèntiques obres d’art nadalenques. Als col·legis ja no es fa el pessebre i quasi no es canten nadales tradicionals, s’estalvia la il·luminació dels naixements, de l’arbre de Nadal, i de les esglésies. I si encara es fan grans cavalcades de reis, és pel interès comercial i dels infants. Davant d’aquesta laïcització galopant, la nostra societat no fa res, deixa perdre les seves tradicions cristianes, dominats com estem políticament pels interessos electorals de les minories i els grups de pressió, sobretot econòmics i ideològics. Cap a on anem? Qui ho sap? Ara que històricament tot torna, si bé no de la mateixa manera, encara que molts ja no ho podrem veure. Amb tot, desitjo que tothom tingui un bon Nadal i un venturós any nou, ple de salut i goig.

CORRECTE I NO CORRECTE

            Cada cultura estableix generalment el que s’ha de fer i el que s’ha d’evitar. Hi ha comportaments freqüentment negatius, que tothom els té per dolents. I no es casualitat que el robatori, l’assassinat, la mentida i l’adulteri estiguin entre els pecats prohibits en els deu manaments donats per Déu a Moisès per al poble d’Israel. Però en aquestes lleis no hi ha res particularment jueu o cristià. Són lleis universals. Alguns diuen que no hi ha normes universals, però la llei natural és universal, està impresa en el cor de tots els humans, té la seva correlació en la llei de la natura que governa totes les criatures per força, com en els animals l’ instint. Per a sant Pau els ser humà coneix d’una manera natural el que és correcte del que no ho és. A més, la gent ha manifestat en tot lloc i temps la seva admiració per les virtuts i el seu avorriment del vicis. La llei natural és verificable en la creació. Per això hi ha una mena de “religió natural” accessible a tots. Però quan una persona ignora o refusa Déu, sol fer coses objectivament equivocades. Feuerbach deia que eren els humans qui havien inventat Déu, perquè necessitaven suport i consol. Així, Déu seria un substitutiu de la raó, una projecció dels desigs irracionals de l’home davant la perspectiva d’una mort inevitable. Però com deia Dostoyevsky: “Si Déu no existeix, tot m’està permès”. I així els ideòlegs de l’ateisme fabricaren primer la denominada “mort de Déu” i es comportaren com si això fos una veritat absolutament contrastada. Desobeïren la llei natural i això els tancà les vies racionals per a conèixer Déu. Ara que si els humans haguéssim d’inventar-nos un Déu, mai hauríem inventat el Déu del cristianisme, perquè resulta massa exigent, i a més es totpoderós i omnipresent, de manera que no hi ha lloc on poder-nos amagar del mateix, ni tant sols en la nostra imaginació. La història recent de l’ateisme fa del segle XX una crònica horrible de guerres, massacres i genocidis, des dels nazistes alemanys als comunistes de Xina, Cambodja i Rússia. I això sempre passa quan la humanitat oblida Déu. Per alguns però, el problema del mal els sembla la prova irrebatible de la no existència de Déu. Tanmateix negant l’existència de Déu no solucionem el problema del mal. Sense Déu tot es converteix en una indiferència moral o en una mera preferència humana. Però Déu no creà el mal, perquè el mal físic o moral no existeix en sí mateix, només és privació del bé contrari, com la malaltia, que és falta de salut i la mentida, manca de veritat. Déu ens creà lliures, perquè sense llibertat no podríem estimar Déu, doncs l’autèntic amor mai no pot ser forçat. Però també per la llibertat tenim la possibilitat de fer el mal.

PATIM LA III GUERRA MUNDIAL

               En el meu article publicat a Àncora, núm.3258 (13-IX-2012) ja vaig dir que estàvem en una III Guerra Mundial i els successos posteriors m’han donat la raó. Certament que no es tracta de les guerres convencionals anteriors, de les quals ens parla la història, amb una formal declaració de guerra, trinxeres, mobilitzacions generals, etc. Però és una “Guerra mundial intermitent”, com diu el papa Francesc, una guerra d’escamots, de cèl·lules dorments que desperten avui aquí demà allà, i que han tirat per terra la tesi del llop solitari i fanàtic, que s’immola ell mateix i prou. Ara les accions de guerra estan ben planificades i fan molt més mal. Els avions exploten volant, hi ha matances a Egipte, Síria, Irak, Madrid, Ankara, Iemen, París...i altres accions terroristes que segurament seguiran, perquè darrera de les bombes hi ha una ideologia, uns valors i un desig religiós de totalitat, impossibles d’eliminar. I és que els fanàtics només tenen un sol objectiu: establir un Estat Islàmic (ISIS) regit per la llei estricta de la “umma”, que se sosté del negoci dels hostatges, el contraban, el tràfic de refugiats i el petroli.  A Saraquib, al nord est de Síria, han proclamat un emir i creat un tribunal islàmic, que aplica rigorosament la “sharia” com a única llei. I només cal una “fatwa” per a que es converteixi en legal qualsevol cosa contrària als drets humans, amb detencions, maltractaments, decapitacions, amputacions de mans, peus, llegua...I les minories de cristians, alauites, ismaelites, xiïtes, drusos i els mateixos musulmans sunnites, només poden subsistir a canvi de pagar el impost de la “jizya”. L’expansió musulmana, que s’estengué a Síria el 634 ja llavors feu que s’exiliessin milers de cristians a Grècia i a Itàlia, especialment a Roma, on bastiren les seves esglésies i monestirs i alguns arribaren a ser papes, com Sergi I (+701), Sisini i Constantí (+ 715), duran el pontificat del qual hi hagué la invasió musulmana de la Península Ibèrica., on desferen temples, assassinaren persones i cometeren altres brutalitats sens fi. Ara la història es repeteix. Certament que no tots els musulmans són terroristes, però sí que tots els actuals terroristes són musulmans...En fi, veurem com acaba aquesta III Guerra Mundial, que avui colpeja aquí i demà allà, perquè la guerra només engendra guerra, com hem vist al Irak, a l’Afganistà i a Líbia. I la que ara lliuren a Síria EE.UU., Rússia i França –aquesta s’aboca a una guerra civil a casa seva, perquè els terroristes són francesos i els té dintre seu-, podran eliminar l’Estat Islàmic? Només Déu ho sap. Preguem-li però, que ens concedeixi a tots la pau, basada no en la por, sinó en la justícia, la llibertat i la fraternitat universal.

 E. ZARAGOZA

   

L’INFERN

              L’existència del infern és dogma de fe per als cristians, perquè implica la llibertat del ser humà, ja que sense ella res de bo que fes tindria mèrit, ni culpa res de mal. Déu és amor i l’amor implica llibertat, i sense llibertat no hi ha amor, perquè estimar o ser estimat per força no és amor. Ara que l’amor es pot pagar amb amor o amb indiferència. I com que Déu no interfereix en la llibertat del ser humà, aquest pot dir no a l’amor de Déu. Pot decidir-se per Déu, que l’ha creat a la seva imatge i semblança, o pot decidir-se per ell mateix. Però l’Infern, no és creació de Déu, sinó de l‘home dolent, egoista i tancat en ell mateix. I com que l’Infern no és un lloc físic, sinó teològic, es tracta doncs de la situació egoista del ser humà que queda petrificada quan aquest pensa només en ell mateix i no en els altres ni en l’Altre, que és Déu. L’home que es tanca en sí mateix, que fa mal i no fa bé als altres, en morir aquest seu comportament queda definitivament fixat. I per això, el seu infern serà la frustració definitiva i absoluta de la seva existència i realització. Bíblicament l’Infern és simbolitzat pel foc, que és figura de la situació del ser humà allunyat del projecte de felicitat total, que és Déu. També és simbolitzat per les tenebres, perquè el condemnat no viu en la llum, sinó en la foscor, en una presó, on la consciència no li permet tenir ni un moment pau interior. També és el lloc del plor i cruixir de dents, perquè la mort deixa al pecador definitivament endurit, sense futur, en completa desesperació, frustrat per l’absència de Déu, buit i sense poder gaudir del misteri diví.

           El Purgatori però no és l’Infern. És l’estat de maduració o purificació de l’ànima, donat que la mort separa el temps i l’eternitat, i és la crisi de purificació més gran de la vida, després de la qual veurà Déu (el cel). Per això: crisi de purificació és sinònim de purgatori, on la persona es purifica de els restes del pecat i de les infraccions humanes. A més, la mort és el despullament total de l’home, el qual s’ha d’abandonar a Déu, perquè aquest abandonament és la forma més sublim, total i perfecte d’amor, diu la santa filòsofa Teresa Beneta de la Creu, copatrona d’Europa. Però mentre s’està purificant, l’ànima se sent joiosa, perquè se sap salvada, i les “flames purificadores” no són altra cosa que la incomparable nostàlgia i amor que sent de Déu. D’aquí ve la pràctica pietosa de pregar Déu per les ànimes del purgatori, perquè acceleri el seu procés de purificació. Ara que la purificació del purgatori sovint comença en aquest món, amb les malalties, dificultats, penes, incomprensions, etc. i s’acaba en l’altre.

QUO VADIS, EUROPA?

                  L’allau de refugiats sobre Europa provinents especialment de Síria i de Irak, però també del Magreb i de l’Àfrica subsahariana ha posat en evidència algunes deficiències de la política d’immigració europea. Els mitjans de comunicació audiovisual i escrits ens subministraren informacions relacionades amb la gent, que fugint de la guerra i de la fam venen a Europa cercant seguretat o un futur millor per a les seves vides. Als escenaris tradicionals de Lampedusa (Itàlia), de les illes gregues de Kos i Lesbos, i de les costes líbies ara s’han traslladat a Calais, a les fronteres greco-macedònies i turques, a la frontera serbi-hungaresa, a l’autopista d’Hongria a Àustria i a la ciutat alemanya de Passau. I només al mes d’agost de 2015 moriren en el mar 627 persones, més de 20 cada dia.

               Sembla que mentre el immigrants entraven per Melilla i Ceuta, i per Lampedusa, als països nordeuropeus això no els preocupava i miraven cap a un altre costat. Però l’allau d’immigrants i els successos tràgics que els acompanyen, els sensibilitzaren molt sobre el tema. I així, el comissari d’immigració de la Comissió Europea i el representant d’implementar l‘agenda europea sobre la immigració, foren partidaris de la solidaritat entre els Estats per a repartir entre ells cups obligatoris d’immigrants. Però alguns Governs optaren per reforçar el sistema europeu d’asil, d’altres no estaven d’acord amb els cups que se’ls havia assignat, alguns com Anglaterra, parlaven de suspendre temporalment el tractat Schengen, de lliure circulació de persones. Els Estats més afectats pel nombre d’immigrants són Itàlia i Grècia, però el que més immigrants ha admès és Alemanya, necessitada de mà d’obra jove. Espanya, que es vantava de tenir controlats els fluxos immigratoris del Nord d’Àfrica, acabà per acceptar el cup d’immigrants que li pertocà. Tanmateix, les actuacions dels Estats han estat contradictòries, erràtiques i precipitades. La qual cosa ha fet palesa la debilitat política internacional comuna de la Unió Europea per a fer front a aquesta immigració creixent i que avui per avui no té aturador. Però el problema dels refugiats i immigrants és molt més profund i no es resol amb una política de tapar forats, ni de reforçar fronteres, sinó en canviar el model, estructuralment injust, que tenim i promoure estructures democràtiques respectuoses amb els drets humans, mentre acollim amb generositat i dignitat als immigrants que van arribant. Ja va dir Jesús: “Qui acull a un d’aquests per petit que sigui, m’acull a mi, i que m’acull a mi, acull al que m’ha enviat” (Mc 9,37). I després d’aquestes paraules, hi haurà encara algun cristià que no voldrà acollir Jesús en les persones dels immigrants?

L’autenticitat, que és la capacitat que tenim de ser nosaltres mateixos i dirigir la nostra vida, és la que propicia la revolució esperançadora en la nostra societat. Ja Jesús va dir: Digueu sí, per sí i no per no, que tot altre subterfugi ve del maligne (Mt 5,37). El papa Francesc, ell mateix model d’autenticitat, en la seva exhortació Evangelii gaudium, ens invita a implicar-nos per a renovar la humanitat de soca-rel. De fet, hi ha molta gent que viu aquesta autenticitat en la seva vida diària, d’una manera humil i senzilla, sense fer soroll i sense ser notícia, que està on han d’estar i fa el que ha de fer de la manera millor que sap i pot, i per això genera al seu voltant una atmosfera positiva i agradable. Aquesta gent anònima és la que sosté la nostra societat humana, tot i que quan més poder intel·lectual, polític, econòmic i mediàtic té, se li fa més difícil mantenir la seva transparència i autenticitat. Hi ha també dirigents polítics, educadors i periodistes que en les seves declaracions i debats sovint menteixen o diuen la veritat a mitges, parlen per parlar o critiquen injustament als altres, sense fer-se cap autocrítica. Però la regeneració de la convivència social i l’alegria de viure, passa per la regeneració de l’autenticitat, en un doble moviment, dels dirigents cap als ciutadans i dels ciutadans cap als dirigents. Hi ha però certes actituds que poden condicionar els processos de renovació de la autenticitat personal. La primera, és la de fugir de la realitat existent, mirant cap a una altra banda, que fa eludir la responsabilitat personal solidària. La segona, és la dels que veient la complexitat política, econòmica, social i religiosa del món, reaccionen amb por i viuen aquestes realitats amb angoixa, incomunicació i soledat, que sovint els condueixen al cansament vital, a la queixa sistemàtica i a l’escepticisme. La tercera actitud és la de la humilitat del qui és conscient dels seus límits, però tot i això està disposat a cooperar per a poder fer camí cap a la autenticitat i opta per viure d’una manera compromesa i confiada, com un camí de recerca humana i espiritual. Es el camí que comparteix molta gent diversa, que a pesar de les diferències, és capaç de caminar unida i sumar esforços pel bé comú. Gent que passa de la inconsciència personal a la queixa davant de la injustícia o de la mentida, i de la queixa passiva a qüestionar-se a sí mateix i passar de plantejar-se preguntes a proposar respostes humils, globals i esperançades. De manera que el camí de la revolució de l’autenticitat es va realitzant en el interior de cada persona, que des de la seva humilitat s’obre a la sorpresa, a la comunicació i a l’aparició d’un nou clima d’autenticitat totalment transparent.

EL CEL

         Ara quasi mai es predica del cel ni del infern, ni tampoc del purgatori, però totes aquestes tres realitats són dogma de fe per als catòlics. Val a dir, però que ni el cel, ni el infern, ni el purgatori són llocs físics, on si pugui viatjar corporalment, sinó llocs teològics, perquè es tracta de situacions personals del ser humà o de l’ànima. El cel és la plenitud de l’amor a Déu. Qui gaudeix de la plenitud de l’amor diví, està o viu en el cel i qui n’està privat viu al infern. Però, perquè tenim en nosaltres una llavor de l’esperança, el cel ja comença en aquest món, perquè gaudim de petites dosis de cel. El cel és la realització de les possibilitats de veure el cor de els coses, és la convergència de totes les possibilitats i dinamismes del món i del ser humà, és la llar o la pàtria on totes les coses es troben amb elles mateixes. Així, Jesús està en situació de cel, perquè ja ha aconseguit el terme de tota la creació: Déu. Les imatges bíbliques del cel són un convit nupcial, festiu i alegre. És veure Déu, és conèixer i sentir que Déu se’ns manifesta sense cap mena de mediació. Veure’l amb el ulls de l’ànima que l’abraça, amb comunitat d’interessos i de preocupacions. L’eternitat no un temps que no s’acaba mai, sinó la plenitud i absoluta perfecció de l’existència. La vida eterna és la manera pròpia de ser de Déu. I el cel consisteix en poder viure la vida de Déu, per tant: vida perfecta, plena i totalment realitzada.

      Al cel veurem que el sentit profund de tots els éssers, és Déu mateix. Ell és la llum en la qual ho veurem tot, la font d’amor que tot ho aguanta i suporta. Allà veurem, escoltarem i sentirem que tot ens parla de Déu i ens recorda Déu, que es reflexa en totes les coses. I nosaltres serem assumits per Déu i en Déu. Però en el cel continuarà indefinidament la divinització de la criatura, perquè anirem augmentant eternament la nostra participació en Déu, ja que l’home al ser finit i creat, no por copsar en un sol acte les dimensions infinites de Déu. Es la paradoxa del cel, on hi ha dinamisme en el descans, tranquil·litat en l’activitat i on ens anirem transformant en el Déu que veurem, la qual cosa és un coneixement experimental de Déu transformant. Veurem Déu i l’estimarem, i per això el lloarem. Però cada vegada que a la terra fem experiència de coses positives, com ara del bé, de la felicitat, de la pau, de l’amor, de la veritat, de la bellesa, de la justícia, etc. que Déu posseeix en grau infinit i perfecte, estem ja fent un tast del cel, si bé de manera precària i mesclada amb dificultats, temptacions i malalties. Per tant el cel, es tasta i comença ja en aquest món, però no s’assoleix la seva plenitud sinó després de la mort, quan Déu ho serà tot en tots.

FE I RAÓ

              Hi ha gent que creu que les persones creients són ignorants, com si religió fos sinònim de resistència al progrés. Perquè creuen que la fe és incompatible amb la ciència o amb el pensament racional. Però no és així. Només cal recordar que molts dels personatges que han obert camí en diverses especialitats científiques foren creients, com ara el sacerdot Copèrnic, el religiós Mendel, el biòleg Pasteur, el químic Lavoisier, el físic Fermi i molts d’altres. Perquè de fet en molts científics, la fe i la raó coexisteixen sense cap contradicció. Ja deia san Joan Pau II que la “fe i la raó són com dues ales sobre les quals l’esperit humà s’eleva a la contemplació de la veritat”. La raó progressa des d’uns primers principis indemostrables, com la fe, que primer és tàcita abans que reconeguda. I és que cap esforç científic pot avançar si l’investigador sotmet cada fenomen de laboratori al dubte sistemàtic. Els intents del laïcisme per a desplaçar l’autoritat de la religió a favor de l’autoritat de l’experiència i de la raó, només han aconseguit posar les més altes aspiracions del ser humà al servei de diversos interessos tirànics.

          També és important la lògica com a instrument de la raó per a qualsevol diàleg amb els no creients i els principis bàsics, com ara el de no contradicció, és a dir, que una cosa no por ser alhora viva i morta, bona i dolenta, veritat i mentida. També els sentits són fiables –tot i que de vegades ens confonen amb certes il·lusions òptiques o sonores- ja que capten la realitat tal com és, independentment de la nostra percepció. Així mateix és també important el principi de causalitat, perquè a tot efecte li correspon una causa. Hi ha però persones que s’anomenen materialistes, realistes i empiristes, que no creuen en res espiritual. Però amb elles s’hi pot dialogar més bé que amb els escèptics, amb els quals no es pot avançar sinó és que admetin que els sers humans solem raonar del visible al invisible, com ara que creiem en els protons i neutrons, els forats negres del univers i altres coses, que no podem veure a simple vista. Certament que hem de respectar als científics, però sense atribuir-los infal·libilitat en cap matèria. A més, la majoria de la gent reconeix també alguns principis morals, tals com la justícia, la llibertat, l’amor, la solidaritat...que són abstraccions amb les quals mesurem els fets concrets. I és que la fe no és irracional. Fe i raó són interdepenents, una s’estintola en l’altra. Doncs, el que coneix alguna cosa, primer ha hagut de prestar fe en aquells principis tàcits sense els quals res no podria investigar ni demostrar. Per això ja va dir sant Agustí: “Jo crec allò que puc comprendre”. Perquè la fe cerca sempre la comprensió.

DÉU EXISTEIX

                   Les campanes ens convencen de l’existència d’un rellotge i les petjades, de que algú ha passat per un lloc abans que nosaltres. Ningú, llevat d’un boig, gosaria respondre que qualsevol figura artística es deguda a l’atzar, ni tampoc un palau o una casa. Davant de tantes evidències de que algú ha intervingut en moltes coses, hom ha de decidir quina direcció prendre, si considerar-ho tot fruit de l’atzar o d’un Déu creador. Si s’opta per l’atzar, tota referència Déu i el seu culte li semblaran inútils. Però, no es que es quedi sense Déu, perquè conforma amb l’atzar una divinitat que es diverteix jugant amb tot el que hi ha creat, mentre que el qui busca Déu en el seu cor, el troba i s’omple d’esperança. Però la recerca de la veritat, imposa mètode, perseverança i voluntat. I són els purs de cor, els senzills, els qui avancen cap a la veritat que els atrau com un iman al ferro. L’home que espera en un Déu misericordiós, sap, com el bon estudiant, que no i ha cap premi sense esforç ni compromís i comença a donar el millor de sí mateix per a guanyar-se la gràcia d’aquell que representa l’únic camí de salvació. En canvi, si tot es fruit de l’atzar, hom farà tot el que li sigui avantatjós, encara que provoqui dolor en els altres. I per aquest camí, primer tindrà plaer i després insatisfacció i abatiment i a més sense cap consol. Negar la inexistència d’un factor suprem, perjudica, perquè el ser humà busca el sentit de la seva vida i amb el cor descobreix la finalitat de l’existència humana. L’ateu és com un nounat, que digués: el meu pare i la meva mare no existeixen, perquè no els ha vist mai. Però sent la necessitat de menjar i en la mare descobreix un amor desbordant, i abans que pugui parlar, l’estima, la busca, se’n refia, i és feliç. I tant diferent és la relació de l’home amb Aquell que ha creat tot el que existeix?

       L’home que es creu fill de l’atzar viu l’ànsia del temps que al condueix irremeiablement a la vellesa i a la mort i que no té aturador ni esperança. I per això, és difícil entendre el seu desig de fer prosèlits de la seva visió del món, que arrenca tota bellesa i bondat del cor humà, que cerca la felicitat. Qui sembra ateisme fa mal, perquè genera desesperació, qui indueix a la fe, fa el bé, perquè crea una esperança duradora. I com que el desig de conèixer el Creador és natural al ser humà, postular la seva inexistència significa renunciar a conèixer el sentit de la vida. Però si se li ha fet creure que no hi ha rellotge sense rellotger, ni efecte sense causa, ni causa sense llei, ni llei sense legislador, això el portarà a una esperança, que esdevindrà certesa, de que sense Déu no hi hauria vida.

L’ALLAU DE REFUGIATS

                   Segons les estadístiques, actualment hi ha quasi 60 milions de desplaçats, per causa de persecucions, conflictes armats o violació dels drets humans. De fet ja fa anys que estem veient gran masses que abandonen la seva pàtria, fugint de la guerra o de la fam. Ara amb l’allau de refugiats que fugen de la guerra de Síria, el problema s’ha agreujat. Però no només allà hi ha guerra civil, també n’hi ha a l’Àfrica subsahariana, a Afganistan i al Pakistan i a Amèrica Llatina i al Nord d’Àfrica desestabilitzada als darrers anys. I tots aquests llocs han produït  refugiats, uns cap a Europa, altres cap a Amèrica o Austràlia i els d’Ucraïna cap a Rússia. De manera que des del començament del segle passat no hi havia al món un mapa de conflictes tan extens com ara. I per això ja fa temps que crec que estem assistint a la tercera guerra mundial no declarada ni convencional, que deixen moltes poblacions en mans dels senyors de la guerra, dels comerciants d’armes i de les màfies dedicades al tràfic de persones que arrisquen la seva vida. I el pitjor de tot és que tots els conflictes semblen guerres de baixa intensitat, ja que sovint pateixen el silenci mediàtic més pregon, es cronifiquen i s’estenen als estats limítrofes.

          Europa no té una política comuna per acollir els refugiats, doncs mentre a Anglaterra els miren d’integrar, a França els deixen agrupar segons nacionalitats. Ara el Papa Francesc  i amb ell molta gent, demana acollir els refugiats, però se suposa que l’acolliment serà temporal, mentre durin les circumstàncies bèl·liques dels seus països. De manera que Europa haurà de preparar el seu retorn en condicions de seguretat i dignitat. I els que no vulguin retornar als seus països hauran de integrar-se legalment, econòmicament i culturalment en la seva nova pàtria, doncs retenir-los en camps de refugiats cronificarà la seva situació, tant més, quan els criteris de selecció d’acolliment dels països europeus, sovint descarten les persones més vulnerables (viudes, gent gran, malalts crònics).

            Per això, aquest allau de refugiats és per Europa un veritable repte. D’aquí que les quotes d’acolliment de la Unió Europea per a cada nació siguin, de moment, una solució acceptable. Però també cal, que les Nacions Unides treballin bandejant les causes dels conflictes i cercant la seva resolució pacífica i negociada. Però ara és el moment de la solidaritat activa. Som una humanitat ferida per la injustícia, però alhora cridada a viure fraternalment. Que no ens manqui ni a ells ni a nosaltres l’esperança d’un demà millor i en pau.

ISLAM VERSUS ISLAM

                  Després de llegir-me l’Alcorà i d’haver parlat amb un musulmà estudiós de Platja d’Aro, que vingué a demanar-me una bíblia per aclarir, deia, algunes coses del cristianisme, vaig mirar d’aprofundir sobre la realitat del islam actual. I val a dir, que per al islam l’última revelació legislativa divina fou donada a Muhàmmad i per tant el ser humà no té autoritat per abrogar  cap de les seves prescripcions ni afegir-n’hi de noves. De manera que en això el islam té un problema teològic-jurídic. I d’aquí venen las diferències i rivalitats dintre del islam. Com les que hi ha entre els salafistes (tradicionalistes), que volen tornar a allò que creuen és l’origen del islam, i els d’Al-Qaeda i l’Estat Islàmic, que volen recuperar els antics territoris musulmans i que creuen que aviat hi haurà la batalla final entre el bé i el mal, és a dir, entre el islam i els estats de la coalició americana. I que Jesús baixarà del cel per ser califa del islam a Damasc. D’aquí  la necessitat urgent de conquerir aquesta ciutat i l’ajut d’Iran contra la política del règim sirià xiïta contra els  sunnites kurs. Però entre el sunnisme i el xiisme, a part de l’antiga guerra històrica que enfrontà els partidaris d’Ali (els xiïtes) contra els que iniciaren la dinastia omeia de Damasc (els sunnites), hi ha poderoses raons teològiques que els separen. Els sunnites no tenen jerarquia religiosa, els imans només són directors de l’oració i per tant  tots poden ser imans. Els xiïtes en canvi atorguen a certes persones, que creuen dotades d’una llum divina, el rang de “profetes”, i per tant tenen autoritat divina per innovar jurídicament. Però això és una blasfèmia per als sunnites, que no reconeixen cal altre profeta després de Muhàmmad, tot i que també tenen un moviment místic anomenat sufisme, on el mestre espiritual de cada confraria és el dispensador de la benedicció divina. Podem dir que el debat dels xiïtes, que distingeixen entre política i religió, gira entorn de la legitimitat del xiisme polític de Khomeini. En canvi, el sunnisme, majoritari al islam, discuteix sobre l’abast de la llei islàmica, tot acceptant sense qüestionar-los els costums tradicionals del islam. També hi ha els qui es deixen interpel·lar per la modernitat, com els Germans Musulmans que prenen de la modernitat allò que els és útil per a islamitzar la societat, o s’esforcen en interpretar la llei musulmana. Però uns i altres hauran d’estudiar l’autenticitat del relats sobre la vida de Muhàmmad, escrits dos segles després de la seva mort, i la veritable història de la redacció de l’Alcorà, si no volen continuar recriminant-se entre ells les seves respectives interpretacions d’aquest llibre sagrat.

CREUAR LA MAR

           Molts africans han perdut la vida al nord de la costa de Líbia intentant cercar una vida millor o simplement fugir de la guerra, de la persecució religiosa o de la fam. No passa mes, que no mori gent que intenta desembarcar a les costes italianes o espanyoles. Amb tot, mai podrem saber quans n’han mort fins ara, perquè no hi ha llistes d’embarcament. Si sabem que molts hi han perdut la vida, és pel relat que en fan els que s’han salvat, els rescatats pels vaixells de la zona o per les guàrdies costaneres italiana i espanyola. Però els mitjans de comunicació que tant potencien el que passa a casa nostra, no diuen quasi res del que passa als països de l’Àfrica, que és el continent de la vitalitat, de les grans riqueses i de les innombrables llengües i cultures. Els immigrants del nord d’Àfrica, si volen creuer la mediterrània han de posar-se en mans de les màfies, sense escrúpols, que cobrant-los força diners, els preparen la tomba a la Mediterrània. Hi ha països que tanquen en camps específics els estrangers i els diuen que han d’abandonar el país, perquè treuen el treball als nadius i a vegades es prenen mesures xenòfobes com a Sudàfrica. ¿I a tot això què hi diu la comunitat internacional? Parla de quotes d’admissió de refugiats per a cada Estat i de blindar més encara les fronteres reforçant-ne la vigilància i les filferrades.

       Tot plegat, sembla que tornem a viure en temps de l’extermini nazi o de les matances medievals. Els naufragis se succeeixen, sobre tot quan fa mal temps, l’Estat Islàmic fa atemptats terroristes i d’altres atrocitats com la matança dels 148 estudiants de la universitat de Kènia, mentre que la Unió Europea mostra gran passivitat, perquè només mira l’economia. I en les fronteres d’Itàlia i d’Espanya no es dóna l’abast per acollir als supervivents que hi arriben, ni tampoc en la recerca dels cadàvers dels immigrants naufragats. Es feu una cimera d’Estats a Luxemburg, però debades. Només aprovaren reforçar les operacions de vigilància i de salvament, quan el que hauria de tenir Europa seria una política comuna d’immigració per a poder demostrar la seva capacitat d’actuació unitària, igualment que un mètode d’integració dels nouvinguts. Però només té programes de repatriació en calent, dels anomenats “immigrants il·legals”, quan el que caldria seria actuar en els llocs del seu origen, on es viuen situacions de gran pobresa o de tragèdia, sobre tot a Líbia, Síria i Irak. Es tracta d’un problema que no se soluciona amb murs i tanques, ni tampoc enfonsant vaixells buits. Perquè com diu el papa Francesc: “són homes i dones com nosaltres, germans nostres, famolencs, perseguits, ferits, explotats, víctimes de les guerres, que cerquen una vida millor...”.

TANTS CAPS TANTS BARRETS

               Sóc conscient que això que escric no agradarà tothom sobre la independència de la nostra estimada Catalunya. Però haig de dir-ho, perquè si el que aquí escric succeeix, pugui dir en veritat que jo ja ho havia albirat i escrit. De moment no sembla que la independència es pugui assolir per majoria, per cula del defecte més constant dels catalans -que no és la gasiveria que ens atribueixen a la resta de l’Espanya- sinó la divisió, per la qual en temps passats hem perdut totes les guerres. Perquè tants caps, tants barrets. És la incapacitat bàsica d’anar tots a una per a un fi comú. El mateix passà en la reforma religiosa del segle XVI. Mentre a Castella cada monestir tenia la seva economia centralitzada, aquí les rendes estaven repartides entre els diferents oficis del monestir: abat, prior, infermer, sagristà, almoiner, paborde, etc. la qual cosa impossibilitava als monestirs d’emprendre cap obra gran.

      El mateix passà a la comunitat de Montserrat, dividida entre els de la Corona d’Aragó, que atribuïen tots els mals el monestir als monjos de la de Castella, perquè al ser més nombrosos tenien més possibilitats de ser abats i quan ho eren donaven més hàbits als de la seva Corona, que no pas als catalans, que van expulsar els monjos castellans de Montserrat, tant a la Guerra dels Segadors, com a la Guerra de Successió, pensant que essent tots els monjos d’aquí, hi hauria pau.  Però què va passar? Que aleshores foren els monjos de València i d’Aragó, els que es queixaren de que els abats naturals del Principat de Catalunya, discriminaven els candidats valencians i aragonesos. De manera que la divisió continuà. No sé si finalment podrà ser declarada la República Catalana amb totes les garanties, però que no ens passi després, que aleshores siguin els de les províncies de Girona, Tarragona i Lleida o de les vegueries, els que es queixin de la de Barcelona, que com passà en la fundació de la Caixa de Catalunya que havia de reunir les caixes provincials, aquestes no s’hi volgueren fusionar, perquè deien que: “Barcelona s’ho endurà tot”.

        De manera que pensar que la Independència acabarà amb tots els mals i divisions de Catalunya, amb els seus problemes econòmics, socials i polítics, és senzillament somniar truites, entre altres coses perquè la independència no ha de ser una fita en si mateixa, sinó un mitjà per a assolir altres coses ben necessàries, sobre tot de benestar social.

      Sóc partidari de la independència, però com que ara per ara la unitat dels partits o associacions sembla impossible, perquè el tarannà de la gent catalana no ha canviat, no cal ser profeta per a dir que segurament no serà possible. I en tot cas, ja fa tres anys que tinc feta una “profecia” en cinc passos, dels quals fins ara s’han acomplert quatre: Que hi hauria eleccions anticipades; que les guanyaria Mas; que aquest s’uniria amb Esquerra Republicana; que faria la consulta, i que si no s’assolia, tots quedarien bé, uns perquè ho hauran intentat complint la paraula donada i d’altres dient que en democràcia naturalment mana l’aritmètica dels vots... I mentrestant haurem perdut uns anys preciosos...

MORIR SENSE SENTIR-HO

         És ben curiós, que la nostra societat marcada per l’elecció personal de tot el possible, deixi en mans d’altres persones moments importants de la vida, que hem despersonalitzat, perquè ara la medicina està centrada en la tècnica i no en la persona. Però una tècnica per bona que sigui, si no mira la persona resulta sovint equivocada i deshumanitzadora.

        Per això ens cal recuperar la responsabilitat personal de la nostra vida fins a la mort. Se’ns ha d’ajudar a mirar la nostra mort de cara i si és possible a menar el seu procés vers ella. Perquè l’assignatura pendent de la nostra societat és la d’explicar i afrontar la mort. Doncs avui parlar de la mort, sembla “pornogràfic”. Ningú no en vol parlar, ni que se’n parli. Tampoc no es predica sobre la mort. Fins i tot sembla que morir-se és de mal gust. De fet no se’n parla als infants a les escoles, com si la mort no tingués res a veure amb nosaltres o nosaltres amb ella. Però la realitat de la mort podem maquillar-la, però no la podem amagar. Tampoc al malalt li és fàcil parlar del tema, però tard o d’hora ho haurà de fer, sinó vol que un altre decideixi la manera de fer-li passar aquell moment, que no sempre coincidirà amb la que ell voldria.

       També hi ha gent que es vol morir dormint, sense assabentar-se que es mor, renunciant a viure conscientment l’últim moment de la seva vida. Abans la medicina paternal deixava el pacient en una actitud passiva, per comptes de mobilitzar-lo per a prendre les regnes de la seva vida i del seu procés vers la mort, marcat pels seus valors i creences. Però la nostra cultura social viu la mort com a tabú, i no facilita el procés de la malaltia i de la mort de manera compartida amb els metges i els familiars  Per això, s’ha de bastir l’espai i clima adient per a afrontar la malaltia i la mort, com a moments molt intensos de la nostra vida, fent-los nostres i vivint-los conscientment com el millor regal que ens pot oferir la societat. Però és quan estem sans que hem de preparar-nos per a encarar aquell moment clau en la nostra vida, ja que la mort no es pot improvisar. D’aquí que en segles passats es publiquessin tants llibres de preparació per a la mort com el de l’ermità de Montserrat, fray Pedro Alonso de Burgos, Preparación para la muerte y cómo debe ser tenida en poco (Madrid, Ed. Sanz y Torres, 2010).

         De fet, s’han d’humanitzar totes les situacions del malalt, el dolor, el tracte sanitari-pacient, el tractament i la seva alternativa, la salut i el treball, la malaltia crònica, la vellesa i la mort, vivint-les en una autonomia acompanyada. Siguem valents  concedint-nos el plaer i el dret de viure la nostra vida fins el seu final, i que ningú decideixi per nosaltres en la nostra malaltia o mort.

SANT BENET PATRÓ D’EUROPA

           El beat papa Pau VI, el 24 d’octubre de 1964, va declarar sant Benet abat, patró d’Europa. Benet va néixer a Núrsia (Itàlia) cap a l’any 480 i morí a Montecassino el 547. Després d’una experiència d’estudis a Roma i de vida ermitana, fundà a Subiaco dotze monestirs i va resumir l’experiència monàstica anterior, en la seva Regula monachorum (regla del monjos) que adaptà la vida monàstica a les circumstàncies de la seva època i que tingué tan d’èxit a Itàlia i després a França i Espanya i arreu d’Europa. Amb els instruments de la regla, la creu i l’arada, els seus monjos implantaren els valors de la fe, cultura, litúrgia, lectio divina i treball (ora et labora), sota el lema de la pau (pax). I així, mercès als seus monestirs, Europa es va civilitzar, cristianitzar i conservà la cultura clàssica antiga. Fins al punt, que la història d’Europa, sense la presència, influència i irradiació dels monestirs benedictins no seria comprensible ni tampoc la de Catalunya, on hi hagué gran nombre de monestirs benedictins masculins fins el 1835, com ara: Sant Cugat del Vallès, Sant Pere de Roda, Sant Pere de Galligants, Amer, Breda, Ripoll, Montserrat, San Llorenç del Mont, sant Pau del Camp, sense oblidar els cistercencs de Poblet i Santes Creus i els tres de benedictines de Sant Pere de les Puelles i Santa Clara de Barcelona, i el de Sant Daniel de Girona, i els cistercencs de Vallbona de les Monges i Valldonzella.

            El papa Pau VI deia en la seva carta que la regla de sant Benet encara era important per al nostre món assedegat de pau i de valors perennes. Precisament la set de vida personal és la que conserva actual l’ideal monàstic benedictí com un valor. El papa presentava sant Benet com “el missatger de pau, realitzador d’unió, mestre de civilització, herald de la religió de Crist i fundador de la vida monàstica a Occident”. En efecte, fruit de la seva experiència i mestratge espiritual, la seva regla ens ofereix un camí espiritual ple de vida, de saviesa cristiana i fa dels seus monestirs escoles del servei diví, de la caritat, de la humilitat i de fraternitat comunitària.

RAUXA POLÍTICA

         Ja se sap que en temps d’eleccions abunda més la rauxa que el seny, des d’aquella dirigent d’un partit conservador, que no volia en el seu partit cap antiavortista, fins el Govern autonòmic d’Andalusia, que intentà expropiar la catedral-mesquita de Còrdova a fi de donar satisfacció els musulmans que la van bastir, callant però que van aterrar la catedral cristiana anterior, que hi havia al mateix lloc, i contra els cristians que la respectaren i que l’han conservat fins ara després d’alguns segles, amb el pretext de que no estava degudament enregistrada com a propietat de l’Església Catòlica. Altre dirigent d’un partit emergent va assegurar que si guanyava les eleccions expropiaria la Giralda de Sevilla i en trauria les campanes per a desvincular-la de l’Església Catòlica, i que acabaria amb les processons de setmana santa, perquè envaïen l’espai públic, com si les manifestacions de tota mena, carnaval, etc. no envaïssin també l’espai públic. Un altre partit d’esquerra, que de tant en surt amb la cançó enfadosa de que denunciarà els acords entre l’Estat Espanyol i la Santa Seu, diu suprimirà el finançament dels col·legis concertats i els suposats beneficis fiscals de l’església catòlica, que són els mateixos que tenen totes les organitzacions no governamentals sense ànim de lucre, com ara els partits polítics, les institucions docents i culturals, etc.

        I a més, la classe política que des de cert temps ençà té gran preocupació per acabar amb la violència en els camps de futbol, sancionarà el que insulti un altre amb males paraules o mofant-se de les aficions rivals, però no impedirà el renec contra                        els símbols religiosos catòlics, que si fossin els d’altres religions segur que serien punits per les lleis com atemptats contra els drets de les minories, com per raó de raça, sexe, etc. que aleshores farien mocions i plens extraordinaris en ajuntaments i manifestacions pel carrer. Però ningú diu res del continuat genocidi o holocaust planificat en països d’Àsia i d’Àfrica contra els cristians d’aquelles terres. Ningú alça la veu per aquestes massacres, ni governs, ni governats. Tots mut i a la gàbia. Ah, si fos només un periodista, baixaria cel i terra. I si es denuncien aquestes matances que sovint són perpetrades per terroristes de grups islàmics extremistes, aleshores es demana extremar la prudència, per no cultivar la islamofòbia...Per a què seguir? Estem en un món esquizofrènic. Per segons què, qui i com es posa al crit al cel i segons per a qui i per a què i per a on, es guarda el silenci més pregon, que al cap i la fi es senyal de covardia, hipocresia i manca de coherència, entre el que es pensa i el que es diu i sobre tot entre el que es diu i el que es fa.

LAS TRES RELIGIOSAS MÁRTIRES JONENSES (1936)

SOR ÁNGELES DE SAN JOSÉ

             Nació en Villajoyosa el 16 de enero de 1875 y fue bautizada el mismo día con los nombres de Francisca, Desamparados y Honorata, en la iglesia parroquial de Nuestra Señora de la Asunción. Sus padres fueron Francisco Lloret Galiana, natural de Villajoyosa y Carmen Martí Casanova, natural de Alcoy, los dos "maestros de primera enseñanza" .

      De alma naturalmente poética, estudió la lengua y literatura árabes, que afinaron su exquisito estilo imaginativo y estético, reflejado en sus escritos y versos y en su amor a la naturaleza. Se hizo religiosa de la Congregación de las Hermanas de la Doctrina Cristiana, en Carlet, donde profesó en 1905 con el nombre de Sor Ángeles de San José. Muy pronto fue elegida secretaria de la superiora general, en cuyo cargo se significó por su rectitud, talento y comprensión. Era devota del Sagrado Corazón de Jesús, amante del silencio y de la conversación instructiva, supo ganarse el corazón de sus religiosas y alumnas. Fue enviada a fundar el colegio de Benidorm y luego elegida superiora general de su Congregación. Durante la guerra civil, desde que el 26 de septiembre de 1936 fueron sacrificadas en Carlet dos hermanas de su Congregación, ella y sus compañeras se prepararon para el martirio, que sucedió el 20 de noviembre siguiente, cuando fueron fusiladas cerca del Picadero de Paterna, sin previo juicio, sólo por ser religiosas. El 1 de octubre de 1995 en Roma Su Santidad el Papa Juan Pablo II las elevó al honor de los altares. Villajoyosa, su patria, anticipándose en años a  esta efemérides, le dedicó una calle en el Pati Fosc y la Parroquia de la Asunción colocó su fotografía, junto a la pila donde fue bautizada.

SOR MARÍA DEL CARMEN ZARAGOZA ZARAGOZA

             Era hija de Sebastián  Zaragoza Jiménez y María del Carmen Zaragoza Requena. Nació en Villajoyosa el día 1 de junio de 1888 y fue bautizada el mismo día. Siguió a su padre, Ayudante de Marina, a Santoña,  San Vicente de la Barquera, donde hizo su primer comunión y fue confirmada (1895), y Algorta. Regresó a Villajoyosa con 15 años y aquí permaneció hasta que con su familia se trasladó a Barcelona, donde trabajó como costurera. Los domingos, además de llevar a misa a sus ocho hermanos menores, visitaba y atendía a enfermos, ancianos y huérfanos en diversos asilos y hospitales. Aconsejada por su director espiritual dominico, ingresó en el beaterio de Santa Catalina de Siena, de la calle Mallorca, de Barcelona, donde tomó el hábito el 6 de febrero de 1917, hizo sus votos temporales el 18 de febrero de 1918 y los perpetuos el 18 de junio de 1921.

      Siempre estuvo encargada del ropero de la comunidad y de la portería del colegio, donde resplandeció por su bondad, esmerada educación y extremada prudencia; y era tan cariñosa y servicial, que cuantos la trataban quedaban encantados de su simpatía y capacidad de comunicación. Tenía una bonita voz con la que alegraba las fiestas de la comunidad cantando tonadillas populares y villancicos, al son de la pandereta que tocaba admirablemente

SOR MARIA ROSA ADROVER MARTÍ

        

Antonia Adrover Martí, hija de los jonenses Vicente Adrover Zaragoza y Rita Martí, que aunque había nacido en San Roque (Cádiz) en 1888 y residido en Vilanova i la Geltrú y Tortosa, había regresado a ViIlajoyosa con ocho años de edad y quedado huérfana. En 1915, pasó a Barcelona con su tía materna, la madre de Sor María del Carmen Zaragoza, que la colocó en un taller de costura y luego en casa de los Condes de Güell. Siguió a su prima Sor María del Carmen Zaragoza en el beaterio de Santa Catalina de Barcelona, donde profesó temporalmente en 1922 y perpetuamente en 1925, con el nombre de María Rosa y donde ejerció los cargos de sacristana y maestra de la clase gratuita para niñas pobres, donde se mostró siempre cariñosa con sus alumnas y atenta con todos.

       Al estallar la guerra civil el 18 de julio de 1936 Sor María del Carmen y Sor María Rosa se refugiaron en la farmacia de Don Ricardo Martí, pero ante el anuncio de un registro decidieron salir a pasear por la calle, de donde ya no regresaron. Posiblemente tomaron el tren de Valencia sin el pase acreditativo y al ser descubiertas las hicieron bajar del tren y la noche del 7 al 8 de agosto fueron vilmente asesinadas en Vallirana, donde fueron enterradas y en el lugar de su martirio en 1956 se colocó una lápida conmemorativa y luego un mausoleo. En su honor sus hermanas dominicas fundaron en Vallirana una casa-colegio (1955). Se abrió el proceso de beatificación en 1958 y el 28 de octubre de 2007 fueron beatificadas en Roma. Por ello, son contadas entre las glorias de la Orden de Predicadores y con Sor Ángeles de San José entre las hijas ilustres de la ciudad de Villajoyosa, su patria, que se siente engrandecida y honrada con su martirio y santidad.

            HIMNO

 EN HONOR DE LAS BEATAS

 SOR ÁNGELES DE S. JOSÉ (Francisca Lloret Martí),

 SUPERIORA GENERAL DE LAS HH. DE LA DOCTRINA CRISTIANA,

 SOR MARÍA DEL CARMEN ZARAGOZA ZARAGOZA Y SOR MARÍA ROSA (Antonia) ADROVER MARTÍ, DOMINICAS DE SANTA CATALINA DE BARCELONA,

VÍRGENES Y MÁRTIRES,

QUE SE CANTAN EN LA IGLESIA PARROQUIAL DE

 NTRA. SRA. DE LA ASUNCIÓN DE VILLAJOYOSA, SU PATRIA.

A Sor Ángeles, Carmen   y   Rosa,

A las tres religiosas   loor.

Pues que dieron su vida por Cristo

Y ahora gozan triunfantes de Dios.

Desde el cielo bendicen su patria,

Que con fe, esperanza y amor,

(a sus  plantas  rendida y humilde,

Sólo espera su fiel protección) (bis).

         Oremos: Dios y Padre nuestro que manifiestas tu fuerza en nuestra debilidad; al celebrar con alegría el triunfo de las religiosas mártires Ángeles, Carmen y Rosa, te rogamos nos concedas la fortaleza necesaria para serte fieles en toda circunstancia. Por nuestro Señor Jesucristo. Amén.

Imp. Barnés de St.Feliu de Guíxols. 2007. Música y letra adaptadas por el Dr. Ernesto Zaragoza y Pascual, Pbro. C. de las RR. AA. de la Historia y de Bones Lletres.

ELS POLÍTICS PLOREN

              Abans la gent no plorava en públic, sinó era  per alguna mort o desgràcia. Ara la gent plora quan veu per televisió alguna cosa que l’emociona, com ara alguns que es retroben després molts anys. També ploren -és un dir- els polítics, sobre tot dels dos gran partits, perquè amb la pujada de Podemos veuen que el bipartidisme en el qual fins ara hem viscut se’n va a l’aigua, perquè els nous moviments volen acabar amb la classe dominant i perquè proposen mesures de sentit comú, que molts aplaudeixen i d’altres temen o consideren impossibles. Per això ara, tots els partits polítics busquen algun jove professor espavilat, i si pot ser pentinat amb cueta, per a presentar-lo com a candidat de la renovació que reclamen els ciutadans davant les tres eleccions que se’ns presenten enguany (2015). Però sovint els canvis de maquillatge no convencen, doncs els cassos de corrupció que hi ha en els partits, com ara els púnics, eres, gúrtels estan corcant la democràcia i desfent els propis partits. Cada dia les notícies ens forneixen de nous cassos de peixos grossos imputats, no sabem si perquè ara es roba més que abans o perquè ara se saben més aquestes coses, o perquè s’està acabant la tolerància de la gent amb els sistemes corruptes a tots nivells. Però els polítics cerquen estratègies per no perdre el “xollo” de dinars i sopars, fotos amb gent important, inauguracions, viatges per a promocionar el país i avantatges dineraris...tot dient, que a les seves llistes electorals no hi haurà imputats, perquè ara la gent reclama transparència. O sigui, que si no fos pel clamor popular, continuarien fent el que feien i vivim com vivien fins ara. De fet però sembla que es fa realitat el refrany de que “uns criden perquè roben i d’altres perquè no poden robar”, D’altres han hagut d’ingressar a la presó per no poder pagar la fiança, o gaudeixen de presó oberta per haver estat declarats “reinsertats”. No sabem si també plora el clan familiar del “molt honorable Pujol” i dos dels seus consellers imputats, com va plorar Cayo Lara al deixar el seu càrrec, Oriol Jonqueres per l’independentisme i Esperança Aguirre al renunciar a la presidència de la Comunitat de Madrid. No sabem quins seran els pròxims casos de corrupció, ni els noms dels corruptes i corruptors, però ben segur que hi ha més corrupció de la que coneixem i de manera transversal. Però si no hi ha transparència es complirà el que profetitzà Jesús que els passaria als vinyaters insolvents: “Se’ls prendrà la vinya i es donarà a d’altres que donin els fruits adients”(Mc 12, 9; Mt, 21, 41). I això és una advertència per tothom, i molt especialment per a la gent del món polític i econòmic, si la seva conducta no és més transparent que fins ara.

 VICARIOS DE VILLAJOYOSA (Siglos XVII-XX)

      En cierta ocasión, estando de vacaciones en La Vila Joiosa, el párroco D. Bernabé Hernández me dijo: “Ya que hiciste la lista de los párrocos de Villajoyosa –el que está en el cuadro de la sacristía de la parroquia de la Asunción-, tendrías que hacer también el catálogo de los coadjutores”. Y aunque era tarea más laboriosa, porque ha tenido muchos más vicarios que párrocos, me puse a rastrear en los libros sacramentales del voluminoso archivo parroquial, tras de lo cual puedo ofrecer hoy a los vileros amantes de la historia la lista de los vicarios que he hallado, que aunque no serán quizás todos los que hubo. Dsde la fundación del convento de San Agustín hasta 1769 fueron siempre frailes agustinos. Después la mayoría fueron seculares hasta hoy y algunos lo fueron simultáneamente. A partir de 1835 se les llama coadjutores hasta el nuevo derecho canónico de 1983 que vuelven a ser vicarios. He aquí la lista de sus nombres y años extremos en que se les halla en el cargo:

Fr. José García 1628-30. Fr. Roque Blanes 1628-36. Regente en 1636. Fr. Buenaventura Dasín 1630-33. Fr. Pedro González 1631ss. Fr. Antonio Zaragoza 1634ss. Fr. José Balaguer 1630. Fr. Miguel Vilaplana 1635-36. Regente en 1636. Fr. Jaime Ferrera 1635. Fr. Justiniano Baello 1636. Fr. Matías Churruca 1640. Fr. Juan Palau 1640-46. Fr. Gelasio Sival 1646ss. Fr. Nicolás Egidio Cecília 1646-47. Fr. Agustín Redó 1647-1674. Regente en 1649-50. Fr. Leonardo Castellbó 1653. Suplente. Fr.  Nicolás Castillo 1660, vicario y prior del convento. Fr. José Benavent 1669. Fr. Amadeo Pérez 1673-76. Fr.  Pedro Llorca 1674-1703. Fr. Máximo Martínez 1675ss. Fr. Fulgencio Coello 1675ss. Fr. José Mira 1680ss. Fr. Próspero Castelló 1680ss. Fr. Antonino Llorca 1682-1728. Don José Galiana 1701-03. Era secular y fue luego regente (1703-04). Fr. Tomás Verdú 1703-05.  Fr. José Dimas 1703ss. Fr. Antonio Sánches 1707ss. Fr. Miguel Morera 1707ss. Fr. Agustín Fuster 1712ss y provicario Fr. José Bernabeu 1714ss. Fr. Pedro Martínez 1729-1743, subprior del convento. En 1743 aparecen como provicarios Fr. Manuel Carbonell y Fr. Agustín Tonda. Fr. Juan Ferrer 1743-46. Este era franciscano. Fr. Agustín Solbes 1746-49. Fr. Tomás Baldó 1744-48. Fr. José Reig 1749 y 1756. Fr. Ignacio Sánz 1749-50. Fr. Tomás Rico 1751-54. Fr. Miguel Martí 1755-59, regente en 1759. Fr. José Castelló 1755-56. Fr. Nicolás de Jesús Belando 1756. Fr. José de la Cruz 1756. Fr. Manuel de Santa Teresa 1756. Fr. Agustín Mariano García 1757-62. Fr. José Llinares Llinares 1757ss. En 1752 aparecen como “assistentes” del párroco Fr. Nicolás Morant y Fr. Fulgencio Martí. Hasta aquí fueron todos agustinos menos José Galiana. D. Antonio Padilla 1769-1808, año en que murió.Dr. Juan Bautista Fort 1788-89. D. Gaspar Llinares 1789-91. D. Pedro Ignacio Lafora 1791-97. Dr. Pascual Orta 1798-99. En 1799 aparece como asistente Fr. Tomás Vila. D. Jerónimo Llorca 1799-1802. D. Juan Bta. Bolufer 1802-05. D. Pedro Martí 1805-30. D. Simón Mayor 1810-24. Entre 1816 y 1818 aparece como asistente del vicario el francisco Fr. Carlos Coro.

D. Pedro Lloret 1821-23. Fr. Tomás Llorca 1823-43, franciscano descalzo, natural de Villajoyosa. D. Juan Antonio Miquel 1823-30. Fr. Antonio Llinares 1832-34, franciscano descalzo, natural de Villajoyosa. D. José Nogueroles 1834-54. D. Rafael Villagrasa 1835-36. Se le llama coadjutor, como también a sus sucesores. D. Bartolomé Soler 1843-52. D. Jacinto Galiana 1852-73. Murió en abril de 1873. D. Vicente Mayor 1855-74. D. Deogracias Alonso 1874-86. D. Melchor Andreu 1873-85. D. Miquel Martí 1885-87. Era también beneficiado. D. Esteban Requena 1886-87. D. Cándido Abad 1887-88. D. Pedro S. Llorca 1887-93. D. Pedro Buforn Pérez 1888-95. D. Vicente Esquerdo 1891-1909. D. José Morales 1894-1916. D. Francisco Bernabeu 1895-99. D. Juan Pérez Buforn 1916-44. D. Pedro Rodríguez Pérez 1916-27. D. Antonio Llorca Llinares 1928-36. D. Basilio Martínez Domenech 1940-63. D. Emilio Gonzálbes Juan 1944-52. D. Antonio Bonillo Bosch 1946-47. D. Vicente Alfonso Bumbau 1952-54. D. José Bes Clavel 1954-56. D. Francisco Bolufer González 1956-93. D. José Lloret Urrios 1959-94. D. Rafael Almira Estañ 1962-64. D. Javier Pérez Rubio 1994-98. D. José Verdú Verdú 1998-99. D. José Martínez Sánchez 1999-2000. D. Domingo García Guillén 2000-03. D. Hugo Alfredo Andrich Ferrer 2003-06. D. Leandro Cárdenas Téllez (2010).

  

Ernesto Zaragoza Pascual

LA LLEI WERT Ja fa temps que es discuteix la reforma universitària del ministre Wert, especialment sobre la durada dels graus universitaris que poden quedar reduïts a tres anys i els màsters ampliables a dos. Sobre aquest tema hi ha contràries opinions, des dels que denuncien la seva inoportunitat, perquè no s’ha acabat d’implantar el pla d'estudis de Bolonya i per tant encara no se n’ha pogut fer-ne la seva valoració, fins a d’altres que tenen por de que es perdin els coneixements més globals o diuen que no es positiu que en unes universitats els graus siguin de quatre anys i en d’altres de tres. Però la reforma Wert dóna llibertat d’elecció a cada universitat, com a d’altres països europeus, que normalment el primer títol universitari s’assoleix en tres anys, igualment que a les universitats eclesiàstiques, a las quals per això no afecta la llei Wert. Val a dir que deixant a part les demagògies i les idiologies polítiques, sembla que en general el sistema serà més econòmic pels que volen acabar el grau i trobar un lloc de treball, perquè s’estalviaran el pagament d’un curs, però per als que optin pel postgrau els serà més car, tot i que el sistema (3+2) beneficiarà la qualitat de la seva formació professional. Amb tot, hi ha universitats que seguiran amb els quatre cursos de grau i d’altres n’acceptaran tres, perquè els semblen suficients per a una formació genèrica. En tot cas, aquesta reforma ajudarà a la millor convergència amb la resta de les universitats europees i a ampliar les possibilitats de completar la formació de postgrau amb màsters de dos cursos, com passa a la majoria de les Universitats dels països europeus, que ja compten amb aquesta flexibilització en la duració dels graus. El mal serà que hi haurà autonomies que no augmentaran la inversió en educació superior, ja que les entitats públiques ajuden més a finançar els graus, que no pas les especialitzacions. La qual cosa suposarà carregar sobre els estudiants i llurs famílies més costos, si no hi ha un sistema de beques que els ho compensi. Certament que la duració dels estudis és un tema de molta transcendència, i per això creiem que hi hauria d’haver un major consens entre les forces polítiques, s’hauria d’escoltar més els experts universitaris, elevar el nivell d’exigència dels professors, evitar la proliferació de Universitats amb pocs alumnes –tenim 50 universitats públiques i 32 de privades-, ajudar als estudiants amb capacitat contrastada però sense recursos, fer compatible per al professor la docència i la investigació, sotmetre les Universitats a una avaluació continua i donar-les els recursos necessaris. En fi, veurem d’ací uns anys si l’experiència donarà o no la raó a la reforma Wert. Perquè l’experiència és mare de la ciència.

TESORO LITÚRGICO DE VILLAJOYOSA EN EL SIGLO XVII. En el libro primero de visitas pastorales, que se guarda en el archivo parroquial de Ntra. Sra. de la Asunción de Villajoyosa se halla el primer inventario conocido sobre los utensilios, ropa y ornamentos litúrgicos que tenía la parroquia en 1620 (ff.335v-336v). Es el que transcribimos a continuación tal cual, cuyo título es: Inventario de la plata y ornamentos de la iglesia parroquial de la villa de Villajoyosa, hecho en la visita del año 1620. Primo un cofrecito de plata en el qual está reservado el Santísimo Sacramento en el altar mayor. Ittem, una custodia de plata con su veril. Ittem, una cruz grande de plata labrada. Ittem, un reliquiario de plata dorado para llevar la Veracruz. Ittem, un cáliz de plata con su patena, de lo propio. Ittem, otros dos cálices de plata con sus patenas, de lo propio. Ittem, dos vinajeras de plata. Ittem, dos lámparas de plata. Ittem, unas chrismeras de plata. Ittem, un terno de terciopelo blanco con los faldones de terciopelo colorado, con sus estolas y manípulos, guarnecido con fresos de oro, ya rasgado. Ittem, otro terno negro con sus estolas y manípulo guarnecido con fresos de oro, usado. Ittem, otro terno colorado con sus estolas y manípulos, ya muy usado. Ittem, otro terno de diferentes colores de tela morisca sin estolas ni manípulos. Ittem, una casulla morada sin estola ni manípulo con la çanefa colorada, guarnecida con fresos de oro. Ittem, dos casullas de yladillo azul y amarillo con sus estolas y manípulos. Ittem, una capa de damasco blanco con la capilla, y lo demás bordado de oro. Ittem, otra capa de chamelote de aguas negro, con guarnición colorada. Ittem, quatro camisas con dos cordones y quatro amitos. En la capilla de Nuestra Señora del Rosario. Primo una casulla de damasco blanco con estola y manípulo de lo propio, ya usada. Ittem. Una camisa con su amito y cordón. En el tercer libro de visitas pastorales de la misma parroquia – el segundo se perdió- se halla (ff. 146r-147v) otro inventario, que transcribimos a continuación: Inventario de la plata, ropa y ornamentos de la yglesia parroquial de la villa de Villajoyosa, del año 1699. Primeramente un viril nuevo de bronce y plata sobredorado, con piedras. Ittem, un globo de plata sobredorado. Ittem, tres cálizes nuevos de bronce y plata sobredorados. Ittem, una portapaz de plata. Ittem, un incensario de plata con su naveta y cadenillas de lo mismo. Ittem, un hissopo de plata. Ittem, una cruz de évano guarnecida de plata en la qual está el lignum cruzis. Ittem, una cruz para las processiones, de plata. Ittem, dos candeleros de bronce, grandes. Ittem, quatro candeleros de bronce, pequeños. Ittem, una capita de tafetán morado con su toballa de lo mismo guarnecida de plata para sacar el lignum cruzis. Ittem, dos tovallas de tafetán blancas, la una nueva y la otra viexa. Ittem, una capa de domasco morada, con guarnición amarilla. Ittem, otra capa blanca de domasco usada, con su sanefa de bondadura de oro. Ittem, otra capa de terciopelo colorada, con su sanefa. Ittem, un terno blanco de domasco, con su frontal blanco sin capa, con guarnición colorada y blanca. Ittem, un terno negro de terciopelo viexo, sin capa. Ittem, una capa negra de lamilla nueva, con guarnición amarilla. Ittem, dos dalmáticas de terciopelo colorado con sus sanefas de setí verde. Ittem, dos dalmáticas blancas, con sanefas amarillas de setín, sin manípulo ni estola. Ittem, una casulla colorada con sus sanefas verde de setín colorada. Ittem, otra casulla de domasco verde con guarnición de plata. Ittem, un frontal colorado de azamos verde, viexo. Ittem, otro frontal de domasco morado. Ittem, un paño para el púlpito de domasco negro. Ittem, una sanefa para una casulla. Ittem, dos banderillas de la semana santa. Ittem, un paño viexo que sirve para los misereres. Ittem, dos paños de terciopelo para poner al santo christo. Ittem, un palio de terciopelo carmesí. Ittem, otro palis de setín colorado. Ittem, una capita de terciopelo, que sirve para los comulgares. Ittem, un dosel de raso nuevo a flores con guarnición de plata. Ittem, dos missales nuevos y dos viexos. Ittem, una calderilla de cobre. Ittem, una casulla verde con guarnición de plata. Ittem, seis albas, las tres nuevas y las otras tres viexas. Ittem, tres síngulos de veta de iladillo y otros tres de hilo. Ittem, una alba de cambray. Ittem, tres albas nuevas. Ittem, tres tovallas de altar viexas y otras tres nuevas. Ittem, una casulla de domasco blanco usada, con guarnición de oro. Ittem, dos casullas de domasco, blancas. Ittem, una casulla de domasco, a flores. Ittem, otra casulla de domasco, morada. Ittem, otra casulla de domasco, negra. Ittem, dos crismeras de plata, en donde están los santos óleos, crisma y sacramentos. Ittem, otra crismera de plata adonde está el santo óleo de los enfermos. Ittem, una pechina o concha de plata para bautizar. Ittem, un manual viexo. Ittem, un libro de conjuros que dio fray Pedro Lorca. Ittem, un frontal de domasco blanco nuevo, con guarnición de oro. Ittem, un frontal de tabi verde, con guarnición de oro. Ittem, cinco corporales viexos. Ittem, dos corporales nuevos. Ittem, dio el doctor Joseph Lorca una alba, un síngulo, un amito y unos corporales con su bolsa. Ittem, tres sillas grandes nuevas de vaqueta. Comparando el primer inventario con el segundo vemos que en el espacio de 80 años se habían perdido algunos objetos de plata, como el sagrario, las dos lámparas y el relicario de la Veracruz, pero se habían adquirido algunos objetos de nuevos también de plata y ampliado y renovado el ajuar de ornamentos litúrgicos. Sirva el presente escrito para dar a conocerlos y aun para identificar los pocos que quedan del siglo XVII.

I DÉU EN EL RECORD Davant dels brots d’islamofòbia sorgits ran dels assassinats dels membres de la redacció de la revista Charli Hebdo, arreu d’Europa hi ha hagut un debat, especialment a França sobre la llibertat d’expressió i la seguretat ciutadana. Però justament el mateix dia del atemptat, Michel Houellebecq, el novel•lista més llegit de l’última dècada presentava la seva novel•la Soumission, de la qual ja ha venut més de 200.000 exemplars, on presenta un escenari de futur de l’any 2022 com un món sense arrelaments, ni valors morals, ni atributs ètics, en el qual es mou el seu protagonista, professor d’Universitat, que es fa musulmà i d’un partit polític islàmic, que guanya les eleccions i és elegit president de la República Francesa. Aquesta projecció de futur ha irritat molts francesos, que acusen aquesta novel•la d’incitar a l’odi contra els musulmans, perquè l’autor imagina les dones obligades posar-se túniques sobre els seus vestits occidentals i que empeses per les advertències públiques abandonen el mercat laboral, i en conseqüència, baixa el nombre d’aturats, desapareix la violència urbana i les universitats es tornen islàmiques. I quan li pregunten per què escrigué aquesta novel•la diu que perquè el seu ateisme començava a ser insostenible. I que darrera la polèmica i el debat davant l’escenari públic descrit en la seva novel•la, hi ha la lectura de que “existeix realment la necessitat de Déu, i que el retorn a la religió no és un simple eslògan sinó una realitat clarament ascendent”. Fins hi tot pensa, que s’inventarà una religió nova i futurista a partir de l’abominació de tot el que es considera sagrat. També diu que després de llegir l’Alcorà descobrí que era millor del que es pensava i que els jihadistes són mals musulmans, perquè la guerra santa d’agressió en principi no hi és autoritzada, però sí la predicació i el proselitisme. I diu encara, que “l’home cerca en la submissió a la religió la seguretat que la llibertat li nega”. Parla també de l’apropament a la fe, del gran paper que la religió està cridada a jugar en un escenari on el retorn al credo o la conversió serà quelcom significatiu. Però també diu que la gent no es converteix per raons socials, sinó per raons més profundes, tot denunciant que “el catolicisme certament ha estat mes o menys marginat a França. I que el ser humà sent la necessitat de creure en Déu”, a pesar de tots els laïcismes ideològics excloents, que són els que insensiblement van creant el camp de cultiu dels fonamentalismes més ferotges. I nosaltres ens preguntem: aquest escenari que presenta l’autor a Soumission és només pura imaginació o visió de futur? El temps serà qui –com sempre- donarà la raó al seu autor, o no

LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ L’islam està condicionat per les diferents situacions polítiques, els enfrontaments entre sunnites i xiïtes, la no acceptació dels drets humans i les relacions entre fe i política i entre raó científica i raó religiosa. I com que Europa camina cap a un silenci social de Déu i a l’exclusió pública de la fe, mai no podrà viure en pau amb l’islam, perquè aquest és profundament religiós. A més, Europa ha d’evitar identificar increença amb modernitat, i l’islam la violència com a resposta vàlida. Per això, tant l’increença com el fonamentalisme són dos termes mortals. Europa, que oculta els seus orígens cristians i ha fracassat en el camí de la multiculturalitat, no té capacitat per a dialogar amb el islam, a qui no respecta i a més humilia, tot i que aquest, en algunes coses, com ara en l’oració i en la consciència de pertànyer a una gran comunitat de fe, ens pot donar lliçons. Però els musulmans han d’acceptar la universalitat dels drets humans i reconèixer als ciutadans de Europa en els seus països, la mateixa llibertat que els concedeixen aquí per a practicar la religió i bastir llocs de culte. El dret de les Nacions Unides permet legalment blasfemar o caricaturitzar qualsevol religió, però això mai no serà moralment acceptable, sobre tot perquè es pot convertir en una incitació a l'odi per part dels afectats, molestos perquè els han tocat el mes sagrat de la seva fe. I si aquests s’hi tornen, el qui ofengui haurà de recordar aquell refrany castellà que diu: Donde las dan las toman i callar es bueno. Perquè els joves musulmans europeus, que sovint no se senten ni d’aquí de d’Orient, davant la pèrdua de la pròpia identitat i la manca del treball cultural efectiu d’integració en les societats europees d’acolliment, només els queda cercar una identitat substitutiva, que sovint és violenta. Certament que la llibertat d’expressió és un dels valors de la nostra democràcia, però emparar sota el seu mantell insults i desqualificacions això és una altra cosa. I el més curiós del cas és, que està prohibit fer mofa del color, de la raça, etc..i penats els insults racistes als estadis, el comportaments homòfons, la negació de l’holocaust...però no riure’s de les legítimes creences de milions de persones. I és que l’orgull intel•lectual del nostre primer món ens encega. Per això, en el dilema entre llibertat i seguretat, s’haurà de cedir una mica de cada cosa, perquè no canviar res, no arranja absolutament res. Hem d’anar cap a l’educació en valors comuns, si volem integrar en la nostra societat europea els immigrants de conviccions religioses molt arrelades, i no ens en sortirem, si la laïcitat es presenta com enemiga de qualsevol religió.

CREIXEMENT HUMÀ Vivim en una societat consumista, en la qual treballem per a guanyar diners i així poder comprar, i quan ens quedem sense diners ens endeutem per a poder seguir comprant més. Això és el que interessa avui dia i no pas desenvolupar totes les capacitats de la persona. El creixement humà es limita a tenir cura d’aquelles capacitats que permeten treballar i guanyar molt, i si és possible ràpidament i sense gaire esforç ni escrúpols si mirem la corrupció existent sobre tot en la política i en la economia. I aquesta actitud esvaeix tota mena d‘ideal de gratuïtat, de creure que Déu és el pare de tots i per tant tots som germans i hem de ser solidaris. Es la cultura del individualisme a ultrança, en el qual el valor suprem és el diner. Només ens interessa l’ara i aquí, perquè tot acaba en aquest món i per això hem de procurar gaudir el màxim possible, peti qui peti. Però l’individualisme empobreix la persona, perquè essent aquesta composta de matèria i d’esperit, només mira de satisfer les seves necessitats materials –fins i tot la propaganda apel•la als instints més animals del ser humà, com el menjar i el sexe-, oblidant del tot les necessitats espirituals. Gastem i dejunem molt per a conservar la salut del cos, però no fem quasi res per a la salut de l’ànima. I aquest individualisme fa que els rics siguin cada dia més rics i els pobres més pobres, perquè l’enriquiment d’un país és mesura desgraciadament pel PIB i no per la humanització, ni la fraternitat universal. A més, no hi ha cap veritat, ni bé, ni lleis absolutes sinó segons convingui al moment i al interès d’institucions i persones concretes, i així, el que avui és delicte, demà pot ser reconegut com un dret. I el que pot ser veritat i un bé per a mi, potser que sigui una mentida o un mal per a un altre, com la droga, que per a uns és dolenta i per a d’altres bona. Molta gent pensa: No hi ha Déu, ni consciencia, la meva norma de conducta és el que jo vull i el que jo vull res ni ningú no ho pot prohibir. Però la persona, sense els altres, sense Déu, sense les lleis que regeixen el món y la convivència, s’empobreix i destrueix, perquè la llibertat ben entesa no està en fer el que hom vol, sinó en poder elegir el que ajuda la persona. I en virtut d’aquesta llei de llibertat, no es pensa en els altres, es trenca el compromís matrimonial, sense mirar les conseqüències sobre els altres, la paraula donada ni la signatura no valen res, etc. I el llibertinatge ens allunya dels camí de la construcció de les nostres vides, quan elegim altres camins, com el robatori, l’assassinat, la droga, l’eutanàsia, la injustícia, la bruixeria, les cartes del tarot...Perquè si no arribem a ser el que hem de ser, de res ens serveix el viure.

QUAN LA VIDA VA D’EXIDA Quan la vida va d’eixida I mira sempre endavant Caminant ben decidida Vers l’Amor més important, Copsem que la joia plena Déu només la vol donar A qui no te altra fita, que en tot servir i estimar. E. ZARAGOZA

AVE MARIA (Dedicat als monjos de Solius) Al matí quan s´alcen I neix el dia, Els monjos tots canten: Ave Maria. I a mitja jornada, fent estaria, plegats tornen cantar: Ave Maria. I quan ponent-se el sol fineix el dia, Ells l´acaben cantant: Ave Maria. Així van saludant Santa Maria, que és font de gran consol I d´alegria. Mn. Ernest Zaragoza

QUAN ELCOR PARLA Quan sens motiu el cor canta I és ple de goig exultant És senyal que Déu visita Aquell que viu estimant. I quan és la joia plena De sentir-nos tots germans, Correm sens rancor ni pena, Per a dar-nos les mans. Quan més la vida s´atança Al cim del port celestial, mirem amb poca recança tot el que resta a la vall. I portant aquella toia Del bé, que és del cel la clau, Coronats serem de glòria, Corulls d´amor i de pau. I amb la més gran alegria, Resplandents de claredat, Gaudirem de Déu un dia, Que és tota l´eternitat. Mn Ernest Zaragoza